Vuitena invasió francesa. La guerra napoleònica o de l’any vuit

Pel febrer de 1808, el general Duhesme, amb 11.000 soldats, entra a l’Empordà, s’apodera del castell i de la ciutat de Figueres i arriba el dia 13 a Barcelona. No hi tingué cap dificultat. Jo no em puc ocupar d’aquesta història, en relació amb l’Empordà, perquè aquest fet forma una tal magnitud de la història general, se n’han publicat tants escrits, que l’Empordà fou una simple i insignificant anècdota.

El 2 de maig del mateix any, el poble de Madrid s’aixeca contra els invasors. El general Duhesme havia entrat per l’Empordà. Pel Tractat dels Pirineus, l’Empordà havia passat a ésser una comarca de frontera. Totes les comarques del Rosselló eren franceses. La nova situació —relativament nova— és importantíssima. El general Murat, emparentat amb Bonaparte, entrà per la frontera del País Basc. El 2 de maig, Murat es trobava molt a prop de Madrid. Els esdeveniments de Madrid provocaren el domini de la capital d’Espanya. Aparegué un nou rei: Josep Bonaparte, germà de Napoleó, que fou anomenat Pepe Botella.

Tots els precedents d’aquesta guerra, amb tot el seu procés, pertanyen a la història general del país i tingué tina projecció internacional immensa. En els seus precedents, les seves grans figures foren, no cal dir-ho, Napoleó, Talleyrand, Godoy, els rei d’Espanya i els polítics de Portugal i d’Anglaterra. El cinisme de l’operació inicial fou indescriptible. La guerra, iniciada el 1808 i acabada el 1815, fou un desastre increïble. Fou un alçament popular fabulós —la guerra de la Independència. En el procés d’aquesta guerra, l’Empordà fou un espai de pas. La terra fou sempre de domini francès. El mar, el litoral, primer des de Roses, després des de les illes Medes, fou de domini anglès. El bloqueig anglès contra Napoleó fou eficaç i permanent. La cosa més important de la comarca, aquells anys, fou el castell de Figueres, tingut generalment per les tropes franceses —però no pas sempre. En el meu llibre «El meu país» hi ha moltes notícies sobre Figueres i el seu castell, que no repetiré, per evitar el tedi i la molèstia.

La ciutat de Girona patí dos setges consecutius que resistí d’una manera magnífica, gràcies al poble, als ordes religiosos i al general Àlvarez de Castro. El nombre d’afrancesats de l’Empordà —vull dir napoleònides— fou escassíssim i d’ínfima categoria. La bibliografia sobre aquesta guerra és inacabable. Al meu modest entendre, la figura més important, en aquest país, de la invasió fou el mariscal de Saint-Cyr, que anys més tard fou ministre de la Guerra a París, als anys de la primera restauració francesa. La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular —i català especialment— fou importantíssima.