El compromís de Casp

Encara que sembli mentida, jo sóc un lector de Machiavelli, potser pels anys que he passat a Itàlia. Per mi el secretari de Florència i la seva obra, sobretot Pobra històrica, és una força que no s’acaba mai. Home intel·ligentíssim, gran observador, proposà el que ningú no havia vist: l’expansió, el domini de grans Estats, pel domini o per la força o pels casaments de tendència unitària. Així es formaren França i Espanya, enormes baluernes d’extensió fenomenal. Machiavelli ho veié clar, però ningú no en féu cas.

Vaig demanar a Vicens i Vives que m’expliqués el Compromís de Casp —sense cap gota de sentimentalisme. Em digué que era una cosa difícil de comprendre, pel fet que s’han projectat sobre aquest fet històric les idees del nostre temps, que són totalment oposades. El Compromís de Casp, fet en un moment de fabulosa expansió i de domini, és un fet increïble. Vicens em deia: En aquell moment, Castella era molt més rica que Catalunya, a causa de la mesta i d’un començament d’industrialització, que Catalunya encara no tenia. Amb el Compromís de Casp degueren voler posar una base més o menys jurídica a la dominació. Sempre es feren papers: que els papers no tingueren cap importància també és evident. Si s’elimina, del Compromís de Casp, el sentimentalisme que hi han projectat els historiadors moderns, no hi queda pràcticament més que el domini, que fou un fet legalitzat per un compromís. A Casp, molts plegats de la Confederació quedaren fotuts gràcies a la fraseologia de Vicent Ferrer, valencià, que era un home prodigiós que feia miracles. De miracle, no en feia cap; però com que la gent s’ho pensava, tenia un immens prestigi. El tingué més enllà dels Pirineus, valga’m Déu! Fou un escriptor important, un predicador demagog, que no arribà mai a la sola de la sabata de Girolamo Savonarola, però eficient, un personatge que en una reunió feia efecte —sobretot davant els delegats de Casp. El Compromís de Casp fou un pur incident, no res.

No crec que, a la reunió de Casp, hi assistís cap empordanès. Això m’ha portat a fer una enquesta entre els empordanesos de totes les tendències —i perdonin el meu patriotisme comarcal— sobre aquest gran esdeveniment. Les persones que he consultat, els cultivats, m’han dit que la cosa era molt vella i que no es recordaven de res. Dels altres, no n’he tret ni el més petit record, no n’havien sentit parlar mai, etc. Ara, és evident que els historiadors i alguns erudits han carregat el fet de sentimentalisme vibràtil i d’una gran transcendència. Si les coses d’aquella època fossin com les d’avui, tindrien un sentit. Avui, després de tants segles, no en tenen cap. La posició del qui fou més tard sant Vicent Ferrer no crec que s’hagi desmillorat gens a conseqüència del Compromís de Casp. Tota la resta són pures petiteses totalment oblidades i inexistents.