El paisatge - Els paisatges

EL. paisatge de l’Empordà, gairebé tots els paisatges, tenen fama de ser molt bonics. Els de les dues grans planures a mi també m’agraden. Ara, la meva idea és que aquesta comarca ha tingut molts paisatges successius i molt diferents. Si jo fos poeta, cantaria, potser, els primitius, els paisatges lacustres, d’aiguamoixos i estanys. Aquesta classe d’espais no han estat, però, gaire cultivats, tot i que, com totes les coses humides, són molt deliqüescents i exciten potser la corda musical. Amb el pas de segles i segles, tot aquest panorama s’anà assecant —i dessecant— i, quan es produïren els espais ferms, el primer que s’hi cultivà foren les coses per menjar i beure i per cuinar amb un greix determinat, que tou l’oli d’oliva. Es a dir, foren terres de blat, d’ordi i de civada per a fer el pa, les vinyes per a fer el vi, i les oliveres per a fer l’oli. És molt possible que a les terres més humides de l’Empordà Petit es cultivés l’arròs. Que se’n cultivà a l’Edat Mitjana és seguríssim. També és segur que a les cases de pagès hi hagué alguns —encara que pocs— animals domèstics: alguna euga o algun ca-vall, les parelles de bous, els ases —que són uns animals meravellosos inseparables de les vinyes— i, és clar, les gallines, els pollastres i els ànecs i les oques i algun conill casolà, que, com tots els animals castigats i tancats, solia ser opulent, i el meu inoblidable amic Hermós en deia, amb menyspreu, les ninarres. En aquest país, sempre hi ha hagut caçadors i encara n’hi ha avui, caçadors espontanis, de pagès o de vila, cosa que potser demostra que tenim encara una vena prehistòrica. Sempre estan disposats a matar un oriol o una griva, o un pardal, i no cal dir un conill o una perdiu. Anys enrera, encara hi havia una mica de caça. Ara n’hi ha ben poca, per no dir gens. Jo no he estat mai caçador i en aquest sentit em considero inútil i inservible.

Aquest panorama que acabem d’insinuar, avui, en la seva més gran part, ha desaparegut. El cultiu dels cereals, poc o molt, s’ha mantingut. Al nord de la comarca s’ha conservat una faixa de cultiu de la vinya, que fa un vi que no és res de l’altre món, però que es beu. En tot el restant de la comarca, el cultiu de la vinya és escassíssim i més aviat el poc que es fa no té interès. La fil·loxera ho destruí tot i, fora del que hem dit, res no fou replantat amb el cep americà. Una de les vergonyes d’aquest Empordà és que encara no tenim un paper precís i concret sobre el pas de la fil·loxera en aquet país, ben documentat, sobre aquest fet històric i social importantíssim. Ara, aquests últims anys, s’han eliminat d’aquest país una gran quantitat d’oliveres, de vegades per raons climatològiques inevitables, com una gran part de les oliveres de Cadaqués, i de vegades perquè les oliveres eren velles i d’escassa producció, sense oblidar, és clar, l’elevació dels preus dels jornals produïda aquests anys de la postguerra civil i la inflació monetària consegüent. De manera que, en termes generals, hem quedat, a l’Empordà, sense el paisatge de les vinyes i el de les oliveres. Els cereals s’han mantingut en baixa, perquè la qualitat del pa, els anys al·ludits, ha baixat enormement. De manera que hem quedat sense vi casolà, sense oli d’oliva —l’oli que se sol vendre és caríssim i dolent, i d’aquí a quatre dies cuinarem amb margarina, cosa sinistra— i el pa és totalment discutible. El progrés bàsic que hem emprès —i no n’hi ha d’altre— és aquest.

