Manca de base per a l’èxit

El Govern de la Generalitat, doncs, es va veure forçat —empès per un moviment d’opinió popular— d’anar a la revolta sense comptar —i encara d’una manera relativa— amb més forces que les seves. Un punt que algun dia serà discutit és el de si el Govern de Catalunya va fer bé de rendir-se, esgotats tots els mitjans per a resistir, o si havia d’instal·lar-se en un altre lloc abandonant el Palau —cosa que podia fer per la part posterior— i continuar la revolta. Des del punt de vista del Govern de la Generalitat, Companys i els seus consellers van fer bé de no fugir —se’ls oferí reiteradament— i donar per acabada la revolta. Des del punt de Vista d’aquella massa obrera que s’havia llançat al carrer amb uns horitzons més il·limitats, aquella capitulació els ha de semblar evidentment precipitada. Tot depèn, repetim, de la posició de cadascú. Sigui la que sigui la conclusió, hem de reconèixer —i nosaltres en podem donar fe— que l’actitud de Lluís Companys i els seus consellers en aquell moment decisiu fou plena de dignitat.

També hem de remarcar l’actitud digna de l’alcalde Carles Pi i Sunyer. Ens consta que es podia fer desaparèixer l’acta d’adhesió al règim que acabava de proclamar Lluís Companys —amb la qual desaparició haurien desaparegut les responsabilitats dels consellers municipals— i Pi i Sunyer s’hi negà rodonament.

S’anà a la revolució possiblement sense haver-ne previst les possibilitats i les conseqüències. Potser no hi hagué prou escrupolositat ni severitat a l’hora de confiar determinats càrrecs. Va muntar-se el moviment damunt una organització fictícia i amb unes directrius equivocades. Per tot això i per moltes altres coses podran exigir-se, evidentment, responsabilitats. Podem assegurar, però, que a la hora de la derrota els dirigents del moviment al Palau de la Generalitat saberen comportar-se d’una manera digna.