La manera de treballar del Rellotger

A part l’agradable conversa que tinguérem a Creixells amb l’excel·lent propietari rural esmentat, en definitiva sempre penso en el monòleg del professor Rodeja, a la Llibreria Canet, sobre la manera de fer del bandit. El senyor Rodeja ha publicat diversos papers sobre la història de Figueres, que són en definitiva apreciables i dels pocs que existeixen. El senyor Rodeja era intel·lectual, professor d’Història de l’Institut, i sempre fou apreciat per les persones més rellevants de la població. A més, era propietari rural i, en un dels seus masos, el Rellotger hi projectà una atzagaiada, que, per la raó que sigui, no tingué resultat. El senyor Rodeja, no crec que veiés mai el Rellotger dintre la situació general, política i social, del seu temps. Jo he tractat, en aquest escrit, de fer el contrari, o sigui de presentar-lo dintre aquesta situació. Ho he fet per simple intuïció, o sigui per falta de papers —de documentació. Tot el que fa referència al Rellotger és misteriós i a més és sorprenentment difícil de comprendre —per la immersió dels tòpics corrents. Un home que tenia tot l’aspecte d’un ciutadà normal, el que podríem anomenar un conservador que anava a jugar al tresillo a les cases bones, era un impressionant bandit. No és pas —em penso— un fenomen gaire corrent.

Dèiem fa un moment que el Rellotger fou un home molt cautelós, murri, discret. Totes les impressionants violències que portà a cap, que foren molt nombroses, anaven precedides d’una —diguem-ne— informació. La primera cosa que us diuen a l’Alt Empordà i al Terraprim és que el Rellotger tingué moltes lloques —o sigui, en definitiva, informadors. ¿Quina era la causa de l’impuls d’aquests informadors? ¿La por? ¿La necessitat de guanyar algun cèntim? ¿L’admiració que infon sempre el qui sol guanyar? Tot el que he fet per aclarir-ho ha resultat fallit.

El cert és que moltes vegades, quan el masover d’una masia o el pagès d’un poblet rural venia una bèstia —un cavall o una euga o una mula o un bou, una vaca o un vedell—, el Rellotger en tenia esment, sempre, ben entès, que el pagès hagués cobrat la transacció. Llavors, els diners se solien guardar en el propi domicili, perquè l’abundància actual d’establiments bancaris o de caixes d’estalvis era raríssima, ni tan sols a les poblacions de mercat, on, en el nostre país, són tan antigues i fixes. El pagès o la mestressa guardaven els diners després d’haver rumiat on els podrien posar per a més seguretat —i de vegades aquests amagatalls resultaven molt i molt pintorescos. Com que la meva ignorància sobre la matèria és absoluta, deixarem la qüestió en mans de persones més enteses. El que no té dubte, segons l’opinió de molta gent, sense anar més lluny, del mateix senyor Rodeja, és que el Rellotger conegué moltes operacions d’aquesta classe, que escoltà sempre aquestes informacions provinents d’indubtables amics (suposició que correctament em penso que es pot fer) i que al mateix temps fou el que podríem anomenar un expert sobre les diverses maneres que els pagesos tenien per a guardar els diners de les operacions que anaven fent. Davant les informacions de què disposava, el Rellotger feia, naturalment, el que li semblava. Que devia planejar la jugada, si li convenia, no crec pas que se’n pugui dubtar. Que ho feia pensant amb la màxima eficàcia, no em sembla pas que es pugui discutir. Era un home molt caut.

Després de la darrera guerra civil, vaig viure una llarga temporada a la població de l’Escala: els anys de l’estraperlo i d’aquella mediocritat i aquella estretor tan inevitables i tan desagradables. Una de les coses que m’ajudaren a passar l’estona fou la tertúlia que unes quantes persones de la població hi tenien al cafè del senyor Bofill al Passeig dels Tamarius. La casa era molt espaiosa i l’establiment era molt poc freqüentat. Era un cafè solitari. El senyor Bofill era un home alt i dret, d’aspecte jove, però que ja semblava retirat: era un gran carambolista i jugava sempre en el seu billar, prenia part en concursos, però no crec que hagués guanyat mai. La tertúlia era nocturna, començava a quarts de nou i s’acabava indefectiblement a les dotze en punt de la nit. El senyor Albert, hereu de la família Albert, que posseïa molta terra i masos a Torroella de Fluvià, la germana del qual era l’escriptora, tan coneguda, Caterina Albert, «Víctor Català», era la figura més important de la reunió. El senyor Albert era un home petitet, distingit, ja una mica vell però molt ben conservat. Una de les seves característiques externes més visibles era que parlava el menys possible i gairebé sempre callava. Com a contertulià recalcitrant i assegurat, era en aquest sentit una autèntica notabilitat. Ho era, sobretot, pensant que havia estat elegit diputat provincial republicà moderat per al país. Totalment considerat a la població i al rodal, la gent deia que si havia estat elegit a la diputació havia estat més per la seva bondat que per les seves condicions oratòries i d’expressivitat. La seva tendència al mutisme era absolutament remarcable. A la tertúlia venia un seu gran amic, el senyor Cuero, jutge de pau de la població, persona absolutament equànime. S’asseia sempre al seu costat. Era un senyor petit, gras, rodó, calmat, extremament amable. El senyor Albert era ric: era un gran propietari i els seus avantpassats havien fet el negoci del corall. El senyor Cuero també ho era, però no ho semblava tant. El senyor Cuero no tenia cap negoci de mar ni de pesca, però era un considerable propietari rural de l’Empordà i del Terraprim d’Empordà —si no vaig errat de l’espai de Camallera i Saus.

