L’extinció de la monarquia catalana
Repeteixo als meus possibles lectors que el que estic escrivint no és una història de Catalunya ni de la Confederació catalano-aragonesa-valenciano-mallorquina, sinó de la comarca de l’Empordà, que és la meva. Ho escric sense cap intenció xovinista; escric sobre el que tinc davant, sobre la seva història i res més o els meus somnis, que és igual.
L’amistat que vaig tenir amb Jaume Vicens i Vives em portà a preguntar-li moltes coses —tot el que jo trobava suspecte, llegendari i xovinista proposat pels historiadors catalans, que ell considerava horripilants i que no li produïen cap somriure agradable, sinó tot el contrari. L’Empordà, llavors —em deia—, era una comarca purament agrària, amb poblets molt petits, petitíssims, dominada per la hidrografia de la naturalesa que permetia just, ben just, d’anar tirant. Per altra part, els grans senyors del país havien marxat. Els primers comtes d’Empúries s’havien esgotat. Els successors, els Cardona, els Montcada, els Cruïlles, havien marxat, alguns a València i altres naturalment a Nàpols. És gairebé segur que l’extinció de la dinastia catalana fou coneguda a l’Empordà amb molt de retard. No féu ni fred ni calor. En aquella època les notícies no marxaven amb la rapidesa d’ara. Ni de bon tros. Per altra part, ¿què havia fet la dinastia catalana per l’Empordà? Jo no veig res: ni amb la mirada, ni amb el tacte, ni en els arxius. Es clar, hi havia el camí que de Barcelona anava a Girona, al Rosselló i al Llenguadoc: era una còpia de l’antiga via romana.
Quan arribà a l’Empordà la notícia de l’extinció ja feia molt de temps que la qüestió s’havia resolt amb les idees imperants.
Una de les coses que molestaven més Vicens i Vives era veure que els historiadors del moment projectaven sobre l’Edat Mitjana o antiga les idees del propi temps. Ho considerava incorrecte, immoral. Cada temps té la seva història, sempre diversa, però sempre basada en les passions dels homes i de les dones —i dels interessos, naturalment. El materialisme. Sempre ha estat igual. Quan una cosa s’extingia, sempre hi havia una altra cosa que amb les seves traces i manyes —vull dir amb la seva força— se n’apoderava. I en aquest país passà igual. Els Trastàmares, dinastia castellana, s’apoderà de la nostra Confederació. El dret de domini era el que vulguin vostès, però era acceptat. Vegin, si els plau, una qualsevol història d’Itàlia, el domini dels Estats estrangers sobre la prodigiosa península italiana. El domini era sagrat, amb els seus alts i baixos naturals, però la política fou aquesta quan hi hagué una força dominant. Machiavelli, en «El Príncep» pronosticà a Europa la política de domini i d’expansió dels Estats forts. A pesar de la seva enorme intel·ligència, el secretari de Florència quedà arruïnat i pelat.
Extingida la dinastia catalana, aparegué l’últim re-broll de la casa, el comte d’Urgell. Jo no gosaria parlar d’aquest jove, perquè, si és totalment desconegut del poble de la Confederació arcaica, els historiadors li han projectat una aurèola de sentimentalisme, i davant aquesta fraseologia, en aquest país, tinguin calma. La mare del comte d’Urgell, el Dissortat, fou una italiana que es deia Margarida de Montferrato, la influència de la qual sobre el seu fill fou desorbitada. Manipulà el seu fill a base de l’eslògan «O rei o res», que és una còpia en Petit de Aut Cesar aut nihil.
Vicens i Vives, en el seu llibre sobre els Trastàmares, diu: «Jaume d’Urgell (plana 91), desassenyat, malaconsellat, empès per la seva mare, Margarida de Montferrato, que tanta culpa havia tingut en les picabaralles entre el seu fill i Maní l’Humà, es deixà seduir per l’exaltació d’Anton de Luna, que li parlava d’aliances franceses i angleses i de tropes de gascons disposades a expulsar del tron Ferran». El desastre fou total. Perdé la partida el comte d’Urgell, fou tancat en una presó —presó sinistra de Xàtiva— i els Trastàmares guanyaren.