Els límits de la comarca

Els límits de l’Empordà són conjecturals, com sol succeir en totes les coses de la vida. Ara, els qui en som fills tenim una certa idea dels límits de la nostra comarca, encara que només sigui per intuïció o pel fet de sentir enraonar la gent.

L’Empordà limita a llevant i al sud amb el mar Mediterrani. La seva darrera població important a migdia, és Calonge, que té un terme molt gran. La comarca s’acaba per aquest cantó, quan les muntanyes de les Gavarres arriben al mar en un punt determinat sobre la carretera de Palamós a Sant Feliu de Guíxols. De manera que la Platja d’Aro, la Vall d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, no han format mai part de l’Empordà, encara que pertanyin al districte judicial de la Bisbal. Són espais de la comarca de la Selva, que és una comarca d’una gran bellesa, objectivament parlant.

Les Gavarres, a ponent, separen l’Empordà de la Selva, i així, sempre en direcció nord (més o menys) arriben al congost de Girona, que és la gran porta de l’Empordà. Per aquest congost, hi passa el Ter, el tren gros i la carretera de Girona a Palamós. Després del congost, les muntanyes, ja més suaus, continuen cap al nord a buscar els límits de la Garrotxa, límits que passen a ponent de Banyoles, que és la capital del Terraprim d’Empordà. Banyoles és una població en franca ascensió i molt important, amb una força de personalitat considerable. Del cantó de ponent aquests són els límits de l’Empordà fins a la frontera amb França.

I ara hem arribat a la part nord de la comarca i la cosa es torna més complicada. Diré la meva opinió personal. Del cap de Norfeu, per Cadaqués, Pení, el Port de la Selva, fa Selva de Dalt, el monestir de Sant Pere de Roda, el Port i la vila de Llançà, Garbet, Colera i Portbou, no han estat mai un espai empordanès. És un retall del Vallespir sobre la frontera amb França que fou acceptat —amb gran treballs— pels negociadors del Tractat dels Pirineus francesos, que seguiren les directrius del sinistre arquebisbe (de París) Marca. Al meu entendre, el que separa aquest espai de l’Empordà són les muntanyes de Sant Pere de Roda, o sigui de la Verdera antiga, avui desèrtica, trista i pelada. És el mateix que passa amb l’Alta Garrotxa i ía Baixa: la primera notòriament del Vallespir i l’altra, del país. De manera que jo crec que les poblacions de Pau, Palau-saverdera, Garriguella i més a ponent Darnius, Agullana i Maçanet de la Selva són poblacions de l’Empordà. Tot el que és a l’altra part d’aquestes muntanyes forma part del Vallespir, cosa que per als naturals del país té poca importància, i si no hi hagués la frontera política no en tindria cap. França volia fer un país de fronteres naturals i en aquests rodals ho ha aconseguit, encara que de vegades hagi donat algun retall.

I aquesta és al meu entendre la limitació física i real de l’Empordà. Si alguna persona hi té alguna cosa contrària a propugnar, espero que ja ho dirà.