Les poesies
Quan s’acosten les festes de Nadal, els innombrables poetes del país, tocats pel tàvec de les grans festivitats, són el cantabili de les grans diades, formigue-gen en els textos pertinents dels quatre evangelistes i escriuen poesies que estampen generalment il·lustrades. No saben pas dir res de nou o de particular, gairebé tots escriuen el mateix, però ho fan amb un ímpetu remarcable. Carles Fages, bon tradicionalista, escriví també moltes d’aquestes banalitats, però les seves poesies nadalenques tenen, sospito, originalitat.
Davant la Nativitat, escriví, per exemple:
Jo que li dic al Déu Infant:
—Sou tan menut a l’establia
talment que sempre així us voldria
perquè em sap greu que us féssiu gran.
Per al darrer dia de l’any:
Aquest vespre, en l’arqueig
—on ha anat, que no el veig?—,
s’ha perdut un estel.
Au, busqueu-lo pel cel
darrer dia de l’any,
o en el vas de xampany.
Per la fuga de l’estoig
au, tremola de goig,
mitjanit ja s’inclina…
L’ha trobat amagat
en el llavi morat
de la meva veïna.
L’«Auca d’una nit d’hivern» —nit de traspàs— és prou ben girat.
En l’aiguavés del tedi irresolut
d’un ràfec de meteors impàvids
abandono, contrit, els sutzes hàbits
de la meva contumaç joventut.
Va ésser en l’acròpolis granítica
de la vella ciutat levítica.
Era en l’àgil nit de traspàs
i les flames de purgatori
de la llar brunyien el vori
i la caràtula era un antifaç.
Traspuava un esblaim d’anhel
en l’avet piramidal de Noel.
La nit era de quars i de vidre
i en l’espluga fatídica, rupestre,
l’espitllera traïa la clepsidra
del zodíac de Sant Silvestre.
Les espases no s’avergonyien gens
de la degollació dels innocents.
Hi havia la didàctica en gris,
escassa de salut per fer-se monja
i la del jersei verdet taronja
que ha cancel·lat un rude compromís.
Una bacant libava. Era el residu
pel sàtir ros, desahuciat o vidu.
Hi ha la dactiló —aquella noia
que, de divagar per la Devesa,
s’ha encomanat uns aires de princesa
amb ínfules de paranoia.
També escriví un epigrama d’any nou, que diu així:
Oh, si podia seure al teu costat
aquesta nit d’any vell i nova vida:
t’ofrenaria un bes desesperat
davant de tots, amb castedat fingida!
Hi ha així mateix aquesta epifania:
¿Quin astròleg ens diria
quantes puntes té l’estel
que es retalla en l’airecel
de la nostra Epifania?
L’«Oració al Crist de la Tramuntana» té molta fama. Diu així:
Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat.
Doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa,
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.
Aquests versos, que des del punt de vista agrari són perfectes, no demostren pas, sembla, que Carles Fages fos un propietari rural coneixedor i experimentat. Més aviat la gent creu que fou tot el contrari.
La senyoreta Vayreda ha recollit, també, els versos que segueixen, que semblen ser el colofó (no publicat) el seu llibre, raríssim, titulat «Sonets a Maria Clara». Diuen així:
L’infant plora perquè t’has menjat una rosa.
No ploris més, infant!
Les roses ressorgiran
en la nit constel·lada de somnis
Ingenuïtats, il·lusions de l’esperit, però en fi… Deixem-ho córrer. Sobre aquest recull de poesies del senyor
Fages que estem fent s’haurien de fer unes observacions. El poeta escriví sempre poesies, en els primerencs i en els darrerencs anys de la seva vida. Sobre els primers, n’hi deu haver encara molts d’inèdits, però els que ell cregué millors —«Tamarius i roses» i els «Sonets a Maria Clara»—, han estat editats a tiratges limitadíssims, i això ha fet que jo no en tingui la més petita idea. I és natural que sigui així, perquè els qui els tenen se’ls guarden per a ells. D’aquesta etapa, en formen part els seus poemes narratius: «Les bruixes de Llers», «Balada del Sabater d’Ordis», sobre els quals hem parlat en aquest llibre. Després hi ha els poemes —i epigrames— darrerencs, molts dels quals són inèdits i volen per aquests espais. Són els que escriví els darrers deu anys de la seva vida, que passà sobretot a Castelló d’Empúries i a Figueres. A Figueres, sobretot, arribà a ésser un home extremament conegut i popular —un home que algun dels seus amics qualifica, sempre dintre la seva diríem tendència, pintoresc. Així com Dalí s’ha fet el pintoresc ell mateix, a Fages, el pintoresc, no se’l féu ell, sinó la ciutadania.
