«Climent»

EL senyor Fages fou abans que tot un poeta, tou en aquesta activitat que la seva personalitat es manifestà d’una manera més personal i més evident. Hem afirmat i repetit que fou abans que tot un poeta empordanès, però això no vol pas dir que no produís, també, formes líriques diríem més genèriques. Però també escriví en prosa: durant la seva estada a Barcelona col-laborà amb notes i articles en les publicacions catalanes del temps, en diaris com «La Veu de Catalunya», «El Correo Catalán», «La Vanguardia», «El Noticiero Universal» i en les revistes com «La Paraula Cristiana», «La Nova Revista» de Josep M. Junoy i en altres publicacions importants. Tot aquest paquet de papers serà —és d’esperar almenys— examinat i estudiat convenientment. Jo no ho he pas fet, per no allargar massa aquest llibre, tot i que no és més que una aproximació incipient. Recordo, en tot cas, haver llegit, en aquella època, algunes coses d’aquesta producció en prosa de Fages, que són certament distingides, però més aviat mecàniques i borroses, com si haguessin estat escrites amb un relatiu interès. El noticiari més o menys acadèmic i el periodisme no foren mai coses per a ell.

El que no té cap dubte és que aquest senyor publicà un excel·lent llibre en prosa: el «Climent». Es un llibre que conté dues biografies familiars vuitcentistes del més gran interès. Donada la precarietat total de la biografia en el nostre país, i a l’Empordà no en parlem —la biografia, la més alta glòria de la literatura anglesa!—, aquest llibre fa un gran efecte. Fou escrit amb papers existents i continguts a la seva casa de Castelló i els aprofità molt bé —vull dir que els aprofità amb una objectivitat perfecta. El poeta féu precedir gairebé tots els llibres que publicà d’unes ratlles de vers, de tendències de vegades innòcues, altres epigramàtiques. Quan publicà el «Poema dels Tres Reis», que potser fou imaginat pensant en el «Llibre de Nadal» de J. M. de Sagarra, que tingué tant d’èxit, escriví:

Aquest llibre dels «Tres Reis» és considerat, a Figueres, com un paper més aviat insignificant. Pel «Climent», s’ha de posar, per començar, aquests versos més picants, que jo vaig donar, planes amunt:

Aquest vers, que diu que l’autor ha posat tota la família a l’ast, potser és una al·lusió a quelcom prou complex, com alguna desídia familiar, per exemple.

El «Climent», en tant que és un llibre biogràfic, s’hauria pogut enfilar des d’alguns punts de vista. Hauria pogut ser, per exemple, la història de la decadència d’una família. Hauria pogut ser la història agrària d’una família, en definitiva pagesa, una espècie de fragment de la geografia social d’un país, etc. El llibre aspira potser a una altra forma de transcendència. Aspira a descriure dos avantpassats —el seu besavi i el seu avi, tots dos Climent— tal com foren i quines foren les característiques de la seva vida: el primer, Climent Casadevall, com un mà-foradat i un eròtic, i el segon, Climent Vidal, com un gran polític progressista (avui diríem d’esquerra) del país. El llibre sembla haver estat fet amb calma, amb atenció, donant a les paraules el seu sentit exacte. Fou editat pel senyor López Llausàs, en la seva col·lecció de la Llibreria Catalònia.

L’obra conté dues parts, o sigui dues biografies de dos Climents, avantpassats de Fages. El personatge de la primera biografia és el senyor Enric de Climent i Casadevall, vertaderament típic de la primera part del segle XIX, hereu d’una família antiga i de molt de nom, disposant d’un patrimoni important i no pas solament radicat a Castelló d’Empúries, sinó en altres i diverses bandes. Fou un home molt dominat per l’erotisme, notòriament mà-foradat i pledejador d’una constància excepcional. Quantes qüestions jurídiques, quants de plets, no promogué i en quants no es trobà embolicat! Mirant el seu panorama personal en fred, és gairebé indefectible de no quedar literalment esborronat. Davant aquesta figura, és impossible d’alliberar-se d’aquest judici: quin esforç més enorme, d’un cantó, per aguantar una casa en peu, i de l’altre, quin esforç per definitivament ensorrar-la! No m’atreviria pas a dir, en aquest moment i davant aquest espectacle, que el senyor Enric de Climent fou dominat per una demència notòriament desmesurada. Tampoc no podria dir si tot aquest embalum de plets responia a les virtuts de la justícia o a alguna forma de mania o de procacitat personal. El que no té dubte és que aquest Climent tingué aquest temperament i no en tingué d’altre. L’escriptura d’aquesta primera part del llibre és feta amb una precisió molt meditada —amb una discreció que, en certs moments, sembla tenir un punt de timidesa. Per altra part, la profusió del llenguatge jurídic és tan determinada i concreta que arriba a produir en el lector un estat de pesadesa i de tedi. És un embalum de dret civil, que us cau a sobre amb un pes considerable. La família porta un arxiu relacionat amb els papers que s’anaren produint a conseqüència d’aquestes discussions admirablement ordenat. Carles Fages el degué llegir i manipular amb el més gran interès, un interès que és gairebé segur que contribuí a la formació de la seva personalitat —a la seva tendència a pledejar, que tantes vegades el dominà. No ho féu pas amb tant d’entusiasme ni amb tanta prodigalitat com el seu antecessor, perquè el volum del patrimoni s’havia considerablement escurçat.

