El qüestionari

Donada l’escassa continuïtat que tingué la meva relació amb Carles Fages de Climent, em semblà que havia de formular unes quantes preguntes per escrit relatives a la seva manera d’ésser i presentar-les a persones que el conegueren amb la pretensió —potser exagerada— que diguessin el que els semblés. Aquesta iniciativa era, potser, fonamentada, perquè la seva mort data només de cinc anys —morí a 65 anys— i, per tant, la seva figura no ha estat oblidada ni ha entrat en cap forma de llegenda —sobretot en aquest espai de l’Empordà. Cosa curiosa: gairebé totes les respostes foren paral·leles. Quan —sovint per matisacions diferents— es produí alguna discrepància, ens hem considerat obligats a fer-ho constar degudament.

El qüestionari és molt elemental i ingenu, i ha estat formulat amb la màxima intel·ligibilitat possible. Es —amb les respostes— com segueix:

—El senyor Fages, sabia algun altre idioma?

—Sabia positivament el llatí. Coneixia molt bé el francès. Havia llegit molt la poesia francesa moderna: Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud, Valéry. Les al·lusions que hi fa en la seva obra són múltiples. Els havia estudiats.

—Fou un gormand o un gourmet?

—Quan tingué algun diner, sempre fou un gourmet. Sobretot la qualitat, més que la quantitat. Volia que el vi blanc fos fresc, i el negre, chambré.

—Havia viatjat?

—Tots els seus amics afirmen que havia viatjat per França. Tenia una adoració per París. Les afirmacions que fan algunes persones, segons les quals coneixia Itàlia —més o menys— són absolutament discutibles.

—Bevia gaire?

—Sí senyor. Li agradava de beure. Ho feia seguir gairebé tot. Havia begut molta cervesa. Potser ningú no el trobà mai borratxo, en el sentit literal de la paraula, però bevia.

—La cirrosi de què (segons els metges) morí a l’hospital de Figueres, ¿tingué per origen una forma o altra d’alcoholisme?

—També podria ser. No féu mai cap cas dels consells que li donaren perquè deixés de beure.

—Com era Fages, externament? Era simpàtic?

—En podia ser moltíssim. Tenia un charme, per dir-ho en francès. La simpatia, el charme, són tendències misterioses, difícils d’explicar. Podia ser molt irònic, de vegades molt agre.

—Tenia les faccions molt mòbils?

—Enormement. Era de faccions mòbils, significatives i clares. El que tenia a la cara amb més personalitat eren els ulls: podia donar als seus ulls una significació extremament acusada, d’una gran vivacitat. Per altra part, enraonava molt.

—A judici de vostè, tenia algun punt de pedanteria?

—El que tenia abans que tot era una tendència al deliri de grandeses. Tendia evidentment al deliri de grandeses, cosa que pot semblar una pedanteria i que de vegades no ho és. Aquest deliri era del temperament, una cosa fatídica. La pedanteria és una cosa voluntària, mental o social. Pedanteria: no gaire.

—Li agradaven els elogis?

—Com a gairebé tothom. Potser li agradaven més, perquè, al seu entendre, no li havien donat la consideració que mereixia, consideracions de tot ordre, però sobretot les intel·lectuals.

—Era reticent quan el criticaven?

—Reticent, potser no. Aclaparat, sí. Quedava parat i aclaparat.

—Utilitzava la memòria que tenia per a l’erudició?

—Sabia moltes coses. El que sabia millor era l’erudició llibresca. Ni de l’agricultura, ni del comerç, ni de guanyar diners, no en sabé mai ni un borrall.

—¿Era un propietari rural i no sabé mai res d’agricultura?

—No en sabé mai ni un borrall.

—¿I de la cosa jurídica, havent tingut tantes qüestions?

—Això, ho deuen saber els curials que el tractaren. I el qui en deu saber més és el senyor Planas, de Castelló d’Empúries, que fou el seu home bo en tantes qüestions. Ara, a part tot això, d’erudició llibresca històrica i literària, en tenia, i de vegades molt ben fonamentada. Ara: aquesta erudició no feia ni fred ni calor, perquè en aquest país, i sobretot a l’Empordà, el desconeixement de la història i de la història literària és pràcticament total.

—Era simpàtic sempre o a ratxes?

—De vegades molt i de vegades a ratxes. Era dual.

—Era fantasmagòric o realista?

—La seva literatura fou, en general, realista, de vegades fins a la vulgaritat. La seva vida fou d’un realisme fatídic. Ara: la seva fantasmagoria —sobretot la fantasmagoria històrica— fou de pedra picada.

—Era dogmàtic o pragmàtic?

—No havent pogut ser un dogmàtic, s’hagué d’acontentar essent un pragmàtic. El pragmatisme no és més que la conseqüència normal de les garrotades cíviques i indefectibles que us van caient a l’espatlla.

