El recurs contra una llei catalana

El primer de juny el Tribunal de Garanties examinà el recurs del Govern. S’aguditzà la passió. El Govern de Madrid iniciava l’ofensiva descarada contra les prerrogatives autonòmiques. L’horitzó amenaçava tempesta. Lluís Companys digué en un acte popular: «Per amor a la República seria capaç de tots els sacrificis. Per a mi, des de la Presidència de la Generalitat, no pot haver-hi cap amor que em permeti deixar pel camí la dignitat de Catalunya Els pessimismes generals no trigaren a veure’s confirmats. El dia 7 el Tribunal de Garanties es pronunciava contra la competència del Parlament de Catalunya en relació amb la Llei de Contractes de Conreu. L’autonomia de Catalunya rebia un cop greu, i la Lliga s’apuntava un triomf que, per a ésser absolut, exigia el traspàs altra vegada al Poder central, dels» serveis d’Ordre Públic. Era una hora transcendental. Lluís Companys deia l’endemà: «L’error persistent dels governants de la República contra l’autonomia de Catalunya i altres aspectes de defensa i seguretat de les institucions republicanes ha produït en l’opinió pública catalana una nerviositat que cal contenir». Fou en aquells moments que les masses populars començaren a manifestar-se en determinades activitats. Es preveia que s’arribaria fatalment a decisions extremes, i el Govern de la Generalitat no es cansà de recomanar serenitat i disciplina —aquella serenitat i aquella disciplina de la qual algú s’havia de valer per als seus fins— en tots els actes i en totes les seves manifestacions. Coneguda la decisió del Tribunal de Garanties, el Parlament de Catalunya es reuní el dia 11. Votà una nova llei exacta a l’anterior. La Lliga continuà la seva abstenció, però hi trameté un representant, el senyor Abadal, el qual intentà justificar l’actitud del Govern de Madrid. Lluís Companys pronuncià un enèrgic discurs d’afirmació autonòmica i republicana. La minoria d’esquerra catalana abandonà el Parlament de Madrid, seguida en la seva actitud per la minoria nacionalista basca. Mentrestant el senyor Ventosa i Calvell pronunciava un discurs dient que Catalunya no tenia raó de queixar-se i que tots els temors eren injustificats. Fou tributat un acolliment apoteòsic als diputats que tornaven de Madrid. Lluís Companys afirmà l’endemà que Catalunya podia ésser enderrocada, però no vençuda, i que faria allò que la seva dignitat manés. L’excitació popular a Catalunya anava en augment. El senyor Cambó, en una conferència pronunciada al Palau de la Música Catalana, declarà que la Lliga havia estat la promotora del recurs presentat pel Govern, causa d’aquell malestar. Començà la guerra, sense armes, entre els dos Governs. Lluís Companys repetia un dia i un altre dia: «El Govern de la Generalitat segueix el camí traçat sense vacil·lacions i sense deturar-se». El senyor Samper demanà plens poders per a legislar per decret en relació amb el problema de Catalunya…

La situació política empitjorava cada hora. El dia 4 de juliol tingué lloc al Parlament de Madrid una sessió vergonyosa. Samper aconseguí el vot de confiança. Companys comentà aquella sessió indignat amb aquestes paraules: «Cada vegada que veig com són possibles, al cap de tres anys de República, aquests espectacles, penso en, el que s’hauria pogut fer, i no es féu, el 14 d’abril».

Mentrestant el Govern de la Generalitat prosseguia la tasca de confeccionar el Reglament d’aplicació de la Llei discutida. L’Institut Agrícola de Sant Isidre reclamà una acció enèrgica contra l’obra del Govern de Catalunya…

L’estiu començava sota els pitjors averanys. La Lliga continuà la seva campanya. Es plantejà a la República el conflicte dels Ajuntaments bascos, i les esquerres de Catalunya prestaren a Euzkadi llur solidaritat. A la primeria de setembre el plet entrà en una fase greu, més greu encara…

L’Institut Agrícola de Sant Isidre decidí iniciar el que podríem dir-ne Facció directa. Organitzà una expedició a Madrid —que provocà una vaga general a la capital de la República— per demanar la immediata aplicació de mesures contra l’obra de la Generalitat. Al Palau de Justícia ocorregueren incidents d’una certa gravetat que tingueren llur inici en el mateix esperit antiautonomista i essencialment anticatalà dels homes que s’havien apoderat de la República. «La Generalitat —digué en una nota el Conseller de Justícia— té dret a demanar la lleialtat dels funcionaris que voluntàriament són a Catalunya».

Això acabà de desfermar les passions. Discursos, manifestacions, declaracions de personalitats… Tot feia preveure hores difícils que s’apropaven. Cada dia la solució harmònica es veia més difícil…