L’Empúries romana

Un bon dia els habitants grecs d’Empúries veieren que arribava en les seves aigües una esquadra romana, amb una considerable gernació de soldats. Els grecs degueren quedar astorats; però com que eren abans que tot comerciants i no disposaven de res per a defensar-se, cregueren amb molt bon sentit que el millor que podien fer era sotmetre’s als nous arribats. Les legions romanes desembarcaren. Portaven davant un general molt conegut —Escipió. Escipió entrà a Empúries sense la més petita dificultat.

Segons els historiadors, la finalitat de l’operació romana sobre Empúries consistí a posar una força militar a la reraguarda d’Anníbal, el cartaginès que havia sortit de Cartago amb un exèrcit fabulós, passat per tot el nord d’Àfrica, l’estret de Gibraltar i, pel llevant d’aquesta península, arribat als colls del Pirineu, caminant sempre cap a Itàlia. No sembla pas, però, que Anníbal hagués utilitzat els colls pirinencs d’aquesta comarca per a passar. Alguns historiadors locals del Rosselló han escrit papers retòricament inflamats descobrint el pas del cartaginès per aquells colls i la projecció d’un exèrcit d’elefants i de sumptuositats bèl·liques sobre l’actual Rosselló. El professor Bosch Gimpera, amb més equanimitat, formulà un altre itinerari cartaginès. Davant les colònies gregues del mar, Empúries, Roses, Leucata, Marsella, Anníbal es desvià cap a ponent, cap a l’interior, i travessà el Pirineu pels colls de la Cerdanya i del Conflent. Tampoc no passà els Alps per caure sobre Itàlia seguint els camins costaners, sinó per vies més internes. No hi degué tenir gaire confiança. Per patriotisme local, els historiadors rossellonesos haurien volgut que la història fos més brillant i espectacular.

Ja posades a Empúries, les legions romanes hi construïren una població que en gran part encara és per excavar. La construïren a ponent i a tocar de la població grega, que més aviat era poca cosa. L’espai que degué ocupar la urbanització romana és molt més gran i estratègicament té unes condicions molt més ben aprofitades. A dins d’aquest espai, hi ha quedat la muralla de migdia, amb un petit circ resguardat per la muralla. S’hi trobà ja fa anys un gran mosaic —el mosaic d’Ifigènia. En exploracions recents s’han trobat moltes coses, que deuen ser importants, perquè disposen de mosaics i tenen resoltes les qüestions de l’aigua i de l’escalfament. Des d’aquest lloc es pot veure un panorama del golf de Roses i de la costa de Norfeu, d’una bellesa incomparable. He sentit dir que, donada la tendència que tingueren els romans de robar tot el que pogueren de l’art grec, també podria ser que, si en l’Empúries grega hi havia alguna cosa de valor, es trobés soterrada en l’espai romà. La ciutat romana està per excavar. L’erudició no és pas gaire donada a les coses romanes. N’hi ha tantes, que ho troben vulgar. De tota manera, la cosa romana d’Empúries és molt important perquè és precisament a Empúries que començà la romanització d’aquesta península, que és un dels fenòmens de la seva història més sensacionals.

En aquest coster de l’Empordà tot fa suposar que la presència de colònies gregues no tingué gaire importància. És una presència que no ha deixat cap rastre normatiu ni cap influència d’algun pes. Amb tot això no tracto pas, de cap manera, de rebaixar la transcendència de les colònies gregues antigues en el Mediterrani. En alguns llocs —que ara no és el moment de recordar— fou decisiu i positiu. A Empúries, hi vingueren a vendre i comprar. Des del punt de vista dels nostres interessos generals, potser el millor que feren els grecs d’Empúries consistí a no posar cap dificultat al desembarcament romà: En aquest sentit afavoriren la romanització d’aquesta península, fet que considero, com deia fa un moment, sensacional.

El comandament d’Empúries per Escipió no durà pas gaire. Escipió fou substituït —sempre segons els historiadors— per Cató. És molt probable que sota el seu nomenament comencés la romanització de la Península. Els elements indígenes, o sigui, en definitiva, la humanitat prehistòrica, visqué amb els grecs sense gaires dificultats. En tingueren prou d’emmurallar-se. Els grecs eren pescadors i navegants i els agradava l’aigua. Els indigets no crec que fossin gaire afeccionats al mar: eren sobretot caçadors de les bèsties que anaven a beure per les maresmes i els aiguamoixos de l’espai. Els indigets era el nom que tenia la tribu que vivia pels voltants.

Quan Cató, amb les legions, començà a projectar-se sobre l’interior del país, trobà, en els indigets i altres tribus aliades, algunes serioses dificultats. Recordo que un dia l’historiador Vicens i Vives em digué que entre les tropes de Cató i els naturals s’armà una batalla considerable. Empúries estigué a punt d’ésser assetjada. Aquesta topada es produí, segons l’historiador, pels voltants del poblet que avui anomenem Viladamat. S’ha de suposar que féu molt de mal als contrincants, que hi degué haver morts, però el curiós és que dels resultats de la batalla, no se n’ha trobat cap rastre. ¿És que la localització és equivocada? ¿Com era possible que sobre el fet no hi hagués tan sols algun indici popular? El senyor Vicens ho trobava estrany. Però, en fi, el cas és que els romans dominaren la insurrecció i la costa immediata quedà pacificada.

I és llavors que començà la romanització de la Península i del nostre país concretament. En el nostre país ocorregueren dues coses bàsiques: la construcció dels vials, perquè és inimaginable una comunicació sense camins. Després, la terra. ¿A qui donaren la terra els romans? Als soldats de les legions? ¿A les poblacions indígenes, ja favorables? Paral·lelament als vials, als camins, es crearen les vil·les, o sigui els masos o cases de pagès, al voltant de moltes de les quals acabaren per produir-se molts petits pobles rurals, que encara avui persisteixen. A l’Empordà, hi ha una gran quantitat de pobles el nom dels quals va precedit de la paraula «Vila». De tot això, d’aquestes cases i dels camins romans que hi ha en el país, en parlarem més endavant.

L’operació de la romanització de la Península fou un fenomen enorme, que prosseguí durant molt de temps. De vegades fou cosa fàcil. En alguns altres llocs, les dificultats foren immenses. Segurament heu sentit parlar de Sagunt i Numància. Els càntabres donaren un joc terrible. En els historiadors romans, la presència dels càntabres és permanent. Finalment pogueren crear tres grans províncies: la Tarraconense, la Lusitània (una gran part del Portugal d’avui) i la Bètica. En la història de la romanització d’aquesta península, hi passaren tots els grans polítics i homes d’Estat de Roma i esdevingueren fenòmens de la història de Roma, fabulosos, inoïts.