Els vials romans

Sembla que és de la més gran obvietat que no es pot produir cap forma de colonització sense la construcció de camins, de vials. La colonització romana es féu a base de la construcció de vials i de cases de pagès —de vil·les. De camins, en construïren molts, que ara es van descobrint, fixant i fotografiant després de tants de segles d’inatenció històrica i d’observació elemental.

Partint de la idea que el primer contacte conegut que els romans tingueren amb aquesta península fou l’entrada d’Escipió al petit establiment grec d’Empúries, és perfectament natural que els vials inicials partissin d’Empúries mateix. Foren aquests camins el que permeté la construcció de vil·les, per relacionar-les, o sigui per crear una manutenció i una vitalitat en els primers pobladors. No hauria pas pogut ser d’altra manera. Tot sembla fer creure que els grecs foren un poble de navegants, sobretot a l’estiu, i que els romans foren un poble ae terra ferma, de camins solidificats. I atès, així mateix, que els romans conegueren primer Empúries que el sud e la Gàl·lia i concretament que Narbona, que tingué en el món romà tanta importància política i administrativa posterior, els camins inicials, en aquest país, no provingueren de les collades pirinenques, sinó de l’Empúries romana.

Tot sembla indicar que, les primeres vies que construïren, les projectaren sobre l’interior, nord-ponent d’aquesta comarca, per obtenir primer la carn com a alimentació i per entrar en el negoci dels ramats, en la transhumància del bestiar entre les planes i la muntanya, que en aquest país és de la més autèntica ancianitat. Que un dels primers que construïren fou el que arribava a la Garrotxa, exactament a Besalú, sembla indubtable. No seguiren pas el curs del Fluvià, que, com avui, dos mil anys enrera era un riu literalment anàrquic i diferent del d’avui perquè portava molta més aigua. Feren seguir el camí una mica més al nord, per l’actual terme de Maià i el Noguer de Segueró, que era més muntanyós i accidentat i ja fora de la humitat i dels aiguamoixos de Juncaria. Els romans foren grans constructors i, per tant, uns observadors magnífics —molt millors que els d’ara. De Besalú pujaren, ja en plena Garrotxa, Pirineu amunt, on trobaren molta carn, sobretot carn salada, que utilitzaven per a l’alimentació de les legions que anaven d’aquest litoral a Òstia, el port de Roma, i que fou un trànsit inevitable, sobretot a l’estiu, és clar.

D’Empúries sortiren també les primeres vies sobre aquesta península per colonitzar-la —aquesta península tan vasta i complicada. En soní la Via Domiciana, que es projectà sobre el que avui en diem Barcelona i més al sud. En un moment i en un lloc determinat aquesta via, sempre en direcció migdia, canvia de nom i s’anomena Via d’Hèrcules, i arriba a la ciutat de Cadis. A l’escut d’aquesta ciutat hi ha un Hèrcules pintat, que recorda aquesta cosa tan curiosa i tan elemental. Quan l’emperador Cèsar August, gran figura de la història, vingué en aquesta península i amb el seu bon sentit hi arreglà tantes coses, i fou tan meravellosament exaltat pel poeta Horaci, aquestes dues vies, amb tota la seva extensió, foren anomenades amb un sol nom: la Via Augusta, i no n’hi hagué d’altra.

Els meus excel·lents amics Ramon Sala Canadell de Castellfollit i el senyor Puigdevall, de Camallera, han fet un treball sobre la romanització de la Garrotxa molt important. Sobre aquest panorama, tan decisiu per a i Empordà, no n’hi ha cap. Es farà algun dia? L’erudició d’aquest treball confirma l’existència del vial «Imperios civitates» al «Castro Bisuldunensis» (Besalú) i afegeix que des d’aquesta població sortí un altre vial que anava a les actuals aglomeracions de Banyoles i Porqueres i des d’on, per Pujarnol i el coll de Portelles, baixava a les valls de Mieres i Santa Pau i continuava sobre la vall d’en Bas per arribar potser per Collsacabra (Pruit) o pel coll de Bracons a la plana de Vic —a Ausa (Vic). També en citen un altre que, baixant del Capcir, arribava a les valls de Ribes, Ripoll i Vallfogona, on pel coll de Canes continuava fins a Ridaura i la vall de Bianya, on a poca distància de Lloc Alou (actualment Llocalou) s’ajuntava a un altre que venia del Ripollès i que fou anomenat la «Via romana de Capsacosta». Els romans tingueren la fascinació del Pirineu.

En el treball esmentat hi ha una gran descripció d’una altra via construïda més tard de l’arribada dels romans a Empúries. Era un camí que naixia a les Gàl·lies (a Narbona?), arribava al Rosselló, a l’estany de Salses (Solsulas), i es perllongava sobre Castellrosselló (Ruscino) i Illiberris (Elna). El pas natural per a arribar des d’Eina a l’Empordà degué ser la Vallbona i el coll de la Maçana. També hi ha la possibilitat que, després d’Eina, el vial passés per Argelers i Cotlliure i arribés al coll de Banyuls, que és el més accessible dels nostres colls pirinencs.

Sembla, però, que gràcies a les reformes de l’emperador August i sense que la via antiga deixés de ser utilitzada i prestés molts de serveis, fou desviada cap a l’interior del Rosselló per tramuntar el Pirineu pel coll del Portús o el de Panissars, qüestió encara no decisiva. El nou camí prengué una direcció sud-oest i per Cabestany, Bages i Banyuls dels Aspres féu cap a la vall del Tec pel Voló. Aquest nou traçat seguí l’itinerari següent, que citarem amb els noms de les poblacions actuals per fer-nos entendre millor: el Voló, que l’Estat francès, el 1659 (data del Tractat dels Pirineus), canvià amb el nom exòtic de «Le Boulou». Després el vial passà per Ceret, Amélie-les-Bains, Arles de Tec, Prats de Molló, coll d’Ares i Molló, Camprodon, Sant Pau de Segúries, Cap-sacosta, o sigui «dalt de la costa». El camí anà continuant per la vall de Bianya, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, el Pont Trencat, Sant Jaume de Llierca, Argelaguer i Besalú —on ja trobàrem el camí d’Empúries.

Aquest camí sempre ha interessat als rossellonesos. El segle passat, molts intel·lectuals i erudits del país veí se n’ocuparen. El cèlebre Aragó en féu una descripció una mica confusa. Bosch de la Trinxeria, en el seu llibre «Records d’un excursionista», hi posà una descripció titulada «De Puigmal a cap de Creus», en la qual s’hi troben moltes referències. La descripció més clara i més ben documentada que n’hem llegit és la que n’han presentat aquests nostres erudits.

Els romans construïren molt bé. Foren grans observadors. Seguiren admirablement els cursos d’aigua, elevaren molts de ponts, seguiren les collades amb grans coneixements. Amb el pas dels segles moltes coses han quedat destruïdes. En queden, però, molts de rastres, els carreus, les grans pedres romanes. Gairebé totes les carreteres de l’època moderna s’han construït, sobre els camins romans. La romanització fou fabulosa. L’estudi esmentat va unit a moltes fotografies que fan un gran efecte.