El que caldrà saber

Però no totes les responsabilitats han de limitar-se a aquests dos homes. Són més extenses. Caldrà que tots els homes amb representació expliquin quina fou llur actitud abans i durant aquella nit. Caldrà que diguin el que van fer en aquella ocasió, el que havien fet abans i —això potser ja seria demanar massa— el que haurien fet si el moviment hagués triomfat.

Lluís Companys —n’estem certs— actuà amb la màxima dignitat en el moment precís. Si alguna equivocació se li pot atribuir fou anterior al dia 6 d’octubre. Va jugar, va perdre i va pagar. Per a nosaltres això constitueix una executòria digna que el redimeix davant els nostres ulls.

Esperem, però, que quan Lluís Companys torni a lluitar al carrer —volem creure que serà aviat— voldrà ésser un cabdill d’aquella massa que volia fer la revolució i que, ultra la dignitat de Catalunya i la de la República, covava —molt lògicament— una altra aspiració: que la revolució servís per a alguna cosa més que per a canviar els noms d’alguns carrers i donar càrrecs a uns amics i canviar la façana d’uns organismes. Sabem que Lluís Companys volia anar més enllà. El seu pas per la Presidència de la Generalitat no fou, en aquest aspecte, del tot infructuós. S’havia iniciat una obra esquerrana. La llei de contractes de Conreu n’és una prova. Però tot feia creure que difícilment s’aniria més enllà. Els imponderables que dominaven dintre el partit cada dia eren més… imponderables.