Quan feia lluna i amb la seva claror, les tranyines no sortien a pescar —llavors n’hi havia més de quaranta a la platja. A la tertúlia, s’hi afegien alguns patrons i s’animava. Quan feia fosca, el seu volum era molt escàs. El senyor Cuero tractava de donar-hi una mica de temperatura explicant les seves històries. Un dia intentà de parlar del Rellotger de Creixells en relació amb el Terraprim, on tenia propietats. No es pogué pas esplaiar. Ho deixà córrer de seguida per falta d’atenció. Tot era oblidat. Potser hi pesaren els records immediats de la darrera guerra, que ningú no es podia treure del cap. El mutisme del senyor Albert era, en tot cas, infranquejable. Així, la tertúlia passava llargues estones en silenci total. Només se sentia el soroll de les boles del billar, que, el senyor Bofill, carambolista impertèrrit, feia xocar. Aquests sorolls eren més aviat tètrics i inexpressables.

A les dotze de la nit, la tertúlia es dissolia. El senyor Albert s’alçava seguit del senyor Cuero, es dirigia a la seva casa particular. L’Escala és un poble molt castigat de tramuntanades, de tota mena de vents del nord: mestralades, tramuntanes de Roses, provençanes. Quina manera més impressionant de bruelar! Quins cels més nets i estrellats! El senyor Albert i el senyor Cuero coneixien les tresqueres, passaven pels carrers més resguardats, però per a arribar a casa bufaven i patien. En el poble no es veia ningú. Ni una ànima. El domini del vent era total. La il·luminació pública s’apagava sovint. Apagades llargues. No es veia un llum enlloc. A la roca del Cargol, l’embat de les onades —soroll sord i immediat— feia pujar l’escuma metres i metres, sobre un cel indiferent i estrellat.

Quan el jutge de pau, Cuero, arribava a casa seva esbufegant, tancava amb el pany i el forrellat, se n’anava al llit volant. El senyor Albert, en canvi, trobant-se ja en el seu domicili, es posava a fer de fuster. Corria la notícia, a la població, que el senyor Albert feia de la nit dia i del dia nit. Tenia un banc, una garlopa, un ribot, una serra, una llima i fusta abundant i feia de fuster. Es distreia. Era una manera de passar l’estona com una altra. El senyor Albert i la seva germana Caterina eren persones curioses: tenien fama de viure a la nit, i l’escriptora, de passar dies i dies al llit. Tinc la impressió que eren persones molt solitàries. Jo vivia llavors a Can Gelada, o sigui a la fonda, restaurant i taverna que la Francisqueta i el seu marit, el meu gran amic Arquímedes Ballester, tenien al carrer al qual després de la guerra posaren «Caídos por la patria». El restaurant era petit però excel·lent. La mare d’Arquímedes, la senyora Nieves, cuinava. Qui no ha menjat mai, en el seu temps, les sèpies a l’olla tapada amb el seu suc normal no sap com en aquest país s’ha modestament i prodigiosament menjat. Al primer pis, hi tenien quatre habitacions. Matalassos de llana, roba de primer ordre, llits inoblidables. Preus: una pesseta diària per cap. La taverna, a l’entrada de la casa, era molt concorreguda; però, dels pescadors que la freqüentaven, n’hi havien que pagaven i altres que no pagaven mai. Hi havia pescador que devia 147 cafès —147 ratlles de la llibreta del calaix. La casa era enormement generosa i d’una comprensió sense precedent. Quan hi arribava, ja tard, venint de la tertúlia —baixar carrer «Caídos por la patria» avall, en nits de mestral desaforat, costava Déu i ajuda—, l’establiment era indefectiblement obert. Devia ser l’únic de la població. Hi podíeu trobar els dos o tres borratxos de la població. El Pollastret no hi faltava mai, mig adormit, ivre mort. El Pollastret solia anar de mariner a la tranyina del patró Papat, que era un home prudent i caut, intel·ligent i ordenat, gran coneixedor del golf i de la costa de Cap de Creus. El tenia tripulant per caritat. El Pollastret era un mariner de pocs coneixements, pèssim cuiner, jovenàs i embriac. També se solien trobar, en aquella hora, a la taverna, un o altre vell patró de bou, de l’època de les parelles. Eren homes que no haurien anat mai a dormir, apassionats del menjar i beure, de molts coneixements i de conversa agradabilíssima. A l’Escala, la vida era molt agradable. No hi havia dues persones iguals. Tothom era divers. Ara volen fer una societat uniformada, vulgar, avorrida i pedantesca.

