Més epigrames

La meva relació amb el senyor Planas, de Castelló d’Empúries, que fou molt amic de Carles Fages i el seu home bo i moderat en moltes trifulgues que el poeta tingué (actualment el senyor Planas és un important funcionari de la Delegació d’Hisenda de Girona), em recorda altres epigrames que són extremament típics i relacionats sobretot amb els capellans. Fages anuncià l’aparició (en els dos paquets de papers mecanografiats a què férem referència) d’un conjunt epigramàtic titulat «De clergues amics» que no crec que hagi vist mai la llum —ni la impremta, ni la màquina d’escriure.

Després de la guerra civil, arribà a Castelló un rector molt arreat: mossèn Pere Xutclà, que actualment és arxiprest de l’Alt Empordà i, per tant, senyor rector de la principal parròquia de Figueres. Mossèn Pere tenia unes certes pretensions, un estil més aviat untuós, amb aspiracions autocràtiques. Amb Fages, toparen ràpidament.

En el curs d’una conversa que tingueren el senyor rector i el senyor Fages i assabentat mossèn Pere que el senyor Fages posseïa una creu gòtica prou important, li demanà de col·locar-la a l’església parroquial de Santa Maria. En aquell moment, el que la gent anomena la Catedral de l’Empordà no tenia altars laterals perquè havia estat objecte de la crema bèstia i innombrable de juliol de 1936. El senyor Fages es mostrà d’acord amb la donació de la creu, sempre que fos col·locada sobre una peanya en la qual constés el nom del donant expressament i clarament. És molt possible que també demanés —però aquesta afirmació no és absolutament precisa— d’ésser enterrat, en morir, a l’església de Santa Maria. Mossèn Pere rebutjà les condicions, i la fredor entre l’un i l’altre quedà definitivament establerta.

Les campanes de la parroquial de Castelló havien estat destruïdes, però mossèn Xutclà, a través d’una subscripció popular, aconseguí de posar-n’hi unes altres, que es feren fondre en un establiment d’Olot. Les noves campanes no tingueren pas el to perfecte de les velles.

Amb això, mossèn Pere fou destinat a la parròquia arxiprestal de Figueres, i fou llavors que Fages l’epigramatitzà:

Carles Fages sempre tingué a la punta de la ploma una gran petulància. Fou a més molt inflamable i, sovint, un barrut.

El rector següent fou mossèn Vicenç Taberner, oncle de l’actual president de l’Audiència Territorial de Barcelona i magistrat del Tribunal Suprem, l’excel·lent jurista senyor Carles Oriol Taberner. Mossèn Vicenç tingué molta més corda que l’anterior i les relacions entre Carles Fages i ell foren distants però correctes. Li dedicà un epigrama d’una ingenuïtat inconcebible, que ja citàrem anteriorment:

Al cap d’uns quants anys, mossèn Taberner fou traslladat a la rectoria de Sant Feliu de Guíxols.

Llavors, capellà de l’Hospital i de l’Hospici de Girona era mossèn Daussà, típic cognom de la Selva, de Caçà, concretament. Després d’una llarga xerrada que tingueren mossèn Daussà i Carles Fages, el primer li digué que quedava absolutament a la seva disposició i que el trobaria, sempre que el necessités, a l’Hospici. El poeta respongué:

El reverend Salvador Pagès Tubert, nascut en l’espai de Banyoles, substituí, de rector de Castelló, mossèn Taberner.

Era un home molt llest i geniüt, amb una visible constitució física de capellà de bosc. Ara, aquests últims anys, s’ha transformat considerablement: s’ha tornat conservador i notòriament anticonciliar. La disparitat entre el dandi Fages de Climent i el rector, més aviat tosc i vulgarot, però viu com una mostela, fou inevitable i immediata.

Entre ells es produí aviat un corrent de mútua antipatia, que amb el pas del temps s’anà agreujant, a conseqüència de constants improperis. Amb això, una tarda d’estiu, es presentà a la rectoria l’ex-rei d’Itàlia Humbert de Savoia acompanyat d’unes dames i demanà que li mostressin l’església. Llavors, l’ex-rei Humbert —del fet ja fa uns quants anys— portava shorts. El senyor rector Pagès Tubert, davant la manera de vestir de l’ex-monarca, li contestà que, tal com anava, no podia mostrar-li el gran temple i es va negar a franquejar-li’n la porta. L’ex-rei no posà cap comentari a la negativa i jurà al senyor rector, en un gest perfectament normal, de gran senyor, un bitllet de mil pessetes d’aquella època, que eren molt més bons que els d’avui, valga’m Déu! Fages conegué el fet i escriví de seguida:

Les relacions entre l’un i l’altre continuaren essent cada dia més tibants. Arribà un moment que Fages l’anomenava l’arajai, que segons ell era el nom amb què els gitanos del Garrigal anomenaven els capellans. Quan l’actual Papa, Pau VI, decidí fer el viatge a l’índia, Fages escriví aquest dístic:

El punt màxim de fricció entre el senyor rector i Fages arribà el dia de Sant Antoni del Porquet, festa dels cortals de Castelló, diada en què mossèn Pagès beneí una imatge de pedra de sant Antoni, acabada de fer per l’escultor Frederic Marés. Fages assistí a la missa i comentà amb el seu fill gran diferents aspectes artístics de la imatge, en un to absolutament advers. Amb anterioritat a la festa, Fages n’havia parlat on li havia semblat, amb la temperatura que sovint posava en els seus judicis. El cas és que mossèn Pagès, que, repeteixo, tenia molt mal geni, es dirigí a ells de mala manera i —segons els testimonis— utilitzant formes verbals prou violentes, els foragità de l’església: els digué que anessin a xerrar a plaça. Fages contestà de seguida:

Amb això, arribà un altre accident extremament curiós i complicat. El senyor rector es posà davant un moviment favorable a restablir la festa major tradicional de Castelló el dia de Sant Llorenç, data que havia estat modificada perquè en tal dia, l’any 1936, havien estat afusellats onze veïns del poble, pel simple fet de ser de dreta. Carles Fages, potser per fer la guitza al senyor rector o per altres raons, es posà de seguida davant els qui creien que la festa major no s’havia de produir per Sant Llorenç, o sigui per l’aniversari dels afusellaments. ¿Era una simple xafarderia de poble? Una vulgar anècdota? No ho crec. La gent de Castelló s’arborà, com es pot comprendre. Potser, quan hi ha morts pel mig, no cal tenir tanta pressa.

Per una avaria mecànica, el rellotge de l’església tocava una hora de més, encara que en l’esfera l’hora era marcada exactament. Fages aprofità aquest fet per a lligar-lo amb la qüestió de la festa major i confegí aquests versos:

La qüestió de la festa major es complicà enormement i es produïren alguns incidents molt desagradables. El senyor rector es mantingué en la seva posició granítica. Fages escriví:

La qüestió continuà molt violenta, encara que divertida. Per aquelles dates, el senyor rector, mossèn Pagès, que ja havia comprat un 600, encarregà un televisor, i l’home, que a pesar de ser tan rústec era molt expeditiu, col·locà l’antena de l’aparell a la torre del campanar de l’església. Fages contestà amb tota la raó:

Al cap de pocs dies, es produí sobre Castelló una tempestat elèctrica i un llamp destruí les graelles, és a dir, l’antena. La satisfacció del poeta fou total. Escriví:

Fages atribuí un diàleg entre el senyor rector i la major-dona —diàleg que no tinc cap precisió per a confirmar— que ni tan sols no conec íntegrament, però que acabava fent a la majordona:

A pesar d’aquesta lluita, que a Castelló tingué moments molt desagradables, quan el senyor rector féu obrir, traient-ne els carreus que les tapaven, les finestres gòtiques del campanar de la Seu, el senyor Fages de Climent fou un dels primers que anà a felicitar-lo. Molt bé.

Tot això que anem escrivint passava en el decenni dels 50-60 d’aquest segle. A l’acabament d’aquest període, el senyor Fages casà la seva filla petita amb el senyor Carles Pérez Desoy, advocat i propietari de Girona, i les seves estades a Castelló d’Empúries s’anaven espaiant. Sembla una notícia pública que aquesta filla del senyor Carles Fages posà a màquina, a Girona, els dos paquets epigramàtics que més o menys circulen. Si les seves estades a Castelló s’espaiaren, les estades a Figueres foren més llargues. Fou l’època de la seva freqüentació a la pensió amb restaurant que el senyor Roca tenia (darrera el Casino) a Figueres. Aquest senyor Roca semblava aquell personatge del Cyrano de Bergerac, que cobrava el que oferia amb pintures i rodolins. Fages fou un dels seus millors clients. No cal dir que el senyor Roca aguantà fins on pogué, però que se n’anà al cel com aquell qui (a l’estiu) menja un préssec. (En l’actualitat el senyor Roca té un restaurant a la Sénia, província de Tarragona, i li ha posat de nom «El Trull», que en català vol dir l’establiment on desfan i premsen les olives). Tot aquest període és inseparable dels paquets de papers mecanografiats dels «Cent consells d’amor» i del primer llibre d’epigrames. També tractà de recollir els epigrames que projectà sobre l’element clerical i que pensava titular «De clergues amics», paquet de papers que havia anunciat. Aquest darrer paquet —que no ha vist mai la llum— havia de ser precedit d’aquest proemi:

Els dos primers versos són d’una considerable petulància; els altres, d’un desvergonyiment escandalós. I ací tenim el senyor Fages, catòlic practicant i anticlerical abrandat, típic empordanès. Escèptic total. L’únic que l’interessà fou una cosa que els alemanys anomenaven l’estètica, que ningú no sap el que és. I és que de vegades li sortien les arrels progressistes dels Climent pares del republicanisme federal empordanès. Tots aquests empordanesos, que feren tanta forrolla, no s’interessaren mai pels obrers, ni per l’administració, ni per res. Ara: d’anticlericals, ho foren, i de quina manera! Creien que abatre la religió i els seus representants era la llibertat —sobretot la llibertat eròtica. La llibertat amb les dones a sobre, pobra gent! La cosa era tan absurda, que només podia donar lloc a un cert humorisme. Fou l’humorisme del senyor Carbona, a Figueres, importantíssim.

