Més epigrames

La senyoreta Montserrat Vayreda Trullols, que és poetessa, prové dels Vayreda del Noguer de Segueró, la gran casa de la Garrotxa, i que ha de ser considerada com la presidenta de les cariàtides de Figueres que feren companyia a Carles Fages, els últims anys de la seva vida, ha recollit molts epigrames i poesies que voleiaven en l’aire de l’Alt Empordà i els ha copiats amb una precisió perfecta. A més, ha tingut l’amabilitat d’oferir-me’ls i la possibilitat d’utilitzar-los, cosa que li agraeixo moltíssim.

Es molt possible que a la casa dels Climent —que ara en diuen pairal— de Castelló d’Empúries hi hagi molts papers de família i del poeta. Ara: aquest llibre no és d’erudició: és una simple aproximació. Més endavant s’hi acostaran els coneixedors i deuran fer escrits de molta categoria. Ja veurem —ho veurem. Jo m’he acostat a aquest escriptor perquè tot fa suposar que a l’Empordà ni ha hagut rars poetes.

La senyoreta Vayreda ha catalogat aquests epigrames segons les matèries. Els uns podrien ésser inclosos en els dos paquets de papers mecanografiats i relligats i firmats per «Lo Gaiter de la Muga». Vull dir que tant podrien formar part del paquet del «Primer llibre d’epigrames» com del titulat «Cent consells d’amor». Però, a més a més, ha fet altres reculls, que ha titulat «Novíssims consells d’amor», «Cales i paisatges», «Epigrames literaris» i «Rajoles» —que sospito que vol dir inscripcions sobre rajoles. Aquest és un primer intent molt lloable de recollir els escrits del senyor Fages —intent que no té pas la pretensió de ser complet, ni de bon tros, però, precisament perquè en circulen tants, el treball és admirable. Fages fou un home que, de totes les coses que se li presentaren en la vida, en féu un paper, generalment curt, gairebé sempre utilitzant la versificació, una forma o altra d’epigrama. En aquest aspecte, fou un escriptor excepcional, perquè, així com la característica de l’escriptor de tots els temps és l’home que sap el que no ha d’escriure, Fages no respectà aquest principi i escriví, d’una manera omnímoda i totalment lliure, el que li semblà. No ho escriví pas tot, és clar, però de vegades s’enfilà molt, emportat segurament per la primarietat empordanesa. Si aquesta primarietat li donà algun resultat social —que és el que ell intentava—, caldria veure-ho. És gairebé segur que no li’n donà cap: més aviat contribuí a tempestejar-lo.

Alguns d’aquests epigrames van a continuació. No són pas tots igualment bons, ni de bon tros. És natural que sigui així. I, havent estat un home dominat per l’obsessió eròtica —real o falsa, però present en gairebé tota la seva obra—, la disparitat encara és més acusada: és el que els qui foren els seus amics anomenen els «desvergonyiments» de Fages, el que té de més primari la seva obra. Són epigrames com aquests:

O com aquest altre:

Dintre l’erotisme elemental del poeta, el que ve té més bon sentit:

Seria d’un cert interès conèixer els antecedents del que segueix. Són quatre versos que podrien ser antics:

En el «Llegat a la petita Cleo», escriu:

En aquesta classe de literatura, en la qual els poetes, que són generalment dolents i són a més avorrits, d’un tedi oceànic indescriptible —en el millor dels casos no són més que poetes tècnics—, Carles Fages, que sovint és vulgar i mediocre, com ho som tots els prosistes, és rarament tediós. I no ho dic pas pels darrers versos copiats, que no són res i en castellà els hauria poguts escriure Béquer. Fages tirà al dret, amb una inconsciència espontània i innocent. Aquesta seva absoluta tendència davant les coses de la vida! Carles Fages és el poeta de la gent, de la que ha trobat, ha parlat i comerciejat i hi ha estat més o menys amiga. Els epigrames no són res més que el que diem: els seus triomfs (escassos) i les seves misèries (múltiples). Ara, el fet li ha produït una literatura —avui desconeguda—, que jo crec que és admirable. És per això que jo he escrit aquestes ratlles. Ja veurem el que passarà!

