La guerra dels remences

Sembla prou evident que, a l’Empordà, la guerra dels Remences no fou tan dramàtica, ni tan forta com a la Garrotxa i la muntanya. Aquesta diferència algun dia es deurà explicar —si val la pena d’explicar-la. Es gairebé segur que les masies de l’Empordà potser no eren tan rònegues com les de la Garrotxa i la muntanya. El país era més pla. Per altra part, potser no hi havia tant d’absentisme com en altres comarques. El país potser era més ric i més manejable. A l’Empordà hi hagué remences, és indiscutible, però potser no foren tan violents ni tan dramàtics.

La qüestió d’aquesta guerra està molt esgotada, gràcies als magistrals estudis de Jaume Vicens i Vives titulats «Historia de los remences del siglo XV» i el «Gran sindicato remença», al qual jo afegiria la «Notícia de Catalunya», que ha estat tan llegida i comentada. Evidentment, els estudis del professor Vicens sobre Ferran el Catòlic, que considerà sempre un gran rei amb l’oposició dels historiadors catalans coetanis, han de ser considerats un element de complementació indispensable.

Els partidaris empordanesos dels pagesos pobres intervingueren sobretot en l’última part del conflicte, és a dir, quan el Rei Catòlic cregué que havia de donar una sentència —que fou la sentència de Guadalupe— honorable. És gairebé segur que el rei tingué alguns assessors empordanesos que demostraren tenir un equilibri temperamental i social remarcable. La guerra dels remences durà molts anys i fou molt difícil d’acabar. Però gràcies a la sentència de Guadalupe s’acabà i els mals usos foren abolits. La insensibilitat que demostraren les institucions tradicionals del país (la Generalitat i la Diputació del General) pels remences fou molt gran. El fet és, probablement, comprensible. La Generalitat era formada per dos braços actuants: el militar, o sigui de la noblesa, i l’eclesiàstic. Eren dos braços feudals que no es volgueren —i potser no es pogueren— doblegar. Era una cucanya important. Però la cucanya s’acabà, gràcies a la sentència esmentada —sentència que avui és més comprensible que en el moment que es dictà. En política, sempre val més no equivocar-se massa —ho dèiem fa un moment— i sobretot no equivocar-se d’una manera arbitrària.