En la justificació del tiratge del llibre, Carles Fages escriu:

«Tot aquell que senti interès pels gegants i aquests monstres humans anomenats grans homes, de la mena que estimulaven els antics i que les mares no en pareixen, no es plaurà del llibre. Aquests pobres avis meus foren, però, uns bells caràcters del seu temps: viciosos, normals, homes de carn i os. Visqueren poc però intensament. Eren només, i aquí rau tota la seva força, homes de la seva època».

«L’home de la seva època —afegeix l’autor— no és pas precisament, com podria interpretar-se, l’home que viu d’acord amb les idees de la seva època, perquè cada època viu de les idees d’una d’anterior, afaiçonada per uns pocs. L’home de la seva època és el que viu en desacord palès amb la seva època, perquè no es nodreix d’idees pròpies, compartides per alguns i combatudes pels més, però que acabaran essent acceptades fins al punt que les majors ardideses, passada només una generació, faran somriure». Aquestes ratlles de Carles Fages són confusionàries i obscures. A través d’aquestes ratlles tracta de defensar el progrés —cosa en la qual les persones de la meva edat no podem creure de cap manera si no és per un cretinisme personal i concret. El progrés moral i polític no ha existit en cap moment de la nostra època. Seríem uns purs ximplets si hi creguéssim. El progrés material ha existit en alguns aspectes —i sempre s’ha produït per guanyar més diners. Carles Fages creu i manté que el progrés està lligat amb la varietat i el pintoresquisme de la vida. Ara el progrés és una altra cosa: de vegades puja, de vegades baixa; de vegades va endavant i de vegades regressa. Tant si puja com si baixa, tant si progressa com si regressa, el poble viu bé mentre l’ordre sigui mantingut i existeixin una certa activitat i uns coneixements per a portar les coses genèriques. Si això falla, tant si la fraseologia és progressista com obscurantista, el desastre és immens i en el Mediterrani sobretot, si això falla, és la guerra civil.

Així, doncs, la primera part del llibre, dedicat al seu besavi, el senyor Climent Casadevall, és plena de qüestions familiars tan sobrecarregades de qüestions jurídiques i de plets que el lector arriba a trobar-lo positivament avorrit. La fraseologia jurídica de Fages sembla molt exacta; el to general és més aviat tímid i circumspecte. Que el senyor Climent Casadevall fou un eròtic considerable, ho demostra el que li passà amb el seu projecte de la violació d’una noia del cortal de la casa, de a qual sortí malferit, però, per les raons que sigui, se’n sortí. El fet fou tan escandalós que el projectà, exiliat, a Banyuls del Rosselló, on passà una temporada llarga i anguniosa. S’enyorava, escrivia cartes, tractava de dirigir la casa des de l’exili. Vivint a Castelló, amb un patrimoni considerable, sempre despengué més del que guanyà. Guanyà el que li portaven els masovers en un sistema agrari primitivíssim i ho despengué tot llargament. Per fortuna, hi hagué sempre en aquestes generacions un conco de gran sentit comú, obscur i conscient, que s’encarregà de la casa sempre que trontollà i anà pagant, sempre que pogué, els deutes. Fou el Climentet. Aquest fou l’home de la casa. Sense ell, els Climent de Castelló i de la Selva ja faria un segle que haurien desaparegut totalment.

