La indústria suro-tapera

EL senyor Agustí Calvet, que era de Sant Feliu de Guíxols, que utilitzà en la literatura i el periodisme el pseudònim de Gaziel, solia dir que els últims decennis d’aquests dos segles l’Empordà havia tingut dues grans cucanyes: la indústria suro-tapera, que se n’aprofità amb la comarca de la Selva, i el turisme. Sospito que és una afirmació indiscutible.

La indústria suro-tapera és segurament prou antiga. En la memòria de molta gent del país hi ha la idea que els productes d’aquesta indústria foren transportables, per via marítima, a la fira de Bellcaire (Beaucaire), a Provença, en el Roine, per expandir-los sobre França i el nord, sobretot després que Dom Pérignon, benedictí d’una abadia de Champagne, proposà per a tapar les ampolles de vi espumós els taps de suro —cosa que en definitiva donà origen al xampany francès. En les «Memòries d’un turista», de Stendhal, hi ha una gran descripció de la fira de Beaucaire, que fou importantíssima i Per a aquesta indústria molt eficient. Jo encara he aconseguit a Palafrugell l’existència d’un oficial de duanes i d’una autoritat marítima, perquè de Calella sortien vaixells de vela carregats de productes del suro que anaven a la fira de Beaucaire o altres llocs del litoral. En un vell indret de la City de Londres hi ha un carrer anomenat Cork Street. Aquest nom, ¿no vol pas dir que a la capital d’Anglaterra el comerç del suro o dels seus productes no tingué una determinada realitat? El que jo no sé és si aquests objectes provenien d’Espanya o de Portugal. Per altra part, és constatat que després de la proposició de Dom Pérignon, vers 1750, fou creada, exactament a Agullana, la primera indústria suro-tapera d’aquesta comarca. Tota la part septentrional dels Pirineus orientals és plena d’alzines sureres, i fins i tot hi ha un poble, en aquest rodal, que en diuen Sureda, poble que conec, perquè el meu amic el poeta J. S. Pons hi tenia una casa que he freqüentat. Que el negoci d’Agullana fou creat per algun rossellonès és gairebé inqüestionable.

Aquesta història d’Agullana degué ser el principi del negoci del suro a l’Empordà. Gairebé totes les primeres famílies que tingueren importància en aquest afer pro-vingueren del Rosselló o de la frontera amb França. Fer-ne una llista seria molt llarg i, per tant, impossible en aquest escrit. Vingueren per aprofitar la mata de suro de la Gavarra i s’instal·laren en pobles de l’Empordà i la Selva. Tot l’Empordà és voltat d’alzines sureres, excepte l’espai del Terraprim, fronterer amb la Garrotxa. Les suredes de la Gavarra avui tan abandonades, les de la frontera, algunes tan ben arreglades, les immenses suredes que hi hagué al voltant de Sant Pere de Roda, a Sa Verdera, avui totalment destruïdes —destrucció que ha creat un paisatge purament mineral, lamentable—, les suredes que hi ha, encara avui, sobre Espolla, la Maçana i el coll de Banyuls, alguns suros incerts que hi ha a la península de Cap de Creus, demostren plenament que l’Empordà és un país envoltat per aquest arbre. Em fa l’efecte que, a Cadaqués, hi arribà a haver una fàbrica de taps. Que tot aquest panorama ha anat una mica de baixa —en alguns punts la baixa ha estat total— no té dubte. Però aquesta fou i és la realitat.

La indústria del suro tingué moments culminants. El primer fou potser el d’abans i després de la guerra del 70, o sigui de la guerra franco-prussiana. Si haguéssim de fer ara una llista de branques de famílies que portaren i dirigiren la indústria del suro a l’Empordà i a la Selva i s’establiren a l’estranger per vendre els seus productes, faríem aquest capítol inacabable. Si hi afegíssim els obrers de la indústria que emigraren a l’estranger per treballar en aquest negoci, la llista seria interminable. És per aquesta raó que gairebé totes les famílies de les poblacions sureres hem tingut o tenim parents a l’estranger perquè aquesta indústria ha tingut i té unes proporcions internacionals. I, aquests noms, els trobaríem no solament en els països productors de vins, cerveses i tota mena de líquids embotellats del continent europeu i en els països ae producció de primera matèria, sinó en els països de consum dels continents més allunyats. I, si afegíssim a aquestes llistes els noms dels estrangers que s’establiren en aquest país per posar-hi fàbriques d’aquesta indústria, tot plegat faria un llibre d’unes proporcions extraordinàries. Citarem només una gran firma estrangera que tingué en aquest país una gran importància: la casa Bender, de Frankental, Alemanya. Podríem citar-ne d’altres: angleses, franceses i no cal dir nord-americanes. Tot això que estem formulant, s’hauria d’estudiar amb detenció, perquè aquesta és la història d’aquests últims segles en una part de l’Empordà i de la Selva, comarques separades per la gran mata de suro de la Gavarra. L’Empordà, abans d’aquesta industrialització, fou un país agrari, pagès i estrictament romanitzat. La indústria surera creà un món literalment cosmopolita 1 mundial. Quan el mateix fet es produí, molts anys després, a Portugal, els resultats foren iguals.

