La mort de Jaume Comte i Manuel G. Alba

Al vestíbul del Centre, —ja molt endins de l’edifici— va caure ferit un soldat. Jaume Comte digué que calia recollir aquell ferit i portar-lo a dintre de l’edifici. Ningú no volgué sortir. Era suïcidar-se. Anar a recollir aquell pobre soldat era pagar-ho amb la vida. I digueren a Comte que no es preocupés, que aquell soldat era ben mort. Comte insistí. «No és mort. Encara es mou». I quan, per convèncer-se’n, va descobrir-se d’on estava resguardat, una granada dels atacants el ferí greument. Tan greument, que deixava d’existir una estona després sense el més petit crit, sense la mínima queixa. Va morir destrossat per la metralla.

La mort de Comte, ocorreguda a primera hora de la nit, impressionà enormement tots els qui eren dintre del Centre. Però la batalla continuà. Manuel G. Alba, agonitzant, preguntava per Comte —ignorant de la seva sort— i morí convençut que no li havia passat res.

A les quatre del matí —després de les repetides demandes— els reforços promesos no havien arribat. L’exèrcit entraria al local d’un moment a l’altre. Les municions s’esgotaven per moments. Calia prendre una decisió. I hom decidí abandonar la casa per la part del darrera. I així va fer-se. Mentre uns quants mantenien el foc fins el darrer minut, tots els altres companys anaven desfilant. S’endugueren els ferits —entre ells Amadeu Bar-dina, que morí pel camí— i intentaren endur-se Jaume Comte i Alba. Això, però, no fou possible. El trasllat dels dos cadàvers era en aquells moments molt dificultós. I per això quan entraren les tropes els trobaren allí, lligats a unes posts. Llurs companys havien improvisat una llitera, però llur intent fracassà davant les dificultats de l’evacuació. El moment d’abandonar els dos estimats companys fou dolorosíssim per als fugitius. Comte tema damunt d’ells un gran prestigi. Amb tot, impressionà més la mort de Manuel G. Alba. Aquell morí a les onze de la nit. Alba, en canvi, ferit a primera hora, morí moments abans d’abandonar el local els seus companys, després de sofriments horribles que impressionaven més encara per la serenitat i per la dignitat amb què els resistí.

Ací acabà l’epopeia del Centre de Dependents. Desfeta la façana de l’edifici per la metralla, desfets els dos homes més prestigiosos d’aquell grup de revolucionaris, els qui s’havien defensat heroicament durant tota la nit, fugien a punta de dia amb els ferits al coll a través dels edificis veïns. Havien estat batuts. Havien deixat en la lluita unes vides estimades. Però tenien el convenciment d’haver-se portat amb la màxima dignitat.

Quan, al darrer minut, algú intentà la darrera prova i demanà novament auxili a Governació, la resposta de tota la nit va repetir-se com si fos l’eco de respostes anteriors: «Resistiu, envio reforços».

Però les tropes ja havien travessat el vestíbul i escales amunt anaven a apoderar-se de l’edifici…

El qui per darrera vegada havia demanat auxili a Governació penjà amb ràbia l’auricular, tot dient les seves darreres paraules:

—Sou uns fills de puta!