Novena invasió francesa. Els cent mil fills de Sant Lluís
El dia 18 d’abril de l’any 1823 passà la frontera de l’Empordà, que, repeteixo una vegada més, havia esdevingut, pel Tractat dels Pirineus, una comarca de frontera, el mariscal Moncey amb 20.000 soldats i 2.500 cavalls. Fou una part important dels Cent mill fills de Sant Lluís.
Aquesta operació tingué per origen l’acord —a Verona— d’algunes potències europees: França (Chateaubriand), Àustria i Rússia. Fou una operació literalment internacional destinada a posar una mica d’ordre en aquesta península, que ja havia iniciat la demencial esterilitat de la més gran part del segle passat. L’operació es produí dintre la més possible normalitat que pot existir en aquesta classe d’esdeveniments. En definitiva, si no fou un acte, per al país, gaire favorable, no es produïren ni violències ni reaccions contràries. Molts historiadors la qualificaren d’un gran passeig militar, cosa perfectament sostenible, tot i que els pronòstics sobre l’acord no foren gaire favorables. Aquesta marxa arribà fins al lloc decidit, que era el sud d’Espanya. A l’Empordà la veieren passar, potser amb tanta curiositat com amb un cert entusiasme. El mariscal Moncey posà a l’entrada d’aquest país, davant les seves tropes, tres militars que hi aportaven les seves i que tenien fama, pel fet d’haver manat en el país, d’autoritaris. El lector trobarà en les històries generals totes les anècdotes que voldrà. Els meus límits són purament comarcals.
És gairebé segur que l’operació dels Cent mil fills de Sant Lluís tingué algun resultat immediat. Personalment, tot em fa suposar que no en tingué cap —a la llarga. Amb l’inici de les Corts de Cadis, la Península entrà en un període constituent literalment fabulós. Que Espanya ha fet més constitucions que qualsevol altre país d’Europa no crec que es pugui discutir. Aquest procés encara no és acabat —vull dir en els dies presents (1977).
A mi m’ha semblat que, en aquesta història (insignificant) de l’Empordà, s’havia de fer una referència a les nou invasions que aquest espai ha tingut i que jo crec que de fons i de forma l’han caracteritzat molt —i de les quals ben poca gent ha parlat.
D’aquestes invasions, potser la més correcta —vull dir la de menys saqueig i devastació— ha estat la d’aquests fills de Sant Lluís. Les invasions són infernals i el que han destruït a l’Empordà ha estat sensacional. Per altra part, no oblidin que, a conseqüència del Tractat dels Pirineus, l’Empordà, que havia tingut durant segles el resguard del Rosselló, esdevingué una comarca de frontera i, per tant, subjecta, de vegades a favor, de vegades en contra, a la influència de França.