Aquest fenomen tan estrany té una causa de la qual s’ha parlat poc i que és essencial. L’alzina surera és un arbre molt lent que produeix un producte —el suro— que amb els anys té tendència a degenerar, sobretot si les alzines són tan espesses i els coneixements dels propietaris —amb les excepcions, és clar— són escassos. El suro d’aquesta comarca produí, inicialment, un suro meravellós, que els francesos, productors dels millors vins del món, anomenaven, amb gran elogi, el liège rosé catalan. Els trefins que han sortit d’aquest país per tapar el xampany francès han estat prodigiosos. Ara, el suro degenerà i pràcticament s’esgotà. Els fabricants de la comarca no tingueren més remei que comprar la primera matèria a Andalusia i Extremadura. A la Península Ibèrica hi ha mates de suro fenomenals. En aquests països i en general a tot arreu del Mediterrani, algunes persones d’aquest país hi tingueren arrendaments de suredes considerables. Un d’ells fou el meu admirat familiar senyor Esteve Casadevall, que en tingué a Sicília, com els Vergés Barris en tingueren a Alger, com el senyor Vilaret, de Sant Feliu, en tingué a Andalusia, i altres que en tingueren a Còrsega. Ara bé, quan els nostres fabricants anaven a comprar suro al sud d’Espanya es trobaven que el seu suro només podia ser objecte de lliure canvi.

Mentrestant a Catalunya, i a Barcelona principalment, s’havia iniciat el proteccionisme industrial, originat pel senyor Güell i Ferrer —davant el qual em trec el barret— i que, després de grans esforços i gràcies a l’ajuda dels polítics catalans i als obrers del país, fou al cap de molts anys implantat. Els fabricants del suro, àvids de la primera matèria, es trobaren amb uns venedors totalment lliurecanvistes. Es produí el contrast: la gran indústria catalana entrà en el proteccionisme. La indústria del suro no pogué sortir del lliurecanvisme; el contrast fou total. Els grans propietaris de suros cregueren que havien d’exportar la primera matèria (que era or pur) i no tingueren cap interès a fer cap indústria per a exportar treball. I aquest fou el problema, que no ha canviat i es troba avui exactament igual. La posició dels propietaris era absurda, però les coses són així i no poden ser modificades.

I aquest és el fet que explica que la indústria del suro sigui cosmopolita. El suro s’ha pogut comprar i vendre en un règim de pur lliurecanvisme, i per això hi ha fàbriques a tot arreu, des de Rússia a Buenos Aires i Xile i des dels països escandinaus fins a Califòrnia o Austràlia. No crec que hi hagi hagut enlloc del món una cosa semblant. Ha estat la bogeria d’Andalusia, amb el suport de l’Estat. Però potser no hi havia altre remei. Vendre or pur és fàcil; vendre productes industrials és més complicat.

I així anàvem tirant, a pesar de l’època més prehistòrica i sanguinària d’Europa, que és la que jo he viscut. Després de la Primera Guerra Mundial, es produí una gran revifalla. El suro aglomerat i els discs, productes insignificants. El suro aglomerat ha anat molt de baixa. El disc aglomerat es dedica a pures collonades: productes farmacèutics, coca-cola, etc. Després hi hagué la botella dels plàstics. Els plàstics no semen per a tapar líquids importants. La indústria del suro va tirant. És una indústria totalment internacional, perquè la primera matèria és lliure. I així anem tirant amb plena prosperitat, amb un lleuger augment de proteccionisme en l’exportació, cosa que s’havia d’haver fet fa molts anys. I així la situació és normal.