De tota manera, el senyor Fages, sempre preocupat per la seva carcanada, tingué una tendència a amagar-se discretament. Llavors repetia que, tota la seva producció lírico-clerical, l’hauria canviada per l’autoria dels versos de J. M. de Sagarra, que tothom deia, en aquells moments, que era l’home més important d’«El Be Negre». Ara parlem dels temps anteriors a la darrera república, que foren els primers de l’anticlericalisme de Fages. Llavors solia repetir uns versos que atribuïa a Sagarra:

Quina societat, Déu meu! Quin material humà més primari i repugnant! Fa feredat! De tot això, en sortí la república que visquérem, l’acabament de la qual fou la guerra civil i els anys que seguiren. Si jo tingués confiança en el poble, li demanaria que judiqués. Però, ja vell i prou navegat, no tinc confiança en res.

Una cosa, en tot cas, s’ha de reconèixer, i és que mossèn Salvador Pagès Tubert es portà admirablement en la llarga estada i agonia que féu Fages —morí de cirrosi a l’hospital de la Santa Creu de Figueres (a l’hospital de la Santa Creu, tal hi va qui no s’ho creu, com diem els del país). Mossèn Salvador, deixant en l’oblit tot el que havia passat a Castelló, el veié molt sovint i H oferí tots els seus serveis. Sempre preocupat per les coses de l’estètica, Fages morí escoltant, almenys parcialment, la «Missa de Rèquiem» de Fauré. En aquesta definitiva etapa, tres senyoretes que a Figueres anomenaven les «cariàtides» li llegiren els seus versos. Fou una mort molt estètica. El seu traspàs fou essencialment estètic. En el seu recordatori publicaren un sonet religiós del poeta, que segurament és important i té molta influència del «Cant espiritual» de Maragall. També escriví una seva necrologia que donà a la senyoreta Montserrat Vayreda, com veurem, si podem, més endavant. Ja mort, a l’església, el reverend de referència féu un discurs perfectament correcte de forma i d’una indubtable intensitat de fons. Al cementiri, Octavi Sal-tor, gran amic de Fages, pronuncià unes paraules perfectes.

Fins ara hem donat els epigrames diríem anticlericals. Ara: sobre Castelló i la seva gent, n’escriví moltíssims. Hi ha, a més, els que voleien. ¿Per on començarem? És molt difícil. No és pas impensable de suposar que Carles Fages no tingués una idea genèrica del seu poble de família —idea evidentment personal. La digué a través d’aquests versos:

Gairebé tots els epigrames de Fages sobre Castelló i la seva gent estan impregnats de sentit crític —de vegades molt fort. El fet només demostra que, personalment, el poeta, des del punt de vista econòmic, no anava gaire bé. Abans i després de la guerra civil, tingué a Castelló alguns amics. S’enemistà, en tot cas, amb molta gent. Després de la guerra civil, vingueren naturalment els anys de la fam. Durant aquests anys hi hagué persones que guanyaren molts diners. Fages intentà fer algun negoci. No n’encertà mai cap. Es gairebé segur que no n’encertà mai cap. Però n’hi ha que ho encerten. Escriu:

Altres tiren molt bé:

Altres, potser no tant. Les topades entre el marquès de Sant Mori, propietari d’una gran finca en el terme de Castelló, sobre el golf (avui, si no vaig errat, la terra mateixa sobre la qual s’ha edificat Empúria Brava), i un dels seus masovers, Martí Serra, emplenaren la vida de la població de passions contràries. Després del triomf dels nacionals, molts propietaris cregueren —entre ells, potser Carles Fages— que seria fàcil manipular els contractes agraris. Altres propietaris, més afortunats potser amb el personal que tenien, cregueren que el millor era no tocar-los. Es produïren desaforades discussions, qüestions, plets. Fages en parla:

Sobre el marquès de Sant Mori, trobo aquest altre epigrama, d’una intenció considerable:

Fages fou sempre partidari de la gran propietat, encara que el seu patrimoni no fos pas gaire. Li agradaren sempre els propietaris dilatats, constatant sempre, però, de vegades el seu desconeixement, de vegades en excés. Qui no constatà mai fou a si mateix. Tornant al senyor Moxó-Güell, marquès de Sant Mori:

Sobre el senyor Trino de Fontcuberta, escriví coses fenomenals:

Eren els anys de la fam. L’arròs escassejava. Alguns propietaris es posaren a fer arròs i mentre es mantingueren els jornals baixos hi guanyaven diners.

La descripció que Fages fa de la situació agrària d’aquest país, en aquells anys terribles (sempre en relació amb el seu petit patrimoni), té una gran amenitat. És a més molt exacta. D’aquells anys que visquérem —posteriors a la guerra civil—, no crec pas que, del que se n’ha escrit, se’n salvin gaires coses. Els epigrames són molt més concrets:

Es dirigeix a un seu masover i li diu:

Un altre del mateix to, però més dramàtic:

És clar: de vegades, la situació s’invertia:

No es podria pas negar que mantingué sempre un cert esperit autocràtic, de cagalló feudaloide i real. Llavors escriví:

Aquest epigrama està basat en la pura il·lusió de l’esperit. Pures i simples collonades. Sembla —segons els testimonis— que arribà a tenir un bon cavall. El que és segur és que no tingué mai ni tronc, ni ballesta, ni llança. La seva força foren els dardells dels epigrames.

Torna als masovers, llavors tan reticents, i escriu:

Tendeix a trobar obsessionants els masovers:

Una altra obsessió del moment: l’arròs que es cultiva. Escriu:

Per ell, la situació és irònica i desplaent, però sovint li surt la tendresa pels seus amics —relacionats, generalment, amb l’estètica. En són exemple els versos que dedicà al mestre Josep Blanch, director de la cobla de sardanes i balls de Castelló, que sospito que fou un descendent del compositor Blanch, autor de la sardana de fiscorn (cèlebre a tot l’Empordà) titulada «El foc de Castelló» —vull dir la presa dels carlins del general Savalls, de Castelló d’Empúries, amb una habilitat i una duresa admirables. La sardana de fiscorn del senyor Blanch fou una de les primeres reaccions contra la tendència al desmai i a l’esllanguiment de les de Pep Ventura. Fou, al meu modest entendre, una de les primeres, utilitzant els fiscorns, que donà ímpetu a la sardana, potser abans de l’obra de Garreta, tot i que la seva mediocritat és indiscutible.

I després en féu un altre, bonhomiosament amable:

Fins i tot fa un acord amb un poetastre de Castelló que probablement l’engavanyava —cosa rara entre literats, gent ignorant, de vegades melindrosa, de vegades violenta, sempre tan tocada i posada. Sempre l’estètica.

En canvi, altres poetes del país —i malgrat la importància que sempre donà a l’estètica—, els tractà sense pietat —cosa, al meu entendre, equivocada. Encara gràcies. Per exemple aquest:

La facilitat de Fages per a l’epigrama fou tan enorme que de vegades sospito que fou el seu joc mental més mecànic i automàtic.

En relació amb el reverend Vinyes Miralpeix, que segons uns versos publicats anteriorment tendia a l’apostasia, en féu un altre que contribueix a fer comprendre la idea que tenia Carles Fages del seu món immediat:

En un moment determinat i en els epigrames en els paquets de papers mecanografiats, hi surt Manuel Brunet. Llavors —era després de la guerra civil— Brunet vivia a Castelló, casat amb una senyora de la població, molt discreta i amable. Les discussions inacabables que Brunet i Fages sostingueren sobre la persona i Pobra de Salvador Dalí —entre altres coses— els contrafrontaren. L’afecte que Fages tingué per Salvador Dalí fou permanent. Brunet, gairebé segur, menys. En un moment determinat, Fages escriu:

En altres epigrames, Brunet hi apareix, però no crec pas que sigui necessari publicar-los, per raons d’un realisme vulgaríssim.

A l’època que foren escrits aquests epigrames, Castelló d’Empúries era una vila de molta història, però molt petita, rural, rústica, i, a pesar de ser la capital de tanta riquesa agrària, era més aviat abandonada i deixada de la mà de Déu. A Castelló hi havia el vell palau dels comtes d’Empúries, que era una pura misèria de desordre, d’irrisorietat i de desballestament. A l’Empordà, potser no he trobat una població que tingués la memòria històrica tan debolida i pràcticament inexistent. Hi havia unes quantes, rares persones, que parlaven del passat. Ara: fer alguna cosa de conservació i d’arranjament semblava que els era impossible. El descoratjament era col·lectiu, general, total. Hi havia un enorme temple parroquial, una església gòtica francament impressionant, amb una portalada i un altar que són una meravella. Castelló era una simple parròquia d’ascens. Hi havia un senyor rector, uns vicaris, uns beneficiats més aviat cadavèrics d’ancianitat i de pobresa. Hi havia també les habituals cases de senyors, que jo no conec, però que he sentit dir que eren les habituals en els pobles rurals amb la tendència a arreglar-les amb el gust de la petita burgesia benestant. A Castelló sempre hi havia hagut un cert senyoriu, una mica enravenat i suficient, que vestia d’una manera diferent dels pagesos. He conegut personalment el senyor Bordas de la Cuesta, que fou alcalde de la població a l’època de l’esquerra i féu empedrar un carrer —el primer carrer empedrat que hi existí?—, que era un senyor molt tocat i posat, rígid, pobre i ben vestit. Havia viatjat, coneixia Alemanya, sobretot Colònia, on havia estat en contacte amb el Centrum Katolischer Par-tei i de vegades pronunciava una frase en alemany, que a Castelló feia bocabadar tothom. Era catòlic, anticlerical, demagog i cacic. Era de l’establiment… però al revés. La que s’armà a Castelló —valga’m Déu!— entre Bordas i la classe habitualment dirigent! Ara: potser la gent més adinerada del poble eren els pagesos —masovers o propietaris— que cultivaven la terra. Eren persones, però, que, una vegada passat el llindar de casa seva, no tenien ni volien tenir cap sentit col·lectiu. La població els era indiferent. Així, tot era una mica desballestat, brutot i desagradable. Era una classe d’individualistes declarats —i per això eren tinguts per excel·lents empordanesos— que no pensaven més que en ells mateixos. Ara: el bloc humà gros de Castelló era format per pagesos pobres. Tot plegat formava un conjunt de videta rural i purament xafardera. Quan passàveu pels carrers marginals i solitaris de la vila —cosa que jo de vegades feia— sempre vèieu un o altre que us espiava a través de l’escletxa d’una porta o d’una finestra. A Castelló, en tot cas, vull dir dintre aquest conjunt, hi havia molt bona gent.

