La romanització de l’Empordà

És una vertadera llàstima que, a Empúries, no s’hi hagi posat una pedra que digui que en aquell espai començà la romanització de tota la Península, fenomen importantíssim. El fet, no té dubte: la romanització, espectacle històric vastíssim, que durà molts anys, tingué les primeres conseqüències en el país inicial. Que l’Empordà fou el primer espai romanitzat d’aquesta península em penso que no té dubte.

El senyor Carles Pi i Sunyer escriví un llibre que anomenà «Una interpretació de l’Empordà», en el qual afirma que les invasions constants que ha tingut aquest país —gregues, romanes, visigòtiques, mores, franceses, castellanes— no han tingut cap influència en la població bàsica del país. El fet és segurament exacte en totes les invasions menys en una: en la romanització. L’estructura interna i externa de la romanització ha estat, des del moment que es produí fins als nostres dies, d’una actualitat permanent. En aquest país no hi ha cap rastre grec, ni visigòtic, ni moro, ni francès ni castellà. Tinc la impressió que aquest fet es pot demostrar àmpliament.

La gairebé totalitat del nomenclàtor filològic empordanès és llatí. Els noms de les coses, de les terres, del món vegetal, dels animals i dels homes és llatí. He sentit dir a persones enteses que, després dels dialectes italians, el català és el més llatí. És gairebé segur que les autoritats romanes imperants no posaren cap obstacle que els naturals del país aprenguessin i parlessin el llatí. Que en gran part ho aconseguiren no té dubte. Es creà, així, com és natural, un llatí provincial, que amb els segles es corrompé i donà origen a la llengua que parlem. Seria excessiu de dir que parlem un llatí macarrònic. Parlem un llatí arxi-arxi-macarrònic, evidentment.

Els romans crearen els vials de l’Empordà, que perllongaren fins on els convingué. Aquest fet és importantíssim. No hi pot haver colonització sense la creació de camins. Aquests camins, no els crearen els naturals del país, sinó els romans. En aquest país es crearen una xarxa, camins i ponts, amb un criteri molt intel·ligent, que cada dia es va coneixent més. Inicialment, aquests camins s’iniciaren a Empúries. Més endavant en parlarem, perquè tenim informació de persones que se n’han ocupat seriosament.

Els romans degueren repartir la terra. La revolució antitribal que portaren a cap en aquest país fou immensa. A qui donaren la terra? ¿Als soldats de les legions, com feren després de tantes conquestes? ¿Com els la donaren? ¿A través de censos, generalment molt petits i sovint purament simbòlics? Aquest règim ha durat fins als nostres dies. Si les terres haguessin estat repartides als soldats romans, en aquest país hi hauria més sang bàsica romana que no sembla —dintre, és clar, dels segles que han passat i de la vaguetat que impliquen.

El repartiment de terres els portà a la creació de les vil·les, de les vil·les romanes, o sigui de les cases de pagès posseïdores de terres. Fa un moment que recordàvem la quantitat considerable de pobles agraris d’aquesta comarca el nom dels quals va precedit de la paraula «Vila». N’hi ha molts. També podria ser que molts altres pobles pagesos que no transporten la paraula «Vila», tinguessin un origen en la romanització: una casa de pagès romana que amb els segles s’ha rodejat d’un urbanisme agrari. ¿Es pot demanar més romanització que aquesta? El país no és res més que això —avui dia.

La divisió de l’Imperi romà en occidental i oriental (el primer capital Roma i el segon capital primer Bizanci, després Constantinoble i avui Istanbul) es troba, probablement, a la base de la decadència de l’Imperi i com a natural conseqüència del paganisme. Dintre la Tarraconense, l’espai que avui anomenem l’Empordà es mantingué en la més ortodoxa línia colonial, o sigui de la romanització. Quan l’Imperi romà decaigué i en conseqüència s’afeblí el paganisme, el cristianisme anà d’augment d’una manera considerable. Caracal·la, a través d’un edicte, havia convertit en ciutadans romans gairebé tot el material humà del gran imperi. Quan Constantí es convertí al cristianisme, el poble seguí aquesta decisió d’una manera indefectible, i així la secta que havia estat tan castigada pel paganisme —el cristianisme— quedà imperativament establerta. No sembla pas que en aquest país es produís la més petita dificultat en aquest sentit —pel que diuen almenys els historiadors. A l’Empordà, no hi Ha pas gaires documents paleocristians, però n’hi ha alguns. Així m’ho digué moltes vegades el meu difunt amic Miquel Oliva, que, a més de ser director de Belles Arts durant molts anys de les terres gironines, havia trepitjat molt —com el gran historiador Botet i Sisó— aquest país. De la mateixa manera que l’il·lustre gironí i gran bon home, el senyor Botet, escriví el primer paper sobre Empúries —evidentment primitiu—, és perfectament previsible d’esperar que alguna altra persona d’aquestes terres estudiarà el nostre cristianisme primitiu. La qüestió és no trencar la cadena de la història. En la nostra història hi ha uns buits terribles, tristíssims. Deixem a part, per favor, l’universalisme, és a dir, la literatura d’imaginació. Tornem a l’observació, concreta, permanent i precisa. Deixem d’una vegada de copiar els papers estrangers. Centrem-nos sobre el país. Dediquem-nos al localisme. No hi ha altra cultura universal que l’edició del localisme observat i real. Tota la resta són collonades de la propaganda més infecta.

Amb el pas dels anys, l’enfonsament de l’Imperi romà, l’horror del paganisme, originà dues Esglésies: l’Església diríem occidental, o sigui la religió catòlica, apostòlica i romana i la religió grega. Se sol afirmar que els Pares de l’Església grega foren més coneguts que els de la llatina. L’Empordà, a través de la Tarraconense, quedà naturalment inclòs en la llatina. Conec vagament la Patrologia de Migne. No he tingut mai temps ni diners per a dedicar-m’hi. Em sap greu. Ara, les agudeses teològiques no m’han interessat mai. El que m’interessa d’una religió és que consoli la gent. Jo —i perdonin— no he cregut mai ni en l’hedonisme, ni en el plaer, ni en la felicitat. Tot això són històries de les il·lusions de l’esperit i són característiques del món d’avui. És una propaganda falsa i sinistra. La religió que tenim és important, perquè ha consolat molta gent. Jo ja en tinc prou. La vida d’avui, quina impressionant misèria, avorridíssima!

Més endavant parlarem, molt lleugerament, del que ha projectat la religió catòlica romana sobre aquest país. Els benedictins, els bisbes que consagraren les esglésies romàniques, les catedrals. ¿Què seria aquest país sense les catedrals que encara estan en peu? Aquest senyor Pi i Sunyer, ¿encara vol més proves de la romanització del país?