«Les bruixes de Llers»

I, així, hem arribat al moment d’escriure algunes coses —tan poques com podrem— sobre els llibres que aquest poeta edità i que jo conec. El primer que edità fou «Les bruixes de Llers», llibre actualment introbable i esgotadíssim. (Editorial Poliglota, Barcelona 1924).

Quan publicà aquest llibre, Fages tenia vint-i-dos anys. És un llibre que té un format estrany, cosa que no ens ha d’estranyar, perquè en aquest país sempre hi ha hagut persones que han volgut passar per originals.

«Les bruixes de Llers» és un llibre dedicat a l’alt infant En Pere d’Aragó, comte d’Empúries i de Ribagorça, que dominà l’art de trobar i escriví poesies que el pas del temps ha destruït. Aquesta dedicatòria és escrita amb la inflor retòrica corresponent, que és del cantó que el senyor Fages queia quan no es dedicava a la vulgaritat més estrident. El llibre conté uns dibuixos de Salvador Dalí, d’una simplicitat admirable, magnífica. Quan era jove, quin artista més excepcional fou Salvador Dalí Encara de vegades ho és. Que es conservi! El llibre té un acabament dient que el seu autor és Carolus Fages de Climent, escrit en llatí.

Carles Fages s’adonà de seguida de la qualitat de les il·lustracions que havia fet per al llibre Salvador Dalí; seguint el seu costum de dedicar uns versos als llibres que anà fent, per a «Les bruixes» escriví aquests:

Jo no sé pas quina llargada d’acceptació tingueren aquestes «Bruixes». És absolutament possible que en tingueren entre els amics literats de Barcelona. És un llibre molt curiós, una història molt nova, molt ben girat i admirablement escrit. El seu rigor poètic és indiscutible i, quan hom pensa que fou publicat a vint-i-dos anys, el rigor encara és més ferm.

El que sorprèn és que Fages —un jove tan social, obert i desimbolt— s’hagi ocupat de les bruixes, tema popularíssim, en un llibre de versos. No crec que hi cregués: que en sentí parlar de petit, a Castelló, és seguríssim. Segons el poeta, Llers fou un poble de bruixes, com Palau-saverdera fou un poble de bruixots. No diu res sobre Cadaqués, que ha estat un poble de bruixes. Jo he viscut molts mesos a Cadaqués —sobretot a l’hivern— anys enrera i vaig sentir parlar molt de bruixes. ¿Com és possible que Fages, esperit tan complicat i irònic, s’interessés per les bruixes? No té el més petit dubte: els fenòmens de bruixeria són en la romanitat antiquíssims, fins a l’extrem que l’inoblidable Horaci, que visqué a l’època dels primers cèsars, dedicà una de les seves sàtires a dues bruixes sinistres de la Roma del seu temps. És la sàtira V del primer llibre amb aquest nom. A l’Empordà hi hagué bruixes, certament, però no crec que s’hagi publicat mai cap procés de bruixeria fet a l’època de la Inquisició. En canvi, el pare Nolasc, del convent de caputxins d’Olot, publicà un procés d’aquesta classe ocorregut en un poblet de la Baixa Garrotxa, que conec i és prou divertit. Per a les bruixes de Llers, Fages es basà en cançons antigues i en la memòria que sobre aquest fet ha mantingut, més o menys, la gent.

No crec pas que la ciutadania de Llers sortís d’aquestes al·lusions gaire satisfeta. Sobre els bruixots de Palau-saverdera, no en diu res. Sobre Cadaqués, terra de bruixes fins fa tan poc temps, tampoc. Jo sospito, però, que fou precisament a Cadaqués, població que conegué tant per la coneixença que tingué amb el Prometeu de Portlligat, on se li despertà l’interès per les bruixes —a part, és clar, el coneixement, vague certament, que en tingué a través del nostre folklore, que a l’Alt Empordà és més dens i positiu que al Petit, si no m’enganyo.