D’ençà que el difunt jutge de pau de la població, senyor Cuero, parlava del Rellotger de Creixells, a la tertúlia del senyor Albert, fins als nostres dies, han passat quaranta anys. Quaranta anys! De seguida és dit… El senyor Cuero ha deixat un fill, que fa, com el seu pare, de propietari rural i té finques al Terraprim —en l’espai de Camallera i Saus. El cas és que aquest senyor degué saber que jo volia fer alguna cosa sobre el Rellotger de Creixells recordant sens dubte velles converses tingudes amb el seu pare, m’envià no fa pas gaires setmanes una nota escrita en castellà titulada Fin del bandolero Rellotger de Creixells. La vaig llegir de seguida i vaig constatar que hi havia moltes notícies provinents, naturalment, del vell Cuero, però, a més, moltes procedents del seu fill. Aquesta nota i una conversa posterior que vaig tenir amb ell (a l’Escala, el dia que el vaig anar a veure amb el meu amic Josep Martinell) em feren comprendre que el senyor Cuero (fill) coneix molt bé el Terraprim, que és un dels espais que fou més freqüentat i serví sovint d’amagatall al Rellotger.

En la conversa i la nota que m’oferí el senyor Cuero —no cal dir com li ho agraeixo— hi ha afirmacions que contrasten amb les d’altres persones i afirmacions que, segons l’opinió general, són exactíssimes. Una de les primeres és la que fa, en la seva nota, quan diu que el Rellotger, que fou rellotger d’ofici, tingué una gran reputació entre la gent adinerada de la comarca, perquè les grans masies i les cases bones dels poblets foren els seus clients i els adobà els rellotges que tenien. En canvi, l’afirmació que aprofitava aquestes visites per a fer-se càrrec d’on tenien els diners aquestes famílies, per en definitiva robar-los, és una opinió discutible. A les cases adinerades, el Rellotger hi anava per exercir el seu ofici, a més, en freqüentà moltes com a invitat per jugar-hi al tresillo. Gairebé tot el que realitzà aquest criminal és un misteri, però l’opinió més aviat general sosté que, les cases adinerades, les respectà sempre. Segons aquesta opinió, el criminal projectà les seves impressionants violències sobre cases de segon o tercer ordre, però en possessió momentània o assegurada d’algun diner. Jo no sé res i l’única obligació meva —si el criteri no és una declarada bestiesa— és formular el que m’han dit persones d’una responsabilitat visible. Una de les coses més sorprenents del Rellotger —una inversió total de la figura tòpica— és que fou un bandit de formes conservadores, de compliment estricte de les obligacions catòliques, d’un entregent suau, enraonat i tresillista. Com s’explica aquesta complexitat? Per què fou un bandit? Com s’explica el bandit?

En canvi, el senyor Cuero escriu una veritat autèntica quan diu que, després de la seva detenció, l’autoritat féu l’escorcoll habitual al seu domicili de Creixells i a l’interior hi trobaren tota classe d’hàbits de capellà, de frare i fins i tot de monja, per efectuar amb més comoditat les seves violències. Una vegada detingut, el bandoler digué, en una de les seves manifestacions, que, si hagués pogut pensar que seria traït, hauria fet venir tota la seva banda per plantar cara a aquest escorcoll.

Aquesta troballa de les disfresses és una de les coses que presenten, sota una llum més clara i viva, la cautela i el cinisme del Rellotger. Segons l’opinió més general, el bandoler entrà en algunes cases —sobretot en masies isolades— disfressat de capellà o de frare i, fins i tot, amb alguna persona de la seva colla disfressada de monja. Quan alguna de les seves informacions li permetia de creure que en alguna casa de pagès hi havia recollit algun diner —per la venda d’alguna mercaderia, venda que un segle enrera generalment es feia a base d’unces d’or—, el Rellotger, disfressat amb els hàbits trobats, es presentava davant la casa que tenia en projecte, a l’hora baixa, hora foscant, sobretot en dies que feia mal temps, tramuntanades impetuoses, pluges o neus. Fou un home més d’hivern que d’estiu i sempre amb la possibilitat, en trucar, d’al·legar el mal temps.

—Obriu, si us plau, bons cristians…! —deia amb una veu lacrimògena—. Som uns religiosos que anem de camí. Doneu-nos acolliment… Som una pobra i dissortada gent. Déu us ho pagarà…

És gairebé segur que, el truc, l’explotà diverses vegades. Això no vol pas dir que els pagesos ho sabessin ineluctablement. Obrien la porta i els disfressats passaven. Si haguessin anat vestits de pobres, els haurien donat acolliment, però els haurien situats a la pallissa. Quan per la petita escletxa de la porta o de la finestra il·luminada pel llum d’oli o la llumenera, els veien vestits amb els hàbits, els feien entrar de seguida. Hi havia tan bona gent! Les creences religioses eren encara tan fermes! Com més fort era el mal temps, amb més respecte i hospitalitat els rebien. Un religiós …! ¿Qui hauria pogut fer el contrari? Per altra part, la subversivitat imperant encara els feia més amables i adients.