—La qüestió dels diners l’abaltia o el sulfurava?

—Aquesta fou, en aquesta persona, la qüestió màxima. De vegades l’abaltia, de vegades el posava fora de mare. Totalment dual.

—Tingué algun coneixement científic?

—Tingué els coneixements científics normals del país: fora d’escassíssimes excepcions, gairebé cap.

—Havia llegit algun llibre de filosofia?

—En definitiva, els jesuïtes li feren un gran servei —quatre banalitats de la «Summa» de sant Tomàs i poca cosa més. Ni tan sols sant Agustí. Llevat d’escassíssimes excepcions, el català no ha tingut mai cap disposició per a la metafísica. Amb la realitat pura i bruta en té prou i massa. La realitat dóna molta feina. Fages en tingué massa. Acostar-se a un llibre filosòfic hauria estat una absurditat.

—Tingué algun record persistent?

—En tingué un: la seva mare. Fou un record observable i constatat. Els altres…

—Fou un home de dones?

—Imaginativament, tantes com vulgui. En la pràctica, la fosca és considerable. El que demostra que no arribà mai a obtenir el que hauria desitjat és que, quan n’arribà a tenir una, s’hi arrapà com una llagasta: els «Sonets a Maria Clara»… Sembla que li agradaven les menors —per dir-ho com en aquella època. És una il·lusió com una altra. Tot aquest petit món de menors i majors no és pas gaire fàcil. És difícil i car. Les noies de l’Empordà —diu la vella cançó—, molt mirar, molt mirar i poc tocar. La cartera, si és abundant, és més romàntica. El que no es pot negar és que Fages tingué un erotisme molt persistent. Escriví aquests dos versos, d’una absoluta vulgaritat, en el «Papitu» pornogràfic:

—Era comprensiu o invadent?

—Més aviat invadent, però la invadència pot produir diversos i oposats resultats.

—Era feudal o remença?

—Feudaloide amb tota seguretat.

—Quina idea tenia de la moral?

—Més aviat climatèrica i variada. Climàtica és potser l’adjectiu més exacte.

—Era dels pocs o dels molts?

—Sens dubte dels pocs.

—Quina idea tenia de la seva literatura?

—La mateixa que en tenen els qui la fan, però potser sense un fanatisme sistemàtic. Generalment sospesava bé, amb objectivitat, sobretot passada la febre inicial, quan es refredava. No era pas un estaquirot de pedra picada, però tampoc no li agradaven les discussions massa llargues.

—Fou molt sensible al galimatias floralesc?

—Amb humorisme. Escriví aquest epigrama:

—I de la literatura en general, què en pensava?

—La literatura en general i la nostra foren potser la constant de la seva vida. En la seva existència, en realitat, s’hi poden observar dues constants: la literatura i els diners. La literatura fou el seu oasi. Els diners l’engavanyaren gairebé tota la seva vida. Fou una vida no gaire ben repartida.

—El seu patriotisme empordanès sembla immutable…

—No es podria pas negar. De vegades arribà a formes il·lusòries, francament il·lusionistes. Escriví aquests versos:

I aquest Portlligat absurd:

La geologia de Portlligat, exposada per Dalí, tan severa, fosca i dramàtica, és transportada per Fages al seu erotisme permanent i pueril. Tot porta a creure que Dalí té més raó que Fages. Aquest mirinyac! Aquest Portlligat versallesc! Potser en farem un gra massa.

Aquesta tendència dels noucentistes de projectar la il·lusió cultural de Grècia sobre l’Empordà arriba a ser una mica embafadora. Els versos es titulen «Noia de Cadaqués»:

La literatura eròtica és realment sorprenent i divertida. Però sovint resulta que darrera la façana no hi ha res.

—En el nostre país hi ha molts estaquirots i dogmàtics. La ironia existeix, a poca escala, i no sol agradar. ¿Com era el temperament de Fages?

—Internament era un dogmàtic, però havia de fer com tothom. Anar tirant i arranjant-se. Era irònic, certament, però sovint la ironia li queia del cantó del sarcasme, moltes vegades vulgaríssim. Tendia a l’excés.

—Era generós o gasiu?

—Quan podia era molt generós. Quan no podia, menys. De vegades, no gens.

—Li agradava el mar? Li agradava la muntanya?

—Li agradava tot. En els seus bons anys tingué molta vitalitat. Quan el motor s’afluixa, tot es torna una càrrega incomprensible i no agrada res. No agraden ni els records. Res.

—Era capaç d’estar sol o li agradava la companyia?

—Estar sol l’engavanyava, l’entristia, el deprimia. Necessitava companyia. Enraonar li era indispensable —enraonar amb no importa qui, de qualsevol cosa: el primer que es presentava. De vegades semblava un viatjant del comerç. L’home que no sap viure sol (vegeu el Kempis, Pascal, etc.) és un desgraciat, un home sense pau. En aquest sentit, fou un pur infeliç.