Dintre el seu sistema de la gent —de la gent concreta i determinada— escriu aquests versos a una dama que ha tingut bessonada:

De vegades es torna hiperbòlic, no es mou de la memòria (cosa absurda) i escriu aquest paper:

És clar: hi ha la frontera. Cosa difícil és l’oblit. El poeta, però, torna al seu país i s’enamora d’una seva nena. Escriu un «Madrigal a la dona única», que és un paper perfecte però d’una bestialitat poc corrent:

De vegades, la literatura l’ajuda a augmentar la seva hiperbòlica eròtica natural, empordanesa —i falsa. I així escriu:

Senyor Fages, no fotem, no fotem! Tot això és una pura il·lusió de l’esperit. Les dones poden donar el seu rendiment i res més. Per fortuna no són res més del que són. Pura hipèrbole literàrio-plàstico-musical. La constitució de la gent va al revés.

Ara: l’avantatge de Carles Fages és que de seguida torna a la realitat, a la realitat de cada dia, la de la gent, del clima, de la cosa permanent:

Encara arriba a més realisme, a més popularisme, i escriu aquests versos:

I encara accentua més la nota:

Rebla el clau i escriu en uns versos que la senyoreta esmentada ha posat en les «Rajoles»:

El poeta Fages fou un home que, en els seus escrits, navega entre la hipèrbole més elevada i la realitat més vulgar, tronada i realista. En els seus escrits imaginatius, culturals i hiperbòlics, no es pot separar mai d’un punt de realisme. Com en aquests versos, per exemple, d’una de les cariàtides.

Quan, en canvi, entra en el realisme, s’hi rabeja i aspira a treure’n totes les conseqüències. El senyor Fages conegué els estralls fets pel turisme sobre el litoral del seu país i sobretot el que s’esdevingué a la cala de Montjoi, que jo he conegut molt a la costa de Roses a cap de Norfeu. En aquesta cala, que era solitària i meravellosa, s’hi arribà a implantar un club que s’anomenà polinèsic —en el sentit més normalment eròtic de la paraula. Davant aquest fet, el poeta escriví un epigrama que està molt bé:

Pobre pagesívol i tronat país! On hem arribat, Déu meu!

A causa de la seva falta de diners i dels seus problemes financers i patrimonials de tipus familiar i hereditari, Carles Fages va tenir tractes abundantíssims amb els lletrats, davant els quals moltes vegades les relacions amistoses foren notòriament eliminades. El fet el portà a escriure molts epigrames, tants que arribà a fer l’anunci d’un llibre sobre els curials —llibre que, però, no s’ha publicat mai. Això no vol pas dir que no circulin pel país, abundantment. En aquest punt, hem tingut la sort de disposar de la generositat del nostre admirat senyor Planas de Castelló d’Empúries, que fou gran amic del poeta i un conseller admirable. Tingué, així, moltes relacions amb advocats: Quintana, de Girona; Lagresa, de Figueres; Ròmul Sans, de Sant Pere Pescador, etc.

Amb el senyor Albert de Quintana i Vergés, d’una família molt coneguda de curials, que fou alcalde de Girona i després secretari de la Cambra de Comerç, hi tingué relacions molt amistoses i de mútua consideració. En un moment determinat, però, Quintana deixà l’alcaldia de Girona i fou substituït pel senyor Franquet. Fages escriví:

En certa ocasió, Quintana defensà a Magistratura del Treball una demanda de què Fages fou objecte a conseqüència d’haver contractat l’execució de les obres d’il·luminació d’un pou a les seves finques, l’empresari de les quals, havent-ne rebut l’import, no satisféu els jornals als seus treballadors. Lògicament la demanda no hauria hagut de ser formulada a Fages, sinó a l’empresari. L’opinió general era que l’empresari havia perdut l’import cobrat jugant a cartes. Fages encomanà la qüestió al senyor Quintana i per explicar-li l’afer ho féu en vers i en els següents termes:

No cal dir que el senyor Quintana guanyà la qüestió i, a més a més, es negà a cobrar honoraris. Fages l’obsequià amb una pintura a l’oli.

