El Terraprim

Avui, amb l’automòbil de l’amic Martinell, de Palafrugell, i acompanyats del senyor Puigdevall, que prové de Camallera i coneix molt bé el país, i del seu cunyat el senyor Badia, gran coneixedor —potser com ningú més— del romànic d’aquestes comarques, hem anat al Terraprim d’Empordà (27 de març de 1976). Per la Bisbal i Caçà hem anat a Verges i en aquesta població hem enfilat la carretera que va a trobar, per Sant Jordi, la nacional II. Després de Verges, hem passat per Jafre i Colomers i després d’aquesta població hem agafat la carretera del Terraprim que passa per Vilopriu. A penes un tirat de bala de Vilopriu: Pins, que fou la pàtria del Menut, braç dret del Rellotger de Creixells. Pins —tres o quatre cases de pagès pràcticament unides— és un agregat de Vilopriu. Molt a prop de Vilopriu i Pins hi ha una masia isolada que avui és un munt de pedres: aquesta fou la casa del segon del Rellotger: un tal Vilardell. Fou molt a prop d’aquesta masia que es produí l’assassinat —segons els papers del senyor Cuero, la crema— del recaptador de les contribucions de Flaçà, fet que inicià la declinació criminal del Rellotger.

L’entrada al Terraprim em produí una impressió extraordinària. En tenia una idea molt boirosa. Jo devia ser encara adolescent. A una persona de la meva família se li ocorregué d’anar a prendre les aigües de Banyoles. La meva mare l’acompanyà i jo hi vaig anar amb ella. Llogàrem una tartana i al tartaner se li ocorregué d’anar a Banyoles agafant la carretera de l’Arbre-sec, Ventalló, etcètera. La carretera era infame, Déu meu! Quines recalcades! Quines sotragades! Arribàrem a Banyoles fatigadíssims. Llavors el Terraprim era travessat per la nacional II, pel ferrocarril de França de llevant a ponent, per la de tercer ordre Arbre-sec-Banyoles, carretera electoral, però amb unes sotragades que feien veure les estrelles. Ara s’ha fet l’autopista que la travessa, la carretera que va d’Orriols, sobre l’autopista, a l’Escala per Viladamat i aquells vells camins carreters intransitables s’han asfaltat perfectament. I, com que per ells hi ha tan poc trànsit, són una delícia. Els poblets agraris han millorat notòriament. Avui el Terraprim, que té per límits entre el nord i el migdia el Ter i el Fluvià i que es projecta sobre ponent de seguida que el pla de la faixa marítima s’ondula més o menys, té un aspecte molt diferent. Dintre aquell punt de tristesa que té, de la calma, el silenci, la llunyania que s’hi respira, és molt més manejable i assequible.

El senyor Puigdevall, que ens indica el camí de Pins, ens posa davant la més gran masoveria de l’agregat i en conversa amb el masover. El masover és un home alt i gros i més aviat vell, molt enraonat i agradable. Quan surt el nom del Rellotger i del Menut, em diu que ell no els ha coneguts, però que en sentí parlar molt al seu pare, que morí de molts anys. Li dic que he trobat el Terraprim molt diferent d’anys enrera i que més aviat les coses s’han transformat i millorat. El masover estava fascinat per les carreteres provincials tan ben asfaltades i pels camins intransitables dels poblets, avui arreglats.

—Sí, no es pot negar —digué— que hi ha hagut moltes millores. Ara, transformació, no sé. Aquest país es transformà, de soca-rel, a l’època del Rellotger, per culpa de la fil·loxera, que matà les vinyes. Es transformà malament, al meu entendre.

—És evident.

—¿Veu tot aquest panorama que tenim ací davant, aquestes enormes quantitats d’hectàrees de pinedes i de terres de cultius que veiem? Això és de fa quatre dies. El Terraprim era un país de vinyes. N’hi hagué extensions considerables. Ara, de vinya, no en queda pràcticament cap. El Terraprim enviava raïms a tot l’Empordà i venia una gran quantitat de vi. Venien els suïssos i francesos a comprar-ne. La fil·loxera anà baixant del nord de França cap ençà i arribà en aquest rodal. Les vinyes es moriren. Tot s’enfonsà. El país arribà a l’última pregunta.