—Entrin, entrin… —deia la mestressa, lleugerament compungida, però satisfeta de poder fer un favor— vostès diran… Amb la nit que fa, Déu meu! Quina pena! Els podrem donar ben poca cosa. La casa és pobra… però farem el que podrem. Passin, passin… Farem el que podrem.

Ja a l’entrada, passaven tots plegats a la cuina sota la xemeneia, s’escalfaven al gran foc de la llar. Els donaven, com és natural, menjar i beure. Els bandits disfressats amb els hàbits explicaven diverses històries amb una veu baixa i trista. Feien tota classe de compliments. Sembla que el Rellotger era un prodigi per a aquesta classe de converses manyagues i equívoques. Els pagesos l’escoltaven amb la boca oberta. El religiós de disfressa allargava la conversa perquè la son del seu auditori es plantegés d’una manera decisiva i certa. Era una feina important que feia admirablement. Anar-se adormint, sota la campana, amb les estelles que anaven cremant, quina delícia! Llavors, a l’Empordà, hi havia més oliveres que avui. La llenya d’olivera és la millor llenya que hi ha per a la llar. Aquella flama blava i persistent que fa, quina meravella! Segons l’opinió general, el Rellotger feia el paper de disfressat de religiós —de vegades de capellà, de vegades de frare— d’una manera perfecta. Mai no donava a entendre res equívoc. Explicava tota mena d’històries davant la gent mig endormiscada. Cent anys enrera, la gent anava al llit més aviat que ara. De vegades els deia que, sempre a peu, havien sortit de Barcelona o de Girona, que volien passar a França sovint, que aspiraven arribar a Roma caminant. En aquella època, la gent s’ho creia tot —tot el que els digués qualsevol desconegut per més estrany que fos. En els moments actuals, les coses potser han canviat una mica —potser no gaire. La credulitat era gairebé infal·lible quan el qui parlava portava un hàbit clerical.

A les cases de pagès, sempre hi sol haver la cambra dels forasters. Fora de les festes majors sol ser una cambra poc utilitzada i més aviat ben presentada. Llavors, a l’Empordà, l’hospitalitat era molt real —potser més que ara. Les coses han canviat. Acabats els compliments, els pagesos, morts de son, es posaven a dormir com socs. Les criatures, ja adormides a l’escon, les portaven al llit a pes de braços. Els llits no eren pas freds: hi solien posar un rajol calent, que els escalfava. Tot entrava en el silenci i en la pau: només se sentien a fora els xiulets de la tramuntana o la caiguda de la pluja. O queien unes volves de neu —no gaires. A les altures o al mont Perdut, hi devia nevar.

Quan s’entrava en aquesta situació, el Rellotger es posava a actuar. No tenia mai pressa. Ho feia tot amb calma. Tenia un do especial per a saber on els pagesos amagaven els diners —les unces— de la darrera transacció. Els informadors —les lloques— sabien moltes coses. Hi ha persones que sostenen que els empordanesos —parlant en general— som uns bocamolls immancables. ¿Quina raó deu tenir aquesta estranya expressivitat? Per fortuna, és una afirmació general i deu tenir, per tant, les seves excepcions. El Rellotger es posava a actuar i de vegades trobava els diners. Se n’apoderava —els robava— i la qüestió era acabada. Però de vegades no els trobava. I de vegades, encara, es trobava davant un obstacle. El pagès havia sentit fressa, s’havia llevat per veure el que passava —a les cases de pagès hi ha una certa sensibilitat per a la fressa— i es trobava amb el foraster que havia acollit, sense els hàbits. Davant l’obstacle, és fama, en el país, que el Rellotger no feia pas gaires compliments: se’l treia de sobre, el matava. Anava sempre armat. No utilitzava mai cap arma de foc. Cap escàndol sorollós. Un cop de coltell ben donat i la cosa era arreglada. I després se n’anava —o se n’anaven. Sembla que aquesta fou la solució que donà a moltes qüestions d’aquesta mena: l’assassinat. D’aquí nasqué la frase que s’atribueix al bandit i que, segons la veu general, repetí tantes vegades, i que en aquestes terres ha quedat: els morts no parlen. Aquesta obvietat tan elemental potser s’ha repetit massa vegades. Sí, és clar, els morts no parlen, però de vegades parlen els vius, i llavors…

S’han discutit molt, a l’Empordà, les disfresses eclesiàstiques del Rellotger. Sospito que les utilitzava per a entrar fàcilment a les cases i robar. Era un sistema de credibilitat pràcticament infal·lible i molt acceptat —sobretot entre els pagesos. «De tota manera, hauria pogut utilitzar altres disfresses», sento que diu la gent. És possible o no és possible… qui ho sap! Personalment tendeixo a creure en la seva utilitat.

