La primera sospita

Sobtosament, inesperadament, una detonació formidable que féu trontollar tots els objectes d’aquell despatx. Algú —amb posat esperançador— exclamà:

—Es el senval?

No sabíem pas a quin senyal feia referència. Però observàrem que l’estremiment de sorpresa del primer moment anà seguit d’una mena d’optimisme. Inquirírem les causes d’aquell canvi. Sentírem pronunciar uns mots: Capitania General, Drassanes…

Però l’optimisme durà ben poc. Aquella detonació que ens havia sorprès anà seguida d’una altra i una altra…

L’artilleria feia foc des del carrer de Jaume I. Els mossos de l’Esquadra, impedien que fos emplaçada cap peça a la plaça. Però els artillers disparaven des de la cantonada de la Palma de Sant Just.

Companys féu un gest, gairebé imperceptible, que creguérem endevinar, i no ens tranquil·litzà gens. Ja una estona abans, quan havien telefonat de Governació dient que venien tropes, algú replicà:

—I com és que han sortit?

I aleshores, en saber que fins els canons havien arribat a les portes de la plaça i que aquella primera detonació —que no era la que s’esperava— era simplement la primera canonada de les forces que havien d’ésser atacades, una ombra de desconfiança planà en aquella cambra fosca i carregada de fum.

Pérez Farràs, a mitjanit, més excitat encara que a primera hora, entrà a la sala on hi havia el Govern. Digué que les forces de l’exèrcit només ocupaven el carrer de Jaume I. Sí un centenar d’homes armats —no calia pas que fossin més— els feien foc per la banda de la Plaça de l’Àngel, ell faria sortir els mossos, i l’enemic seria copat. Estava disposat —ja ho havia demostrat— a jugar-se la vida.