Tercera invasió francesa. Salses. Richelieu. Pau Claris
Passaren alguns decennis en la mediocre naturalitat de l’Empordà, comarca exclusivament agrària, i llavors es produïren sobre aquesta comarca les conseqüències de la gran política europea empernada en la lluita entre la casa d’Àustria (Viena-Madrid) i la casa de Borbó (París); d’aquesta lluita, l’Empordà en fou una víctima constant, perquè les invasions que s’hi projectaren foren considerables. Tota invasió implica la devastació i el saqueig. És el que ha sofert aquesta comarca en considerables quantitats. Tinc una tendència a creure —potser equivocada— que la història moderna d’aquesta comarca està centrada en aquestes successives invasions que ens feren tant de mal.
Escrivíem fa un moment que després del triomf del comte de Foix, que alliberà els Trastàmares tancats a la Força de Girona, el Rosselló quedà en una situació molt equívoca. El Rosselló fou tornat a la Península —menys el castell de Salses, o sigui l’essència defensiva de les Corberes. Però aquesta frontera antiquíssima de Catalunya, les Corberes, havia estat superada, en virtut de les fronteres naturals, més al sud, o sigui a les Alberes, al Pirineu més declarat. Però passà el contrari. En un moment determinat (1640) la monarquia austríaca de Madrid s’apoderà del castell de Salses. No cal dir que el disgust que hi hagué a París fou enorme, i el de Richelieu extraordinari. Richelieu era el ministre universal de París i, utilitzant el P. Joseph, era el director de tota la política borbònica, antiaustríaca.
La conquesta de Salses (1640) per les forces de Madrid i el retorn dels tercios que havien agafat el castell, cap a la Península, originaren una sèrie de tensions originades per les brutalitats que a l’Empordà i en altres llocs feren els tercios que tornaven. El país era ja molt pobre i els soldats no eren pagats. En feren de seques i de verdes, a Palafrugell i tot, que era un poble insignificant. Algunes barbaritats han estat constatades i publicades pel senyor Ferran de Sagarra, pare del poeta; però, és clar, com que aquests papers són bons, sempre són esgotats i difícils de trobar. I aquesta fou l’anomenada guerra dels Segadors. Les tensions a què fèrem referència tingueren la seva culminació el 7 de juny del mateix any amb l’assassinat del virrei, comte de Santa Coloma, a Barcelona.
El comte-duc d’Olivares, que llavors era l’home més important dels Àustries de Madrid, no féu cap cas de les raons que presentaren els catalans, inicià una política de càstig i reuní un exèrcit per atacar Catalunya al Baix Aragó.
El canonge Pau Claris, canonge de la Seu d’Urgell i, per tant, del braç eclesiàstic, era llavors president de la Generalitat. Claris comprengué que li mancaven forces per a lluitar contra Felip IV. Demanà auxili al rei de França. Richelieu es venjà contra la presa de Salses, però sobretot de la política antiborbònica. Convingué a enviar sis mil soldats i dos mil cavalls pagats, naturalment, per la Generalitat, que envaïren el Rosselló i l’Empordà.
Amb les naturals alternatives, aquesta guerra durà més de divuit anys. Al capdavall, Catalunya en fou la perdedora. Pel Tractat dels Pirineus (1659) França obtingué el Rosselló, el Conflent, la més gran part del Vallespir i la meitat de la Cerdanya. La frontera fou posada a l’Albera, a la frontera natural del Pirineu, que era el que demanaven els juristes de la monarquia de París, des de feia tants i tants anys. El cardenal Mazarino, basat en l’obra de l’arquebisbe Pèire de Marca, fou l’artífex de l’operació i no hi hagué altre resultat.