La segona part del «Climent» és dedicada al fill de l’anterior, el senyor Enric de Climent i Vidal, i és escrita amb un aire molt més folgat i lliure i probablement amb més elements de documentació, perquè el senyor Climent i Vidal es dedicà gairebé absolutament a la política. El senyor Climent Vidal fou un fanàtic partidari del progressisme, el cap del qual fou el general Baldomero Espartero. En fou un partidari fabulós, probablement a causa de l’acabament de la guerra civil al País Basc, en l’anomenat abrazo de Vergara —Maroto-Espartero. Ara: el senyor Climent fou un progressista sui generis en el sentit que defensà les dues úniques coses que s’haurien pogut posar, amb eficiència, davant el carlisme: la llibertat, la màxima llibertat, i un ordre absolut, dictatorial, naturalment. Fou diputat de les terres gironines a les Corts Constituents d’Espartero de l’any 1848, que acabaren malament, en la pura vaguetat verbal. En aquestes Corts no enraonà mai, però és féu gran amic d’una gran quantitat de polítics peninsulars, que en definitiva eren els qui dirigien: era un home d’una gran cortesia, d’una educació perfecta, ple de coneixements no verbals, sinó reals, un home de l’autèntic país —com a bon català, en definitiva. Quan Espartero amb la seva força immensa foragità la reina Isabel II i esdevingué regent del regne, Climent cregué que la paraula «regent» era plena de debilitats i demanà la dictadura d’Espartero. La dictadura total, ben entès.

El llibre del senyor Fages és construït a base de l’arxiu familiar de Castelló d’Empúries i la segona part del llibre és feta amb la correspondència del senyor Climent Vidal. Aquesta correspondència, fanàticament favorable a Espartero, no parla mai de les enormitats que cometé don Baldomero: el bombardeig de Barcelona, tenint al seu costat el general Van Halen, capità general d’aquest país i dels oficials anglesos dels vaixells ancorats al port i que eren una espècie d’argúcia del lliurecanvisme anglès, que des del seu punt de vista era, naturalment, el seu proteccionisme —i, per tant, l’antiindústria tèxtil catalana. De tota manera, don Baldomero també caigué i pujà altra vegada la Monarquia. En el joc polític originat per la instauració de la Monarquia, es produïren els amics de la reina —O’Donnell i Narváez— i els contraris, o sigui els progressistes. El senyor Climent fou un partidari tan permanent de l’ordre, que, davant aquest contrast, fou un partidari absolut de la unió d’O’Donnell i Espartero. Climent era partidari de la unió, no de la dispersió. El general O’Donnell valia infinitament més que Espartero. En les històries de la política catalana del segle passat —que és una història literalment horripilant— queda constància que un home com Mañé i Flaquer, l’únic polític espanyol que saludà barret en mà fou el general O’Donnell. Durant el ministeri O’Donnell, anomenat de la Unió Liberal, es feren les carreteres que avui s’anomenen de segon ordre i es construïren els fars. De seguida és dit tot això! Abans no hi havia res. Hi havia les carreteres anomenades de primer ordre, antiquíssimes, pèssimes, que sortien de la Puerta del Sol i arribaven a les diverses fronteres. Eren pèssimes, però existien. La resta del país era com si no existís. No hi havia res.

El senyor Climent era progressista —esparterista. Era partidari de les llibertats de tota classe, amb el respecte a la propietat privada i a la persona humana dins un ordre absolut indiscutible. El senyor Climent fou un partidari sense dubtar un moment de la dictadura del general Espartero. Caigut aquest impressionant barret de rialles, tot i ésser regent del regne, el polític de Castelló fou partidari de la Unió del polític de la reina (O’Donnell) i de don Baldomero. Sempre la unió: el fet que a l’Empordà hi hagués hagut un home amb aquestes idees em fa una impressió immensa.

Hi ha alguns detalls de la vida d’aquest home que fan literalment feredat. Era progressista, absolutament anti-carlí, naturalment francmaçó, partidari total de la llibertat, però mantinguda amb una autoritat acèrrima. Com a bon francmaçó era anglòfil, era partidari de la llibertat anglesa, però quan la reina donà el poder a Narváez i aquest senyor expulsà d’Espanya Mr. Bulwer, ambaixador anglès, per les qüestions de proteccionistes i lliurecanvistes, el senyor Climent donà tota la raó a la reina. ¿Com és possible que un home amb aquesta fenomenal intel·ligència —en aquest punt tan contrari a l’home que el fanatitzà, el general Espartero— hagués nascut a l’Empordà? És el que jo em pregunto constantment. Fou un home molt intel·ligent.

