Les vil·les romanes, nucli de molts pobles de la comarca

Les legions, les autoritats romanes colonitzadores, crearen moltes vil·les, que avui anomenaríem cases de pagès, amb terrenys de cultiu pel voltant. Els vials, els camins, que crearen foren coses paral·leles a la projecció de cases sobre el camp. En la romanització, foren elements bàsics. En el curs dels anys, dels segles, aquestes vil·les s’envoltaren d’altres cases, i aquest fou l’origen de molts pobles i poblets agrícoles de la comarca. La meva idea, purament instintiva —perquè, d’aquest punt, no he trobat ningú que n’hagi parlat—, és que aquests elements, tant si foren soldats com si foren naturals del país, hagueren d’arreglar el seu patrimoni, i en aquest aspecte degueren començar dessecant-lo, fent-lo cultivable, eliminant fins on els fou possible els aiguamoixos, estanys, estanyols, etc., que infestaven els terrenys del pla. Fer els recs costà anys i panys —segles. En un país com aquest, de planes obertes sobre el mar, amb una gran afluència hidrogràfica, l’única solució, colonial, és fer que els recs funcionin normalment. El sistema hidrogràfic empordanès és molt complicat. El curs dels grans corrents d’aigua, el del Ter, per exemple, ha estat condicionat aquests últims anys. Les inundacions greus s’han acabat. Però encara hi ha moltes coses a fer. No hi pot haver una colonització real sense la construcció dels recs i dels vials. El sistema hidrogràfic fou construït no solament pels colonitzadors, sinó també pels colonitzats.

Si no estic desmemoriat, en algun altre lloc d’aquesta Obra Completa vaig donar una llista de poblets agraris de l’Empordà que comencen amb la paraula «Vila» —vil·la que és el nom de les cases de pagès romanes: Vilatenim, Vila-sacra, Vila-robau, Vilacolum, etc., etc. És gairebé segur que els pobles que no porten davant la paraula «Vila» tinguin el mateix origen. Tot això fa suposar, amb molt fonament, que l’Empordà fou un país molt i molt romanitzat.

A les muntanyes que circumden una gran part de la comarca, com les Gavarres, per exemple, que van del terme de Calonge fins al Congost de Girona, l’arbre congènit —antiquíssim— és l’alzina surera, que és una varietat de l’alzina normal. El suro de la Gavarra es projecta sobre la Selva, les muntanyes de la costa de ossa, fins a la part baixa del Montseny. Després del Congost, el suro desapareix i la vegetació és diferent al Terraprim i als límits de la Garrotxa. Després es torna a trobar l’alzina surera a la frontera amb França, a tots dos vessants, el de l’Empordà i el del Rosselló. Conec un poble del vessant del Rosselló que s’anomena Sureda. A les muntanyes de Sant Pere de Roda, a Sa Verdera —avui pelada—, hi hagué boscos de suros: encara, a la carretera de Cadaqués se’n veu algun. El clima d’aquest país no és pas gaire bo per al suro: hi plou massa poc. L’arbre s’hi manté perquè els vents del sud de l’estiu hi projecten la seva humitat. El suro és un arbre atlàntic: Portugal, Extremadura i el sud d’Espanya, el nord d’Àfrica, fins a Sicília. A Sicília, el suro s’ha acabat.

Hi degué haver també algun roure —encara que pocs. I pins, és clar, perquè el pi, en aquest país, és un arbre arcaic i ingènit.

I aquest degué ser el panorama vegetal que es veié, probablement, des de les planes del que avui anomenem l’Empordà, a les muntanyes que el circumden, a l’època de la romanització, que, al meu entendre, fou en aquest espai pràcticament pacífica i total.

La situació actual dels poblets agrícoles de l’Empordà és pràcticament un desori indescriptible. Ni les cases estan ben posades ni els carrers tenen cap sentit. El cas de Pals, arreglat molt bé pel senyor Servia Cantó, és únic. Aquest senyor fou un dels més grans empordanesos que jo he conegut. L’empordanès, en general, no té el sentit de la comunitat del poble on viu. És un fet realment remarcable.