Aquest llibre de «Les bruixes de Llers» conté moltes coses. Primer de tot, descripcions, que literàriament no han estat mai superades, al meu modest entendre, en aquest nostre Empordà. Per exemple, aquesta:

I aquesta nota de color a l’Empordà, en aparèixer el dia, que està prou bé:

Llers és una petita població rural situada al nord-oest i no gaire lluny de Figueres:

La seva personalitat històrica és indiscutible. El poeta ho recorda.

El cronista Bernat Desclot, en la seva crònica (CLIV) escriu: «… entre dia e nit hi donaren quatorce batalles, en les quals moriren tants de francesos a cavall e a peu, que tots valls eren plens e arrasats d’homes morts…». Victor Hugo, a «Les Orientales» (XXXI), ha celebrat aquestes terres. «Llers —escriu— a des tours…». Més tard, la literatura popular —corrandes i cançons— posà en marxa un altre Llers. En primer lloc, en el seu terme, s’hi plantaren moltes vinyes.

Aquesta quarteta és potser una mica exagerada. És el producte indispensable del patriotisme empordanès, que fou considerable en Carles Fages de Climent. Altres autors en tenen una idea diferent. País d’invasions i de tantes guerres internacionals i nacionals, l’Empordà tendí més aviat a la misèria, al desori i al neguit. No hi ha pas gaires coses, en aquest país, que hagin subsistit, que siguin obra d’un seny ordenador, d’una calma i d’una reflexió en el temps. L’obra humana és discutible. Només el paisatge ha subsistit. Així, doncs, deixarem en pau el patriotisme local, si res més no, perquè és l’únic que existeix.

Que la vinya tingué molta importància a Llers, ho diu una corranda popular que recull el poeta:

Dels homes de Llers, se’n digué el mateix. Sembla, d’entrada, que es tracta d’una cançó estrictament catòlica, basada en el descans dominical. Però potser té més amplada. No voldria pas negar que, en l’època en què fou escrita, el repòs dominical tingués una importància sagrada. Però també en tingueren en gran manera la vinya i el vi. En un dels primers dibuixos de Dalí, que ornen el llibre, aquesta remarca hi és claríssima —i en relació amb les bruixes, precisament. Amb les idees d’avui, tot aquest petit món, ja no el podem entendre. Però que fou un petit món real i autèntic és indiscutible.

Segons el llibre a què fem referència, en la formació de la bruixeria del país, hi intervingueren dos factors indiscutibles. Primer de tot, el vi. Després, la tramuntana. El poeta, que sempre és sorprenent per l’erudició i la lectura que demostra, afirma l’existència de processos de bruixeria, fets per la Inquisició en aquest país. Afirmava fa un moment que jo no en conec cap, perquè no han estat publicats, evident. Jo no he estat mai erudit, però és el que m’hauria agradat, naturalment.

Sobre el vi, com a element de bruixeria, Carles Fages ho diu en un sol vers.

Ni una per remei, tan sols fou aiguadera.

Ja està entès. No s’ha de dir res més.

Que la tramuntana fou, del seu cantó, un element decisiu de la bruixeria, sobretot de la bruixeria femenina, no hi ha cap dubte. Les bruixes volaven pels espais amb una escombra entre cames, i tot fa suposar que per a volar d’aquesta manera és indispensable que faci molt de vent. La tramuntana, amb els seus udols i xiulets, ¿se’n pot demanar més? En l’exordi, el poeta ho declara francament:

El canigonenc és la tramuntana un quart a l’oest, que és la més freda, la més forta, la més desagradable, la més inútil i destructora; és el nostre mestral, dels llibres de navegació, que en el litoral de l’Alt Empordà anomenen canigonenc. El mestral és el vent ideal de les bruixes, sobretot si fa dies que dura i el dia s’escau un divendres.