Alguns anys després dels estralls fets per la fil·loxera i paral·lelament a l’aparició de la llet com a aliment cada dia més acceptat, aparegué un altre paisatge: el de les vaques de carn o de llet, i, per tant, del cultiu de l’alfals, userda, esparceta, naps i raves per a l’alimentació dels animals al·ludits. A l’Empordà, que havia estat sobretot un país de vinyes i d’oliveres, hi foren fomentades les closes, els prats, és a dir, les herbes per al bestiar. No sé pas si la comarca és especialment destinada a aquests cultius, ni si el clima l’acompanya. El que és segur és que la llet tingué un gran èxit. En els pobles i poblets sempre hi ha, cap al tard, un home o una dona que passa amb un ansat o fòtil qualsevol a la mà i que compreneu que va a buscar la llet. És indefectible: tothom va a buscar la llet. Quan estudiava a Barcelona, també cap al tard, passaven per determinats carrers les burres de llet, que portaven unes robes estranyes a sobre que feien pensar en figures de quan actuava la inquisició i cremaven els infidels. (No facin gaire cas del que acabo d’escriure, perquè és una cosa molt personal i, per tant, sense importància). La llet de burra, la venien per a determinats malalts, perquè aquest era l’estat de la ciència mèdica, que es trobava aproximadament com la d’avui. Ara, no. Ara la llet és una alimentació importantíssima, sobretot a l’hora de sopar. Aquesta alimentació ha canviat molt el nostre paisatge. È1 nombre de ramats d’ovelles i de xais també augmentà considerablement. Per altra part, a principis d’aquest segle, es produí a l’Empordà Petit el cultiu de l’arròs, que ja s’havia cultivat, encara que poc, a l’Edat Mitjana, cultiu que es produí enmig de grans dificultats, que vaig relatar en un retrat que vaig fer del senyor Coll, e Torroella, l’Havana i Pals, i que figura en un volum d’aquesta Obra Completa. Després de l’última guerra civil i de la revolució consegüent i de la natural misèria, el cultiu de l’arròs es produí en gran escala, a l’Alt i al Baix Empordà. Però la inflació monetària i l’alça dels preus dels jornals —i els preus establerts pel Servei Nacional de l’arròs, o sigui per l’Estat— ho tiraren tot a terra. I així hem anat fent més o menys. El que no ha baixat mai, per ara, és el consum de la llet, i, per tant, el nou paisatge s’ha construït.

A mi, personalment, m’agraden els paisatges ben cultivats, els paisatges rediticis. Els pagesos saben cuiti-var la terra, tenen instintivament una gran curiositat, però, com que no els han ensenyat res, fan el de sempre. Si plou una mica, tot va bé… i si no plou també. Són, així mateix, molt donats a copiar, a fer el que els altres fan de nou, encara que aquests s’hagin engrescat per la parauleria d’un o altre cultivador de les més indefectibles i fluixes profecies —i sempre, és clar, que les profecies tendeixin a treballar com més poc millor. Hi ha, naturalment, excepcions que confirmen la regla. ¿A què es deu, per exemple, la plantació de tantes pomeres a l’Empordà, aquests últims anys, sinó al que acabo d’escriure? Els resultats no han pas estat gaire brillants, com era i és visible, però les coses han anat així. Per altra part, aquesta agricultura treballa amb molt poc capital, cosa que és prou negativa. Per combatre aquesta situació he proposat molt sovint —de vegades davant les autoritats màximes— la creació a la comarca de dues escoles d’agricultura serioses, una a Castelló d’Empúries i l’altra a Torroella de Montgrí, que ensenyessin als pagesos la composició de la terra, els cultius més convenients, les sements més adients, el que convindria que fos més real i eficient. Sempre em contestaren el mateix: lo haremos, lo haremos… Mai no s’ha fet res, ni crec que hi hagi res en perspectiva. És de justícia elemental assenyalar que l’única escola d’agricultura que hi ha hagut a l’Empordà —no sé si encara avui existeix— és la de Fortianell, portada per persones d’un orde religiós, que han fet un treball considerable i és un exemple del que es podria fer.

I aquests són els successius paisatges de la comarca dels quals he sentit parlar o que he llegit o que he vist en el curs de la meva vida. No em cansaria mai de repetir que a mi m’agraden els paisatges ben cultivats i que donin un rendiment. De vegades he fet aquestes afirmacions davant amics notòriament esnobs i adinerats, per no dir rics. Sempre em contestaven el mateix: que jo era un petit propietari rural, vulgar i pagès —cosa que és absolutament certa. Són persones a qui agrada el desert.