Els Climent són de Castelló d’Empúries. Els vells de la casa hi tingueren un patrimoni considerable, de terres òptimes. Encara avui hi tenen la casa bàsica —vull dir la casa pairal. Deu ser l’últim que els queda en aquest rodal. Sobre Castelló, la cançó del segle XVIII diu:

Aquests versos foren molt exactes. Avui probablement menys, però no crec que encara s’hagin esborrat. Ja conscient, Carles Fages, degué sentir parlar molt de plets, de coses jurídiques i de la justícia. Quan Fages es trobava enredat en un plet, tenia una dissertació inacabable i divertidíssima. Ara: en sentir-lo, les coses s’havien d’agafar tal com ell les sentia. La justícia, la interpretà, gairebé sempre, com una cosa molt important, quan anava a favor d’ell. Les altres formes l’interessaven menys. Era una fabulosa barreja de murri i d’innocent. Fou el dandisme sense fonaments crematístics, el que convertí la seva inicial, boníssima persona, en un dolen-tot perillós i reticent. La literatura que produí, a part la vanitat que li degué insuflar el fet de ser un intel·lectual, no crec que tingués altra finalitat que disposar d’algun diner per a exercir el dandisme del seu temperament.

Que Fages de Climent —que ja no era un Climent, sinó un Fages de Climent— nasqué a Figueres és indubtable. El fet es produí al carrer de Monturiol —com diu l’epigrama citat. En aquest carrer, hi nasqueren els tres genis de la població, que foren Monturiol l’inventor del submarí, Fages i Dalí. El fenomen fou exactament rodó. Brunet m’havia dit moltes vegades: Castelló és una població impracticable, hi ha una espècie d’impossibilitat d’arreglar res. És un desori total. La gent de Castelló només té un ideal: anar a viure a Figueres. És en aquest sentit que el naixement de Fages fou rodó: un castelloní que nasqué a Figueres. No es pot demanar més. Figueres té una situació d’una tal manera que presenta l’Empordà en tota la seva totalitat. Només hi ha, potser, l’Alfar que s’hi pugui comparar. Un castelloní nascut a Figueres, rodat. Ara, creure que Fages s’hauria pogut desarrelar de Castelló seria impensable.

El que no té dubte és que epigramatitzà tothom de Castelló d’aquells anys i totes les persones que hi projectaren alguna influència, començant pel senyor bisbe Cartanyà, els senyors rectors, les autoritats, el senyor Moxó Güell, marquès de Sant Mori, el senyor Fontcuberta, els propietaris grans, petits i mitjans, els facultatius, els masovers, el senyor Blanch, de l’orquestra —el fiscorn del foc de Castelló—, el frare caputxí sobre el qual projectà un vestit senyorial, tota o gairebé tota la requincalla humana, etc., etc. En aquests capítols donàrem prous epigrames.

Ara només falta, per acabar aquest recull, presentar-ne alguns de Figueres; però, com que n’hi ha tants que volen, sobretot els dels curials i banquers, no en donarem pas gaires, si res més no, perquè el paper es va fent llarg. El primer serà graciós, dirigit a l’alcalde Bonater-ra, que diu així:

Quaranta cèntims! Segons els testimonis, era el que s’havia de pagar (la part de la rodalia) els dies de mercat per a entrar a la capital.

Llavors hi havia l’hotel París. Era el centre social de la ciutat. Els dies de mercat, era molt important. L’establiment no fou mai extremament simpàtic a l’autor dels epigrames. El senyor Sansà, n’era l’arrendatari. Escriu:

I aquest altre:

El senyor Carbona, republicà federal, ex-alcalde de la ciutat, és considerat com la quinta essència de l’humorisme figuerenc. Moltes vegades ho encertà. Fages li dedicà aquests versos:

Llavors, el professor de grec de l’Institut de la ciutat era el senyor Galobardes, de Peralada, que tingué molta influència en les publicacions que féu el senyor Miquel Mateu, amb el peu d’impremta de la biblioteca del seu palau. Li dedicà aquest escrit, per demostrar, potser, que aquest país és més complicat que no sembla:

El poeta dedicà un petit record al senyor Callis, que fou primer empleat de banca i després director de banca a Figueres, a pesar de la poca simpatia que tingué per aquests establiments, més aviat refractaris a parlar amb persones d’escassa ortodòxia monetària. Li dedicà aquest dístic:

El senyor Callis fou una gran personalitat de Figueres. Fou un apreciat contertulià de la reunió que es produïa a l’establiment de l’herbolari, a la Rambla, parent i veí del senyor Canet de la llibreria, a la qual assistiren el senyor Ernest Vila, gran i generós metge, l’arquitecte Pelai Martínez i d’altres. L’amistat que tingueren la família Canet i el senyor Callis, malgrat formar part de partits adversos, fou real i positiva. Callis fou una persona important de la Lliga Regionalista.

A Figueres, el poeta dedicà alguns dístics, provi-nents segurament de Pexperiència personal, a les astúcies de la vida.

Després de la guerra civil, Figueres i Castelló tingueren un altre aspecte. L’epigramista ho recollí:

Carles Fages de Climent fou un home d’aquest segle. Nascut a Figueres el 1902, és aproximadament de la mateixa edat o si voleu de la mateixa generació de Salvador Dalí i de Jaume Miravitlles. Encara que Fages ja sigui mort, es pot afirmar que aquestes tres figures han passat dels setanta anys —però poc més— en aquests moments (1975-1976).

La senyoreta Montserrat Vayreda Trullols posseeix un paper autobiogràfic, escrit o almenys notòriament dictat pel poeta —paper que he llegit. És molt insuficient, però en tot cas és imprescindible, perquè conté alguns fets. Els records purament amicals són generalment impressions per raó de l’amistat mateixa. Els escrits autobiogràfics poden ésser apassionats, però sempre contenen alguna realitat indefugible. Aquest escrit autobiogràfic proporciona més detalls literaris que personals. Amb el pas dels anys, les característiques personals del senyor Fages de Climent, que avui tenen tant de pes, passaran a la categoria de llegendes, i, com que sobre aquest Empordà en sobrevolen tantes, tothom hi dirà la seva, amb la vaguetat imprescriptible. Els records literaris seran més precisos notòriament.

Del matrimoni de la darrera pubilla Climent de Castelló d’Empúries, que ja no era tan rica com els seus avantpassats immediats, amb un fadristern de la família Fages, de Figueres, que no era res més que el que acabem de dir, en nasqueren dos fills: una noia, que per fortuna encara és viva, i viu generalment a Madrid, i un noi, que més tard fou el poeta. De seguida que tingué uns certs coneixements de la vida, constatà dues coses: primer, que, tot i que era d’una casa bona, el patrimoni que posseïa no era pas gaire important, i després, que personalment tenia una preferència per les lletres, per la lectura de la història i per la literatura. No fou pas el que se sol anomenar una criatura prodigi, ni molt menys, però és un fet que tingué aquesta tendència. Una part de la Història del rodal, la trobà en els papers de casa seva mateix i concretament en els Climent vuitcentistes, primer en el Climent Casadevall i en el seu fill Climent Vidal, que foren el seu besavi i el seu avi respectivament. S’enamorà intensament del seu avi, Climent Vidal, gran progressista, vull dir partidari de don Baldomero Espartero, més aviat anticlerical, polític de gran activitat, gran cacic, extremament representatiu (diputat provincial, diputat a Corts, etc.) i, els últims anys, entusiasta partidari del general Prim i de don Pràxedes Mateo Sagasta. D’aquesta admiració, precedida de la del seu besavi, Climent Casadevall (tots dos possiblement eròtics), en nasqué el llibre «Climent», que escriví en prosa i utilitzant papers de família, que és un llibre molt notable i del qual ja parlarem.

El pare de Carles Fages de Climent fou el senyor Fages de Figueres, fadristern d’una de les famílies més conservadores, carques, catòliques i benpensants de Figueres. Encara que aquesta classe de matrimonis, mancats de paral·lelisme ideològic i polític, solen ésser corrents, el cert és que el fill d’aquesta unió es trobà enclavat en aquesta situació, i això explica que esdevingués una mica híbrid, com és naturalíssim.

Del cognom Fages, n’han quedat a l’Empordà dos llibres que en general són considerats molt divertits i més aviat prou irrisoris. Han quedat: un llibre d’agricultura, escrit en pareados castellans, que avui fa riure tothom qui el fulleja —realment, davant el món actual, fa rebentar de riure—, i un llibre d’urbanitat que produeix el mateix efecte. Són realment dos papers anacrònics, però potser convindria no mirar les coses del passat —encara que es tracti del passat relativament immediat—, amb els ulls d’avui, perquè, si ho fem, ens exposem que totes les coses que constitueixen la nostra vida actual siguin considerades, abans de cinquanta anys, d’una ridiculesa inexplicable i decisiva. Jo almenys ho crec així i no penso pas desviar-me d’aquest criteri. ¿Que el llibret de la urbanitat ens sembla avui irrisori? Molt bé. Però hauríem de pensar que, en el moment en què fou publicat, d’urbanitat, n’hi havia tan poca que el llibre ajudà que n’hi hagués més. I sobre aquella agricultura tan arcaica, certament, alguna cosa s’ha guanyat, a causa probablement d’aquells innocents consells que s’anaven proliferant per cafès i tavernes. Els camins tenen això, són simples camins que s’han de seguir d’una manera o altra —en definitiva lentament— per arribar a algun resultat. De manera que jo considero que aquests dos llibrets són tan passats de moda i irrisoris com vulguin, però d’absurds, donat el procés d’aquest i de tots els països, no en són de cap manera.

