Dissabte al matí

El dissabte continuà la vaga. En sortir de casa em va sorprendre de veure a la façana de l’Hotel Ritz les banderes francesa i l’anglesa i, en lloc preferent, la catalana. Al migdia sortiren els sometents. Amb ells, les Joventuts addictes a Estat Català. El repartiment d’armes es feia sense cap mena de reserva, al mig del carrer. La ciutat fou presa estratègicament. Forces de la Comissaria d’Ordre Públic amb metralladores van instal·lar-se a la Plaça de Catalunya i altres llocs cèntrics. Els elements de l’Aliança Obrera —en plena activitat revolucionària— havien requisat l’antic local del «Fomento del Trabajo Nacional» al Portal de l’Àngel, on s’instal·là la direcció del moviment. A les parets dels edificis fou fixat el «Butlletí» de l’Aliança Obrera —no hi havia premsa— donant notícies de la Península i propugnant la República Catalana. Els dirigents del bloc obrer estigueren a Governació i parlaren amb Dencàs. Aquest digué als comissionats que ell controlaria el moviment, i que, si triomfava, aquells qui el visitaven serien afusellats. Els comissionats, però, no s’immutaren. El moviment continuà el seu curs. La massa del poble, poc ficada en interioritats, estava al marge d’aquestes coses i veia en els individus del Sometent, els escamots, els grups de l’Aliança Obrera i les forces d’Ordre Públic tot una cosa: simplement, la revolució. Aquesta aspiració —la de fer la revolució, la de sublevar-se contra un jou que amenaçava, la de contestar a la provocació amb la revolta— era unànimement sentida per la massa obrera i esquerrista del poble, i no s’entretenia en «petits detalls».

No havia passat res. La parada era absoluta. Hi havia una tranquil·litat relativa. Hom preveia quelcom que exactament no es sabia què era, però estava en l’ambient que aquella vaga no havia d’acabar com tantes d’altres. Era, més que una vaga, l’inici d’una revolució. I aquesta s’havia anunciat tantes vegades, que tothom tenia ganes que, per fi, anés de debò.