En aquells temps era notari de Castelló una excel·lent persona: Ramon Algar Lluch, d’origen valencià i actualment notari de Ripoll, d’una correcció a tota prova. La dissort volgué que Fages contragués un préstec que va pactar-se amb la clàusula de l’execució sumària extrajudicial de la llei hipotecària. Arribat al terme de venciment de l’obligació, Fages (com era de preveure) no va tornar els diners. I, com també era de preveure, el creditor exercità la clàusula esmentada. De resultes d’aquests fets, el poeta es considerà agreujat en forma desa-forada i les relacions amb l’excel·lent senyor Algar quedaren desfetes. Sigui com sigui, però, Fages aconseguí, amb la intervenció professional de l’advocat Sans de Sant Pere Pescador o d’algun altre misser, provisionalment la subhasta del seu crèdit hipotecari. Per aquelles dates la notaria de Castelló, després d’un període llarg d’inexistència, tornà a rehabilitar-se; però, com que el boom turístic encara no havia començat i hi havia, per tant, poca contractació —gairebé tota en mans dels fedataris de Figueres— el seu rendiment era extremament precari. Corria la brama que els principals, els únics ingressos professionals de la notaria, procedien de la còngrua del Col·legi. En vista de tot això, Fages compongué el següent epigrama injust:

En un moment determinat, Fages anava molt curt de diners. És probable que per aquelles dates la prestadora fou una dama de la Jonquera i que, en el moment de cobrar, el poeta no es presentà a pagar. El furibund epigrama aparegué de seguida:

En un altre moment, el senyor Martí Serra Solatges, ex-alcalde de Castelló i persona que era considerada poc respectuosa del sentit del rídicul —tenia la mania de parlar el castellà sense la més mínima sintaxi, sense saber-ne ni les beceroles (era l’encarnació vivent del castellà caricaturat per un escriptor tan important com Francisco de Quevedo)— atorgà un préstec a Fages, el qual, arribat al venciment, tampoc no va pagar. El creditor no tingué més remei, per a recuperar els diners, que acudir al jutge. I ho féu, per raons procedimentals, davant el jutjat de la primera instància de la Bisbal. El creditor donà la direcció professional de la qüestió al lletrat Paco Lagresa, de Figueres. El dia del judici com-paregueren a la Bisbal, en un taxi, el senyor Lagresa i el seu client. Enfurismat, el poeta escriví:

Les relacions entre l’advocat Lagresa i Carles Fages arribaren a ser fredíssimes i a degenerar a uns extrems d’una gran virulència verbal. De primer, els versos foren fets en termes d’una certa ironia vagament respectuosa:

Al final, la intenció es tornà sagnant.

El senyor Lagresa era anomenat, a Figueres, el Carpanta.

La violència verbal només té parió amb la que projectà sobre un altre curial de Figueres:

Tampoc no se salvà de les seves ironies un dels primers alcaldes de la ciutat després de la guerra civil i procurador a Corts, senyor Jou.

En certa ocasió, uns contertulians de la capital de l’Empordà, comentant la facilitat d’en Fages per a l’epigrama, trobaren que calia respondre-li en termes semblants. I fou el senyor Jou l’encarregat de confegir un epigrama, naturalment irònic, com queda sobreentès. Comentant, en aquest to, les alternatives econòmiques de la soi-disant explotació ramadera del senyor Fages (era l’època econòmicament brillantíssima d’eugues, cavalls i matxos), el senyor Jou escriví:

Fages tenia un cavall al qual posà de nom «Pegaso». No faltà un «bon amic» que anà a recitar l’epigrama del senyor Jou a l’epigramista, el qual contestà d’una manera fulminant:

Les al·lusions als curials són nombroses en el millor llibre de Fages, que al meu entendre és la «Balada del Sabater d’Ordis». Tenen un fons comú de queixa i plany envers els missers. En un moment determinat el Sabater diu, aclaparat:

Altres manifestacions del senyor Fages sobre els curials, contingudes en la «Balada del Sabater d’Ordis»:

Les incidències verbals de Fages es projectaren també, naturalment, sobre determinats funcionaris administratius. Un dels primers fou un funcionari de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, auxiliar de la corporació i home que, segons la veu pública, tenia unes certes pretensions infonamentades d’enginy, el senyor Pere Ripoll. Aquest senyor Ripoll li volgué fer un epigrama en ocasió que el senyor Fages —tornem ara a parlar dels temps brillantíssims dels negocis ramaders— instal·là una modesta cria de bestiar porcí als baixos o a les quadres de la seva casa de Castelló. Escriví el senyor Ripoll —i si no ho escriví ho repetí verbalment:

Irat per la gosadia irreverent de l’administratiu, Fages contestà d’una manera fulminant:

Les adversitats econòmiques del senyor Fages crearen un clímax desagradable en les seves relacions administratives. El fet es manifestà sobretot amb referència al recaptador de contribucions de l’espai de Figueres, a l’oficina del qual hi havia, entre altres membres, uns senyors que es deien Brell, que era el recaptador, Tercero i Rizo. Per definir l’actuació de l’oficina recaptadora, deia l’epigramista:

Aquests versos foren escrits en castellà, perquè els funcionaris de l’oficina recaptadora eren castellans, i Fages volgué que en tinguessin una idea clara.

Les relacions amb el senyor Brell arribaren a ser molt tibants. En ocasió de fer-lo objecte d’unes actuacions d’obligament recaptatori, Brell el requerí de pagament, i, com que l’anomenat recaptador havia estat a Cuba, era un home que tendia a parlar cubà, accentuadament del Carib. Acostumava a intercalar en la seva conversa la paraula «querido». Fages li digué:

Un dels procediments recaptatoris s’acabà amb un intent d’embarg dels béns del senyor Fages a Castelló. Aquest no va permetre l’entrada a casa seva de l’agent executiu. L’agent executiu es va veure obligat, per complir la seva tasca, a demanar l’auxili de la força pública, llavors comandada a Castelló per un guàrdia civil anomenat Albéniz. Tots aquests fets van treure el senyor Fages de polleguera. I, en ocasió de demanar Brell al senyor Fages uns determinats papers, Fages els hi negà i li digué:

Les contrarietats econòmiques del senyor Fages de Climent el portaren a un escepticisme amarg que es reflecteix en tot el que seriosament escriví. Fages fou un dandi pobre. Volgué, pretengué ser un dandi, però sempre fou un dandi pobre. El seu patrimoni fou escàs. Féu tots els papers de l’auca per guanyar diners i no n’encertà cap. Es casà amb una senyoreta rica. Els anys millors de la vida de Fages foren els posteriors al seu matrimoni, que fou un desastre complet. La seva vida fou un procés e ruïna. A l’Empordà, arruïnar-se és més aviat malvist. La gent no ho comprèn. En aquest espai, la immensa majoria de la gent defensa el que té —gros o petit— amb les dents. És un país d’avariciosos i de gent reflexiva. Hi ha, és clar, els estrabul·lats, els mà-foradats. No pas gaires, pocs, però sempre n’hi ha algun. Si es volen arruïnar, que s’arruïnin —diu la gent—, no hi perdrem pas res! Vull dir, amb tot això, que la gent del meu país és molt diferent del que es pensen a Barcelona. A l’Empordà, només s’han arruïnat, perfectament, els grans industrials de la indústria suro-tapera. A la Selva, potser s’han defensat més. La gent, en general, repeteixo, han defensat el poc o el molt que tenen amb les dents. És natural, donades les invasions que hem sofert, la pobresa —no la misèria del país— i el clima infecte. Fages acabà d’arruïnar-se successivament. Fou una pena. Jo, i els seus amics, ho sentirem sempre, però què hi farem? Tothom té el seu temperament.

Tornem a la «Balada del Sabater d’Ordis», el gran llibre de Fages, escrit ja en el període de les contrarietats econòmiques. Aquest és el millor llibre del poeta. És una autobiografia, escrit, no pas pensant en els de dalt, sinó en els que segueixen.

Magnífic poeta!