Carles Fages de Climent no conegué cap col·legi públic de primeres lletres. Fou educat i instruït per un capellà de Castelló anomenat mossèn Joan Cervià, que fou el seu preceptor particular. La família Climent estava emparentada a Castelló amb una família castellana anomenada Ruiz Contreras. Un Ruiz d’aquesta família havia arribat a Castelló per cobrar les contribucions i s’hi havia establert amb rendiment. Políticament, els Ruiz havien estat uns antiprogressistes absoluts i en aquest sentit uns contraris als vells Climent. D’aquests Ruiz, en nasqué un Ruiz Contreras que visqué molts anys a Madria, es dedicà a la literatura i a la crítica i, si no vaig errat, fustigà els homes de la generació del 98, sobretot Baroja i Azorín. Traduí també llibres literaris francesos. De la branca Ruiz, en nasqué el P. Ruiz Amado, S.I., que fou un jesuïta castellà importantíssim del final del XIX i d’aquest segle.

A deu anys, Carles Fages fou agafat per la mà i portat pel P. Ruiz Amado, S.I., al col·legi de Sant Ignasi de Sarrià (Barcelona), on començà el batxillerat. Que el P. Amado tingué en algun moment la idea que Fages es faria jesuïta no està pas exclòs. Quan el col·legi de Sant Ignasi de Sarrià es convertí en un col·legi major, els seus alumnes passaren al col·legi jesuític del carrer de Casp, on Fages estudià pràcticament tot el batxillerat. En aquest mateix col·legi, també hi estudiaven Josep M. de Sagarra, Carles Riba, Lluís Valeri i tants altres remarcables escriptors catalans. El col·legi de Casp dedicà sempre molta atenció a la literatura, i aquest fet potser explica el creixent interès que per aquesta matèria tingué el jove poeta empordanès.

Aprovat el batxillerat, Fages estudià la carrera d’advocat a la Universitat de Barcelona. ¿Acabà aquesta carrera? Molts dels seus amics en dubten. El que sembla un fet inqüestionable és que va estudiar, gairebé segur, contemporàniament, la carrera de Filosofia i Lletres, cosa que potser el va satisfer més. Es llicencià d’aquests estudis, després d’haver tingut de professor d’Estètica el doctor Font i Puig, que si, segons diuen, no tingué gaire consistència, tingué molta amenitat, cosa que molts professors d’aquella època no solien tenir. Deia Fages que, després d’aprovada la llicenciatura, es desplaçà a Madrid per fer el doctorat i que un dels seus catedràtics fou el cèlebre filòleg i lingüista Menéndez Pidal, persona amb la qual tingué, sempre segons ell, moltes sàvies i llargues discussions i que sempre tingué per ell una gran estima. En el curs d’aquests anys estudiantils i doctorals, Fages escriví alguns papers de crítica artística en algunes revistes de Barcelona de categoria, com per exemple a «La Nova Revista», que fou dirigida amb tant d’encert pel meu inoblidable amic Josep M. Junoy, l’obra del qual té una sensibilitat tan aguda, moderníssima, d’una curiositat tan extrema i visible.

En realitat es podria afirmar que, la primera part de la seva vida i de la seva obra, Fages la passà a Barcelona gairebé totalment, perquè només anà a Castelló, a casa seva, a l’estiu. La vida d’aquest home sembla migpartida per l’enorme esdeveniment de la guerra civil. És probablement possible d’imaginar que la clau central de la seva existència fou la guerra civil, que Fages visqué directíssimament i sense moure’s del país i sense, per altra part, que la seva presència s’hagués fet mai remarcar d’una manera pública o política, ni que hagués tingut mai més relleu que el d’un ciutadà normal i corrent. Així, visqué els últims anys de la Monarquia, la dictadura del general Primo de Rivera, els governs posteriors, la proclamació de la República, el seu procés i la guerra civil. Durant tot aquest període, el sentiment general del país evolucionà cap a l’esquerra a través d’una matisació extraordinària, com tanta gent d’avui recorda perfectament. No crec que Fages hi prengués mai una part rellevant ni visible. És guardà les seves idees per a ell i els seus amics íntims i no les deixà traslluir mai. En un moment determinat, es destapà d’una manera violenta: fou a conseqüència del 6 d’octubre. Perdé els estreps. Però no els perdé pas en públic, sinó davant dos amics molt apreciats: Joaquim Bech de Careda i l’economista Vandellòs. Les idees de Fages foren sempre les mateixes: fou reaccionari, monàrquic i tradicionalista. Tot el que s’ha dit en contra d’aquesta afirmació manca totalment de fonament. Tot això no vol pas dir que al mateix temps Fages no fos un home totalment liberal i tolerant en el temperament de la vida i que deixés d’allargar la mà a tothom i amb una independència completa de les posicions polítiques. L’herència familiar, el caràcter personal, la seva visió de la gent i de les coses, tot plegat no fou pas senzill ni simple. Tot el contrari. A l’Empordà encara hi ha algun energumen d’una banda o de l’altra en el terreny de la convivència política. Fages no es pot catalogar en aquest cantell. Gairebé sempre —o molt sovint— visqué rodejat de persones que no pensaven com ell. Ara: en el terreny econòmic, les coses foren de vegades diferents.

A Barcelona, hi visqué molts anys dedicat als afers de família o, ja casat, a la família personal. Es dedicà a la literatura. Fou el típic fill de família dedicat obsessionadament a la literatura, a diverses formes de la literatura: poesia, crítica, teatre, etc. No es limità mai: sempre cregué que tenia moltes disposicions per a aquesta classe de feines, tan difícils. Una de les primeres coses que escriví en aquest període fou una tragicomèdia. Sí senyor: una tragicomèdia. Li posà per títol: «Empòrion, la de les tres muralles». Aquesta obra ha estat anunciada, jo no l’he vista mai i no crec que s’hagi editat, en cap moment.

La literatura fou la seva permanent obsessió, però encara en tingué una altra: els diners. Fages fou un home que no tingué mai els diners que ell creia que havia de tenir. Aquest fou el seu pensament dominant, que li engavanyà, que li amargà tota la vida. Això el portà a fer tota classe de combinacions crematístiques; però, com que no n’encertà cap, cada dia en tingué menys. Externament parlant, sempre es presentà com un home de posició ferma i positiva: ben vestit, etc. L’hauríeu pres per un dandi. Ja ho veurem més endavant. Ara: els diners sempre li curtejaren; exactament li escassejaren. I, així, fou un dandi pobre —que és el pitjor que pot passar a aquesta classe de temperaments. Anà tirant, sempre a base d’ací caic i ací torno a caure. Hagué de fer tots els papers de l’auca, de vegades per quantitats irrisòries, amb els seus amics. Deixem estar tot aquest panorama, perquè la meva missió no és, en aquests moments, entristir els meus lectors. El que no té, en tot cas, cap dubte és que quan tingué diners —després d’haver-se casat amb una senyoreta de Vilafranca del Penedès notòriament rica— sabé viure molt bé, fins a l’extrem que el sogre, més aviat espantat, hagué de desheretar la seva descendència immediata sense gaires compliments. El país és com és, els temperaments són com són i no hi ha més cera que la que crema.

Així, doncs, trobem Carles Fages, situat físicament a Barcelona, obsessionat per la literatura i que com a tal aspira a ésser un intel·lectual. Aspira a ésser-ho, però no pas un intel·lectual pobre, demacrat, paràsit o subversiu. Aspira a ésser un intel·lectual amb una realitat crematística. Quan vaig començar aquest llibre, un amic que fou de Fages em contà la següent anècdota: de seguida que tingué algun coneixement general de la vida, aconsellà a la seva mare que fes un testament francament a favor dels seus fills i en detriment del seu marit, o sigui del seu pare. Ignoro si la senyora Climent de Fages escoltà el seu fill, perquè el fet em semblà d’una absurditat increïble, i així no vaig acceptar l’acabament de la història. El fet em quedà, però, a la memòria i un bon dia vaig demanar a persones que foren íntimes de Fages si podia ésser veritat l’anècdota al·ludida. Em miraren amb un somriure. Al cap de poc temps, tots em feren la mateixa resposta.

—Tractant-se de diners, de Fages es pot esperar tot. No val la pena de detallar ni de concretar. Val més oblidar-ho, no recordar-se’n més.

Situat a Barcelona com un fill de família dedicat a la carrera literària —si en aquest país aquest ofici es pot considerar una carrera—, Fages fou noucentista. Així ho digué reiteradament. El seu judici és que ell era un epígon del noucentisme. L’altre dia, a la llibreria de Ramon Canet, a la Rambla de Figueres, vaig trobar Jaume Maurici, poeta, que ha viscut molts anys a Barcelona i que ara, ja vell, ha tornat a la capital del nostre país. Maurici és un home impregnat fins al moll dels ossos de literatura. Conegué molt Fages, que admira, encara que troba que en els seus llibres editats hi ha moltes faltes. És un perfeccionista. També coneix molt bé el noucentisme. Maurici em diu:

—Fa pocs dies, vaig llegir “La ben plantada” de Xènius. Ho vaig trobar horripilant. Per no desmaiar-me, vaig tornar a la lectura de Verdaguer i em vaig trobar més bé.

—Fages diu que era noucentista… —que jo li vaig dir.

