La construcció de les esglésies romàniques

És entre la gran majestat de Carlemany —que fou anomenat emperador del món civilitzat (o sigui del vell Imperi romà) i màxim pontífex d’Occident— que s’ha de col·locar l’enorme quantitat d’esglésies —naturalment romàniques— que s’elevaren en aquest país. El període és obscur, però tot fa suposar que aquesta proliferació eclesiàstica es produí en el moment que els historiadors anomenen de pau i treva. És gairebé evident que a la Garrotxa i a l’Empordà es construïren moltes esglésies romàniques. Es produí sens dubte una gran revifalla religiosa i es construïren moltes esglésies. Gairebé totes les esglésies d’aquesta època que es construïren a la Garrotxa estan en peu —cosa que no vol pas dir que no es trobin en la decadència, la destrucció i l’oblit més purs. A l’Empordà també se’n construïren moltes; però, a conseqüència de les vuit invasions que ha sofert Empordà, una gran part d’aquestes esglésies han estat destruïdes. Encara en queden algunes, poques. Els meus amics. Sala i Puigdevall, de Castellfollit de la Roca, han fet un inventari de les de la Garrotxa. N’han trobades més de 134 que cauen enmig de la solitud més impressionant. Ja n’han reconstruïdes algunes. Gràcies a Déu. Si el moviment persisteix, en salvaran més. El fet és importantíssim, i la col·laboració de la gent, en aquest sentit, ha estat impressionant. A l’Empordà hi ha hagut també moltes esglésies romàniques, però la més gran part han estat destruïdes per les invasions que aquesta comarca ha tingut. Ja se sap que, en aquelles invasions, la primera ordre que es donava consistia a convertir l’església en caserna de cavalleria. Al Ripollès, a l’Empordà i a la Garrotxa hi ha Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Besalú i Vilabertran, grans conjunts romànics. La porta del monestir de Ripoll és una meravella universal. Tota la resta és d’una fredor indescriptible. Sant Joan de les Abadesses ha tingut una restauració (Duran Reynals) perfecta. A l’Empordà, Sant Pere de Roda és una ruïna pura i simple, de restauració dificilíssima, sempre que algú ho vulgui fer. A mi m’agrada el romànic rústic, pagès, vulgar, fosc, popular, íntim, sense la immensa pedanteria de la vida moderna.

A l’Empordà el que hi ha més són ruïnes. Amb el seu gran llibre sobre el romànic d’aquestes terres el meu amic Badia ho ha demostrat, i n’ha donat molts elements de bellesa i de decrepitud. Tenim el que podem. La nostra història ha estat adversa.

El senyor bisbe de Girona Gotmar —que sembla un nom visigòtic—, situat a l’època a què fèiem al·lusió al principi d’aquest capítol, consagrà una gran quantitat d’esglésies romàniques en aquest país. Davant aquest senyor, em trec el barret.