Més sobre el clima

Jo crec en el clima com a factor bàsic de la vida humana. El clima influeix en els caràcters, temperaments, gustos, idees i resolucions dels homes i de les dones. En aquest país hi ha anys que no hi ha cap dia igual. L’estabilització és impossible.

A mi em sembla que sempre és més agradable de viure en un país estabilitzat o almenys de tendència a l’estabilització, perquè és més fàcil d’adaptar-s’hi, tant si és fred com calent. ¿Com és possible d’adaptar-se a un país d’una variació climàtica permanent, abrupta i esbojarrada? Però, què hi farem? Aquest és el nostre país i no en tenim d’altre. Un dia vaig sentir dir, al meu amic Planas, de Castelló d’Empúries, avui advocat a Girona, que el clima de l’Empordà és terrorífic. L’adjectiu és fort, però és exacte. Es un clima que d’un cantó és favorable a la misèria agrària i de l’altre és contrari a aquell mínim de comoditat que una persona com cal necessita per a viure.

Els experts de la climatologia aconsellen de mirar, de vegades, el cel i la terra, per tenir-ne una idea vaga, certament. A mi m’agrada de mirar el Canigó, que del meu rodal és fàcil de fer-ho. El Canigó és la força còsmica més important que tenim en el país. A mi m’agrada de mirar-lo, tant a l’hivern, quan és ple de neu, com a l’estiu, que és més fosc —una immensa mola mineral. Alguns literats, fascinats, l’han descrit: Bosch de la Trinxeria, el poeta J. S. Pons. A mi m’agrada, encara que sigui de tan lluny, mirar com s’hi formen, a sobre, les gropades. En un moment determinat, les gropades es posen a caminar. Les del Canigó solen emprendre —encara que no faci vent— una direcció sud. «Tindrem pluja!», diuen els pagesos. Tindrem el que vindrà i llestos. La gropada sol començar amb llamps molt llunyans, amb trons molt febles, foscos i trencats, però que es van apropant. No camina pas sempre en línia recta; de vegades es desvia un quart a ponent o un quart a llevant. De vegades no troba cap obstacle i va caminant normalment. Els llamps i trons s’acosten indefectiblement. Els llamps cada vegada són més clars, prodigiosos, acolorits. Els trons es tornen més acostats i més forts. La gent té por d’aquestes delirants manifestacions elèctriques. I llavors poden passar moltes coses. La gropada domina el nostre rodal i primer pot portar pluja, cosa sempre benvinguda perquè és l’única riquesa agrària que tenim. De vegades en fa massa, i el resultat és maligne, o en fa poc, i la desil·lusió és total. Altres vegades pot portar pedra, i la pedra és contrària a tots els esplets del país. I de vegades, encara, poden arrencar mestralades que fan tremolar la terra. Una gropada de tramuntana (mestral) del Canigó domina totalment. Si és de dia, el grop de núvols queda diluït. Al cap de poques hores, el cel queda blau i d’una netedat perfecta. El vent xiula i entra per tot arreu: si passa pel Canigó nevat és fredíssim. En el món vegetal, l’arrasament és considerable. Si és a la nit, les estrelles brillen, la mandra de la lluna malenconiosa sembla animar-se, els esclats de les estrelles grosses són una meravella.

Però també sol passar una cosa inconcebible, i és que mentre es va formant la gropada del Canigó se’n forma una altra sobre el mar, al sud, a tocar de la costa. Aquesta gropada s’acosta cada vegada més amb tot el seu aparat elèctric, de vegades vivíssim. Els dos grops es van aproximant. Arriba un moment que topen i el resultat és aleatori, com tantes persones de l’Empordà Petit saben perfectament. De vegades, la gropada del Canigó és dominant i projecta sobre el mar la que té davant. Altres vegades queden una davant de l’altra i lluiten a través del que anomenàrem fa un moment la dialèctica còsmica. Hi ha moments que no arriben a acostar-se i s’aboleixen. Altres vegades lluiten un temps més o menys visible i constatable. En altres moments, guanya l’una o l’altra, segons la força que tenen. Les gropades del sud solen anar precedides de moltes hores de vent del sud —xaloc, migjorn o garbí—, vent que fa passar sobre el litoral una llarga processó de núvols teatrals i aparatosos i que projecta sobre el fons del golf del Lleó. Però altres vegades guanya la gropada canigonenca, que no va precedida de vents forts, però que pot arrencar mestralades sinistres que tant poden manifestar-se a l’hivern com a l’estiu, encara que potser a l’estiu no tan sovint. De tota manera, la tramuntana que he vist produir-se tantes vegades abans de la sega del blat, l’ordi i la civada, i que en diem la de Sant Antoni i que s’emporta els grans volant per l’aire, no em deixarà mentir.

