Era mitjanit. Feia un vent terrible. El jutge ens comunicà que quedàvem en llibertat provisional, i, junt amb una colla de companys, abandonàrem el vaixell-presó. Després de passar llista dues o tres vegades, ens deixaren anar. Travessàrem els molls, deserts i tristos. Arribàrem al Portal de la Pau. Els tramvies circulaven normalment. Els rètols lluminosos dels cabarets ens ferien la vista. Els cafès eren plens de gent que fumava, que bevia, que reia i parlava. «El món marxava».

Havíem passat dues nits al ras, al Pati dels Tarongers, sota la vigilància severa del Tercio Extranjero. Ens havíem habituat a dormir a terra i a menjar malament. Una nit ens havien traslladat al vaixell. En sortíem Una altra nit. Alguns dels companys que havíem conegut a bord, són al presidi. D’altres compleixen penes menys severes. Els uns han deixat la mare; els altres, l’esposa i els fills. Uns i altres, segurament, en la misèria. Ens havien acomiadat amb un deix de tristesa als ulls que endebades volien dissimular. I en arribar a la Rambla pensàrem en ells. «El món marxava». Hauríeu dit que no havia passat res. Que no hi havia obrers que es podrien a l’ergàstula per un ideal. Que no passava res…

Aquella entrada a la Rambla barcelonina ens causà una impressió que mai més no oblidarem.

* * *

L’endemà el primer amic amb el qual topàrem ens atabalà a preguntes. El segon féu el mateix. Els altres els imitaren. Els uns havien sortit amb l’arma al coll i havien hagut d’abandonar-la sense lluitar. Els altres ens

deien que havien passat «una nit terrible» escoltant la radio. Això darrer ens ho digueren alguns homes amb càrrec representatiu que devien a aquells companys anònims que havíem deixat al vaixell o que anaven cap a presidi.

De totes les converses en traguérem la impressió que era completament necessari que s’expliqués al poble que havia passat aquella nit. Per a la majoria dels ciutadans els fets ocorreguts restaven inexplicables. Calia fer una mica de llum. Calia informar la gent. Damunt la nit del 6 d’octubre s’havia estès un vel de misteri. I ens creguérem en el deure de dir tot el que sabéssim i que algun dia servís per a jutjar fets i actituds. No pas amb la pretensió de saber-ho tot i explicar-ho tot, sinó simplement amb el desig de col·laborar, amb la nostra aportació, a l’obra de conjunt que un dia o altre caldrà realitzar.

Aquest és l’origen de EL 6 D’OCTUBRE, TAL COM JO L’HE VIST. El títol ens salva de tota recriminació si alguna vegada, en el curs d’aquestes pagines, ens apartem una mica de l’objectivitat proposada. Parlem dels fets tal com els hem vistos i els hem sentits nosaltres. És a dir, en parlem amb la nostra i exclusiva responsabilitat.

Que ningú no es consideri enganyat si no hi troba allò que esperava. Oferim el que honestament podem oferir. Alguna vegada la discreció més elemental —i més encara en els moments en que aquest llibre surt al carrer— ens aconsella d’ésser poc explícits i de reservar-nos algunes coses. No hem volgut fer un pamflet ni hem volgut prescindir dels imperatius de la consciència. Hem escrit aquest llibre amb la màxima objectivitat —ja sabem que l’objectivitat sempre és relativa—, i en les seves pàgines hem posat tota la nostra emoció de periodistes, de catalans i, forçosament, d’homes al servei d’un ideal que està per damunt dels personalismes i dels interessos de partit.

Ara, lector, llegeix. Nosaltres no ens hem inventat res. Són els fets i les actituds dels homes els qui parlen.