L’Empordà com un sistema hidrogràfic

Com ja hem dit, mirant aquesta comarca des d’una muntanya que permeti de contemplar el seu panorama, es veu molt clar que és formada per dues grans planes, que foren, en el passat remot, lacustres, perquè serviren de desembocadura de tot un sistema hidrogràfic prou complex. Aquestes dues planes estan separades per es muntanyes que avui anomenem del Montgrí i per l’actual curs del riu que anomenem Ter, que hi entra pel congost de Girona. Aquesta separació forma un Alt Empordà, capital Figueres, i un Empordà Petit, com així el vaig anomenar ja fa anys, amb un cert èxit, capital la Bisbal. D’Empordà, només n’hi ha un: els dos Empordans són coses administratives que no tenen més importància que l’organització judicial. I, després encara hi ha tres valls més meridionals: la vall d’Ermedàs, Vall-llobrega i la de Calonge, que bàsicament ponen les seves aigües a la badia de Palamós, tan considerable.

L’arrel autèntica de l’Empordà és el sistema hidrogràfic que presenta, que no és pas senzill i que, en general, és molt desconegut i que explica la situació lacustre que tingué, molt arcaicament, aquest país. Remotament, l’actual Figueres fou anomenada Juncaria, perquè hi devia haver molts de joncs en aquell rodal, i els joncs volen aigua. I la Jonquera, ¿no té un nom absolutament típic? Quan els primers comtes d’Empúries, que vivien a Empúries, al costat del vell, insignificant establiment grec, quedaren devastats pel pas dels normands, es retiraren a Castelló, que anomenaren d’Empúries perquè aquesta població (insignificant) era rodejada dels estanys, estanyols, la Muga i la Mugueta, pensant que l’aigua els defensaria d’una altra qualsevol invasió. Cregueren que l’aigua els defensaria amb una certa eficàcia. De tot això —vull dir del sistema feudal romanitzat—, ja en parlarem més endavant. L’important era la situació lacustre i aigualida del país. Jo encara he sentit parlar dels terrenys que hi havia a Palau-saverdera i a Pau, que permetien als pagesos de segar, amb el volant, l’herba fresquíssima que portaven i tan mengívola per al bestiar. Entre el Pedró de l’Escala i el Salatar de Roses hi hagué moltes propietats semblants. Amb el pas dels segles, l’Empordà s’ha anat assecant, s’ha anat literalment dissecant. És una obra que amb el temps ha fet la tramuntana, exactament el mestral del Canigó, la tendència del mar a retirar-se i Pobra humana, que aquests últims anys ha estat molt eficaç.

En aquests tres grans platjars que constitueixen l’expansió del nostre litoral —el golf de Roses, la platja de Pals i la badia de Palamós— s’ha produït una cosa igual: la desviació d’un o altre corrent d’aigua.

El golf de Roses. El Fluvià, o algun dels seus afluents (tot fa sospitar que antigament aquest riu era més cabalós que ara, que és tan plàcid i bonic), anava a desembocar a Empúries, entre el vell establiment grec i el pujol on es construí Sant Martí d’Empúries. Davant la desembocadura d’aquest corrent d’aigua, els romans hi construïren un port, del qual queda, avui dia, un espigó que ha resistit els segles i es manté, en part, impàvid. No queda cap reminiscència del que feren els grecs d’Empúries sobre el mar. Absolutament res. En la navegació de tots els temps, una de les coses més importants ha estat l’aiguada, vull dir l’aiguada dolça. Els grecs tingueren el Fluvià a quatre passos i el Ter, que desembocava sota mateix del Pedró de l’actual Escala, o sigui a quaranta passos. D’aigua dolça en tingueren tanta com volgueren —típica característica d’un establiment del mar. Avui el Fluvià va, al golf de Roses, més al nord, desemboca entre Sant Pere Pescador i l’Armentera, després d’haver travessat els terrenys més fèrtils de l’Empordà. Aquesta desviació, a què es degué? Jo no en sé ni una paraula.

