Les eleccions del 19 de novembre del 1933 i la mort de Macià
El resultat de les eleccions generals del 19 de novembre significava per a Catalunya un perill evident. Malgrat que a Catalunya mateix hi hagués qui afirmava que Catalunya no havia de témer absolutament per aquell triomf de les dretes (recordem els discursos i les declaracions del homes de la Lliga que creien a ulls clucs en Gil Robles), l’amenaça a l’autonomia de Catalunya i a l’obra esquerrista realitzada pels seus governs era en la consciència de tots els homes, no direm esquerristes sinó simplement liberals, que estimaven en llur punt just els progressos que en matèria política i social s’havien iniciat.
El dia de Nadal —un mes després de les eleccions— deixava d’existir Francesc Macià. El restaurador de la Generalitat de Catalunya morí conscient de les hores de perill que s’apropaven per a Catalunya i per a la República. No hem d’esmentar ací en tots els seus detalls— perquè no és el seu lloc —la dolorosíssima impressió que causà arreu de Catalunya la mort del patriota inoblidable. El seu enterrament constituí una manifestació de dol popular difícilment superada. Hi hagué qui comparà aquell sentiment de Catalunya amb el de la Rússia dels Soviets en ocasió de la mort de Lenin. La mort de Macià donà pas a un nou període interessantíssim de la política catalana. L’elecció del seu substitut— tenint en compte la grandesa de l’home que desapareixia, —era difícil i compromesa. A l’últim, però, el designat per a ocupar la més alta magistratura de Catalunya fou Lluís Companys. Designació evidentment encertada, tot i les lluites internes que calgué lliurar en el si del partit governamental per a fer reeixir la seva candidatura.
El dia de Cap d’any Lluís Companys fou elegit President de la Generalitat pel Parlament de Catalunya, 58 vots i 6 en blanc. La minoria de la Lliga s’abstingué. Aquells sis vots eren, encara, una reminiscència de la pugna lliurada en el si del partit. L’elecció de Lluís Companys fou, en general, ben rebuda a Catalunya i a la Península. El nou President, després de la seva elevació a la Presidència, pronuncià un brevíssim discurs del qual és interessant reproduir ací unes quantes paraules: «Sigui el que sigui el que 1’esdevenidor em reservi, estic disposat a sacrificar la meva vida per Catalunya, per la República i per la Llibertat».