Els progressistes de l’Empordà foren la generació anterior a la dels republicans federals. Entre els progressistes empordanesos, s’hi han de posar Roger de Maçanet de Cabrenys, el senyor Maranges de l’Escala, el senyor Simonet, en un principi potser Abdó Terrades i, naturalment, el senyor Climent, que en fou el vertader director polític, l’autoritat màxima, el negociador més eficient. Inicialment, aquests progressistes foren subversius, però no ho foren pas per fer la revolució total, ideològica i abstracta, sinó perquè cregueren que havien de governar ells. Potser és la vegada que, a la Península, la revolució ha estat concebuda com un canvi de personal complet. En el curs de la seva existència, els progressistes foren persones fascinades per dos ídols. Primer, pel general Baldomero Espartero; més tard, pel general Joan Prim. Aquesta idolatria arribà a ser insòlita, total, i es concentrà en una idea fixa: la lluita contra el carlisme. El gran prestigi que tingué Espartero prové d’haver acabat la guerra civil al País Basc, a través del fenomen anomenat elabrazo de Vergara. A Catalunya, esquemàticament parlant, les guerres civils vuitcentistes foren una lluita entre el litoral i la muntanya, de resultats aleatoris, però més aviat adversos per al poder central, però sense ser decisius. A mesura que les guerres s’anaren reduint, prengueren un aspecte més local, però potser més contundent. Fages de Climent, en el seu llibre, en parlar de la tercera, presenta Roger de Maçanet de Cabrenys com un guerriller potser petit, però que com a coneixedor de l’Albera i dels Pirineus orientals produí grans dificultats a les forces de Savalls. Aquests primers progressistes foren molt valents i la gran conya de l’època. Així ho reconeix amb aquest sol adjectiu. En aquest rodal de les terres gironines, la tercera guerra, que potser fou la més dura, fou una lluita ferotge entre l’Empordà i la Garrotxa, entre els grups d’Olot i de Figueres, disposant els de la Garrotxa d’un dirigent empordanès, Savalls, que era de la Pera, però disposant també d’un liberal impertèrrit: el senyor Deu. L’acció més important d’aquesta lluita fou, segons els escoliastes del general carií, el foc de Castelló d’Empúries, pàtria de Climent, el cap progressista, més aviat polític que estrateg. El senyor Climent, molt jove, fou diputat a Corts per aquestes terres en les Constituents del 48 —les Constituents progressistes. La Constituent progressista tractà de fer una constitució d’aquesta categoria que no arribà a construir-se. Tingueren un gran disgust. Al meu entendre, fou un gran bé. En el fabulosament caòtic segle passat, es feren a Espanya tantes constitucions que aquesta ànsia fou un fenomen de subversió permanent. Com més constitucions feren aprovar, més augmentà la discòrdia nacional i la impossibilitat d’entendre’s. La prodigalitat de constitucions augmentà el desori general progressiu, el regrés absolut, la imbecil·litat política autèntica. A pesar del bon sentit del senyor Climent, que Carles Fages posa sempre de manifest —el seu lema sempre fou: llibertat i ordre—, del seu sentit de tolerància i de comprensió, no comprengué probablement el fons de la qüestió. Fou, a més a més, subinspector de les milícies populars progressistes de totes aquestes terres, càrrec que equivalia al de general. Els retrats que queden d’ell d’aquesta època el presenten uniformat, d’una estatura mitjana, molt prim, cosa que el fa més alt, poc corpulent, més aviat malaltís, d’unes faccions potser lleugerament efeminades però molt distingides. El seu company de diputació, a les Corts esparteristes, fou el senyor Anicet de Pagès i de Puig, propietari, amb una bona casa a Vilatenim, poeta, que tingué una joventut plena de complicacions eròtiques que foren considerades prou escandaloses entre la gent normal del país. Les poesies del senyor Anicet de Puig foren publicades, molt més tard, pel senyor Francesc Mateu, dels Jocs Florals de Barcelona, autor de la magnífica col·lecció de llibres de «La Il·lustració Catalana». El llibre d’aquest senyor, a diferència de tants llibres de poetes del país, de gairebé totes les èpoques, no és pas un llibre merament pintoresc i, a pesar de ser tant de l’època en què fou escrit, té una importància seguríssima. Com tants empordanesos, aquest propietari d’evasions femenines i líriques fou un hereu escampa considerable, que per la raó que sigui, potser per aquell punt de vanitat que solen tenir aquesta classe de persones, no donà mai cap importància a la conservació dels diners. En aquest sentit, té molta més semblança amb el senyor Climent Casadevall que amb el senyor Climent Vidal, que és la persona de qui ara parlem.