Les tramuntanades de l’Empordà! L’energia còsmica que desplega aquest vent és extraordinària. Increïble. El volar de les bruixes, sobre aquest vent, en definitiva no te importància de tan natural que és. Són les persones que no es dedicaren mai a la bruixeria, ni s’hi dediquen, els qui en pateixen. A tot arreu, la gent vol viure amb un mínim de confon: aquest vent, que sovinteja tant —és el dominant de l’Alt Empordà—, ens fa viure en un desconfort gairebé permanent. Tothom diu el mateix: si no fos aquest vent! El patriotisme local féu dir a Fages, en un altre llibre, que la tramuntana fa alçar el cap i omple el pit. L’afirmació és totalment falsa: la tramuntana encongeix, arronsa i deprimeix. Contra aquestes exhalacions de patriotisme, ara els presentaré un senyor empordanès —el nom del qual és indiferent— que imaginà, projectà i proposà a les autoritats la construcció sobre el Pirineu de l’Empordà d’una paret, un envà o —per dir-ho amb una paraula d’avui— una mampara per evitar que la tramuntana es projectés sobre aquestes terres. És el projecte, no d’un boig belitre, sinó d’un boig autèntic, d’un dement que es mogué més per despit que per observació directa e com va muntat aquest vent. Aquest senyor volgué posar un paravent que ens resguardés de la tramuntana que patim. El Sabater d’Ordis, sobre el qual el poeta Fages abocà tantes de les seves idees, tractà de dirigir la tramuntana com qui dirigeix una orquestra i utilitzant una canya del Manol. És gairebé segur que el qui proposà d’alçar un paravent al Pirineu era més boig que el Sabater. En definitiva, potser és una qüestió de matisos. Ara, finalment, s’ha alçat al nord de Figueres, però dintre el nucli urbà de la ciutat, una estàtua, fosa en bronze, de la tramuntana, obra de l’escultor empordanès senyor Cairó, que és prou bonica (1975, tardor). Representa una noia esvelta i drapada —cara d’ingènua, que és una especialitat de l’escultor, que mira cap al nord i que davant el vent aguanta perfectament la indumentària. Els romans, a Narbona, elevaren estàtues davant el vent de la Narbonense, que no era potser tan fred com el nostre canigonenc, que vol dir passat pel Canigó gelat i inaccessible —a l’hivern. Jo no sóc gaire coneixedor de la mitologia, i el poc que en sé em deixa fred. No hi entenc res. Crec que està molt més acostat a la realitat humana el Kempis del religiós holandès que tota la mitologia antiga o com la que hi ha avui, que és com la de sempre. Ara, l’estàtua de Figueres sobre la tramuntana està bé. I ho està perquè reconeix un fet. De la tramuntana, no se’n pot parlar literàriament, ni tan sols en nom del patriotisme local o contra aquest patriotisme. En aquest cas, reconèixer el fet vol dir defensar-se’n. Hem de defensar els nostres camps fent taparades de xifrers; les cases que habitem, hem de defensar-les amb focs, per evitar que la gent s’hi mori de fred. Algunes coses han millorat aquests últims anys. Però, quan fa tramuntana —sobretot mestral— en aquest país, encara hi fa molta fred.

I ara tornarem a la bruixeria.

«Les bruixes de Llers», del poeta Fages, és un bon llibre, perquè, precisament a causa de la seva sovint amagada ironia, insinua i diu coses realíssimes. El vi i la tramuntana són elements de pertorbació humana evident, però potser encara n’hi ha un de més profund, que el poeta declara breument però amb una claredat perfecta.

Per dir-ho tot, el poeta en té prou amb un sol vers. Escriu, en efecte, que tots els estranys quefers i manifestacions criminals provenien d’aquest fet:

dels deliquis eixorcs de llurs entranyes.

Que el poeta al·ludeix amb aquest vers a una situació eròtica indiscutible, a una insatisfacció personal terrible, aclaparadora, generalment venjativa, sembla molt clar.

En un moment determinat, Carles Fages descriu no solament l’aspecte físic de les bruixes, sinó l’aspecte venjatiu i corrosiu:

Ara, de seguida afegeix escrivint al marge de la versificació: «És de notar com les bruixes tenien la virtut de poder prendre la figura que els abellia». Així, a l’Empordà aquesta classe de figures tant podien ser maques com lletges, desdentegades o de dentadura perfecta. Com que el fet no és gaire corrent, perquè en tots els països on hi ha papers sobre aquesta tropa són presentades horripilants i sense dents, a l’Empordà devem tenir algun privilegi de transformació. Aquesta transformació és en tot cas una cosa que la gent ignora. Els versos que segueixen ho semblen indicar.