—No es pot pas fer gaire cas dels adjectius que Fages es projectà sobre si mateix. No fou mai gaire precís. Fou molt donat a la facilitat i a l’espontaneïtat sobtosa. De vegades es deixà emportar per la rima, com fan tants poetes. Diu, a l’epigrama, que nasqué al carrer de Monturiol com els altres dos genis. No és cert. Nasqué al carrer dels Enginyers. Fages, noucentista? Aquells anys, hi havia molts poetes i escriptors que ho eren.

Jo no sé si Fages fou noucentista. En tot cas, se’n deia. Gairebé tots els literats amb els quals fou amic aquells anys ho eren: Saltor, Roig i Llop, etc. Altres ho eren menys: Isern Dalmau, per exemple. Eugeni d’Ors era la moda. Però després hi havia altres elements per a ser-ho. El Pantarca li agradà primer per aquell sentit artificiosament decoratiu que posà, no solament en la seva literatura, sinó en la seva ascensió social i administrativa. Per Fages, era un dandi, i ell també ho era. Fages coneixia el món rústic de primeríssima mà. Coneixia molt bé el seu poble, Castelló d’Empúries, poble rural per excel·lència. Bàsicament, Fages era un rural, però era un rural que feia una literatura rural estilitzada i en definitiva decorativa. Una de les coses més despietades que D’Ors havia fet era el desprestigi del ruralisme literari català naturalista. Per Fages, aquesta posició havia estat una espècie d’evangeli. A pesar de la seva formació, el ruralisme de Fages, sempre decorativitzant, s’havia salvat de la crema. Per altra part, trobava que l’estament rural era massa primari i la pagesia establerta encara més —tot i que, de primari, no en té res, com Fages tingué ocasió ae constatar-ho algunes vegades d’una manera coent. De tot aquest món, Xènius en fou l’antídot —i Fages no aspirà a res més. En coneixia molt bé el «Glosari» —tots els Glosaris que escriví. Aquests papers foren per ell la cultura, com ho foren també més tard, després de la guerra civil, per Joan Fuster, de Sueca. Aquesta tendència a la cultura llibresca, ¿fou ajudada per la qüestió racial? A València i a Mallorca, Fuster és un cognom de convers. Dos avantpassats de Fages es digueren, el besavi Casadevall i l’altre Vidal —dos noms típics de jueus de Castelló, on n’hi hagué tants. No crec que sabessin res de la seva ascendència. Tots foren catòlics practicants: el de Sueca, personalitat carlina; els de Castelló, progressistes. Tot això és igual; cadascú per allà on l’enfila. Tota aquesta qüestió és, en tot cas, enormement barrejada i confusa —gràcies a Déu. De tota manera, és absolutament comprensible l’admiració de Fages per Xènius. No es pot negar: en els primers decennis d’aquest segle, l’accés a la cultura, la pedagogia de la cultura, no fou més que aquesta, sobretot pels qui s’hagueren d’amarar de la retòrica dels jesuïtes.

Així, doncs, l’obra de Carles Fages ha de ser considerada, com ell mateix deia, com un epígon del noucentisme i la figura d’Eugeni d’Ors com la figura per ell més admirada del món intel·lectual del seu temps. Com a bon empordanès, a aquest home, no li costà pas gaire d’exposar els seus gustos i els seus sentiments. Per a ell, la personalitat de Xènius era la primera del país en el terreny general de la cultura —ben entès. Ors havia escrit aquesta frase: «Catalunya ha deixat de ser una elegia i s’ha convertit en un sistema de treball total del país», per a un home com Fages, jove, ple de vitalitat i de vigor físic. (He citat la frase de memòria perquè no tinc el text a mà, però el seu esperit és aquest). Aquesta frase, en tot cas, fou la que els noucentistes desplegaren i la que tingueren constantment en el seu pensament. Aquest fou el cas del nostre poeta concretament. Tot el que fou elegia l’engavanyà sempre. La literatura del ploriqueig no l’interessà mai. Per altra part, Xènius era un dandi —sobretot abans d’entrar en la volumetria física personal— i Fages també. Què es podia demanar més? El noucentisme li emplenà tots els sentits.

En un moment determinat, Fages arribà a aquesta innocent i admirable conclusió: per la cultura general, el primer, indiscutiblement, és Xènius; per la poesia, és Josep Carner. Ara, no els considerà pas iguals. L’acostament a Carner fou principalment l’obra de la colla intel·lectual de Barcelona que tractà. Quan parlava de Carner afirmava que era un gran poeta, però que ocupava un lloc, en la jerarquia, secundari. En principi l’afirmació fa estrany, si es té en compte, sobretot, que el qui la feia era poeta. Però les coses anaven així. Més que Carner, poeta certament molt important, qui admirà Fages fou Bofill i Mates (Guerau de Liost). És segur que el considerava, sense discussió, el primer, i el seu primer llibre, com l’essència poètica del noucentisme. Em refereixo ara a «La muntanya d’ametistes», sobre el Montseny, que porta un pròleg d’Eugeni d’Ors precisament. Per a ell, aquesta poesia de Guerau de Liost era una cosa pràcticament inassequible. Els judicis de Carles Fages sobre els poetes importants aquells anys són prou coneguts: tenia una posició més aviat adversa. Admirava Josep M. de Sagarra com a poeta, com a poeta fluent ple d’excel·lents resultats diríem tècnics, moltíssim; com a autor teatral, menys: afirmava que no tenia la malícia escènica, cosa que l’acostava a la badoqueria retòrica jesuítica. De Salvat Papasseit afirmava que era un anarquista tuberculós, però graciós —cosa rara en el país. De Carles Riba solia dir que era una vertadera llàstima que hagués deixat de ser un gran home —hel·lenista, humanista, erudit— per dedicar-se a les banalitats de la poesia. Riba —afegia— no és un home de cançons; és un home de passions: és un dels patriotes més íntegres que he conegut en aquest país. A pesar que el país, des del punt de vista general i de la llengua, és un país d’analfabets, Riba s’ha mantingut en una obscuritat poètica inintel·ligible, com tantes persones constaten cada dia. Com a poeta inintel·ligible, és segur que serà traduït a l’anglès i encara ho serà més. La posició poètica de Riba només es pot sostenir per la seva astúcia: en el curs dels segles sempre hi haurà dos o tres erudits de mala mort que cada cent anys estudiaran la seva obra i en parlaran. És la forma de glòria a què aspira. No crec que personalment aspiri a res més. Davant la poesia inintel·ligible, Fages protestava intensament, se sulfurava. Sobre Foix i altres personatges poètics del país, les seves reaccions eren purament humorístiques i com a màxim lleugerament reticents. Són simples copistes de poetes de l’estranger —deia— que no tenen la més petita importància ni en el país on nasqueren. Són simples entreteniments de diumenge a la tarda de confiters, de perruquers, etc. Des del punt de vista de l’interès del país, poca cosa, exactament res.

Carles Fages sabia moltes coses, havia llegit considerablement. Coneixia molt bé la història de Catalunya —cosa que no és pas gaire corrent en els intel·lectuals del nostre país. La interpretava amb una precisió perfecta: desconeixia la cursileria del patrioterisme. Tenia una certa tirada a la cursileria del feudalisme. Que de vegades li sortia el cagalló feudal és evident. Ara: aquesta posició de vegades feia gràcia, a l’extrem que sovint feia riure.

Les persones que han llegit aquests últims paràgrafs, és gairebé segur que s’han divertit —a favor o en contra. I és que la literatura, vista per dins, és indefectiblement divertida i sovint d’una amenitat única. Aquell odi teològic que es tingueren els teòlegs de l’Edat Mitjana, que ens divertí tants anys enrera, donat que la teologia ja no és jesuítica i pràctica, sinó que s’ha tornat alemanya, suïssa, i és molt enrevessada, interessa a molt poca gent i encara a protestants. Aquell odi ha passat a la literatura i s’ha tornat molt més divertit i l’adjectivació hi és vivíssima. Els literats són com els anys: no perdonen ningú, són implacables i terribles. ¿Es pot demanar res més divertit i més divinament gratuït?

Les meves escasses relacions amb Carles Fages es produïren en la segona part de la seva vida, vull dir després de la darrera guerra civil. De vegades l’havia trobat a l’exprés de França, a l’estació de Flaçà, tren que solia utilitzar per a anar de Barcelona a Figueres —o al revés. De vegades el tren era buit, de vegades molt ple. Era l’espantosa postguerra civil. Si era ple, no hi havia res a fer. L’aglomeració de gent era, segons l’epigrama que n’escriví, obra de la Providència:

El viatger Sardà era ell. Però de vegades el tren no era tan ple, i llavors passava al seu departament per conversar una estona. Solíem parlar de poesia. Coneixia els seus punts de vista i tractava de portar-lo a una posició més comprensiva. No el vaig trobar mai impertorbable: sempre apassionat, impetuós i intranquil. Acceptava a penes el diàleg. El seu ideal hauria estat de monologar constantment. Afirmava sempre que el més gran esforç de la poesia consistia a arribar a una forma o altra d’intel·ligibilitat, per més difícil que fos el que volia dir el poeta. Sobre aquest punt, tota classe de discussió era impossible. El poeta —em digué un dia— és l’antiboig, l’antiesperit manicomial, l’home que es tracta de fer entendre a la major quantitat possible de gent. Ja podeu estar segur que el Dant i Shakespeare duraran més que Mallarmé i Saint-John Perse. Són poetes difícils (els primers), però es fan entendre. No sé com s’ho fan, però es fan entendre. Duren segles i segles, fascinen la gent. Aquests poetes que tenim ara, els uns cauen per un excés de facilitat primària i els altres perquè són incomprensibles. Aquests darrers pretenen arreglar la poesia catalana. Estigueu-ne segur: ho tiraran tot a terra. I encara: en els països en què la literatura té una consolidació real i autèntica, en les llengües formades, es podria acceptar un poeta complicat i difícil. ¿Com és possible d’acceptar-lo en la nostra llengua, que és d’una primarietat escandalosa, pràcticament destruïda, d’una popularitat grotesca? Fa molts de segles que el nostre poble no ha tingut el més petit interès en la seva llengua. No sabem parlar ni escriure. Tot el nostre llenguatge consisteix en la formació del que en les redaccions dels diaris en diuen gasetilles castellanes. I ara resulta que han aparegut uns senyors que volen arreglar la nostra literatura escrivint d’una manera incomprensible. Ni Déu no els entén. I quan menys Déu els entén diuen: tornem-hi. No ho troben escandalós, perillós i ridícul?

