El cronista Ramon Muntaner
A l’Empordà tenim la sort d’haver-s’hi produït un dels quatre grans cronistes de Catalunya: es deia Ramon Muntaner i nasqué a Peralada. Visqué entre els segles XIII i XIV i fou fill de l’hostaler del poble, que s’arruïnà a conseqüència d’una de les primeres invasions franceses, en la que Peralada fou incendiada. El qui fou el cronista marxà molt aviat del poble i en el curs de la seva llarga vida ja no hi tornà més. El fet és curiós perquè els empordanesos solem ésser enyoradissos i de vegades sentimentals. Muntaner fou un empordanès que a penes visqué a l’Empordà. Per altra part, és sorprenent que en aquella època hi nasqués un gran escriptor, atès que en els segles inicials de la literatura catalana l’aportació d’aquesta comarca fou molt escassa.
Muntaner fou un gran buròcrata de la casa de Barcelona, un administrador admirable, un militar valent i molt savi i prudent en els afers de la pau. Fou un fanàtic de la casa reial. Prengué part en moltes batalles de mar i de terra, governador de Gerba (Tunísia) i de Gal·lípoli, conseller i mestre nacional de la Companyia Catalana a Grècia. Estigué al servei d’un dels foments culminants de l’expansió catalana en el Mediterrani. Fou un home d’una correcció total. Frederic Rahola, de Cadaqués, féu un resum d’aquesta vida quan escriví que donà «innombrables proves del seu braó en el combat com del seu seny en el consell». Tot això és magnífic. Ja tard en la vida, es retirà a l’Horta de València, on tenia una propietat, i fou conseller del Govern municipal d’aquesta ciutat. Finalment es traslladà a Mallorca i morí quan era batlle d’Eivissa.
Després de molts anys d’oblit, Muntaner ressuscità una mica —no gaire. Hi intervingueren diversos fets: primer els estudis del senyor Rubió i Lluch, sobre l’operació dels catalans a Grècia, de la qual la «Crònica» dóna tantes notícies; també, l’historiador (llegendari), periodista, polític i ex-ministre, gran amic dels Marianao i, per tant, dels alcaldes liberals de Barcelona (governava Sagasta), el senyor Víctor Balaguer, fou encarregat de batejar els carrers de l’ampliació de la ciutat, i, en un de l’esquerra, hi posà el nom del cronista de Peralada. «¿Qui és aquest senyor Muntaner que ha posat el nom al carrer de Muntaner?», vaig sentir que deien molts estudiants de la Universitat, alguns dels quals eren de l’Empordà. Més tard, ja en el meu temps, l’editor J. M. Cruset edità, en un volum de la seva col·lecció editorial principal, les quatre Grans Cròniques catalanes, que el senyor Domingo Valls i Taberner subvencionà, paquet d’informació enorme, que no s’havia mai editat. Alguns escriptors de la mateixa època, mentrestant, exaltaren, en treballs de divulgació, la figura de Ramon Muntaner, del qual només els erudits del país sabien alguns borralls. No cal dir que tots els autors estrangers que s’han ocupat dels catalans a Grècia trobaren en la «Crònica» de Muntaner el que hi buscaven i no trobaven. El darrer d’aquests volums és el de Mr. Kenneth M. Setteon, de la Universitat de Princeton (New Jersey), historiador molt conegut, titulat «Los catalanes en Grècia» (Aymà, editora, Barcelona).
La «Crònica» de Muntaner fou escrita amb un llenguatge familiar, normal i clar, amb un estil en què els adjectius tenen una gran ampul·lositat, de molta amplada, amb una adoració i un fanatisme totals per la monarquia catalana. Aquesta darrera virtut, val la pena d’assenyalar-la, perquè no es pot fer res, en aquest món, sense una dedicació total.
Les persones —rares— que s’han dedicat a observar els empordanesos afirmen que nosaltres som molt extravertits, prou cridaners, més aviat xerraires i mentiderots. En alguns casos sembla cert, en altres no tant. L’estil de la «Crònica» és el d’un extravertit total, el que ha produït, potser, la idea d’un cronista d’un empordanesisme molt accentuat.