Dencàs i la seva gent

Arribà un missatger. Informà que a la Rambla es passejaven tranquil·lament i ocupaven terrats i llocs estratègics uns quants centenars d’homes armats. Cop de telèfon —algun telèfon estratègic— demanant a aquells homes el servei indicat per Pérez Farràs. Algú contestà que sense ordre del conseller Dencàs no podien abandonar aquell lloc. Aquesta era la consigna que no volien trencar. Companys disposà que es telefonés a Dencàs. Aquest respongué que aquells homes no podien abandonar aquell lloc perquè prestaven un servei especial.

—De totes maneres, resistiu —digueren a l’altre cap del fil—; us envio cinc-cents homes d’un altre lloc. Dintre d’un quart són on dieu…

Continuava el tiroteig de fuselleria, i les canonades persistien. I els cinc-cents homes no acabaven d’arribar. Foren reclamats diverses vegades:

—Ara vénen…

—Ja han sortit…

Mentrestant les forces concentrades a l’Olympia, al Coliseum, al Novetats, al centres d’Esquerra i d’Estat Català esperaven ordres. I les ordres eren sempre les mateixes. No us mogueu. Que ningú no surti sense ordre de Dencàs. Sigui qui sigui no obeïu altres ordres que les de Governació.