—A l’Empordà Petit passà igual. Era un país de vinyes. Vingué la fil·loxera. Tot quedà enderrocat. A casa mateix, al Mas Pla de Llofriu, s’hagué de passar per aquesta misèria. Ara, és gairebé segur que a l’Empordà Petit, en molts espais on hi havia vinyes, els pagesos hi plantaren grans d’aresta: blat, civada i ordi. Fou un petit consol que en tot cas permeté d’anar tirant, com es pogué.

—Al Terraprim fou diferent. A les considerables extensions de vinyes mortes, nasqueren, jo crec, espontàniament, les pinedes. La quantitat que n’hi ha fa feredat. No hi ha cap pineda, ben plantada i autèntica, de bona llei. Tot són pins bords. No valen res. A més, n’hi ha tants, que no poden ni créixer. El fet representà l’entrada d’aquest indret en la pura indigència. Després vingué la decadència de les oliveres, que eren abundants. L’oli de les olives, primer, creà la llum de les llumeneres —cosa antiquíssima, però que ha durat fins fa quatre dies. Per altra part, l’oli d’oliva ha estat l’únic greix del país —cosa importantíssima durant segles i segles.

—D’acord, absolutament d’acord. És indiscutible.

—Així, doncs, entre la fil·loxera, que destruí les vinyes, i el fet de no disposar de cap element contrari als paràsits de les oliveres, el país quedà en la misèria, en la més absoluta misèria. De misèria, n’hi ha hagut sempre, ja s’entén. A vostè, li deuen haver dit que la gent que anava a collir olives guanyava en aquella època alguna cosa equivalent a una pesseta i dinava d’una llesca de pa, una arengada, una ceba, una mica de vi i les olives que tenia davant. Era poc, evidentment, però era alguna cosa, donats els temps. Quan es produïren les desgràcies comentades, encara guanyà menys.

—El que acaba de dir em sembla difícil de contradir.

—Ara, si afegeix a tot això el desori de la Revolució de Setembre, la República i la guerra civil, on arribarem? Fou una cosa indescriptible. I això, potser, és el que explica la ignorància que hi hagué en aquest país sobre la criminalitat del Rellotger, del Menut de Pins, de Vilardell i de tota la banda que tenien. La gent tenia altra feina. Només pensava a viure.

—Possible, possible… De tota manera…

—Sí, sí, de tota manera! D’acord. Però és el panorama general el que s’ha de tenir present. El panorama general era favorable a qualsevol enormitat. I és el que succeí.

—Vostè vol dir, potser, que les coses d’una època determinada s’han de mirar amb els ulls del temps en què existiren, no precisament amb els ulls del moment present.

—És clar. En definitiva fou la situació general el que creà la clandestinitat d’aquells homes…

—Ara no l’entenc.

—Volia dir que del que feren el Rellotger, el Menut d’aquest poble, Vilardell i els altres, ningú no en sabé mai res. No vull pas dir que les lloques que tingueren, els seus informadors, no coneguessin algun detall, pel fet d’haver-hi estat embolicats. De la totalitat, de la majoria de les seves accions criminals, ningú no en sabé mai res. Ni tan sols no sospitaren mai res els seus amics més íntims, que en tingueren, i abundants. No en sospitaren la més petita guspira. La clandestinitat fou total. Cent anys, cent vint anys enrera, el país era molt diferent del que és avui. Les notícies, veritables o falses, no corrien pas com ara. El país era incomunicat. No hi havia cap autoritat. La gent, dins el desori general, tenia altra feina, que era viure, menjar, desaparèixer, tancar-se a casa. No es pot negar, que els protagonistes tingueren una gran habilitat per a passar per ull, per a no delatar-se. En aquest sentit, foren uns criminals extraordinaris.

—És indubtable. Vostè em deia fa un moment que el seu pare morí de molts anys i que el que li contà, del Menut, indicava que el tingué sempre en gran consideració.

