El 14 d’abril del 1931
El govern Berenguer convocà eleccions municipals per al 12 d’abril. Companys, amb una clara visió del moment, es disposa a organitzar l’Esquerra amb les restes del partit republicà català del qual ell era el cap visible, i amb aquesta finalitat fou convocada la Conferència d’Esquerres que tingué lloc al Foment Republicà de Sants. Lluís Companys veia aquelles eleccions que convocava Berenguer com un mitjà positiu de continuar l’obra revolucionària de tota la seva vida. Francesc Macià decidí d’acudir a la Conferència amb els elements que li eren, addictes. Lluís Companys —que en aquells moments, com en tants d’altres—, era perseguit, assistí d’incògnit a les reunions, i fins arribà a assistir als plens, amagat del públic, però sense deixar de donar en cap ocasió la seva opinió orientadora. Amb Companys i Macià assistiren a la Conferència, Marcel·lí Domingo, Llubí i Va-llescà i altres elements destacats del republicanisme català.
Acció Catalana fou l’únic grup polític catalanista republicà que no acudí a la convocatòria. Anà sola a les eleccions amb la bandera administrativa, mentre l’Esquerra i Companys hi anaren amb la bandera política, li el poble, a l’hora de votar —després de set anys d’abstenció forçosa— es decantà decididament a favor de l’Esquerra, que sense organització, sense diners, gairebé podríem dir sense candidatures, s’endugué les majories d’una manera absoluta i sensacional.
Dos dies després Lluís Companys, que havia promès que la victòria de l’Esquerra significaria l’enderrocament del règim monàrquic, va anar a l’Ajuntament a complir la paraula donada al poble. No cal que relatem amb minuciositat aquell moment històric, perquè és conegut prou i perquè l’expliquem amb tota mena de detalls en altres obres publicades anteriorment[2]. El fet és que Lluís Companys proclamà la República al migdia del 14 d’abril. Moments després, Macià s’apoderava del Palau de la Generalitat, i l’esclat revolucionari de Catalunya s’escampava arreu d’Espanya amb la rapidesa d’un regueró de pólvora.
El Borbó fugí vergonyosament. L’eufòria republicana ho envaí tot. Espanya començava una nova vida, i també la començava Catalunya, que veia en el nou règim la solució del seu plet. El catalanisme esquerrista que no creia que les reivindicacions de Catalunya poguessin ésser assolides dintre la monarquia —la qual cosa encara sostenia Cambó la vigília de les eleccions, en un article famós— pogué demostrar als incrèduls i escèptics que tenia raó. Catalunya seria autònoma gràcies a l’en-derrocament del règim monàrquic…