A Figueres, Fages féu la vida del desesperat normal, conservador però bel·licós —en el terreny judicial sobretot—, per dir-ho d’alguna manera. Freqüentà molt el bar Nouvel, de la Rambla, on tingué amics de Castelló, propietaris rurals i no cal dir el principal —el marquès de Sant Mori. Passà vagament per la llibreria del senyor Canet. No fou pas un client del Casino. Els seus amics permanents, els seus últims deu anys, foren les tres senyoretes, que ell anomenà les cariàtides, i els artistes de fa població, sobretot el pintor Sibeques. Amb aquest pintor, que es titulava socialista-idealista, hi tingué una gran amistat, cosa curiosa, si es té present que Fages fou un reaccionari inveterat. Li dedicà aquests versos:
Totes les pinacoteques
que s’estimin una mica
sabran el que significa
tenir un oli d’en Sibeques.
Però, la seva cordialitat, la projectà sobre les cariàtides, les tres senyoretes lletraferides que li feren una gran companyia als anys esmentats i sobretot quan entrà a l’hospital.
La Maria d’Agullana,
la Montserrat de l’Antiga
la Matilde dels ulls d’or
són la botticelliana
trilogia que abriga
la nuesa del meu cor.
Sobre la primera, escriví:
Ai, Maria d’Agullana,
quin cos tens més vincladís
de tanagra emporitana
maniquí de Tamarís!
L’amistat cordialíssima que el poeta tingué amb Montserrat Vayreda fou extraordinària. Aquesta senyoreta fou probablement la primera cariàtide —si és que aquestes coses es poden numerar. Li dedicà moltes i moltes poesies. Començà escrivint uns versos sobre el Noguer de Segueró, que és on nasqué. Són aquests versos:
Puigsacalm, al fons; la pollancreda
i el xaragall. La delicada laca
d’un presseguer verd lila, ornat de seda,
juga amb un núvol blau, que s’esparraca.
I esbarriades en la terra opaca
d’ací d’allà, com una fina taca
pastura un folc de vaques d’en Vayreda.
A Montserrat Vayreda, li dedicà aquests versos:
Tot el país rublert de flors madures
és un mirall de llum i el dia es fa
vivent com una capsa de pintures
tremoladisses dins la teva mà.
Fou probablement la primera de les cariàtides la que portà al poeta devers la Garrotxa. La senyoreta Vayreda posseeix una masia una mica rònega voltada d’un paisatge prodigiós a la vall d’en Bas, amb la fageda d’En Jordà, mirant al nord a la dreta. Al meu modest entendre, la vall d’en Bas és la més bella de totes les que envolten la ciutat d’Olot. Quina meravella! I a més a més és una vall productiva: les userdes i els blats de moro d’aquest rodal, en el seu temps, són una satisfacció prodigiosa. En aquesta vall, que té les muntanyes de Collsacabra a ponent i les de la Baixa Garrotxa a llevant, amb el Fluvià, que va cap a Olot endormiscat, i el Brugent, que baixa cantant cap al Ter, hi ha la masia de l’Antiga del Corb, que és el nom de la que esmentàvem. Amb Ta de les cariàtides, el poeta hi anà moltes vegades. Pel novembre del 66, n’escriví una reminiscència:
He creuat l’estricta cleda
del teu Paradís Trobat.
Passa un faig amb la casulla
i un om amb mitra d’abat.
¿Què en vols fer, de tanta seda,
què en vols fer, de tant de blat
de moresc i tanta fulla, Montserrat?
A pleret per la vereda,
entremig de Tilde i Rat,
si plou Matilde m’abriga
amb un paraigua morat.
La mestressa de l’Antiga
ran de la font m’ha ofrenat
una almosta d’aigua freda,
Montserrat.
El clavell dins la galleda,
cresta de gall al terrat,
la dàlia estima una rosa,
el gos festeja amb el gat,
el faig amb l’heura es desposa.
¿Què en vols fer, de tanta seda?
El lligabosc que s’enreda
a l’avet. Per doble fita,
l’arracada d’una ermita.
De Maragall i Vayreda
els noms dringuen de costat.
El verdet decora el coure
Presseguer, pollanc i tuia.
Frisa un càntic d’al·leluia,
Maria Àngels ha arribat.
No seria pas impossible de pensar que el cèlebre «Elogi del blat de moro» provingués d’aquests espais.
Hoste africà, moresc, or vegetal que arribes
amb l’oreneta i fuges amb el tord i les grives.
La teva vida és àgil, però ric el tresor.
Rosegues el temps breu amb dentadura d’or.
Just punteja la gleva urpejada pel rascle
gegantí ja t’espigues, mig femella mig mascle.
Fent el soldat antic, de cimera i capmall
t’arrengleres, gregari, dreces cresta de gall.