—Llegia molt o llegia poc?

—Fages llegia.

—Sabia llegir? ¿Sabia llegir amb calma, precisió, a poc a poc? ¿Sabia tornar a la frase que no havia collit exactament?

—És difícil de saber com llegia quan era sol. Quan llegia davant la gent, no sabia llegir, llegia malament, a batzegades, s’embarbussava. No era ni clar ni precís. S’ha de suposar que en aquestes ocasions feia el màxim esforç per llegir bé. Com més bé ho volia fer, més malament li sortia. Tota lectura implica un esforç, un domini. S’arribà mai a dominar el senyor Fages? Aquest és el problema.

—S’ha de suposar que les novel·les l’horripilaven…

—És exacte. Creia que la novel·la era el gènere literari més ínfim, una cosa per a primaris, per a formes humanes de cretinisme.

—Aquells anys, Dostoievski tingué molta fama.

—Aquest novel·lista, el tingué catalogat com Paul Valéry: un novel·lista per a criatures, literatura infantil. «Si el volen llegir els russos, que el llegeixin!», solia dir. Un lector occidental, lector de Dostoievski, era per a ell incomprensible, un impossible.

—Constatàreu si alguna vegada pensà en la mort?

—Tots els eròtics eròtics i no gaire rics, eròtics puerils, tenen molta feina. Resultat: ben poca cosa. Fages era d’aquesta religió. Ara, que moltes vegades pensà en la mort ens sembla indiscutible.

—Creia en una altra vida?

—Quan hi pensava sol, és difícil de dir-ho. Davant la gent, és seguríssim.

—Tingué algun amic real i positiu?

—L’advocat i propietari senyor Planas, de Castelló d’Empúries, fou un seu amic, fora de sèrie. En el terreny literari, el senyor Octavi Saltor fou un seu amic. El solia anomenar el Papà. Li havia fet elogis i prodigat els adjectius sobre moltes coses que havia escrit. El senyor Roca, propietari d’un restaurant a Figueres, en el qual el poeta havia menjat moltes vegades gratuïtament, així com el pintor Sibeques, que era socialista teòric, foren positius amics seus. Les tres senyoretes de Figueres que i feren tanta companyia els deu últims anys de la seva vida i a l’hospital on morí —i que ell anomenava les cariàtides—, ni tingueren molta amistat. I del senyor Eusebi Isern Dalmau, ¿què no en podríem dir, en aquest sentit? Planas i Isern Dalmau, probablement els primers.

—Què fou el senyor Fages: estoic? Epicuri, hedonista? Cínic? Escèptic?

—D’estoic, gens. D’hedonista, sempre que pogué. De cínic, sí, però tirant sobre el sarcàstic. D’escèptic? Sempre o gairebé sempre.

—Si era un escèptic, en què podia creure? El primer moviment de l’escèptic és no creure en els sentiments —ni en els propis sentiments. Ara, és clar, l’escèptic ben educat fa tots els esforços per no semblar un escèptic.

La pregunta no ha estat contestada, perquè algunes persones preguntades han dit que era massa complexa.

Passem, doncs, a coses més simples. Em sap greu, però no hi ha més remei.

—Després de la tartana, fou automobilista?

—Sí senyor. Fou un conductor d’automòbils d’un individualisme literalment anàrquic, indescriptible.

—Tingué alguna curiositat o afecte per l’esport?

—Ni curiositat ni afecte. Si tot això existí alguna vegada per ell, li féu un fàstic indescriptible.

—Manifestà en públic les seves idees polítiques?

—Davant les persones que pensaven com ell, que eren de la mateixa corda, evidentment. Era un monàrquic tradicionalista. Davant els altres, es mantingué més aviat pragmàtic. Féu el que li convingué, segons la personal crematística, però no crec que passés mai la mesura. En aquest sentit fou un empordanès prou corrent.

—Es produí la revolució i guerra. ¿On passà aquests anys?

—Una part a Barcelona, altres a l’Empordà. De vegades amagat, de vegades menys. Anà tirant com pogué.

—Apreciava la vida anomenada moderna?

—No em faci riure…

—Apreciava la vida social moderna?

—Escriví aquests quatre versos:

—Tingué alguna vel·leïtat per les il·lusions del progrés?

—Cap. Ni la més petita. Quan els americans feren a Pení, sobre Cadaqués, la construcció que hi feren, escriví aquests versos:

I aquest altre:

Sí. Evidentment. A l’Empordà es parla molt de la presència dels americans al nostre litoral. Els versos de Fages són d’un home totalment arcaic. Quan els escriví, ¿s’havia adonat que les relacions entre Amèrica i Rússia eren molt tibants? És gairebé segur que no s’havia adonat de res. Ara, l’Empordà és molt immobilista i sovint les novetats molesten. Ens pensem que les coses són purament locals i les novetats ens amoïnen.

