El senyor President de la Generalitat: Senyors diputats: Ja el senyor conseller de Justícia i Dret ha exposat les raons jurídiques que han determinat el Govern a la presentació del projecte de Llei que acaba de llegir-se, i he cregut necessari fer ús de la paraula per tal de ratificar alguns dels conceptes que ha expressat el senyor conseller de Justícia i Dret i, a més, per a fer uns breus comentaris polítics.

Cal dir en primer lloc, m’interessa afirmar, que la Llei de Contractes de Conreu respon als postulats del 14 d’abril, respon a una necessitat, però no té cap esperit de revenja, sinó un noble afany de conciliació.

L’ha discutit i l’ha aprovat un Parlament que, a excepció del senyor Romeva, estava en aquells moments integrat únicament per elements d’esquerra que no tenien al davant l’acció fiscalitzadora de les minories conservadores i que és natural que sentís el noble impuls de deixar-se influir pels medis socials i polítics en què es mouen, però que, amb tot, van fer un text que ha merescut, en la seva part global, comentaris favorables i el respecte i la consideració de persones, i, a més, de periòdics de filiació moderada i conservadora.

Però el problema no és aquest; el problema no és l’orientació de la Llei, sinó sí en alguns punts, la Llei ha tractat matèries que no són de la seva competència, i el Tribunal de Garanties ha arribat més enllà: ens ha negat competència per a resoldre sobre aquesta matèria i, com ha dit el senyor conseller de Justícia i Dret, en els «considerands» de la sentència hi ha una concepció tan arbitrària i minimalista de l’Estatut i de la Constitució, que fins arriba a falsejar les seves pròpies essències.

Això és tan clar, que jo no trobo estrany que amb un natural impuls patriòtic d’elements que tenen creences absolutament antagòniques a les que té / aquesta majoria, s’hagin sentit indignats i revoltats, perquè enfront d’un atac a Catalunya no ha d’haver-hi divisions entre els que ens sentim catalans. (Veus de molt bé, i aplaudiments).

En canvi, m’han emplenat d’estupor unes declaracions del cap del Govern, senyor Samper, llançant la suggerència, fent la indicació que potser si es modificaven alguns aspectes o es modificaven alguns extrems, podria haver-hi un pla d’avinença, que en aquest problema la sola paraula em cobreix de vergonya.

Però jo dic: si som incompetents en la matèria, tant si reformem alguns preceptes de la Llei com si no els reformem, cometrem de totes maneres un acte il·legal i estarem, fora de la legalitat. I ja que el Tribunal de Garanties, dominat per la passió política, no ha deixat una escletxa per la qual pugui discórrer la nostra política, persistentment conciliadora, que tan mals resultats ens dóna, hem presentat la Llei, la nova Llei, que és igual, amb punts i comes, a la Llei que s’havia presentat abans, per a rebre de nou la ratificació del Parlament. I si vosaltres l’aproveu, el Govern la farà complir, passi el que passi i sigui com sigui…

(Els diputats aplaudeixen a peu dret. També de les tribunes surten aplaudiments).

El senyor President: El públic s’ha d’abstenir de fer manifestacions. Altrament, serà expulsat el qui interrompi o aplaudeixi. Pot seguir l’Honorable senyor President de la Generalitat.

El senyor President de la Generalitat: I si el Parlament no l’aprovés, el Govern dimitiria, perquè he de dir, encara que sigui una cosa formularia, perquè ja sé el vostre sentiment, he de dir que el Govern fa d’aquesta qüestió una qüestió de confiança.

Cal dir, per això, que l’ocorregut amb aquesta Llei és solament un episodi en les relacions que el Govern ve sostenint des de fa temps amb els últims Governs de la República. L’ofensiva a les nostres llibertats, s’ha anat produint cada dia des de tots els Ministeris amb milers d’incidències ocorregudes, i respon a una tàctica i una persistència de l’Estat, o més aviat de les influències monàrquiques que s’han apoderat de l’Estat. (Molt bé, Molt bé).

Crec inútil registrar els fets i no comentaré tan sols el que ha passat amb el dictamen de la Comissió Mixta en relació amb els serveis de Radiodifusió, perquè tots han caigut, un a un, sobre la paciència del nostre poble, que ens diu que ja n’hi ha prou i que això no pot continuar més, perquè si això persistís, enteneu-me, si això persistís, la nostra autonomia aniria defallint de tristesa, aniria perdent el color i el caràcter per a anar darrerament a esvair-se, a enfonsar-se per la covardia o per l’estupidesa dels catalans. (Molt bé i aplaudiments).

I això no! Perquè mereixeríem ésser declarats indignes o traïdors, i el nostre nom quedaria escrit amb ludibri en el judici de la història de la Pàtria. (Grans aplaudiments).