Aquesta qüestió, que fet i fet és d’una importància relativa, està relacionada, però, amb una altra història que potser en té molta més, vull dir amb la situació social política d’aquest país en els anys que el Rellotger es dedicà a cometre les seves impressionants malvestats. El que més impressiona, potser, d’aquest home, és la duració de la seva violència desfermada. Tot fa suposar que el Rellotger fou un home astuciós i caut, extremament murri, gran coneixedor del país: com a criminal fou un home molt intel·ligent —cosa que no sol pas ser gaire corrent. Ara, la duració només podria explicar-se perquè la situació del país era d’una anarquia i d’una situació de l’ordre públic convertit en un desori sensacional. Que el Rellotger se n’aprofità podria ser perfectament acceptable.

Em refereixo ara als anys anteriors a l’anomenada Revolució de Setembre —setembre de l’any 1868—, a la revolució mateixa i als seus anys posteriors (a la darrera guerra civil carlina), durant els quals el senyor Cánovas del Castillo, amb la Restauració i la seva Constitució del 1876, tractà de dominar implantant un ordre públic europeu normal. El lector comprendrà que aquest no és el lloc de parlar en detall d’aquests anys inútils i desgraciats: de la preparació revolucionària instigada, en aquest país, per Prim i els seus grans amics, els progressistes empordanesos de Figueres i de la frontera; la defenestració d’Isabel II realitzada militarment per Prim, Serrano i Topete; de la implantació de la monarquia d’Amadeu de Savoia; de l’assassinat de Prim; de la República, que durà pocs mesos enmig del desordre total impulsat pel cretinisme polític màxim del barceloní castellanitzat Pi i Margall; del retorn a una vida civilitzada i tolerant portat a cap per la Restauració de Cánovas. És sabut de tothom que, en tot aquest període, l’Empordà hi tingué una gran importància i contribuí d’una manera decisiva a l’anarquia general. ¿Que, de tota aquesta anarquia, se n’aprofità el Rellotger? Si no es parteix d’aquest fet, la figura, la duració de la seva violència, és literalment inexplicable.

L’entrada de l’Empordà en la subversió general tingué dos precursors que foren Abdó Terrades i Narcís Monturiol. El primer fou socialista, escriptor, polític i agitador permanent; Monturiol propugnà un comunisme sentimental, familiar, bonhomiós; fou un home còsmic i savi: el submarí. Aquests homes foren gairebé contemporanis dels últims progressistes, que, una vegada Espartero fora de joc, trobaren en la figura del general Joan Prim el polític que recollí les seves engrunes. Prim, Serrano i Topete foren els autèntics autors de la Revolució de Setembre, que a l’Empordà tingué la col·laboració directíssima dels amics de Prim: el senyor Climent, de Castelló d’Empúries, avi del poeta Carles Fages de Climent, el cèlebre Roger de Maçanet de Cabrenys, el senyor Maranges de l’Escala i tot un grup de persones més aviat benestants que tant a l’Alt Empordà com a l’Empordanet hi col·laboraren intensament. El primer alcalde d’aquesta revolució a Palafrugell fou l’avi Barris, que fou el primer gran fabricant de trefins per al xampany francès de la comarca, només que, quan constatà que les posicions subversives no van mai lligades en aquest país amb els negocis que les fan marxar i li donen vida, abandonà ràpidament la revolució i l’alcaldia. Aquesta revolució, a l’Empordà, no projectà el més petit interès sobre la situació dels treballadors i fou una revolució centrada en l’anticlericalisme, per influència francesa, probablement. L’assassinat de Prim i la instauració del dissortat rei Amadeu és inseparable de l’acabament del progressisme en aquest país. Els hereus de les escorrialles d’Espartero i de Prim foren els republicans federals que implantada la República tingueren a l’Empordà, a Barcelona i al govern de Madrid un gran paper: el nou règim tingué ministres empordanesos que, ben garbellat, no serviren sinó per a augmentar el volum de l’anarquia i el desori imperant. Aquesta situació arribà al màxim quan quedà establerta la tercera guerra civil carlina del segle passat (la del general Savalls), que s’acabà en aquest espai amb les converses de l’hostal de la Corda entre Savalls i el general Martínez Campos i que permeté el cop de Sagunt i la Restauració i la Constitució del senyor Cánovas i un retorn a un punt de convivència —o sigui d’ordre públic europeu mínim. Aquest període, que des de la preparació de la Revolució de Setembre a la Restauració de Cánovas durà aproximadament un decenni —un període inútil, estèril i tristíssim—, fou ideal per a l’aparició i actuació d’un bandoler com el Rellotger. Què es podia demanar més? L’única explicació que té la continuació de les seves criminals atzagaiades és aquesta.