El desert per a ells és el paisatge més interessant que pot existir. Conec algun desert com, per exemple, els del golf Pèrsic, els d’Egipte i altres del nord d’Àfrica, i haig de confessar que passada una hora escassa davant un desert em venien unes ganes de fugir-ne com un gat escaldat. I és que probablement no hi entenc res. Els agrada després de dir que han pujat les muntanyes més altes de l’univers. A mi em passa que, quan arribo a 1.200 metres sobre el nivell, les orelles em fam mal —que és el que em passà fa pocs dies anant a Andorra amb un amic. Li vaig demanar que no es precipités. De seguida us diuen que els agraden els països més llunyans, els més exòtics, els més extravagants i desconeguts que poden existir. A mi em passa el contrari. Si em trobo en un país estranger i no comprenc la llengua que parla la gent que passa pels carrers o no tinc una persona al costat que m’ho expliqui, em vénen unes ganes de deixar de fer el badoc obligat i de fotre el camp a corre-cuita amb una perfecta equanimitat. Ara, és clar: això són maneres de veure les coses. Cada u per allà on l’enfila. Ara, a mi m’agrada el paisatge de l’Empordà perquè és cultivat, plàcid i tranquil. Podria ser, potser, més ben cultivat. D’acord. Però, què hi farem? Aquests tres adjectius van lligats amb el que jo em penso que és la bellesa —que és una cosa de la qual no sé res. Per altra part, sóc un enemic total de la naturalesa, els terratrèmols, les enormes inundacions, els huracans, les impressionants novetats que presenta la naturalesa, els temporals de l’Atlàntic nord, les malalties que produeix, les tramuntanades del mestral a l’Empordà, em fan un fàstic horrible. Si quan veig en una casa de pagès un ratolí em repugna, ja es poden imaginar el fàstic que em fan els grans espectacles de la naturalesa —de la Natura amb majúscula, que diuen els espiritistes.

Ara, a l’Empordà, hi ha les muntanyes que volten la comarca —les Gavarres, el paisatge del Terraprim, el de la frontera i el de les muntanyes de Sant Pere de Roda. Sobre el primer (les Gavarres) jo els aconsellaria de passar per la carretera de la Bisbal, per Cruïlles, Sant Sadurní i Santa Pellaia fins a Caçà de la Selva. És un paisatge enorme d’alzines sureres, pràcticament abandonat, en el qual els boscos són molt bruts pel preu dels jornals i perquè en general les saques de suro han estat rares. El suro és un arbre que degenera, com els homes i com les dones. És gairebé segur que la degeneració augmentarà. Ho vegin i diguin el que els sembli. Si un dia, a l’estiu, es cala foc a la Gavarra, amb un vent de garbí fort, ja veurem qui l’aguantarà fins al congost de Girona. El paisatge del Terraprim, sense alzines sureres, és diferent i no ofereix cap perill. El suro es torna a trobar a la frontera en els termes d’Agullana, Darnius, Maçanet de Cabrenys, la Vajol, etc. En aquests termes, potser hi ha les propietats de suro més ben tingudes d’aquest país. Quina història la d’aquest arbre en aquest país! He posat l’admiració perquè em sembla que cada dia, d’objectes de suro, en el mercat mundial, se’n consumeixen més. Les muntanyes de Sant Pere de Roda són pelades com una geneta, i això és el que hem heretat d’aquest gran monestir tan panoràmic i enorme. Totes aquestes muntanyes del voltant de la comarca, vistes de lluny, són molt blavisses i tenen molta tendència a les visions de fantasia.

I, després d’haver parlat del paisatge terrenal, diguem dues paraules justes sobre el cel. Quan s’entaula alguna forma de vent del nord —sobretot si és mestral— el cel queda net de núvols, d’una blavor perfecta i d’una gran profunditat i una gran extensió. Quan era jove, aquest cel el pintà Salvador Dalí, molt bé. No era pas fàcil. Els pintors volen atmosferes grasses. Quan s’entaulen els vents del sud sobre la costa hi ha una llarga nuvolada que s’arrossega fins al fons del golf del Lleó. Més a l’interior el cel és opac, blanquinós —diríem tèrbol.