Es gairebé segur que aquests dos diputats esparteristes arribaren a Madrid per primera vegada com a diputats per aquestes terres. A Madrid, hi feren una gran amistat: fou la de don Pascual Madoz, progressista però proteccionista, que tingué tant de pes en la política catalana —a pesar de ser castellà— en la vida pública de la Catalunya del vuit-cents, fins a l’extrem d’haver estat diputat a Corts moltes vegades pel districte de Tremp. Madoz fou el valedor i l’home de la més gran confiança d’aquells dos diputats joveníssims. Jo no sé pas si el senyor Anicet tingué gaire disposició per a la política. EÍs dubtes més aviat són persistents. El que no es podria discutir és que el poeta es trobà meravellosament bé a Madrid. Hi passà molts anys de la seva vida i no pas precisament fent de polític. Home d’una enorme lectura —sobretot d’autors castellans—, féu una certa carrera literària, que li permeté de treballar considerablement per al «Diccionario Hispano-Americano» de la cèlebre editorial de Barcelona Montaner i Simón aportant-hi un floret d’autoritats literàries sobre la llengua castellana que encara avui tenen vigència. Amb l’Empordà, aquest senyor, no hi tingué pas gaires lligams, però conservà sempre la relació amb el món intel·lectual de Barcelona, sobretot amb els Jocs Florals, als quals concorregué sempre, i, si no vaig errat, arribà a ésser mestre en gai saber. En canvi, en el terreny polític, fora d’aquella primera sortida com a diputat progressista, no crec que hi deixés cap rastre visible.

Del Madrid polític, en canvi, el senyor Climent Vidal no crec que en quedés gaire enlluernat. El seu temperament fou més donat a l’acció que a la parauleria, més partidari de fer coses que de l’oratòria i la xerrameca. A Madrid, hi trobà un volum verbal excessiu, que moltes vegades ni tan sols comprengué. Les seves idees eren precises i simples, i a Madrid ho trobà tot complicadíssim. Era progressista i, per tant, partidari del progrés, o sigui de la llibertat, dintre, ben entès, de l’ordre més estricte. Per ell, la propietat privada era intocable i el sistema legal indiscutible. Els progressistes foren uns fanàtics dels seus directors polítics, cosa que en definitiva era naturalíssima, donat que es trobaven davant una força real de gran pes, que utilitzava la guerra civil com a mètode polític: el tradicionalisme carií. Durant les dues terceres parts del segle passat, la desconsolidació del país fou un fet terrible, i és per aquesta raó que Climent fou sempre partidari de la dictadura completa del general Espartero, de la mateixa manera que més tard fou un partidari explícit del general Joan Prim com a dictador, que arreplegà totes les velles forces progressistes. La concepció política del senyor Climent Vidal fou d’una simplicitat enorme. Per a ell, la política era l’eficàcia, fer coses, servir els interessos generals del país a través del que necessitaven més urgentment els ciutadans. Carles Fages, en la seva biografia, cita una cosa que el seu avantpassat aconseguí després de molts esforços: aconseguí que el correu arribés normalment a les poblacions situades al nord de Figueres i a la Selva. Tingué un gran èxit, esplendorós, magnífic. Climent creia que, dins el desgavell enorme de l’Espanya vuitcentista, la política consistia a fer aquests favors. La gent d’avui dirà probablement que aquests favors són una pura i simple banalitat. No és ben bé així. En l’Espanya del vuit-cents, un petit món desballestat, caòtic i de pura anarquia, la solució d’un favor demanat i necessari per a la ciutadania era extremament agraït. És per aquesta raó que el senyor Climent féu grans esforços perquè el senyor Pascual Madoz, que sortí tantes vegades diputat per la província de Lleida, fos diputat per algun districte de l’Empordà. Madoz coneixia molt bé l’entrellat de la política de Madrid i era conegut suficientment. És segurament el que no aconseguí mai el senyor Climent.