—Dels poetes del país, quins eren els que preferia?

—Josep Carner i Guerau de Liost —intercanviables. De vegades el primer, de vegades el segon —però sense exagerar, s’entén.

—I dels estrangers?

—Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud, Valérv foren els seus ídols.

—Quines admiracions polítiques tenia?

—Potser algun rei català antic. Pel senyor Prat de la Riba sentia un gran afecte.

—I pels estrangers?

Pregunta incontestada.

—La facilitat que tingué per a escriure, ¿la considerà espontània o apresa?

—Segons ell, si no es té el do, no es pot fer res. El cultiu és imprescindible. Escriure, de tota manera, és difícil. S’arriba a algun resultat positiu? Ell ho creia, més o menys. L’esforç s’ha de dissimular. La facilitat també.

—El seu món l’avorria o el divertia?

—La resposta és difícil. De vegades era molt infantil i directe, de vegades menys. Era climatèric i personalista. Era difícil de preveure. Les situacions successives. El caràcter, la fixesa, li eren difícils. De vegades era fluix, de vegades sarcàstic; tendència a la correcció, sempre.

—Era alguna vegada sincer o no ho era gairebé mai?

—Aquest adjectiu, tan utilitzat, l’engavanyava. A part això, la pregunta és de contestació difícil.

—Tendia més al feudalisme que a la burgesia?

—Els uns diran una cosa i els altres Paltra. Els diners, sempre. Contestar la pregunta és difícil.

—La seva sociabilitat, era permanent o esporàdica?

—Climatèric.

—Fou un home higiènicament net?

—No. Molt poc. De vegades, gens. Però externament vestia bé, dintre un cert abandó. La importància que donava a aquestes coses era escassa.

—Diuen que els escriptors i els artistes mistifiquen… Literàriament parlant, fou un mistificador?

—Gairebé tot el que Fages escriví —sobretot els epigrames i les poesies— passava d’un ímpetu inicial. Aquest ímpetu inicial, de vegades absurd, sovint sarcàstic, no crec que el pogués mistificar. Fou un home impetuós, i aquests estats són certs.

—A part l’habilitat literària, ¿tingué alguna altra habilitat?

—Potser cap. En tot el que féu, no n’encertà cap.

—Per què volia l’èxit i la popularitat?

—Perquè era escriptor i perquè necessitava diners.

—Què li agradava més, la simplicitat o el luxe?

—El luxe li agradava, però potser encara li agradava més la simplicitat luxosa, convertida en luxe.

—Era sentimental?

—Quan li convenia. Era un escèptic. Els escèptics no creuen gaire en els sentiments, els consideren irreals, incomprensibles. Tendeixen a creure que els sentiments són una comèdia.

—Com era la senyora Mir de Fages de Climent? Era una bellesa? Cultivada? Divertida? Pensava com el seu marit?

—Era una bellesa, era cultivada, divertida. Que pensés com el seu marit no és pas gaire segur. El poeta escriví aquests dos versos:

—Era fatxenda?

—Que tingué sempre un cert deliri de grandesa és, segurament, un fet. Aquesta classe de deliris se solen comparar amb la fatxenderia, tot i que de vegades són diferents. Tenen una matisació diferent.

—Què el divertia més, els senyors o els botiguers?

—Gairebé diria els botiguers. A pesar del seu avorriment fonamentat i irreparable. Amb els senyors aprofitava totes les ocasions i tots els més petits detalls per al sarcasme. De vegades suau, de vegades coent. El que dedicà al marquès de Camps és suau.

—Li agradava la moda?

—És gairebé segur que li agradava per l’erotisme natural.

—Era un propietari rural?

—Sí senyor. Ho era.

—Era un pagès?

—De cap manera.

—Tenia algun coneixement agrari?

—Cap, ni un.

—Li agradava la gent equívoca?

—N’hi ha de moltes menes.

—Era noctàmbul?

—Era noctàmbul, desmanegat, desmanegat.

—Quants anys tenia quan morí?

—Anava pels volts dels seixanta-cinc. Els Climent —diu en el llibre— moriren més aviat joves.

—És enterrat a Castelló?

—Perfectament exacte.

—Aquest qüestionari es podria encara allargar més. Al seu entendre, ¿es podria allargar més o ja és prou llarg? Per la seva part, ¿tenen alguna cosa més a afegir-hi o ja n’hi ha prou?

La pregunta resultà incontestada.

—Aquestes preguntes i respostes, ¿contribueixen a una certa aproximació al senyor Fages?

—És gairebé segur. El qüestionari respon a una bona idea. Fages no té pas un retrat fàcil.