I si existeix aquesta fatídica dialèctica còsmica nord-sud i al revés, que és potser l’essència del nostre clima, sobretot a l’Empordà Petit, serà indispensable referir-nos a una altra que és la de llevant a ponent i el contrari. Les gropades de ponent són rares, com ho són els vents d’aquesta direcció, i en aquest rodal tenen un nom: les gropades de l’estany de Sils. Avui, els estanys de Sils han perdut visiblement importància, però les gropades d’aquesta direcció existeixen i solen portar mal temps, pluges molt sovint. Tenen molt més relleu les gropades dels vents d’Itàlia, les llevantades, els temporals de llevant, tot i que, segons molta gent, han perdut les proporcions i la força que tingueren quan jo era petit. Les persones del meu temps, i els més joves i tot, es deuen recordar d’aquelles llevantades que solien durar set o vuit dies, amb pluges de ratxa i calma indefectibles i que les criatures consideràvem una secreta delícia, perquè mentre duraven no anàvem a estudi ni un sol dia, cosa fina. Quina meravella, poder jugar tants de dies, mentre el vent bufava i la pluja regalimava i entelava els vidres! Els temporals de llevant d’avui potser no sovintegen tant ni són tan llargs com els d’aquella època, però encara existeixen i no hi ha cap raó per a creure que no poden tornar a ésser com foren. Val més abstenir-se de fer pronòstics i profecies sobre la naturalesa, la marxa de la qual no té res a veure amb el nostre incipient i grotesc racionalisme. Quan es produeix un d’aquests temporals, encara sento la remor que fa el mar sobre el coster de casa estant, que n’és allunyada quatre quilòmetres ben bé. La badia de Cadaqués, oberta a llevant, ha sofert molt dels seus estralls i gairebé tots els naufragis que s’hi han produït tingueren aquesta causa. El litoral comprès entre el Sala-tar de Roses i el cap de Sant Sebastià i el cap de Tossa en foren castigats considerablement. Els temporals dels equinoccis, el de les bótes a la tardor i el de les faves a la primavera, sempre foren de llevant. Al Maresme he vist, per aquesta causa, com el mar s’emportava les vies del tren. La lluita entre els ponents i llevants potser no és tan habitual com la del nord-sud, però existeix.

El nostre clima prové, al meu entendre, d’aquests elements en lluita perpètua i absolutament visible a l’Empordà Petit, que és exactament el camp d’aquesta discussió —per dir-ho d’alguna manera— infinita. La característica del nostre clima és la inestabilitat, el desori, la variació pura i simple. Per això he escrit tantes vegades que en aquest país és difícil de viure-hi dos dies iguals, seguits. Les sorpreses són permanents. Fer de pagès a l’Empordà és complicat i difícil. No vull pas dir amb això que aquestes sorpreses siguin totalment negatives. La pluja, per exemple, de tota manera és la nostra riquesa agrària més positiva. Les sorpreses són constants. De vegades plou massa, de vegades plou poc, de vegades gens. Rarament plou bé, perquè sempre es pot donar el cas que, després d’aquesta enyorada regalia de la naturalesa, una mestralada o una tramuntana de Roses o un entaulament de provences destrueixi tot el que no és arrecerat i defensat del vent. Encara els xifrers, com a defensa de la tramuntana, tenen poca acceptació, perquè diuen que és un arbre de cementiri. Què hi farem… De vegades fa un fred insòlit en moments de l’any que no n’hauria de fer. L’hivern i la primavera del 1977 han estat una meravella. El temps es donà a la bona i ha estat inexplicablement temperat. Ha plogut prou i no ha fet tramuntana. Els esplets han crescut ràpidament. Hi ha hagut herbes per a les vaques, a rebotir. No hem passat cap dia sense el pànic de la tramuntana. No s’ha produït —per ara, s’entén. Però no hi ha res segur. Tot pot venir. És tan cert el que dic que la tarda del 27-3-77 s’entaulà una mestralada considerable, després de tantes setmanes de bon temps inexplicable, després del diluvi d’aigua que caigué al matí sobre la frontera i l’Empordà, diluvi que vaig viure en un viatge que amb el meu amic Sagrera emprenguérem cap al Beaujolais i la Borgonya, paratges on férem una estada inoblidable. A l’Empordà, només s’hi està bé quan no fa tramuntana. Si es pogués abolir, el país seria incomparable. Estem destinats fatalment a viure entre dos extrems: els vents del sud, malenconiosos, depriments, plens de migranya, humits, i aquesta pressió violenta i seca de les mestralades furients. Encara de vegades trobo persones velles, mortes de fred, que em diuen: «La tramuntana, fresca i sana». Jo m’he malfiat sempre dels nostres refranys, sobretot dels posats en vers. En el nostre país hi ha hagut una tal quantitat de poetes mediocres, per no dir dolents, que han arribat a fer rimar les coses més absurdes i grotesques. Que el mestral és fred és segur, sobretot si no es té un foc per a recollir-se. Tot això prové de les romeries que, segons els nostres historiadors, es feren sobretot a l’Alt Empordà, segles enrera, per demanar a la Providència i a Nostre Senyor que excités el buf de la tramuntana per augmentar la salut de la gent. Com devia estar la medicina en aquells segles, valga’m Déu! Perdó… Devia estar com està avui l’anomenada ciència mèdica, que no ha estat mai cap ciència, però que potser era més barata que la present —amb les petites excepcions que cal posar, naturalment. Potser hauria resultat més saludable que els romeus de les processons i de romeries destinades a demanar l’augment del buf de la tramuntana s’haguessin quedat a la vora del foc de casa seva, sota la llar.

El que no té dubte és que l’Empordà té un clima molt atrabiliari i totalment indiscret.

En el volum de l’Obra Completa titulat «El meu país» hi ha moltes notícies sobre l’Empordà i el seu clima. Aquestes realitats que acabem d’escriure en podran ser un acompanyament.