Parlarem d’una Catalunya grega…

Quan vaig sentir a parlar d’aquesta història (de la Catalunya grega) i vaig llegir en els diaris i revistes toïs aquests papers, molt inspirats en la intèlligentsia (per dir-ho a la russa, com se sol fer avui), que llavors era notòriament noucentista, vaig quedar tan parat que em vingueren ganes de somriure, cosa que no era pas gaire corrent en aquells moments pels atemptats que es feien. Més aviat tothom hi feia —almenys a la penya de l’Ateneu— una cara llarga i trista.

A la redacció de «La Publicidad» vaig trobar Carles Soldevila, que llavors hi tenia una secció diària. Home molt prim, discretíssim, tolerant, agaradable, que sabia moltes coses de la vida social i intel·lectual de Barcelona. Sempre li vaig tenir un gran respecte com a home, com a escriptor i com a amic.

—Ja ho veieu… —em digué somrient Soldevila—. Els empordanesos sempre triomfeu. Ara tothom parla de la Catalunya grega. En parlen els intel·lectuals esnobs, i tot plegat deu venir d’Empúries. Empúries és el més grec que tenim. Ara haurem d’ésser grecs. Què hi farem?

—I qui és l’autor de tota aquesta fraseologia? És don Eugeni, el Pantarca que tenim?

—El Pantarca ha fet alguna insinuació vaga, però per ara no ha dit res. Ara, el Pantarca ho dirigeix tot. Els qui parlen són els seus deixebles: Carles Riba, López-Picó, Farran i Mayoral, Josep M. Capdevila, etc. Capdevila és el deixeble més obedient que té. Ja sabeu que jo sóc partidari dels esnobs, tant si són socials com intel·lectuals. Forma part del meu ofici.

—Molt bé. Ara, ¿què vol dir això de la Catalunya grega? ¿És que volen implantar en aquest país el sistema polític de l’Atenes antiga?

—No ho crec. Ja sabeu que els intel·lectuals d’aquest país són apolítics. Més aviat em penso que la cosa és artística, l’escultura grega, filosòfica, intel·lectual, el Pantarca amb totes les seves conseqüències. El noucentisme ha fet moltes coses. Ara, amb la Catalunya grega, deuen voler fer el que els castellans en diuen rizar el rizo.

—Ja ho entenc. Deuen voler fer escultors a base d’escoles, professors i els buròcrates corresponents. Com a París. El resultat no ha pas estat gaire bo. ¿D’on sortí el pintor Nonell?

—D’una casa on venien arròs i fideus.

—I l’escultor de Banyuls, el vell Maillol?

—No sé res. Ja miraré de saber-ho. De tota manera, no passeu ànsia. Això de la Catalunya grega no durarà pas gaire. ¿Com voleu que Catalunya sigui grega, si encara no és catalana? No us amoïneu. En aquest país, les coses passen rapidíssimament. S’han agafat a l’arrel de les excavacions d’Empúries…

—Però les excavacions d’Empúries són insignificants, no són res. Els grecs no han deixat ni rastre en aquest país. Els grecs antics són molt importants en el Mediterrani, hi feren moltes coses. A Empúries, res. L’ancianitat és respectable; els fets, no res. Val més que deixin les excavacions gregues tranquil·les. Valdria més que excavessin la ciutat romana que ni ha al costat.

—Jo no en sé res, perquè no hi he estat mai. Hi aniré! —digué Soldevila, encara més rialler.

Passà una mica de temps i la Catalunya grega desaparegué. Quedà debolida i la intèlligentsia —per dir-ho a la russa— ja no en parlà més.