Segons l’autor d’aquest llibre, en el fenomen social de la bruixeria hi ha tres coses que semblen ser decisives: primer, el vi; després, la tramuntana; finalment (qüestió importantíssima), els escalfaments de la luxúria. De vi, ja en begueren: el poeta afirma que cap bruixa no fou mai aiguadera. Les bruixes, amb una escombra entre cames, volaven pels aires quan feia tramuntana. Amb aquestes ventades, el volar és el primer que apareix en l’esperit de qualsevol primari. Si no haguessin volat, no haurien pas tingut tanta importància i ningú no n’hauria fet cas. Sobre l’escalfament eròtic de les bruixes i totes les seves considerables conseqüències, sobretot les venjances, les fabuloses venjances de la insatisfacció inseparables de la tendència humana al mal, només el simple plantejament de la qüestió el faria inacabable.

El poeta relata, en els seus versos, alguns esdeveniments d’aquesta classe, que no tindrem més remei que reproduir, perquè han estat un fet, tan fantàstic com vulguin, però un fet real, un fet que el pas del temps ha transformat, s’ha amagat més, però que existeix en realitat.

Les bruixes no paraven mai, no callaven ni un sol moment. El poble creia, generalment parlant, que posades sota teulada no podien captenir-se sense capgirar totes les coses. Des del punt de vista de la societat constituïda, les bruixes representaven totes les formes del desori de la immoralitat més flagrant.

Naturalment, les bruixes topaven amb la societat constituïda i no cal dir amb l’Església imperant. Ni bisbes, ni canonges, ni domers, ni rectors, ni beneficiats, ni vicaris, no pogueren debolir aquell mal. No arribaren a cap resultat. Era un mal de la bèstia, el gust del mal que sempre ha estat, és i serà. Ni tan sols el Tribunal de la Inquisició no arribà a cap resultat. Es feren alguns processos de bruixeria. El senyor Fages afirma haver-ne vistos alguns fets a l’Empordà. Jo no n’he vist cap, perquè no s’han publicat.

Quan el vent s’entaulava, sobretot si era furient, les bruixes sardanejaven pels aires —diu el poeta— amb els bruixots. Sardanejant? No ho crec pas. No en farem un era massa? Per més patriotisme local que existeixi, lligar les sardanes amb les bruixes és un error total.

En el llibre, sobre Llers, hi ha moltes notícies. Són reals? Llers és un poble com un altre: hi ha de tot, bo i dolent, persones de primer ordre i els altres. Ja se sap: a tot arreu és igual. Ara, sobre Llers, s’hi ha projectat tot un petit món de literatura popular, de corrandes, cançons i rondalles. Deu haver estat obra —potser— dels pobles veïns, que en el nostre país no s’han pogut veure mai. Quina gràcia! Per què les coses són així? Són així, segurament perquè es tracta de banalitats, de criaturades que tothom sap. És a conseqüència d’aquestes vulgars collo-nades que el poeta escriví:

Es tracta de produir la impressió que Llers és un poble sense fe ni llei, de bruixes de mala sang, d’homes obsessionats pel cultiu de la vinya, que ni tan sols tingueren respecte per la processó que hi feien el Dijous Sant. El senyor Fages descriu admirablement aquesta processó —que per la lectura és potser més cristiana que la processó de Verges, tan barroca, que té tanta anomenada. Al poeta, sembla engavanyar-lo aquest fet:

La història s’acaba d’aquesta manera, més aviat desagradable:

Llers és un poble rural d’aquesta comarca com un altre. Aquelles famoses torres que tenia a l’època feudal, i que segons Desclot li donaven importància militar, caigueren per sempre més. Aquí mateix es conta com, aquest poble sortí de la darrera guerra civil més aviat escrosto-nat i arrasat. Les notícies relacionades amb la processó semblen més aviat de l’època de l’Empordà federal i subversiu —o sigui essencialment anticlerical— que d’una època arcaica. Per altra part, les bruixes també en fugiren. En relació amb aquesta desaparició, el poeta Fages de Climent diu una cosa del més gran bon sentit.

