La capitulació

Un grup d’elements d’Aliança Obrera tornà a la Generalitat. S’endugueren unes quantes pistoles i municions que, particularment, cediren gent que eren al Palau. Els moments eren d’una gran inquietud. En tot això algú —que no era precisament a la Generalitat— telefonà insinuant la conveniència d’acabar allò que era irremissiblement perdut. Qui va rebre la invitació en parlà primer, reservadament, amb dos consellers. Després, amb el President Companys, que conservava tota la serenitat i suportava els fets amb la màxima dignitat. Costà una mica de convèncer-lo, però a l’últim el Govern es tancà en un des-patxet i deliberà. Es telefonà a Dencàs. Sembla que una altra persona va posar-se a l’aparell. Donà la seva conformitat a l’acord de capitular que es concretaria més tard. Amb tot, la capitulació no fou immediata. Fou consultat Pérez Farràs. Morir per morir, aquest estava disposat a resistir. Estem segurs que ell i Companys coincidien en el fons, però Companys, d’acord amb la decisió del Govern, li ordenà la capitulació. Pérez Farràs es resistí. Fou un valent. Companys li demanà que ho fes per salvar la vida dels mossos de l’Esquadra que tan heroicament s’havien portat. El tiroteig va reprendre’s. La batalla recomençà. Pérez Farràs volia fer un esforç desesperat. Li ho tragueren del cap. Des de quarts de dotze que Dencàs anunciava l’arribada de cinc-cents homes, i aquests no havien donat senyals de vida. El Govern —error fatal— encara creia en Dencàs i no podia sospitar que aquella gent que no venia estava precisament frenètica esperant ordres. El descoratjament guanyà terreny. «Si el poble no ve és que es desentén de la revolució». Aquesta conclusió ningú no la va fer en veu alta, però estava en el convenciment de tothom. Calia prendre una resolució ràpida. Les forces de l’exèrcit s’havien apropat al Palau. Petaven els projectils a les portes. Allò no podia aguantar-se indefinidament…

Companys, vençut però serè, parlà amb Batet. «La Generalitat capitulava». Batet prometé benevolència que Companys refusà per a ell. «Jo —digué— sóc l’únic culpable».

Pérez Farràs —contra la seva voluntat, convençut que allò era lliurar-se al piquet d’execució— sortí a capitular. Ja era de dia. S’avisà a Governació, i Dencàs no es posà a l’aparell. Algú contestà en nom d’ell. Pérez Farràs, pocs instants després d’haver sortit tornà més excitat que mai. El Govern i amb ell tots els qui estiguérem durant la nit al Palau abandonàrem el despatx on havíem romàs fins aleshores i ens quedàrem al Saló de Sessions. Algú oferí una sortida per a fugir. Lluhí contestà que s’estimava més lliurar-se amb dignitat que fugir amb vilipendi. Fou llegida davant la ràdio —i no per Companys com s’ha dit— la capitulació. En aquells moments, com acabem de dir, entrà Pérez Farràs. Duia la pistola a la mà. El xicot que havia fet sortir a posar la bandera blanca havia estat tirotejat i fent greument. L’exèrcit era a les portes del Palau. Els avions havien sortit de llur base. El comandant, des de la porta, cridà a tots els qui érem allí:

—M’han fent aquell noi! Jo no em rendeixo! Que entrin! Tothom amb la pistola a la mà…!

Aquell fou per a nosaltres el moment més impressionant de la nit tràgica. Era evident que al cap de pocs minuts hi hauria una catàstrofe dintre d’aquell saló escandalosament daurat. Calgué l’ordre enèrgica de Companys —que salvà la vida d’aquells mossos de l’Esquadra— perquè Pérez Farràs, disposat a lluitar fins el darrer moment, sortís a capitular.