El clima de l’Empordà: les gropades

Sobre l’Empordà s’han escrit una gran quantitat de papers de la finalitat més variada, però fins ara no n’he trobat cap que parli del clima d’aquest país amb un punt d’observació elemental —observació que porta a creure que el clima d’aquest espai és d’una monotonia sensacional. És potser aquesta monotonia el que explica per què la gent no ha deixat en banda.

En termes genèrics, però permanents, el clima es troba afectat per la lluita còsmica situada entre el nord i el sud, entre dues gropades eternes que lluiten sense parar: la gropada del Canigó i la gropada del sud, o sigui el mar. El Canigó —que al Rosselló en diuen Canigú— és el factor principal, essencial, del clima de l’Empordà. Ho he observat moltes i moltes vegades, no solament des del Vallespir francès, sinó des de l’Alta Garrotxa, que és el Vallespir francès volcat sobre la frontera peninsular. Són dos punts de vista de molta proximitat. El Canigó és un factor meteorològic, còsmic, que no para mai, que es produeix amb una força immensa. Es el nostre Gran Animal. Ara, el mar és el segon element dialèctic còsmic. No és pas tan important com el Canigó, ni de bon tros, però és un factor etern que tampoc no para mai.

Els núvols canvien, les concentracions de núvols —les gropades— caminen sense parar. De vegades caminen molt de pressa, de vegades menys, de vegades molt a poc a poc. Sovint, els núvols, les gropades, no es veuen perquè hi ha una boira baixa o mitjana que ho impedeix.

De vegades veieu, molt llunyà, un llampec, seguit d’un tro molt remot. No en dubteu ni un moment: la tempestat se’ns irà acostant. És qüestió de paciència. Les gropa-des del Canigó tenen aquesta inevitabilitat. Les del mar també ho són, però potser no tant. La tempestat es va acostant i en un moment determinat és d’una gran proximitat. Els llamps i trons fan feredat. Es posa a ploure. Si el grop és molt ràpid, els raigs de pluja cauen d’una manera obliqua. Si no tenen tanta velocitat, l’obliqüitat és més petita. Amb el grop pausat, cauen verticals. En les gropades del mar, solen caure verticals.

Les gropades del Canigó tenen de vegades una força d’invasió fenomenal. Passen sobre el país de dalt a baix. De vegades, però, sembla que es cansen i no passen més avall ael Ter. A Bellcaire, hi plou a bots i barrals; després ve el riu. Més al sud, a Pals, no hi cau ni una gota d’aigua. Aquestes variacions són sensacionals. En les gropades del mar, les coses són iguals, però més fluixes, de menys duració, més magres. La diversitat de la naturalesa és sensacional.

A l’hivern, sobre el Canigó nevat o gelat, hi passa el nord-oest, o sigui el nostre mestral, que és el nostre vent més fred, d’una dominació fenomenal, el més desagradable perquè no hi ha cap obstacle que l’aturi, ni les portes i finestres més ben fetes. És la nostra cèlebre tramuntana, que ha estat tan cantada pels qui no l’han coneguda. L’Empordà, palau del vent… valdria més que no en fes tant. Del sud ens provenen els vents del tercer i del quart quadrant, que davant la tramuntana són insignificants, però que fan molt de mal a les persones que no tenen la respiració normal. L’Empordà és un país situat entre el mestral de respiració impossible i els vents del sud, que no es poden respirar si no es posseeix un pulmó adequat. La pobresa de l’Empordà prové de la tramuntana, i la riquesa, de la pluja, en el sentit agrari indiscutiblement. I ja farà prou que ens en sortim, humanament parlant. Aquests dos signes meteorològics, aquestes dues gropades, tenen una lluita eterna, persistent; la vida a l’Empordà transcorre entre aquesta impressionant dialèctica còsmica. És clar: passen alguns bons dies, admirables, atònits i diríem astorats: són els que es necessiten perquè les gropades es vagin formant.

Les gropades del Canigó, que es projecten sobre l’Empordà amb una força inusitada, de vegades es desvien, abandonen aquesta projecció, mai cap a llevant, sempre sobre ponent, sobre les terres de la Selva, sobre els estanys de Sils de què he sentit parlar tant —i que avui estan dessecats. Caminen cap al sud, troben l’embat i es dissolen. Els grops del mar, no he vist mai que es desviessin. Es tiren sobre l’Empordà, trons, llamps i pluges i arriben fins on poden, gràcies a Déu, arribar. El vent o el bat de garbí, de migjorn o de xaloc, sempre els acompanya abans de començar.