El Ter, que inicialment desembocava sota el Pedró de l’Escala, fou desviat, dues vegades consecutives (per la monarquia catalana), sobre la platja de Pals. Ja en parlarem més endavant. A la platja de Pals, també hi va el Daró, que és el riu de la Bisbal i que no vol anar al Ter a pesar dels esforços que s’han fet per embarcar-l’hi. Va a es Basses d’En Coll i és un riu perillós perquè és capaç d’inundar la seva mare, quan porta aigua. Ve de la Gavarra. La riera de Llofriu també hi va.

A la badia de Palamós hi aflueixen alguns cursos d’aigua. Un d’ells és l’Aubí, que neix sobre Palafrugell, travessa (quan plou) alguns carrers de la població i passant pel pla d’Ermedàs s’emporta tota l’aigua bruta de la meva població natal a la platja de Castell. A conseqüència de les inundacions de Palamós de primers de segle —que féu víctima, entre altres, l’ajudant de marina del districte, senyor González Hontoria—, el senyor Roura, que era de Calonge i president de la Cambra de Comerç a Londres —casa importadora de productes del suro i de jute de l’índia a Anglaterra— i el senyor Tauler, que n’era el secretari i era de Palamós, digueren al rei Alfons XIII que s’havia de desviar l’Aubí i portar-lo sota el Collet de Palamós. El fet es realitzà. Si des del punt de vista de la deliciosa platja de Castell és defensable, no ho sé pas. Des de llavors, tampoc no hi ha hagut cap més inundació a Palamós, gràcies a Déu.

Si ara fos jove, els podria citar els noms de molts recs de molí, rieres, rierols, recs i sèquies d’aquest sistema hidrogràfic, que he conegut. Ara, ja vell, la meva memòria és incerta. Citaré només alguns noms. Al golf de Roses, hi va el Llobregat, que ve de la frontera, passa per la Jonquera i desemboca a la Muga. La Muga prové dels Pirineus interiors i el seu pas per aquells paratges ha estat molt ben descrit pel senyor Bosch de la Trinxeria. Forma l’actual pantà de la Boadella, que dintre la nostra misèria d’aigua és notable; ha estat poc aprofitat pels pagesos de l’Alt Empordà. Passa per sota el pont gòtic de Castelló i fou canalitzat fa poc temps (35 anys). El pantà de Boadella porta avui l’aigua a Figueres, que ja li convenia. La canalització fou ordenada per Franco un dia que es trobava bloquejat al castell de Peralada de don Miquel Mateu i anava a veure el Duce no sé a quin punt del sud de França o del golf de Gènova —a causa de la inundació que hi havia. L’obra fou feta pels Silets de Banyoles, o sigui per la casa Agustí-Masoliver, i és normal.

El Fluvià és un riu de la desviació del qual ja hem parlat en aquest mateix escrit. És un riu prodigiós, d’una bellesa extraordinària, que és aprofitat a ponent per la indústria i travessa a llevant les terres més fèrtils de l’Empordà. Passa per Olot, per sota els cingles de Castellfollit de la Roca, i quan arriba a l’Empordà crea paisatges solitaris, molt bonics, freqüentats per pescadors de canva pacients i que després de Torroella de Fluvià fins al mar manté la frescor de les terres més bones de l’Empordà. És un riu plàcid, de tendència anàrquica, del qual cap empordanès no s’ha ocupat mai.

El Ter. Ja n’hem parlat. Antigament desembocava sota el Pedró de l’Escala. Fou desviat a l’Edat Mitjana dues vegades consecutives. Avui, l’últim curs del Ter és perfectament arreglat. La llàstima és que l’obra no hagués començat al pont de Verges. L’autor d’aquesta obra insigne és l’enginyer Lacubres del Corral, una de les més grans personalitats de la part hidràulica del Ministeri i el qual saludo, des d’aquestes planes, amb la més gran cordialitat. També ve a aquesta platja el riu Daró, que prové de la Gavarra i que, quan va fort, passa per la Bisbal amb el mateix soroll que una bala de canó.

Dels rierots que van a la badia de Palamós, ja n’hem parlat i és molt possible que no n’hàgim de dir res més.