En el curs de la seva vida, el senyor Climent Vidal fou un home absolutament representatiu de les terres gironines. Però aquest fet no fou pas consolidat ni permanent. Tingué els seus alts i baixos. Quan governaren els seus amics, arribà al capdamunt. Quan governaren els altres, descendí considerablement. Fou un home que hagué d’alternar el govern provincial o l’exili, que passà entre Banyuls i Perpinyà. Tant en una situació com en l’altra, els seus sentiments foren més aviat donats a la comprensió i la convivència. Un petit detall que reporta Carles Fages: el seu avantpassat fou considerablement criticat a l’Empordà perquè havia pres cafè —dues vegades— amb el Barrancot, de Besalú, gran personalitat carlina (guerriller i gran coneixedor de a frontera). Ara, el que a mi em costa de creure és que el Barrancot, com el senyor Roger, de Maçanet, fossin guerrillers importants. En tot cas, foren guerrillers petits. Un i altre es dedicaren a passar papers i notícies des dels seus camps respectius a Perpinyà. Un i altre coneixien admirablement la frontera: el Barrancot, la frontera de la Garrotxa, i treballava per al general Savalls, i el senyor Roger, molt pràctic del seu país i de les Alberes, per als progressistes primer i després per al general Prim. Com a missatgers de la frontera foren admirables: feren grans serveis. ¿Quina importància podia tenir, doncs, el fet que el senyor Climent hagués pres cafè públicament a Perpinyà dues vegades amb el Barrancot? ¿És possible d’imaginar un polític important que no tingui l’obsessió de tenir una informació vingui d’on vingui? Però, en fi, en aquest país, aquestes són les coses que, en política, agraden. S’ha de fer justícia al senyor Climent: sempre estigué per sobre d’aquestes banalitats.

El mètode de treball polític del senyor Climent fou el caciquisme tal com s’estilava en el país, en el seu temps. Existia un sistema electoral autèntic i real? No crec que existís en cap país d’Europa, i en aquesta península era igual. Hi havia un cens electoral? Hi havia una llista de veïns de la població, que era manejada, en produir-se les eleccions, pels secretaris. Les autoritats provincials, posades pel govern central, obeïen d’una manera automàtica. Quan governava una tendència, tenien la vara els seus amics, i quan n’hi havia una altra, eren els seus addictes els qui tenien la vara. Es produïren, és clar, situacions escandaloses. Hi havia persones que havien fet tants favors generals i particulars, que tenien dret a tenir una representació. Aquesta representació, la tenien o no la tenien. Depenia de les necessitats polítiques centrals i de l’habilitat personal. Sembla —mirant les coses amb la mentalitat d’avui— que els partits d’oposició haurien d’haver fet un esforç per arribar lentament —com es feia a Europa— a situacions electorals, si no reals, almenys aproximades. No feren mai res perquè probablement consideraren que tots els seus esforços serien inútils, desproveïts de la més mínima possibilitat. Triomfant la Revolució de Setembre —Prim-Serrano-Topete—, encarregà la governació interior a Pràxedes Mateo Sagasta. La presència d’aquest nom ens estalvia el més petit comentari. Cánovas del Castillo tingué un ministre de la Governació molt hàbil: Romero Robledo. Era un sistema que es considerava immutable. Jo he sentit un discurs de Manuel Azana, al Congrés, en temps de la darrera república, en el qual es parlava de molts districtes anglesos —els rotten boroughs— en el segle passat, corromputs fins al moll dels ossos. En el curs dels anys i de la tenacitat, Anglaterra ha arribat a una situació electoral neta i perfecta —com a gairebé tots els països de l’Europa occidental. On ha arribat aquesta península? Aquí caic i allà m’aixeco, per caure altra vegada. I així anem tirant. No té el més petit dubte, però, que, a Catalunya concretament, els primers censos electorals reals i les primeres eleccions autèntiques foren obra de la Lliga Regionalista (a començament de segle) per obra personal de Cambó i Prat.

No sóc pas jo que he qualificat el senyor Climent de cacic provincial. El seu biògraf, Carles Fages, utilitzà aquesta paraula en parlar del seu avantpassat abundantment. La utilitzà més per fer-ne un elogi que per a projectar-li un blasme. En aquestes terres, en tot cas, el senyor Climent féu una filigrana: en el moment de dibuixar els districtes electorals, se’n féu dibuixar un per a ell, fou el districte de Vilademuls. Hi ha molta gent que encara creu que el districte de Vilademuls —que és totalment pagès i agrari— fou dibuixat per donar sortida a algun senyor cunero o d’una forma o altra de l’aristocràcia. No. Fou creat pel senyor Climent, progressista i de la francmaçoneria, i de la manera més atrabiliària —s’inclogué Castelló d’Empúries en els seus límits a pesar d’ésser-ne tan llunyà, i aquesta fou la realitat. En aquestes terres gironines, els districtes electorals es basen en els districtes judicials: el districte de Vilademuls en fou una excepció total. Fou un caprici del cacic Climent fet al seu gust. El biògraf sembla estar-ne content. Defensa el caciquisme amb una citació de l’intel·lectual madrileny Benjamín Jarnés —n’hauria pogudes trobar d’altres de més bones. La citació és aquesta: «Entre les masses i el govern, sorgeix el pont inevitable: el cacic. El cacic és l’intermediari en el comerç de les prerrogatives nacionals a la menuda. El cacic és un comissionista de la sobirania popular». És possible que el cacic nasqués de la por que la classe política de Madrid tingué durant gairebé tot el segle passat: por del poble (amb raó o sense raó); por dels carlins; por de l’Església; por de les primeres associacions obreres, que fou considerable. El cacic aparegué per anar trampejant les coses de sotamà. Les eleccions foren sempre una cosa irreal i per emplenar. Podia ser de cap altra manera? És molt difícil d’esbrinar-ho. D’una manera seriosa, en els llibres d’història no se n’ha parlat mai.