L’atribueix a l’aparició en el terme de la fil·loxera, que en matà les vinyes, i el vi fou tan escàs, per no dir acabat. Mortes les vinyes i el suc debolit, les bruixes s’en volaren i foteren el camp —per dir-ho clar. No crec que es pugui donar de la bruixeria, en relació amb el vi, una idea més clara. La desaparició de la bruixeria de Llers és confirmada per Pere Coromines en el seu llibre «Les gràcies de l’Empordà» —que al meu entendre té una gran qualitat i és digne de tots els elogis més fonamentals. Els versos, tot i ser presentats en forma equívoca, són aquests:

«Les bruixes de Llers» conté diverses rondalles. La primera és la de la Pubilla de Lledó, que era prodigiosament bella i que, havent comprat confitura a una vella bruixa, quedà emmetzinada i morí. Després apareix la balada de la pastorel·la i el soldat, que és un soldat que se n’anà a la guerra contra França després d’haver donat l’anell de prometatge a una noia, que, com que trigava tant a tornar, acceptà un altre anell i el soldat quedà embruixat. Continua la història de l’enterramorts de Llers i campaner i de la marxanda, que era la seva amistançada, i del seu marit, que era un bon home, un tros de pa, i de la fi que feren, que fou molt desgraciada, i no pogueren ser enterrats en terra sagrada, per un escalfament eròtic de temperatura elevada. Ara, potser la rondalla millor és la del carboner fort i puixant que, fascinat per tres bruixes bellíssimes, d’ulls blaus —en la producció poètica de Fages, els ulls blaus femenins solen tenir preferència—, s’emporten al Canigó cavalcat per les tres bagasses. ¿Amb quin vent navegaven pels aires? Per a pujar al Canigó des de l’Empordà, calgué que s’entaulés una imposant garbinada. No crec que les bruixes naveguessin per l’aire amb un vent contrari. A les congestes del Canigó es divertiren —tres i un— i follaren. Degueren tornar amb l’erotisme satisfet, amb una mestralada considerable. En el moment del retorn, el poeta té un moment feliç i escriu:

Les bruixes casades —que també n’hi havia— tornaven a casa seva, després de les seves navegacions nocturnes per l’aire, hi entraven per la xemeneia i de seguida s’acotxa-ven al costat del seu marit, pures i càndides.

M’he demanat moltes vegades per quina raó el poeta Fages de Climent escriví «Les bruixes de Llers». Els amics que foren del senyor Fages contestaren dient que els dandis de patrimoni petit, sempre que se’n presenta l’oportunitat —i de vegades encara que no es presenti—, tenen necessitat de guanyar diners per a anar tirant. És exacte. Ara: jo ignoro si en guanyà gaires amb aquestes bruixeries, la descripció de les quals indica uns coneixements inusuals. No crec pas que hi fes la pau. La bruixeria ha existit sempre i el llibre té una tendència visible a la moral. És un llibre irònic i ple de complexitat. La bruixeria, que avui ja no existeix presentada com en els segles passats —la navegació aèria de les bruixes és sensacional—, avui existeix com sempre, a causa dels instints humans de maldat. El fenomen és considerable i presenta aspectes —no pas solament en la vida popular— extraordinaris.

Jo he llegit «Les bruixes de Llers» —el llibre, me’l deixà el meu amic Ramon Canet, llibrer a la Rambla de Figueres—, ja tard en la meva existència. Em féu l’efecte com si m’haguessin tret uns quants anys de sobre. El mateix efecte que em produí per primera vegada la meva llarga estada a Cadaqués i les meves converses amb la gent d’aquell poble, converses que sempre s’acabaven parlant de les bruixes i de les seves grotesques però impressionants atzagaiades, sovint doloroses i d’un aspecte tètric impressionant i ridícul.