No hi havia res a fer. Carles Fages entenia les coses d’aquesta manera, i en bona part tenia raó donada la situació en què ens trobem.

També tinc notícies molt directes entre el que pensava en relació amb les cèlebres normes del senyor Pom-peu Fabra i les reformes que havia fet en el llenguatge i que el país havia acceptat gràcies a un decret de la prestigiosa Mancomunitat, presidida llavors pel senyor Prat de la Riba, i a la primera junta de l’Institut d’Estudis que Prat nomenà i que fou magnífica. Enemic total de l’anarquia en qualsevol aspecte, Fages acceptava el que les normes tenien d’antianàrquic, d’ordre real i positiu, però trobava que aquell filòleg havia estat massa purità, massa afrancesat, i en aquest sentit considerava, com Francesc Pujols havia dit a Fabra tantes vegades a la penya de l’Ateneu, que, a l’època de l’anomenada decadència, els catalans havien continuat parlant el català, cada dia pitjor probablement, però que al mateix temps Fabra no havia recollit la llengua de les meravelloses cançons que en aquella època s’hi havien produït. En aquells moment, Fages féu diversos elogis de Pujols, digué que era un home finíssim i considerà que tenia tota la raó. Fages coneixia poc Pujols, però és possible que els elogis que en féu provinguessin de l’amistat que els Dalí —Fages i Dalí foren sempre grans amics— havien tingut a Barcelona, amb Pujols, molts anys enrera. És molt possible que la defensa que de les cançons de l’època de la decadència féu Pujols davant Fabra provinguessin de converses tingudes per Pujols amb el senyor Joan Maragall, a casa d’aquest darrer, fins al punt que jo crec que el vertader defensor d’aquelles cançons —que cada dia s’han perdut més— fou el senyor Maragall mateix. Aquests judicis foren exposats de vegades per Carles Fages i els defensà sempre. «En les normes de Fabra —deia Fages, rient— hi ha massa química filològica». Ara, tot això és secundari. Els arguments contra les normes i l’obra de Fabra, que foren esgrimits en nom d’una tradició pràcticament destinada a mantenir l’anarquia del llenguatge, són misèrrims i inacceptables. L’autor de la «Balada del sabater d’Ordis», que, com ja diguérem, coneixia molt bé la història del país i era un gran enamorat de l’Edat Mitjana i del sistema llavors imperant, era molt més tradicionalista que els qui se’n deien sense saber ben bé el que formulaven.

Un dia parlàvem de política, i Fages em repetí el que escriví en el seu escrit autobiogràfic, en el qual es troba aquesta frase: «És simpatitzant —s’entén el poeta— amb la idea monàrquica tradicionalista». Fages no es dedicà mai a la política d’una manera activa i real, però aquesta frase és exacta: no passà de simpatitzant. Tinc la impressió que tingué molts altres maldecaps, estrictament personals i prou desagradables. En tot cas fou simpatitzant d’aquesta concepció, es mogué dintre d’ella i no se’n separà mai. Del cantó Climent de la seva herència familiar, hi havia hagut progressistes de gran relleu, que foren primer partidaris d’una dictadura del general Espartero i més tard d’una dictadura del general Prim, acèrrims contraris a la monarquia d’Isabel II i que portaren a cap la Revolució anomenada de Setembre. Fou d’aquest filó que nasqué més tard el republicanisme federal de Barcelona i de Figueres, de Clavé, Pitarra i Valentí Almirall, amb algun matís social representat per Terrades i Monturiol, però essencialment federal, cientifista (racionalista) i anticlerical. Els progressistes i sobretot el general Prim defenestraren la reina Isabel i la substituïren per don Amadeu de Savoia. Assassinat el general de Reus, els federals implantaren la primera República, que durà de Figueres a Castelar —un instant. Tots aquests esdeveniments foren molt vius en la branca materna del poeta —en la branca Climent. Del cantó patern, els Fages representaven un contrapès de burgesia agrària, conservadora i clerical. Davant aquest enorme contrast, el poeta, de seguida que tingué un coneixement del món, abandonà una tendència i l’altra i esdevingué simpatitzant de la monarquia tradicionalista —cosa que a l’Empordà no deixa d’ésser extremament singular.

I el mateix que passa amb Carles Fages ha passat amb Salvador Dalí i Domènech. Dalí, si de part de pare prové del republicanisme federal i anticlerical figuerenc, encara que després de l’última revolució el notari es convertí al catolicisme militant, de part de mare és d’una família conservadora, perquè els Domènech posseïren la Llibreria del mateix nom situada a la Rambla del Centre, davant del Liceu. De manera que, a l’Empordà, Dalí repetí el cas de Fages: no s’ha afiliat ni a la tendència paterna, que fou republicana federal, ni a la materna, conservadora i grisenca. Així, doncs, a l’Empordà, de començament de segle ençà i després de tants devessalls, desoris, subversions i trompades, han aparegut dos autèntics cavernícoles, com se solia dir a l’època de la darrera república: Dalí i Fages. No vull pas dir que en aquests últims decennis no hi hagi hagut a l’Empordà moltes persones que han mantingut les seves idees amb una sinceritat total i admirable. Però tampoc no es podria negar que aquests reaccionaris no hagin estat, després del període d’indecisió normal (cas de Dalí), d’una sinceritat pública, notòria i total. Una cosa s’ha de dir, perquè és veritat: aquests dos conservadors empordanesos —el viu i el mort— han estat els esperits més lliures, més oberts, menys cavernícoles, que aquest país ha produït. De vegades ho han estat fins al xaronisme més menyspreable. Ara, en política, ha estat una altra cosa: la política i el preu de la moneda són les dues coses més importants de la vida humana. No s’hi pot jugar frívolament.

Així, doncs, ens trobàvem algunes vegades en aquell exprés de França. Jo tinc més anys que Fages. Jo sóc del 97 del segle passat i ell del dos d’aquest. A Barcelona no el vaig trobar, ni a ell ni els seus amics de tracte, si s’exceptua Eusebi Isern Dalmau, que fou gran amic d’un i altre. Fou Isern qui me’n parlà per primera vegada. Tota aquesta desaproximació fou deguda, segurament, als llargs anys que vaig passar a l’estranger com a corresponsal de diaris. En aquest país, en què gairebé tothom es coneix, no vaig conèixer mai Fages. La meva estada a l’estranger fou prou llarga, i els meus retorns a casa, curts i esporàdics.

Fou al tren de França on ens trobàrem alguna vegada, sobretot quan ell, provinent de Figueres, anava a Barcelona. Jo pujava a Flaçà i, si el tren era buit, parlàvem una estona. No férem pas gaires compliments. Em solia parlar de tot i molt sovint de Barcelona. Era molt enraonador i sovint de gran vitalitat. Em sembla, que parlant de Barcelona, ho feia amb un posat amargat, decebut. Em sembla que la situació venia ja de lluny. Em donà a entendre que els medis literaris de Barcelona, s’entén, no se li havien portat bé. No l’havien ajudat ni considerat com ell es mereixia. Portava una espina clavada —una espina que el turmentà molts anys de la vida. Confesso que no en vaig pas fer gaire cas. Hi ha gent que sempre es queixa: els artistes, literats, músics, genis encara més. De vegades tenen raó; de vegades, no gens. El món va d’aquesta manera, a tot arreu. La igualtat no ha existit mai. El racionalisme, encara menys. Tot va com pot i sempre a base d’unes necessitats ineludibles. Tant en una societat petita com en una d’immensa, el món còsmic domina constantment. És trist, és injust, però és així.

Tots aquests arguments, que són d’una vulgaritat de peu de banc, no feren cap efecte sobre Fages. La locució de peu de banc és utilitzada en el país, i així m’hauran de perdonar el localisme. Carles Fages sempre portà aquesta espina: els medis literaris de Barcelona, que per ell foren l’essència de la injustícia. Vaig haver de recordar-li una frase de Chamfort, que no és literal, perquè no tinc el paper a la mà, però molt aproximada: «Els senyors ho troben tot diferent, no es queixen mai de res». La hi vaig recordar perquè em semblà que el seu aspecte era el d’un senyor. Però no en féu cap cas. Tenia l’espina clavada. Res més.

El tren era un exprés, però més aviat lent i considerablement tronadet —un tren posterior a la guerra. Per altra part, era a la tardor, i el paisatge, a la tarda, era opac i trist. Sigui com sigui —i el que acabo d’escriure hi ajudava—, Carles Fages senyorejava molt. Portava barret i anava molt ben vestit —excel·lent corbata. Utilitzava uns guants —de cabritilla— que en alguns dels seus espais tenien uns foradets. Sobre les sabates, admirablement enllustrades, hi portava unes polaines grises, que feien un gran efecte. Era un home corpulent, de bon color, ni alt ni baix, però ben proporcionat, de faccions alternades de rigidesa i de mobilitat —tenia una indubtable tendència a empetitir els seus ulls, cosa que li donava un aspecte d’home ingenu i infantil— i tot plegat li donava un aire d’un fort propietari rural (cosa que no era) amb una indubtable propensió a posar ventre. En el curt moment que vaig dedicar a mirar-l’hi, em digué rient:

—Sí, sí. Tendeixo a posar panxa. Un bon dia, a Barcelona, un caricaturista em féu un dibuix en el qual el ventre és absolutament remarcat. Davant aquest fet, em vaig enfurismar com una vespa, Més tard, vaig pensar que hi ha propietaris rurals que posen panxa i altres que són prims com un filferro. La constatació d’aquest fet m’asserenà. Què hi farem? La vida va passant i aquests són els fets.