Encara els progressistes actuaven, quan aparegué a l’Empordà una nova forma de política: els republicans federals. Tot fa suposar que l’element més important d’aquest grup fou el doctor Sunyer i Capdevila. Aquest senyor, rosinc de procedència, feia de metge a Figueres. Era el facultatiu del senyor Climent i de la seva família. Eren amics cordials. Escrivia opuscles. En un d’ells —el nom del qual no recordo en aquest moment— escriví aquesta frase: «Si los hombres fuesen hombres, Dios no existiría». Aquesta afirmació caigué molt malament entre els progressistes, que protestaren: Roger de Maçanet, el senyor Maranges i no diguem el senyor Climent. La trobaren intolerable. Amb el pas dels anys, els progressistes s’havien anat apaivagant. Ara apareixia una tendència molt més subversiva i en definitiva revolucionària. Sunyer i Capdevila s’hi havia posat davant. Era un home molt llegit, cientificista i moderníssim. Com a metge no tenia pas gaire feina, però el que deia era fenomenal. Els progressistes encara conservaven un matís anticlerical; si no eren de la francmaçoneria, n’eren partidaris, però la seva adhesió era més aviat calcada en a d’Anglaterra, que acceptava l’existència de Déu, més que la dels pobles llatins, que era d’un ateisme total. Els progressistes anaven passant de moda, que és el que inevitablement passa en tots els ordres, i no diguem en el polític, sempre tan llefiscós i plàstic.

Els darrers deu anys del general Prim foren d’una activitat contra la casa reial i la classe política imperant absolutament remarcable. Recollí, al voltant seu, tot el que quedava del progressisme esparterista, però la seva obertura de compàs fou prou ampla per a obtenir el triomf polític, que negocià amb tothom que li semblà plausible, demostrant una capacitat per a la demagògia increïble. Roger de Maçanet fou el seu missatger de la frontera i li passà tot el que li convingué, fos de l’ordre que fos. El general de Reus conegué molt bé l’Empordà: a part Figueres, conegué sobretot tres cases: la de Roger, a Maçanet; la de Climent, a Castelló; la de Maranges, a l’Escala. Tots tres provenien del vell progressisme i en foren grans amics. Però el general Prim també negocià amb els republicans federals. ¿Què podien negociar i acordar aquests elements tan dispars? Prim era monàrquic: un monàrquic literal. Aspirava a eliminar d’Espanya la monarquia borbònica i substituir-la per una altra. La primera monarquia a què aspirà —que era alemanya— li fallà, però trobà la casa de Savoia, que acabava de prendre Roma al Papa i havia fet la unitat italiana: Amadeu de Savoia. Però Prim fou assassinat en el moment que la instauració fou una realitat.

Ara, el general Prim no recollí pas solament els progressistes. De fet negocià amb tothom per triomfar. Negocià, no cal dir-ho, amb els republicans federals. Què podien negociar? Prim era un monàrquic total. Els altres eren uns republicans fanàtics. Jo m’he preguntat moltes vegades: donada aquesta situació, ¿què podien negociar? Però el cas és que ho feren, i en aquest punt l’ambició política del general arribà a extrems de demagògia desenfrenada. Els degué prometre moltes coses del seu gust —almenys s’ha de suposar—, però la implantació del Savoia els exasperà. Protestaren aïrada-ment i feren, en signe de protesta, el que en el país anomenem el foc de la Bisbal. La demagògia de Prim, la projectà sobre els republicans federals de tot Espanya. L’assassinat de Prim és un afer obscur, que ni tan sols l’advocat de Reus senyor Pedrol, gran coneixedor dels papers del procés, en el llibre que li dedicà, no ha pogut desentranyar. ¿Intervingué de prop o de lluny en aquest terrible esdeveniment l’incompliment del que s’havia acordat? Que l’assassinat del general Prim fou un crim polític, no sembla pas que hi hagi manera de dubtar-ne.