I a l’alfals duus, avar, amb maternal quimera,
la fillada bessona de saura cabellera,
i amorosa t’acotxes, quan s’escampa la nit
alletada en la rel més profunda del pit.
I a l’aguait del teixó que, granívol, la sotja
clous en púdics bolquers de brocat la panotxa,
fins al temps de fer noces que la treus al balcó
a penjolls, verge i nua, per cercar ballador.
És gairebé segur que el poeta Carles Fages de Climent, els últims anys de la seva vida, trobà a Figueres una companyia com la que no hauria pogut somniar mai.
Foren el que ell anomenà les cariàtides —tres senyoretes lletraferides, molt intel·ligents, hàbils i més aviat escèptiques davant la vida— que li feren molta companyia. Després —com ja he dit— tingué l’amistat dels artistes. Per a un home com Fages —conservador tradicionalista desesperat— el fet tingué molt d’al·licient. A qui dedicà més poesies i d’una manera més personal i directa fou a Montserrat Vayreda. Les tinc davant meu. Són innombrables. Ho sento molt, però no puc publicar íntegrament els «Novíssims goigs a llaor de l’exímia poetessa Montserrat Vayreda», perquè són massa llargs, i això faria excessivament llarga aquesta simple aproximació. Partint del fet que la senyoreta Vayreda posseeix a Figueres una tenda d’antiguitats, escriví aquests primers versos:
Verge Montserrat Vayreda,
voltada d’antiguitats,
que escarpiu amb veu de seda
la cabellera dels blats
i en l’olotina fageda
domteu les eternitats.
Verge Montserrat Vayreda,
voltada d’olles i plats…
També n’escriví un altre de titulat «A Montserrat Vayreda», la primera estrofa del qual fa com segueix:
Poetessa i poesia,
raig d’aigua al fris de la font
en unitat i harmonia
com la riera i el pont,
De vegades els poetes no tenen altre remei que dedicar-se a la poesia sociable —o social— més o menys convencional. Lliurats a aquesta tendència, es tornen, sense voler, més o menys mediocres. Escriure poesies és difícil, encara que, si es té el do, sigui més fàcil que escriure en prosa. Els poetes millors són els solitaris, els homes d’observació i pensament —no hi pot haver poesia sense pensament—, els marginats, els difícils.
En un moment determinat, Carles Fages tingué una pensada. Demanà que l’Ajuntament de Figueres plantés Figueres als carrers de la població i a la Rambla, naturalment. Escriví un sonet dedicat als edils de Figueres que diu així:
Edils, planteu figueres al cor de la ciutat.
Cenyiu els corriols, les hortes i les eres
d’esqueixos i rebrolls. Edils, planteu figueres.
Convit pel foraster, que el fruit exorni el plat.
Planteu figueres d’ònix, que el vent es senti grat
que les verges cenòfores en llurs amples paneres
duguin fulles d’esmalt i branques per banderes
i amb himnes d’himeneu es llencin al combat.
Confitura de mel, quan decanta l’estiu
—figues de coll de dama, figues d’ull de perdiu—,
salut, arbre nostrat que amb el nom t’involucres,
de la ciutat mateixa que deleix l’ombradiu.
L’arabesc de les branques serà un reialme empriu
i la Rambla una bresca de canyelles i sucres.
Aquest sonet fou editat sobre un paper important i va firmat pel poeta. És un sonet difícil d’explicar, perquè ningú no m’ha pogut assegurar si és una broma o un escrit que respon a un desig autèntic. Sembla pura literatura, una simple manera de passar l’estona, res més. En tot cas, el sonet no tingué cap realitat. L’Ajuntament de Figueres no plantà ni una sola figuera ni pels voltants de la població.
Ja fluix físicament, escriví «La mà» (diada de Sant Martí del 1967), que és una demostració poètica de l’existència de Déu, basant-se en l’ordre que Fages veié en la naturalesa. És la demostració, absolutament catòlica, de l’existència de Déu com a suprem rellotger de la naturalesa, de tot el que podem veure. «La mà» diu així:
Deixant a part teosofals raons,
¿no heu pensat mai si hi ha una mà d’artista
que escampa al bosc la menta i l’ametista,
centra els volums i ratlla els horitzons?
Fa rodolar en galàxia uns altres mons
perquè la nit no sembli gaire trista
i cada vespre als astres passa llista
i els estergeix al fons dels rius pregons.
Sense escatir l’efecte ni les causes,
no heu pensat mai: potser una mà secreta
sosté al cel gris les voltes sense junt.
Gombola el vent i dirimeix les pauses
d’una harmonia heroica que interpreta
el sobre cant i mira el contrapunt?
Aquests versos són importants en la poesia de Fages. Aquestes foren les seves idees i no en tingué d’altres. El «deixant a part…» del primer vers és molt significatiu i fa molta gràcia.