El litoral: les grans platges, les cales, les calanques

El nostre litoral té tres grans golfades. La primera i més important és el golf de Roses, que va de Norfeu fins al cap de Salines, a l’Estartit. Aquesta és la seva totalitat. La sorra va des del far de Roses fins al Ter Vell del Pedró de l’Escala. Quan jo navegava, essent jove, per aquests paratges, en aquesta immensa cinta de sorra, no hi vivia ni una ànima. Tots els habitatges eren terra endins, reculats. Ara, aquests últims anys, s’han fet moltes cases sobre el mar: Empúria Brava, els sinistres edificis, tan alts, de Sant Pere Pescador, etc. El platjar era primigeni i fabulós, semblava intocable, aturat en mils i mils d’anys. Ara és diferent. La gent i el negoci se n’han apoderat. La gran golfada de Roses, que té la boca a sud una quarta a l’est, ha estat descrita per l’enginyer Macau, en les seves línies generals, com una projecció del mestral, o sigui per la nostra gran tramuntana.

El segon gran platjar és el de la platja de Pals, que va des del cap de Salines fins als rocs de les Negres, a cap sa Sal. Se’n podria dir el mateix que del golf de Roses: vint-i-cinc anys enrera era un platjar solitari. L’Estartit era un barri de Torroella (encara ho és avui) agropescador, amb les Medes a tocar (les Medes són un gran viver de peix excel·lent), que tenia ben poca importància. Avui és una població en franca marxa, molt moderna, sense tipisme, molt elegant. El portet que s’hi ha construït és excel·lent. A la banda meridional del platjar, a la Torre de Pals i Punta Espinuda, el creixement ha estat extraordinari. S’hi han elevat les altes torres de transmissió de Radio Liberty fetes pels americans. Hi han fet un camp de golf deliciós. Sa Riera, que és la primera calanca de la costa de Begur, ha tingut un creixement extraordinari. Algun dia, s’ha de suposar, serà construït un pont sobre l’últim curs del Ter que posarà en comunicació l’Estartit i Sa Riera. Donarà molta vida i estalviarà una gran marrada.

Si mireu el golf de Roses des del far de la població i la platja de Pals des de Salines, veureu que són dues construccions geogràfiques iguals. La diferència es troba en el fet que el golf de Roses té unes dimensions desorbitades i el platjar de Pals és una golfada molt més petita. A part les dimensions, les dues formes són iguals. Tenen la seva part posterior impulsada pel mestral, o sigui pel nord una quarta a l’oest i la boca sobre sud-est. És gairebé segur que el mestral els ha dibuixats amb una perfecció admirable. Sobre el golf de Roses, l’enginyer Macau, de Figueres, gran figura dels serveis oficials, geòleg extraordinari, enamorat d’aquest país, escriví un paper considerable —com ja tenim remarcat— en el sentit que ara hem exposat.

El tercer gran platjar d’aquest litoral és la badia de Palamós, però aquesta badia ja té un altre dibuix. Aquesta badia, que és una meravella i avui totalment poblada, es troba ja més a migdia que les muntanyes del Montgrí i de Begur i té una boca impressionant i sense defensa oberta al sud. Els vents del mar —del sud— hi baten, quan hi són entaulats, amb tota llibertat i sempre que no siguin reguantats pels vents dels quadrants contraris. Si ara ens poséssim a escriure sobre Palamós i la seva badia, faríem aquest paper massa llarg. A nord-oest de Palamós, a tocar, hi ha un poble, més aviat vell i avui molt ben arreglat, que és Calonge. Si jo hagués pogut triar un rodal per a viure-hi amb tranquil·litat, amb quatre llibres, hauria triat aquest espai. La badia de Palamós, Palamós, Calonge, Vall-llobrega, m’agraden. Ara, aquestes afirmacions són merament personals.

