La defensa de Governació

Dencàs traslladà el seu despatx a les habitacions particulars del Palau, d’on ja no sortí fins a les sis del matí. En una cambra veïna hi havia instal·lat el micròfon que funcionà contínuament. I tant!

A dos quarts d’onze, aproximadament, de la nit Badia, amb uns pocs companys, abandonà Governació. Ja no hi tornà a posar els peus. A quarts de dues de la matinada un guàrdia d’assalt portà la nova que Badia, després d’una topada amb les forces de l’exèrcit o de la guàrdia civil —no podem precisar-ho—, es trobava assetjat en una casa de la Via Laietana. Els telèfons de Governació funcionaven sense parar. Alternaven les demandes d’auxili del Centre de Dependents i de la Generalitat. Dencàs contestava o feia contestar que resistissin, que ja enviaria reforços. Passà a la seva cabina i sortí dient que havia telefonat a diversos llocs demanant gent i que a tot arreu li contestaven que no podien sortir, que estaven assetjats. Més tard digué que ja anava gent a la Generalitat i al Centre, sense precisar d’on procedien els qui hi anaven. Només una vegada pogué concretar-se. Fou quan se sabé que Josep Badia, amb un escamot a les seves ordres, havia intentat d’arribar, sense aconseguir-ho, a la Generalitat. (Badia resultà ferit).

De dues a quatre el tiroteig, que no havia cessat en aquells voltants, minvà considerablement. A les quatre, però, va reprendre’s amb mes intensitat que abans, i començà per part de les tropes, situades a una important distància, l’atac a Governació. La majoria dels qui defensaven l’edifici no havien disparat mai una arma. Totes les forces que podríem dir-ne de línia havien marxat. Amb tot, hi havia una gran provisió de material. Al despatx de Dencàs hi havia cinc-centes bombes de mà. També hi havia uns vuitanta «Winchesters» i una gran existència de municions. Durant tot el dia, no obstant, havien estat negades les armes als qui acudien a demanar-ne, militants, en llur majoria, d’Aliança Obrera.