La gent és inenarrablement pintoresca. He parlat d’aquest home amb moltes persones. Sentiu que us diuen: «Sí, era un criminal, però n’hi ha hagut tants que no ve d’un». És una manera ben estranya d’entendre les coses. En canvi no al·ludeixen a les disfresses que utilitzava —vestits de capellà o de frare— per a demanar acolliment a les cases per a robar-les i eliminar el primer obstacle que se li presentés. No ho poden comprendre. Fan mala cara. Es tornen reticents. Criminal, sí; ara: que es vestís de capellà o de frare per acollir-se a les cases, de cap manera! Si els dieu que aquesta era la manera més fàcil i útil per a demanar acolliment, us diuen:

—Així, el Rellotger devia formar part del partit imperant en el seu temps a Figueres. Qui més qui menys llavors era contra els capellans, eren anticlericals…

—Però el Rellotger no fou mai d’aquest ni probablement de cap partit. Personalment parlant, aquest bandit fou un conservador, complidor dels preceptes, pagès i tresillista.

—Si fou un home com diu vostè, no s’haguera disfressat mai amb hàbits eclesiàstics, de cap manera…

Aquesta darrera afirmació sempre m’ha intrigat. He tingut una vida una mica llarga. En el curs d’aquesta existència he observat que alguns amics meus —alguns prou amics— que en èpoques passades es disfressaven, alguna vegada, de capellà —i alguns de monja— per fer alguna fúnebre festeta, però en tot cas més o menys eròtica, eren anticlericals declarats que arrossegaven algun o altre frívol. Ara, jo persisteixo a creure que si el Rellotger —que fou un clericaloide— utilitzà aquests hàbits fou per pura conveniència.

Aquest insignificant diàleg ens portaria a parlar de l’Empordà, en tant que formació política majoritària a través dels anys. Per mi no té dubte que en determinats moments la ciutat de Figueres fou una població progressista primer i republicana federal després. Aquesta formació fou deguda al que diguérem en les pàgines immediates, a la guarnició que tingué i als serveis de la frontera. Ara: el que ja seria més opinable seria afirmar que els pobles agraris de l’espai de Figueres haguessin seguit la població més important. En termes generals, aquests pobles tingueren sempre una majoria reaccionària, per no dir immobilista i d’un conservadorisme inequívoc. No parlo ara dels anys del franquisme, sinó de molt més enrera. Dintre aquest conjunt de pobles també faria alguna excepció en relació amb els situats en el litoral nord —a la costa de la Selva i Cap de Creus—, costa que no té res a veure, com a comarca, amb l’Empordà, perquè no és més que la continuació del Vallespir sobre el golf del Lleó. De manera que la situació general política del rodal no és tan clara com sembla, parlant, com jo tracto de fer sempre, seriosament.

I ara tornem a la nota que m’envià el senyor Cuero, que es titula, com ja vaig dir: Fin del bandolero Rellotger de Creixells. Els Cuero, com ja vaig dir, tenen o han tingut una masoveria a Saus, del Terraprim, i moltes terres en aquell país —rodal que aquell home conegué molt bé. El seu segon, el Menut de Pins, fou un propietari de Pins. Pins és un agregat molt petit, de Vilopriu.

Seria un error creure que el Rellotger es dedicà, purament, a robar l’interior de les cases de pagès i en cas de trobar-hi el menor obstacle, eliminar-lo violentament. No. També actuà a l’aire lliure. Heus aquí el que em diu el senyor Cuero —que poso en català, per a comoditat del lector, en el cas que llegeixi aquest llibre.

«El Rellotger —diu la nota— sempre muntava una euga blanca per anar d’una banda a l’altra i, segons ell, l’euga li portava sort.

»Segons algunes persones, l’acabament dels seus crims es produí a conseqüència dels fets ocorreguts al Pla de Sant Pau, però sembla que l’afirmació no és gaire exacta. Sembla que el seu acabament es produí a conseqüència del segrest de què fou objecte el recaptador de contribucions de Flaçà.

»Però, a fi que la gent sigui coneixedora del que ocorregué a l’acabament de les seves malvestats, relatarem el que succeí al Pla de Sant Pau —que és un pla situat a migjorn de Figueres, entre aquesta població i el pont sobre el Manol, o sigui el pont del Príncep. En una de les fires que se celebraren a Figueres, un pagès vengué un parell de bous, i, de la transacció, li’n donaren unes unces. El pagès vivia en una petita població situada al sud de Figueres. Per dissimular les unces que havia rebut, les donà a la seva esposa, la qual emprengué la marxa pel Pla de Sant Pau cap a casa seva. En el curs d’aquest camí, trobà dos homes que li robaren les unces que portava. Com que no tenia altra manera, es posà a plorar i continuà fent el seu camí. No havia pas caminat gaire estona quan es topà amb un altre home muntat en la seva euga blanca, que li demanà, en veure-la tan abatuda, què tenia. La dona li contestà que dos malfactors l’havien robada d’una manera iniqua.

»—¿Vós reconeixeríeu les persones que us han robat?

»—Ja ho crec, que les reconeixeria…

»—Seguiu-me si us plau.

»Feren un tros més de camí i els trobaren.

»—Són aquests els qui us han robat? —preguntà el Rellotger a la dona desemparada i plorosa.

»—Són aquests mateixos…! —respongué de seguida.

»El Rellotger ordenà que li tornessin les unces, cosa que els altres feren. I, així, se separaren i seguiren el camí que s’havien traçat.