Les gropades del mar no es desvien mai, però, com les del Canigó, tenen una força diversa. De vegades es projecten sobre tot el país, passen el Pirineu i, si només són una ventada, al Rosselló en diuen el vent d’Espanya. Les pluges que poden arrossegar poden ser generals o es poden aturar —i no passar el Ter, per exemple, com les del Canigó ja esmentades. En tot cas, no són mai tan fortes com aquestes darreres.

Les pedregades, que poden fer tant de mal, no són mai generals, sinó limitades a espais concrets i determinats. No pedrega mai sobre l’Empordà; en canvi, sentiu dir: ha pedregat a la Bisbal, o a Vall-llobrega, o a Vilajuïga, o a Pau.

El fet que les gropades del Canigó sempre portin tramuntana fa que Figueres sigui considerada una població de clima sec molt favorable a les persones que pateixen del pit. El vent dominant a Figueres és, en efecte, la tramuntana. En canvi, les gropades del mar, sempre lligades amb el vent del sud, amb el sinestre garbí, fan que en el meu país, a Palafrugell, Palamós, etc., la humitat sempre sigui possible i de vegades molt desagradable.

Del cantó de la costa, o sigui de llevant, a l’estiu, en dies de bon temps, es produeix el gregal, que és un vent manejable, brillant, radiant. A la tarda s’entaula el garbí. A l’hivern, abans, feia unes llevantades que duraven dies, plujoses, i que han anat molt de baixa. Ara: una llevantada de quatre o cinc dies és rara. I les tres tramuntanes que patim, el mestral (nord-oest), la tramuntana de la polar o de Roses i la de Provença o provençal, plujosa. Aquesta darrera no és pas rara. És el nord-est.

A l’estiu, amb bon temps, el vent roda. A la nit, el vent prové de la terra. A les set, entra el gregal, que sol durar tot el matí. Cap a migdia entra primer el xaloc i després el migjorn, que és el sud pur, i a quarts d’una el sud-oest, que anomenem llebeig o garbí. I, si el temps és normal, el garbí a les set a dormir. El vent llavors es dóna a la terra fins a l’endemà al matí. És el terral, que a l’hivern pot ser molt fort.

I aquests són els elements més destacats del nostre clima. A l’estiu, poden tenir una certa fixesa. A l’hivern tenen un gran caotisme.

No es podria pas negar, em penso, que la persona que en aquesta època s’ocupà de meteorologia, en aquest país, fou el doctor Fontserè, de l’Institut d’Estudis Catalans. S’ocupà amb un sentit explicatiu, per exemple, de la tramuntana —en vaig parlar anys enrera—, i amb un sentit científic admirable, tot i que jo cregui que la meteorologia no serà mai científica, perquè en les manifestacions ael món còsmic no hi ha cap ciència. L’energia de les gropades, l’electricitat d’aquestes concentracions —el que forma els trons i llamps—, sembla molt concentrada en les gropades, més que en la lluita eterna entre les gropades. Aquest fet sembla deduir-se dels escrits del doctor citat, que m’han confirmat algunes persones —encara que poques— que l’han llegit.

Hi ha situacions meteorològiques molt vastes, llarguíssimes, literalment enormes. Per exemple el mestral. El fet és evident, claríssim. Ara, jo crec que el que més domina són les situacions comarcals, com les de l’Empordà, per exemple. La projecció mundial del clima —indispensable per a la navegació aèria— ha contribuït a la ignorància general progressiva del clima.

El clima del nostre país na donat origen a una enorme quantitat de rodolins i refranys fets per la gent del país. La majoria d’aquests rodolins, que foren recollits pels nostres primers i admirables excursionistes, avui fan riure. El nostre clima de l’Empordà està situat entre el Canigó, una nevera, i el grop de l’Empordà, que és una forma més o menys esmorteïda de braser.

En el clima de l’Empordà, hi tenen una gran importància els equinoccis i solsticis de l’any —dels quals he parlat tant—, que en el país són generalment desconeguts, perquè la força que té aquest espai per a l’amnèsia és gairebé total. Parlar-ne encara més seria absurd i faria riure els meus lectors i amics. No és pas que no m’agradi de fer riure els amics. Sempre he tractat de ser un home divertit, parlant o escrivint sobre la realitat; però després hi ha els altres, que són una majoria de dements als quals només interessa la irrealitat. Deu ser per aquesta raó que l’Empordà és una espai tan eròtic, trist i de plets familiars constants. Els diners —això és l’Empordà.