El llibre titulat «Tamarius i roses» és un bon llibre de poesies, de vegades excel·lent, però que té el defecte de representar els anys precisos en què fou escrit. Aquest llibre potser demostra fins a quin punt el senyor Fages visqué el problema literari català del seu temps. És un llibre de poesies noucentistes —cosa que Fages acceptava— i que una de les persones que el conegué més els últims deu anys de la seva vida, la senyoreta Montserrat Vayreda, considera molt típic. Carles Fages deia sempre que ell es considerava un epígon del noucentisme. I no era. Si les conseqüències del noucentisme li foren o no li foren agradables, si considerà que el noucentisme fou l’essència de la literatura del seu temps, aquest és un fet que es podria discutir. Que Carles Fages veié i constatà que el noucentisme s’acabava —com a aspiració i mètode literari—, no crec que tingui cap dubte. El que no té tampoc cap dubte és que Fages fou un noucentista total i complet i que l’admiració que tingué per l’obra i per la figura d’Eugeni d’Ors fou immensa, indescriptible. Aquest fet, no crec que estranyi a ningú que hagi conegut aquells anys i la literatura d’aquella època. Sobre aquest punt, hi hagué, en el nostre país, un minoria, cultivada, la més cultivada del país, que fou noucentista. El noucentisme representà l’ensorrament total de la literatura rústica del país, no solament dels grans escriptors rurals del passat immediat —el senyor Vayreda, el vell Berga, el senyor Bosch de la Trinxeria, sinó també d’escriptors posteriors tan extraordinaris (dintre la nostra modesta esfera) com Víctor Català i Prudenci Bertrana, sense oblidar un gran escriptor realista, extremament realista, excessivament oblidat, el senyor Girbal i Jaume. Que el senyor Fages de Climent fou un escriptor antirústic, absolutament lligat amb les formes literàries més agudes del seu temps, no té el més petit dubte —sense que això vulgui dir que no caigués en les formes més vulgars del popularisme. En definitiva, l’Empordà ho implica. Ara, no té el més petit dubte: Fages de Climent fou un noucentista total i personalment un admirador absolut d’Eugeni d’Ors. La fascinació que tingué pel Pantarca fou total, absoluta. Davant un fenomen semblant, una qualsevol forma de crítica seria d’una total absurditat. És un fet. El senyor Fages fou amic personal d’Eugeni d’Ors. Aconseguí una cosa no gaire corrent: que posés un pròleg a la «Balada del Sabater d’Ordis», que no és pas precisament vulgar, ni pensar-ho —i que potser és, dels pròlegs de Xènius que jo conec, un dels més generosos, amables i documentats que escriví. Jo crec que el senyor d’Ors fou un intel·lectual inhumà, sovint pedantesc, d’una fredor glacial. Ara, en aquest pròleg a la «Balada», té un moment de comprensió. El pròleg està bé.

No en dubtin ni un moment —i si dic aquesta absurditat és perquè han passat tants anys—, Carles Fages fou un noucentista notori i absolut: d’un noucentisme, és clar, corregit —de vegades, no pas sempre— per la permanent vulgaritat empordanesa —que Déu ens conservi. Ara, el noucentisme és preeminent.

Carles Fages també escriví els «Sonets a Maria Clara», que, segons la senyoreta Montserrat Vayreda, s’arribaren a editar —set o vuit exemplars, que, naturalment, desconec. Aquests sonets, que semblen relacionats amb alguna senyora, no els he poguts llegir de cap manera. Carles Fages escriví tant i, del que escriví, hi ha tantes coses inèdites, que es pot dir que, en la realitat escrita, no se’n coneix res —o molt poca cosa. Poquíssima. D’aquests sonets, n’hi ha de magnífics. El senyor Bech de Careda, que els coneix perquè té una memòria fabulosa —i ajudà a ben morir el poeta a l’hospital de Figueres—, m’ha dit reiteradament que hi ha sonets perfectes.