»La dona observà, però, que els bandits —els qui l’havien robada formaven part de la banda del Rellotger— s’aturaven a parlar. La dona sentí que el Rellotger els deia:

»—Sempre que feu una cosa semblant, mateu, perquè mort no parla.

»Aquestes eren les paraules que solia dir als del seu escamot».

En aquest cas, el senyor Cuero no diu res més. Si en aquest cas ho digué o no ho digué, jo no ho sé pas. Si la dona robada primer i després restablerta denuncià el fet, encara és més difícil de saber. El que no té dubte és que hi ha persones que creuen que l’ocorregut al Pla de Sant Pau fou l’origen de l’acabament de la prosperitat criminal del Rellotger.

«El que té menys dubtes és que l’estrella del bandoler s’apagà a conseqüència del segrest del recaptador de contribucions de Flaçà. Fou en tot cas la darrera atzagaiada criminal del Rellotger, perquè aquest fet posà en marxa, a tots dos vessants de la frontera, el complex de retorsió de l’ordre públic que permeté la detenció i l’obertura del procés.

»El recaptador fou segrestat i al cap de pocs dies la seva dona rebé un anònim que deia el que segueix: que per a alliberar-lo hauria de pagar set-cents duros i que aquesta quantitat hauria de ser lliurada a Cap Ras, que és un paratge situat entre la frontera francesa i els límits dels pobles de la Jonquera, Capmany i Cantallops. El lector pot veure que, cent anys enrera, aquesta mena de coses seguien el mateix curs que les que, en tanta abundància, es produeixen avui dia. L’anònim afegia que la persona que es presentaria a Cap Ras amb els diners portaria un mocador blanc a la mà.

»Una vegada realitzat el segrest, la muller del qui n’havia estat víctima havia denunciat el fet a les autoritats. Per altra part, les havia posades al corrent de tot el que havia rebut després. La màxima autoritat provincial s’adonà de seguida, pel lloc del rescat citat en l’anònim, que els autors del segrest es projectarien, per escapar-se, sobre la frontera francesa. En el cas que l’autor de la violència fos el Rellotger, el fet indicava, en tot cas, que aquesta manera de treballar, utilitzant, per a escapar-se, la frontera, era insòlita i novíssima.

»La primera autoritat de Girona es posà de seguida en contacte amb el prefecte dels Pirineus Orientals, o sigui de Perpinyà, i acordaren un pla d’actuació general immediat, consistent en això: que la gendarmeria francesa podria entrar, si li convingués, en aquesta comarca i que els elements d’ací podrien fer el mateix al Rosselló. Els treballs de captura i possible detenció, d’aquesta part, foren encarregats a la guàrdia civil i a les forces del sometent d’aquella comarca, o sigui dels pobles ja citats. Les forces del sometent foren posades a les ordres del caporal de Capmany, que es deia Francisco i era conegut, com és corrent en el país, per Xicu.

»Xicu, el caporal sometent, era un gran coneixedor de les Alberes i de les muntanyes de la frontera. Des del primer moment, l’interès que es projectà sobre l’operació fou considerable. Les autoritats directores tingueren de seguida el fonamentat pressentiment que es tractava d’una operació directament relacionada amb el Rellotger de Creixells. Després de tants anys d’inanitat davant la continuació de les violències, imagineu-vos la temperatura que es produí. La idea general és que havia arribat el moment.

»Xicu fou encarregat, amb les seves forces, de les operacions d’avantguarda —per dir-ho així— i amb els seus amics ocupà l’indret de Cap Ras, on s’havien de produir —segons l’anònim— els esdeveniments. Ho féu amb una precaució i una astúcia perfectes, amb una discreció immillorable. A les dotze de la nit del dia abans, en què s’havien, hipotèticament, de lliurar els diners del rescat, se li presentaren forces de la guàrdia civil, el cap de les quals tingué un canvi d’impressions amb Xicu, que consistí simplement a armar-se de paciència i esperar l’endemà. Aquestes forces se situaren darrera el sometent.

»Es féu de dia, el sometent esmorzà i cap a les nou del matí sentiren un tiroteig del cantó francès, del cantó de la frontera. La gendarmeria havia tirat sobre dos individus que es dirigien sobre Cap Ras. Els individus no contestaren a les descàrregues dels francesos. Foren detinguts de seguida i quan els fou possible —vull dir de seguida— foren lliurats a les autoritats espanyoles i traslladats ràpidament a la presó de Figueres. Les autoritats franceses tingueren un gran interès a formular que la gendarmeria, en veure els dos individus, els cridà l’alto i, com que no en feren cas, tiraren. I, com que no respongueren a aquest tiroteig, els capturaren ràpidament. Aquests individus declararen a les autoritats franceses que eren els dos proposats per a anar a cobrar els setcents duros que, segons l’anònim, la muller del recaptador de Flaçà havia de lliurar per a l’alliberament del seu marit.

