La lliçó de la derrota

La derrota del 6 d’octubre —cal reconèixer la realitat— ha de servir de lliçó. Una lliçó de la qual cal treure el màxim profit. S’ha demostrat plenament que una revolució de caràcter nacionalista, més exactament, una revolució de tipus polític, és una revolució perduda. Estem plenament convençuts que el nombre de catalans separatistes ha augmentat considerablement a partir del 6 d’octubre. Estem, però, igualment convençuts, que una nova revolució que tingués per única finalitat la proclamació d’un estat més o menys independent a Catalunya tindria menys acceptació que mai. No pot fer-se cap revolució sense comptar amb l’element obrer, que és el poble. I amb el poble, d’ara endavant no cal comptar-hi per a certes revolucions; només s’hi pot comptar per a una revolta de tipus social. Altrament, el plet de Catalunya no es resoldrà mai, ni harmònicament ni violentament, en un règim burgès. Pot resoldre’s, en canvi, d’una manera automàtica, en un nou règim social. El catalanisme com a factor revolucionari ha deixat d’ésser un adjectiu per a esdevenir un substantiu. El 6 d’octubre una part del poble s’abstingué perquè no veia en aquell intent, purament polític, cap solució als seus problemes vitals; una altra part no pogué lluitar perquè foren sabotejats des de Governació, negant-los elements de lluita i privant-los d’actuar lliurement. En una paraula, perquè en lloc d’anar a una acció comuna, des de les altures dirigents del moviment —des del genera-lat— va sembrar-se la desorientació i la confusió.

El 6 d’octubre Catalunya va perdre la batalla. Cal reconèixer que el partit governant fins aleshores a Catalunya havia fet, en alguns aspectes, una tasca excel·lent. En altres aspectes, però —i aquests aspectes aquell dia pesaren més que els altres—, l’Esquerra no havia aconseguit diferenciar-se d’altres partits burgesos. Abundaven en els seus rengles representatius els nouveaux riches de la política, i molts sectors obrers se’n sentien defraudats. L’Esquerra en el poder deixà d’ésser massa aviat el partit revolucionari en el qual el poble diposità la seva confiança, i els fets han demostrat que, si s’havia fet bona feina, s’havia deixat de fer-ne molta més per manca d’esperit revolucionari precisament en molts dels seus homes dirigents o representatius.

Potser això explica la preponderància que Dencàs i Estat Català adquiriren. Estat Català era una força inconformista que mantenia enlaire la bandera de la revolució, i això li valgué molts adeptes.