Després parlàrem de Barcelona i dels seus amics que aspiraven a fer, o feien, el moviment literari d’aquest país dintre la tendència tradicional. Em digué que un dels seus més grans amics de Barcelona havia estat i era Octavi Saltor. Saltor era el crític que havia escrit més papers sobre Fages, i per això l’anomenava de vegades el Papà —papers de vegades entusiastes, de vegades analítics. En un punt havien topat: en els epigrames. A Saltor, no li agradà mai que Fages escrivís epigrames, perquè considerava que aquest procediment era, des del punt de vista literari, més aviat inferior. Davant aquest judici, em recità un epigrama que havia escrit, que no és pas mal girat.

L’epigrama és un sistema d’escriure versos sobre el qual s’ha projectat, segons la història literària, antiga i moderna, una més gran llibertat personal i humana. És una operació excelsa, anecdòtica, situada en un lloc determinat, parlant de persones concretes i precises. Les abstraccions, els símbols, les invencions gratuïtes, em fan un horror terrible —cada dia més. Si jo ara em posés a repetir el nom dels epigramistes grecs i romans i els de les literatures europees que jo conec, faria aquest capítol interminable. És, a més, una literatura que sempre es llegeix, que no cau mai de les mans, que constantment suscita un interès. Aquest fet és importantíssim —i, per a un lector que té un dit de seny al cap, decisiu.

Ara bé: una cosa és la sàtira i l’altra l’epigrama. La sàtira, que és un producte literari que es pot fer de qualsevol manera, és típica dels països dominats per l’enveja, que són gairebé tots, i els del Mediterrani en grau indescriptible. L’epigrama no es pot fer de qualsevol manera, ha de ser escrit en vers, comprimit i agudíssim. No hi valen bromes ni pures facècies. Imagineu només l’enorme quantitat de sàtires que contenen les nostres revistetes populars, més o menys humorístiques, aparegudes en aquest país el segle passat i aquest. D’aquest immens gavadal de papers, rarament se’n pot aprofitar res. Ni un borrall, res. Tot és, pràcticament, inintel·ligible. Ara: d’epigrames, en el nostre país, n’hi ha pocs, i encara molt desconeguts. Fages fou un epigramista —com foren en la vella Roma fenomenals epigramistes Horaci i Marcial, entre alguns altres l’obra dels quals s’hagi conservat. Ni Horaci ni Marcial no foren epigramistes envejosos. Jo crec que aquest fet és el súmmum de l’epigramista. Carles Fages, ¿tingué aquesta característica? Horaci i Marcial foren, per sobre de tot, lúcids observadors del seu temps —com Juvenal ho fou evidentment. I meravellosos manejadors del vers. Foren en realitat uns infeliços —per dir-ho amb la paraula que utilitzen els cínics d’avui (cínics que no tenen res a veure amb els antics) fascinats per la seva capacitat expressiva i literària. Ara bé: em costa de creure que Fages fou un simple envejós, un home exclusivament dominat per l’enveja. Pel que fou dominat fou per la literatura i per l’obra que imaginà. Ho fou constantment. Tot el que féu al marge és potser secundari. És una conjectura? ¿És una realitat? A mi m’ho sembla. Però…

En el curs d’aquests viatges, Fages tractà de donar-me notícies —o rumors— sobre els seus amics, els literats de Barcelona, cosa que vaig escoltar més aviat amb displicència sobretot després d’haver-me dit que el seu gran amic Octavi Saltor havia manifestat fulminacions contra els epigrames. Aquesta realitat em semblà increïble, cosa que em portà a dubtar sobre la qualitat d’aquests literats que li foren tan amics. En tot bon amic, de vegades hi pot haver un mestre. ¿Octavi Saltor mestre de Fages? Si us plau: aguantem-nos el riure! Si Fages tingué aquesta classe de mestres, val més plegar definitivament. Sigui com sigui, Fages continuà escrivint epigrames, i de vegades he pensat si aquest fet no és originari, per contrast, de la seva educació jesuítica. Ara: tot això s’hauria de veure amb més detall i sobretot amb una informació més completa, cosa que jo no puc fer evidentment.

Mentre anàvem passant estacions, el poeta es mantingué en la seva obsessió de donar-me detalls i notícies dels seus amics de Barcelona (s’entén, literats), i així sortirem a parlar de Lluís Valeri, que era amic meu i havia estat nomenat secretari de l’Associació Patronal de Metal·lúrgia, càrrec que havia ocupat Alexandre Plana, i a més a més havia entrat a «La Vanguardia», com a articulista de gran categoria. Aquesta darrera assignació havia provocat un epigrama de Fages que em recità de seguida i que vaig trobar absolutament precís. L’epigrama diu:

Amb el pas d’aquells anys, foren moltes les vegades que ens trobàrem en aquella espècie d’exprés. Em semblà que Carles Fages tenia l’obsessió de deixar la vida de Barcelona i venir-se’n a viure a l’Empordà. El continuaven engavanyant, en gran manera, les contrarietats que trobava en l’ambient literari de Barcelona, que se h feia cada vegada més incomprensiblement hostil. Tots els ambients literaris d’ací i de fora d’ací han estat sempre reticents, d’una judicació extremament lleugera, maligna i malintencionada. Es fàcil d’imaginar fins on pot arribar un ambient literari en un país com aquest, tan pobre d’esperit, tan violent, dominat per una enveja tan inexhaurible i personal. Carles Fages portà sempre clavada a la memòria i en el pensament aquesta espina tan desagradable. El fet demostra fins a quin punt la qüestió literària i la seva literatura fou per ell una obsessió constant —cosa que en aquest país no sovintejava pas gaire. Enfondint una mica les coses, es podria probablement sostenir que, a la depredació de la seva literatura, hi contribuïren les circumstàncies de la seva vida —familiars, econòmiques i editorials—, que foren un pur i simple desastre. Tots aquests fàcils arguments foren utilitzats per a enderrocar una literatura que en tot cas hauria d’haver estat més reflexionada i observada. Tampoc Fages no tingué un do d’orientació que en un país com aquest, tan sentimental i plàstic, és indispensable. Per altra part, aquest poeta escrivia epigrames, cosa fatídica en un país en què tothom té un rei al cos i es considera d’una importància generalment desmesurada. En fi: l’obra publicada d’aquest poeta es produí en un període més aviat advers, per no dir contrari.

Amb això, es produí un jove de la primera volada, que es presentà com un gran lector de Fages i que ictaminà, perquè es considerava crític, que la seva obra era pura retòrica i, per tant, insignificant. Aquest judici, si alguna cosa té d’impresentable, és que és fals. Fages no tingué més remei que dedicar-li un epigrama, que és aquest:

Aquest epigrama, que és d’una carrincloneria gairebé absoluta, és d’una bonhomia indiscutible. Pobre Fages, Absolutament obsessionat per la literatura en general, que per ell era la literatura que anomenava conservadora: els trobadors —coneixia molt bé Reynouard i Riquer—, el Dant, els escriptors catalans antics, Quevedo i Góngora, Baudelaire i Mallarmé i, en la nostra literatura del moment, Bofill i Mates i Carner… Per a ell la literatura subversiva no existia i no servia més que per a emmerdar una mica més les persones que ja hi estaven predisposades. Em digué sempre que ell havia volgut ésser un escriptor conservador i que li havia costat molt d’arribar-hi. El subversivisme ideològic i literari, el trobava d’una facilitat escandalosa, indecent. Ell hauria volgut, per a la seva obra, un estudi seriós i competent —mai gasetilles infectes. Però, en la literatura catalana d’aquest segle, ¿quin autor ho ha aconseguit? El senyor Joan Maragall? A penes.

En aquell tren, un dia em preguntà de cop i volta:

—Vós llegiu «Los Sitios» de Girona?

—No senyor. Mai.

—I Així no coneixeu el que hi escriu mossèn Carles de Bolós?

—Absolutament.

Em demanà un paper i un llapis i escriví aquests versos:

Són coses ingènues, però reals i, en la vida d’un país, imprescindibles —vull dir en la vida del rodal que habitem. Fages tingué el do de l’epigrama, que al meu modest entendre és una manera literària excelsa. De vegades, aquests epigrames són molt innocents, de vegades són càustics, indecents, eròtics i d’una intenció magnífica. D’indecents, n’escriví prou.

En un d’aquests viatges en recità un que acabava de fer a Figueres i dedicat a un dels pintors que després de la guerra civil es dedicà a les elucubracions artístiques actuals, tan fàcils i d’avenir tan escàs. Diu així:

Els epigrames del poeta Fages no són mai sàtires primàries i adotzenades i encara menys paròdies, que és una de les formes més desagradables i pesades de l’art popular i dissimuladament del més avançat. És un epigramista, i de vegades l’epigrama l’espanta perquè és tan perillós. Ell ho creu en tot cas així i és per aquesta raó que els seus epigrames no han estat mai editats. No tinc més remei que repetir, en aquest punt, el que ell mateix escriví:

Sovint, els seus epigrames li feien por.

No té dubte, en tot cas, que a mesura que anaven passant els anys de la postguerra sovintejà més els seus viatges i les seves estades a Castelló, on acabà passant llarguíssimes temporades. Les nostres converses del tren s’espaiaren, però vaig saber, per amics, que la seva estada al seu poble feia tronar i ploure, epigramàticament parlant. Alguns, els donàrem en els primers capítols d’aquest llibre. També coneixia molt bé, naturalment, Figueres i tot l’Alt Empordà, com és natural.