»Cap a les onze del matí es presentà un home a Cap Ras, amb un mocador blanc a la mà, disposat —hipotèticament o realment— a pagar els diners del rescat. Però, quan aquest home arribà, la qüestió estava resolta: els qui havien de cobrar el rescat havien estat ja capturats pels gendarmes francesos i lliurats a les forces de l’ordre gironines.

»Els dos individus capturats foren portats a la presó de Figueres. Al principi, els de la seva banda els portaven menjar, a fi que no patissin fam i no parlessin ni descobrissin res. I així ho feren. Però passaven dies i dies veient que no eren alliberats, els de la banda els oblidaren i deixaren d’acostar-s’hi. I fou llavors que els dos individus començaren a xerrar, primer encobertament i després clarament, i descobriren la banda del Rellotger, ja que ells digueren que en formaven part notòriament».

El Rellotger mestrestant es mantenia en una situació obscura i incerta. On es trobava? On era? Sembla, segons l’opinió general, un fet que el fracàs del segrest del recaptador de Flaçà el portà a fer un acte absolutament bestial. El que anaven declarant els individus empresonats a Figueres no sembla pas que tingués gaire pes en l’opinió de la gent. El Rellotger tenia molts bons amics a la comarca, que trobaven incomprensible el que s’anava dient. Eren les persones que el senyor Cuero, en la nota que em trameté, anomena més adinerades. A les cases d’aquests senyors, el Rellotger hi anava a adobar els rellotges, a jugar al tresillo, i sovint era considerat un comensal discret. Però, on era el Rellotger? On es trobava? La qüestió de l’home de Flaçà —el fracàs del seu segrest— era candent. Al cap de la banda, aquest fracàs li devia pesar enormement.

Aquest home de Flaçà es trobava a les seves mans, i aquesta situació el portà a fer un acte inaudit. Un bon dia, ordenà que el de Flaçà fos traslladat a un lloc anomenat Can Vinardell del Mal Pas, que és un lloc situat entre els límits dels termes de la Vall de Vià, Saus i Vilopriu, en ple Terraprim, aquell Terraprim que jo enyoro tant perquè era tan solitari i desert. Fou en aquest lloc on, segons la veu pública, recollida pel senyor Cuero, el de Flaçà fou cremat de viu en viu; aquesta veu pública afirma, a més a més, que, mentre es cremava, els assistents a l’acte ballaven una sardana al voltant de la víctima. Bestialitat fabulosa i iniqua!

Ara, si el Rellotger tenia —a pesar del que deien els empresonats que hem al·ludit entre persones del rodal molta consideració, no és pas segur que les més elevades autoritats provincials pensessin el mateix. No rebutjaven pas les declaracions frívolament.

El cert és que en un moment determinat les autoritats actuaren decisivament i de cop i volta es presentaren a Creixells trenta parelles de la guàrdia civil, que primer rodejaren la casa del Rellotger i, entrats a dins, hi feren un escorcoll d’una minuciositat perfecta. En primer lloc hi trobaren al Rellotger mateix, que fou immediatament detingut i portat a la presó de Girona de seguida. No demostrà cap de defensa. Sembla que només digué:

—Si hagués pogut imaginar que algú em trairia, tots els meus amics serien aquí per defensar-me contra la guàrdia civil…

En l’escorcoll de la casa, que fou molt precís, s’hi trobaren, sobretot, tota mena d’hàbits de capellà, de frare i fins i tot de monja, que li serviren tan bé per a la seva feina d’entrar fàcilment a moltes masies i robar i assassinar en cas de presentar-se-li algun contratemps.

Una vegada detingut, la seva banda —que tot fa suposar que fou considerable—, s’esfondrà, s’enderrocà ràpidament. El senyor Cuero diu que les forces de l’ordre tingueren la llista completa dels qui formaven part de la seva quadrilla. Com que ni ell ni jo no sabem aquests noms, no podem dir res. El Rellotger fou empresonat a Girona, amb el seu braç dret, el Menut de Pins, i algunes altres persones de la seva banda.

Els feren, naturalment, el procés i foren condemnats, el Rellotger i el seu segon, el Menut de Pins, a garrote vil, per utilitzar les mateixes paraules del codi penal de l’època. Els altres detinguts foren condemnats a penes inferiors. La sentència fou executada a l’areny de l’Onyar, a Girona, davant una gentada considerable.

El senyor Cuero em diu: «Segons una explicació d’una tal Llúcia Lloch, de Saus, que presencià l’execució, les últimes paraules del Rellotger foren aquestes:

»—Jo vaig fer vint-i-nou morts i la meva farà trenta… —Aquesta darrera paraula, només la pronuncià a mitges, perquè, mentre la deia, l’aparell de la sentència caigué…».

L’execució del Rellotger de Creixells i del Menut de Pins, que representà l’acabament del bandidatge a l’Empordà, es produí el 1880 —quatre anys després de la promulgació de la Constitució del senyor Cánovas, que és de l’any 1876. Alguna cosa s’havia arreglat. Sense un ordre públic precís i concret, un país, qualsevol país, no pot viure. En la data que acabem de donar, l’ordre públic, en aquesta península, havia millorat considerablement.