Després hi ha les cales. En aquest litoral, n’hi ha una que no té rival: és la cassola de Fornells - Aiguablava, la platja Fonda i el cap de Begur. Ara, com que he viscut tant de temps en aquests paratges —llavors tan solitaris— i els he descrits, val més no insistir. Tanmateix, el que he escrit és d’una veritat literal. Les cales de Begur —Sa Tuna, Aiguafreda, Sa Riera— tenen un petit defecte. Per determinats esperits, són un paisatge extraordinari, però tenen poca tarda. Les cales de Palafrugell —Calella, Llafranc i Tamariu, que són cales del meu país— agraden a les persones que les habiten, que a l’estiu són innombrables. D’aquestes tres cales, la que s’ha conservat millor és la de Calella, que encara té el primer terme intocat. La visió de Calella i Sant Sebastià des dels Forçats o el cap Roig és inoblidable. Sobre aquest cap i el pendent que fa sobre la cala d’En Massoni, el coronel Woedwoski i senyora hi han construït un jardí de gran categoria —el millor, probablement, d’aquell litoral.

Després, hi ha moltes altres cales. A l’Escala, han agafat molta categoria Sant Martí d’Empúries, els Riells i Montgó. Sobre la costa de Roses, a Canyelles Petites i Canyelles Grosses i Montjoi, s’hi ha edificat enormement. No s’ha construït la carretera de Roses a Cadaqués pel litoral i és llàstima. Cadaqués és una població única, potser la més fascinadora d’aquest litoral. A la costa nord de Cap de Creus, les persones que no han anat aquests últims anys al Port de la Selva, al port de Llançà, Garbet, Colera i Portbou, quedaran literalment sorpreses de la quantitat d’edificacions que hi han fet. El turisme —el nacional i l’estranger— ha envaït aquest litoral d’una manera aclaparadora i, en definitiva, molt vulgar.

Les calanques —que són les cales més petites i tancades— estan avui envaïdes pel turisme, però anys enrera, quan jo era jove, eren molt concorregudes pels indígenes del país, sobretot de les poblacions poc o molt lligades amb el mar i en l’època de la gran virtualitat de la indústria suro-tapera. Aquestes calanques tingueren sobretot un gran interès culinari. A les de Palamós, Palafrugell, Begur i Cadaqués, i en altres llocs que ara no recordo, s’hi feren àpats memorables. A Santa Margarida, a Cala Estreta, a Tamariu, a Fornells, a Sa Riera, etcètera, s’hi produí una cuina, directa, popular i admirable. Es produïen colles d’amics que hi tenien una barraca i gairebé cada diumenge s’hi acostaven —barraques comunals. En aquests locals —que sempre tenien un terrabastall, amb un catre o dos per si algú tenia necessitat de quedar-se a dormir— hi havia sempre una embarcació a punt de ser avarada. Hi havia els de la colla dedicats a anar a pescar i agafar garotes —en el seu temps—, cargols, cabrots per a fer el sofregit de l’arròs negre. Solien portar bon peix. Després hi havia els de la colla afeccionats a la cacera, que portaven els seus gossos —en deien les canilles—, les fures i escopetes per matar els conills, les llebres i els ocells que es presentaven. Llavors, en aquest país, hi havia més caça que ara. A les onze, pescadors i caçadors es trobaven a la barraca i es començava de cuinar el dinar. Era costum, en el país, de menjar com a Europa, a quarts d’una de la tarda. Admirable costum, avui trencat. Es cuinava primer un arròs negre, amb un sofregit prodigiós, sensacional. Després, un suquet de peix acabat d’agafar. I, finalment, el que els caçadors havien arreplegat. Després, la confiteria —que en aquest país és molt bona—, cafè i canya. Després se solia cantar, perquè en aquest país la gent sempre hi fou afeccionada. Els roquills solien ser abundants. En aquests locals de vegades hi havia un retrat de Pi i Margall, o de Castelar, o de la Mare de Déu de Montserrat. Depenia de la tendència de les colles. A Palafrugell, del meu record, hi hagué uns cuiners extraordinaris, que jo ja quasi no he conegut. N’he sentit parlar. Aquests cuiners, a la butxaca de l’armilla, hi solien portar pinyons —sempre a punt de fer la picada. Cap al tard, aquells ciutadans se’n tornaven a la vila, a peu, amb les canilles de gossos, una mica tocats dels roquills, melangiosos i crepusculars.