Els vells progressistes veieren el general Prim d’una altra manera. Foren els seus addictes d’una manera total. Tot el que Prim digué o executà fou per a ells inqüestionable. Climent demanà la dictadura del general permanentment, com abans havia imaginat la dictadura d’Espartero —sempre d’acord amb el seu sentiment polític: llibertat i ordre total. L’assassinat de Prim els enfonsà: quedaren fora de joc d’una manera ineluctable. Durant el seu curt regnat, el rei Amadeu atorgà al senyor Climent una condecoració important. En la proclamació de la primera República, ja no hi tingueren ni art ni part. No evolucionaren, que és el que féu, a Barcelona, el senyor Valentí Almirall, que, de progressista, féu un esforç considerable per implantar el federalisme (esforç fracassat) i esdevingué més tard catalanista i fou desbancat, al Centre Català, pels primers joves que fundaren la Lliga Regionalista. La mort de Prim deixà els progressistes de l’Empordà absorts i absents.

Si el biògraf del senyor Climent qualifica el seu avantpassat de cacic absolut i conscient, el seu mètode de treball social i polític fou d’una extrema dolçor, molt comprensiu i d’una gran distinció. No tingué mai cap interès a tenir enemics. Fins on li fou possible complagué tothom. En el moment del foc de Castelló, que probablement fou l’acció més sagnant i violenta de la darrera guerra civil carlina i que el general Savalls dirigí des del pont gòtic sobre la Muga, els carlins posaren sobre la casa del senyor Climent aquesta ordre: respecteu aquesta casa. En canvi, la casa Nouvilas, d’on sortiren tants militars liberals, quedà literalment arrasada. És d’observar que, en el curs del foc de Castelló, la lluita es produí entre casa i casa, esbotzant les parets que les unien amb una violència increïble.

El fill del senyor Climent Vidal fou notari de Castelló i es casà amb una senyoreta Contreras, d’origen castellà, filla del recaptador de contribucions, d’opinions moderades i, per tant, adversari del senyor Climent. De la família Contreras, en pervingué el literat i crític del mateix nom que a Madrid féu molta forrolla durant molts anys, discutint amb una vivacitat més aviat sarcàstica la literatura del seu moment. El senyor Contreras sembla haver entrat en l’oblit.

Després del matrimoni del notari amb la senyoreta Contreras, la família Climent semblà tenir tendència a lligar-se amb famílies de Figueres conservadores i moderades. Una d’aquestes famílies fou la família Fages i d’un d’aquests matrimonis Fages-Climent nasqué, al cap de ben pocs anys, Carles Fages de Climent, el poeta de qui parlem.

Segons Carles Fages, els Climent tingueren una certa tendència a morir joves. El senyor Climent Casadevall morí a poc més de cinquanta anys. El senyor Climent Vidal, a cinquanta-quatre. El biògraf ens diu que aquests Climents esgotaren la vida amb molta rapidesa. Sospito que vol dir que espremeren tot el suc possible de la matèria del seu organisme.

Una de les coses més curioses d’aquesta biografia són les frases del biografiat que el biògraf posa en iniciar els capítols del llibre. L’epistolari del senyor Climent, que Carles Fages pogué llegir amb la més absoluta llibertat, deu tenir un gran interès. Algunes de les frases que obren els capítols són curioses. Per exemple: «Vaig pronunciar-me per complir amb això que en diuen l’honor». «En política vosaltres creieu saber més que jo, i jo també ho reconec així; però en política no accepto cap mestratge». «Tu ets un fadristern i tens carrera, que és dur un patrimoni al damunt. Jo sóc hereu i havia resolt seguir carrera literària, i el pronunciament del 43 em portà a l’emigració. El sacrifici fou irreparable». «Com que jo també travesso una crisi financera més forta del que podeu creure, m’afanyo a escriure-us demanant-vos que feu per manera de cobrir les dites lletres, a fi que jo mai no hagi de penedir-me de la fiança que us tinc feta». (D’una carta a R. Roger de Maçanet). «…els Fages m’odien», «…en política, no hi ha amics, tots són còmplices…», etc.

Quan Carles Fages de Climent heretà el seu patrimoni, no el degué pas trobar gaire brillant. Ara, l’altre patrimoni que heretà, el de la vida, li degué pesar moltíssim.