I aquest, senyors, és el problema que no val a desvirtuar ni a desfigurar amb habilitats polítiques partidistes. És el problema de la llibertat de Catalunya que torna a estar en plet, perquè s’han apoderat de les directrius de la República i rodegen la seva estructura i arriba als seus fonaments tot l’antic de la vida política espanyola. I davant d’aquest problema, què cal fer?

La vida de la República està afeblida i la Constitució és una cosa inerta; s’han ben rescabalat els fugitius del 14 d’abril! Ens arriben de fora veus amigues i manquen a vegades aquí veus catalanes.

Jo adreço avui una salutació al noble poble de Bascònia, que ens ha tramès la seva adhesió incondicional i li dic que sempre trobaran en el nacionalistes catalans, una entusiasta reciprocitat. (Molt bé i aplaudiments).

Jo, a més, recullo amb simpatia la veu de les Esquerres espanyoles, que han publicat un manifest a Madrid en el qual defensen el sentit autonòmic de la Constitució de l’Estat, Llei bàsica de la República.

Som, potser, els mateixos que érem el 14 d’abril, però nosaltres no els comptem, no ens cal comptar-los. Catalunya es quedaria sola, ella sola, i enfront d’un aixecament monàrquic i centralista de totes les terres hispanes, Catalunya donaria la gran batalla, perquè nosaltres no volem morir de fàstic ni de vergonya. (Molt bé i aplaudiments).

I ara escolteu. No som homes que ens deixem portar pels nervis ni per les exaltacions clamoroses momentànies. No. Al davant del Govern hem donat proves que sabem guardar una actitud moderada i un gest pausat, de cara sempre a les nostres creences per això; hem mantingut d’una manera inflexible l’ordre públic i ens hem enfrontat amb tots els pertorbadors. No som irreflexius i, des de la direcció del Govern, sabem adoptar aquell to ponderatiu de tàctica i d’equilibri, del saber fer, d’un polític que té una responsabilitat, per tal de conduir les ires i els antagonismes dels diferents sectors socials. No som uns insensats, però que m’escoltin tots els catalans.

Un dia, dirigida i orientada per una força política catalana, s’intentà la renovació de la vida política espanyola a base dels nostres postulats d’acatament a la voluntat del país i de la depuració de les pràctiques de Govern; però, a la sola comminació d’un representant de l’Estat decrèpit, en la persona d’un governador civil que va posar les mans sobre l’espatlla, en una detenció simbòlica; tot i els anuncis de gestes heroiques i, després d’haver exaltat la multitud, no va passar res: va transcórrer aquell moment, donant unes carteres ministerials als qui havien organitzat aquella jornada (aplaudiments), sense cap benefici per a l’ideal catalanista ni per a la nacionalitat catalana i perquè la vida espanyola pogués anar rebolcant-se en els medis infectes en què es debatia. (Molt bé). Un altre dia ve una dictadura, i hem de sofrir l’afront que el nét de Ferran setè ens recordi que és l’hereu de Felip V, i ens treuen, ens arrabassen la Mancomunitat i ens escombren de la Generalitat. I tampoc no passa res. A l’inrevés, els elements dirigents de la política catalana i de l’idea l’heroic del catalanisme, són els últims defensors d’aquelles vils institucions. (Molt bé).

Tot això ha passat. Ve la República i ve l’Autonomia, i dirigeix la política catalana un Govern d’esquerres, i torna a viure i ve l’agressió dintre de la República, dels laics de Ja Monarquia i de les hosts feixistes monàrquiques, que ja han fet penetrar llur avantguarda i que són ja a la mateixa porta.

I jo dic: si ara també, ahir com avui, abans amb uns homes i avui amb uns altres, acceptem la nova fatalitat i la força i ens entretenim amb les joguines de l’habilitat política; si ens deixem arrabassar el que és nostre —no el que ens pertany, sols el que ha quedat pactat en l’Estatut i en la Constitució—, llavors, qui té el dret de dir que ací hi ha un sentiment nacionalista? Si el sentiment nacionalista, arreu del món i del temps, dóna herois i dóna màrtirs! (Molt bé). On és l’amor i la fortitud de la nostra terra, quin tremp, quin alè podem donar al moviment espiritual de la nostra raça? (Aplaudiments).

Oh!, amics: Us he de dir molt poques paraules més. Si això succeís i jo tingués la dissort de quedar amb vida, m’embolicaria en el meu menyspreu i em retiraria a casa meva, per tal d’amagar la meva vergonya com a home i per tal d’amagar també la dolor punyent de l’ànima per haver perdut la fe en els destins de la Pàtria. (Els senyors diputats ovacionen llarga estona, a peu dret, l’honorable President de la Generalitat i es senten visques a Catalunya).