A mesura que vaig avançant en l’elaboració d’aquest llibre, més difícil de fer el trobo. Si a l’època que ens trobàvem a l’exprés de França hagués tingut l’esperança de portar-lo a cap i Fages hagués parlat, almenys, amb un cert ordre cronològic, de la seva vida i de la seva producció literària, tot hauria estat més fàcil i hauria sortit probablement rodat. Però el poeta no estava llavors m estigué mai per ordres cronològics, ni per ordres de cap classe. Era un total desmanegat. Així, ho haig d’anar fent tot a les palpentes, i encara gràcies que els meus amics que el tractaren més que jo m’han ajudat.

En tot cas, sembla evident que la seva estada a Castelló, en aquells anys, fou important per a la seva vida personal (deixo ara de banda la qüestió econòmica) i la seva producció, sobretot d’epigrames i de poemes molt més llargs. En primer lloc, a Castelló, hi tenia una casa —la casa pairal dels Climent—, que, si no era com havia estat, era encara notable. Hi tenia amics i hi tenia, naturalment, enemics. L’home de la seva confiança fou el senyor Planas, advocat, gran figura de la població, sempre equànime, que ja tinguérem el gust de citar en el capítol segon d’aquest llibre. Tingué un gran respecte pels germans Basses, dos xicots excel·lents que davant el desori de la República entraren en el partit de José Antonio Primo de Rivera i foren assassinats en els terribles esdeveniments del Collell, en els últims temps de la guerra civil. A Castelló, hi féu una vida molt lliure i es pot dir que epigramatitzà tothom, amb aquella llibertat tan personal i tan inseparable del procediment literari. De conservador i catòlic, en fou tant (per convicció i normalitat mental) que no tingué cap inconvenient a fustigar personatges de la seva mateixa corda i els aclaparà.

Un altre aspecte: tingué sort. A Castelló, hi trobà Manuel Brunet, que llavors hi vivia (parlo de la postguerra civil), ja que era casat amb una senyora de la localitat. Les converses entre Brunet i Fages foren inacabables. Tinc la impressió que el poeta trobà en el gran i hàbil periodista molta més comprensió que en l’ambient literari de Barcelona. Entre moltes altres coses tinc el convenciment que Brunet el portà a la comprensió de quin seria el final de la guerra general, llavors entaulada: és a dir, la derrota apocalíptica de feixistes i nazis. Aquest epigrama ho demostra:

Aquest epigrama conté una ironia fabulosa. A Brunet, li degué agradar. Les converses entre Brunet i Fages foren —repeteixo— inacabables. Brunet, vigatà establert a l’Empordà, fou un home reticent, complicat i incitant, d’una lectura i d’una navegació molt llargues. A pesar dels anys viscuts, li costava d’entrar en una qualsevol forma d’escepticisme de casino o de penya barcelonina o provincial. Era un home que mentalment no parava mai. Brunet i Fages eren dos antípodes. Brunet no volia res, no aspirava a res, no tenia cap ambició, no tenia cap idea de la moneda, ni de la riquesa, ni d’una qualsevol forma de relleu social. Era a més a més un home bàsicament format. Era per això que era imbatible en societat. Era francòfil absolut i total (Púnica llengua que coneixia era la francesa). No era pas un francòfil de la revolució, com ho havien estat els republicans-federals-anticlericals de Figueres, sinó un francòfil contrari a la revolució, un francòfil de Pascal, de sant Francesc de Sales, Chamfort, aquell pobre gran senyor, escriptor agudíssim, fill natural d’un capellà del Massif Central i que, després d’haver impulsat la revolució, se suïcidà davant els seus estralls.

Les idees que Brunet tenia de França eren reals, i en aquest sentit fou molt útil a Fages. Quan el periodista, amb la seva família, deixà Castelló per anar a viure a Figueres (carrer de Sant Pau), continuà l’amistat, i és quasi segur que es veieren sovint. Però potser es veieren menys. Per passar l’estona escolliren llocs diferents. Brunet freqüentà molt el casino d’aquesta ciutat, on tingué una tertúlia que, pel fet de contenir opinions oposades, fou molt agradable. Fages freqüentà més aviat un bar de la Rambla, el Nouvel, on es trobà sovint amb el senyor Moxó-Güell, marquès de Sant Mori, i altres coneguts. Fages i Brunet sempre foren amics, amb els alts i baixos que tota amistat comporta. No crec que fossin mai íntims amics. Eren tan diferents!

Tornem, ara, un moment a la posició política de Carles Fages, no solament perquè el fet ens ajudarà a dibuixar la seva figura, sinó per desmentir alguns adjectius polítics que se li han carregat. Havent estat un home de tant d’entregent, sovint tan simpàtic i havent passat el país, aquests anys, tants de canvis, que obligaren la majoria de la gent a haver de fer tots els papers de l’auca, és natural que la xafarderia pública hagi tractat de desvirtuar-lo. Una de les coses que s’han dit, per exemple, és que Fages era socialista o una qualsevol altra cosa per l’estil. No. Les coses s’han de posar en clar, perquè és indispensable. Utilitzarem per a fer-ho l’existència d’una anècdota que considerem important.

Persones que sempre el tractaren, i en totes les ocasions, semblen tenir una tendència a assegurar que les seves conviccions polítiques foren inalterables. En temps de la darrera república, immediatament després del cèlebre 6 d’octubre, el fenomen polític que deixà tantes persones astorades, es trobaren a Barcelona Carles Fages de Climent, Joaquim Bech de Careda i el senyor Vandellòs, que publicà el llibre «Catalunya, poble decadent», amb arguments demogràfics. Aquestes persones cregueren que, davant el que havia passat, avien d’anar a Figueres de seguida per les raons normals. Hi anaren. En el curs del viatge, que feren en cotxe, Fages no callà mai: l’activitat verbal del poeta no tingué aturador. S’esbravà d’una manera desaforada contra la Generalitat i el que havia succeït d’una manera que en ell no fou pas gaire habitual. Que no li agradà mai la Generalitat, tots els seus amics ho sabien. Era, en ell, una reacció en certa manera tan lògica i comprensible, que ni tan sols en parlava. Home, en definitiva, de societat, no hauria pas considerat correcte, de parlar sempre del mateix i donar la lata amb repeticions que són sempre pesades. Es deia monàrquic tradicionalista i no crec que hagués estat mai en relació política i compromesa amb els monàrquics ni amb els tradicionalistes. De política activa, no en féu mai. Era un empordanès típic, que tractava tothom, fos qui fos i pensés com pensés. No tenia cap convencionalisme apriorístic ni Presentava cap fanatisme irrisori. Ara, el 6 d’octubre l’exasperà. L’autoritat constituïda, un organisme de govern que es revolta contra si mateix, que trenca la legalitat —deia—, és un fenomen increïble, incomprensible, manicomial. Si l’autoritat constituïda no treballa dia darrera dia per a la seva consolidació, que és la base del benestar general, és que l’autoritat constituïda és formada per una banda d’aventurers enfollits, ignorants i sobretot emporuguits pel fet que no tenen la més petita idea —afegia— del que és governar, i així cada dia perden, com és natural. Segons Fages, el 6 d’octubre, que sorprengué la gent d’una manera inoïda, però no la féu reaccionar, produiria grans conseqüències: seria el començament de la guerra civil, com així fou, mirant les coses amb una certa profunditat. En fi, tot aquell viatge estigué literalment ocupat per la sulfuració de Fages contra la Generalitat i el que acabava de fer, que considerava demencial. «En aquest moment —afirmava— la nostra autoritat només té un ideal: tornar a la presó. Han nascut per anar a la presó i són presidiaris. Són aficionats a la presó, perquè saben que, a causa del sentimentalisme putrefacte del país, la presó dóna els vots. És l’únic que els interessa per anar tirant. Aquest fenomen que s’acaba de produir és la continuació de molts altres que s’han produït en la història d’aquest país. Aquest país té una tradició de política putrefacta —molt més, potser en les idees, en el cap, que en l’administració». (Llavors Fages utilitzava molt l’adjectiu «putrefacte», que Dalí havia posat de moda, primer quan la seva amistat amb García Lorca s’esvaí i després contra els surrealistes de París).

Aquell viatge fou en tot cas memorable perquè el senyor Fages perdé els estreps i es manifestà amb una gran confiança. En la vida de Carles Fages hi ha dos elements bàsics contraris absolutament incontrovertibles. Fou incontrovertible primer la seva immobilitat política i després el seu temperament d’home desmanegat, per no dir estrabul·lat. (Ara la seva família tendeix a fer-lo passar per un home d’un ordre perfecte, minuciós i acabat. Prefereixo fiar-me de persones que no solament el conegueren i el tractaren, sinó que tingueren l’objectivitat suficient per a observar-lo). Al costat d’aquests elements permanents hi hagué en la seva vida una comprensió general i una tendència o un antifanatisme total. Contrari al federalisme, escriví un himne al federalisme. I què? Sospito que li ho pagaren; ¿què és el que no hauria fet Fages —dandi de patrimoni escàs— per tenir algun diner i anar tirant? És normal. Els últims anys de la seva vida tractà molt els artistes de Figueres, la majoria dels quals foren grans i cordials amics. Un dels qui l’ajudaren més fou el pintor Sibeques, pintor notable, trobant-se ja a l’hospital. Aquest pintor Sibeques tenia fama de socialista diríem practicant. Estic segur que Fages deia: «Sibeques és socialista… i què? Encara gràcies que m’ajudi! Sibeques és socialista i jo antisocialista, molt bé, què hi farem?». Per a viure mínimament bé en aquest món, l’experiència demostra que el millor camí és no accentuar les diferències amb la gent que hom té al davant i mantenir-se en les aproximacions humanes. Aquesta és la realitat que jo penso que ens ha ensenyat la història tan desgraciada de l’Empordà, història que, encara que la gent no en tingui la més petita idea, ha existit, i de quina manera! Fages, com a bon empordanès, tenia aquest criteri, com demostrà tantes vegades i jo li ho reconec amb la més gran cordialitat.