—Sí senyor. Foren molt amics. El considerava molt bon home, un gran bon home, un veí com cal. La casa propietat del Menut és aquesta que veu vostè ací mateix, lligada pràcticament amb aquesta masoveria. La relació que hi hagué entre les dues cases fou sempre corrent i constant. El Menut era un petit propietari. Comprendrà l’amistat que hi havia d’haver si el nucli principal d’aquest agregat són aquestes tres cases pràcticament afegides que té davant. De vegades, el veïnatge porta a l’enemistat. En aquest cas fou tot el contrari. Entre el Menut i el meu pare hi hagué sempre una amistat molt gran. El tingué sempre en gran consideració. El Menut fou un home que complí tots els seus deures. Segons el meu pare, no es podia demanar més. I després resultà que era un criminal, però gros, comprèn?

—De la naturalesa humana, se’n pot esperar tot. Ara, el fet és curiosíssim.

—No en té idea. Pensi que el Menut fou, amb el meu pare, agradabilíssim. Llavors se celebraven, en aquesta masoveria, de vegades, quan la situació ho permetia, algunes festes majors. Venien parents, amics, els coneguts de la rodalia. Tenien músics que tocaven a la sala. La joventut ballava. La gent menjava i bevia a cor què vols. De vegades, no hi havia prou llits per a la gent que es quedava a dormir. Per a aquests invitats sobrers, el Menut sempre oferí els llits de casa seva. Els oferia amb una amistat sorprenent.

—Vostè recorda el nom del Menut de Pins?

—Quan era jove, el recordava, sobretot el nom de pila. El cognom, no l’he sabut mai. En tot cas, no l’he recordat. Potser es deia Ventura, vagi a saber.

—El Menut de Pins, ha deixat descendència?

—Sí senyor. Les històries criminals del Rellotger es feren públiques a conseqüència del procés de Girona. Abans ningú no en sabé res. Ni paraula. Res. Fou el procés i el garrot que donaren a Girona, a l’areny de l’Onyar, que presencià una enorme multitud, als interessats, el que ho descobrí tot.

—Aquesta impressió que té vostè és exacta, almenys jo ho crec així. Per la gent, vull dir per la més gran quantitat de poble, les terribles històries del Rellotger foren conegudes a conseqüència del procés. I què passà amb la descendència del Menut?

—La seva dona i els seus fills desaparegueren d’aquest país. Si desaparegueren abans o després del procés, jo no ho sé. El que és absolutament cert és que, durant el procés de Girona, el Rellotger tingué molts amics i persones que l’ajudaren. D’aquesta descendència ningú, en aquest rodal, no en sap absolutament res. Quines decisions prengueren? On anaren? Jo ni ningú no en sabem res.

—Ara li voldria fer una pregunta. Quina finalitat tingué aquesta banda de criminals per a fer el que portà a cap, com s’explica? Quina finalitat tingué? Jo accepto la presència de criminals gratuïts, vull dir pel gust de ser-ne. És que eren pobres?

—Els directors, de cap manera. No eren pas rics, però anaven tirant molt bé.

—És que tingueren algun vici car? Vull dir: hi hagué dones en tota aquesta història? Eren jugadors? Aspiraven a tenir diners per fer el fatxenda? A l’Empordà és tan corrent!

—Sobre tot això, no hi puc dir res; no n’he sentit mai parlar i, per tant, no en tinc cap coneixement.

—Una darrera pregunta. Com és, al seu entendre, el Terraprim d’avui?

—En el Terraprim d’avui, el que predominen són les pinedes, pins bords, grans quantitats, molt espessos, que no valen res. Quan plou a la tardor i fa una mica de sol, s’hi fan molts bolets. La gent els treu a cistells. Després, hi ha molta caça: moltíssims conills. Llebres, poques. Perdius, algunes. Molts ocells. Hi ha tants conills de bosc, que vénen a menjar a l’hort d’aquesta masoveria. És escandalós. Passant per les carreteres, deu haver vist la quantitat de cotos de caza que aquests últims anys s’han produït. Vénen molts caçadors. Tants com vulgui. Es deuen divertir.

—Han baixat els porcs senglars?

—Per ara, que jo sàpiga, cap. A part les carreteres que s’han construït o arreglat, el Terraprim és igual que després de l’època de la fil·loxera. Les pinedes, predominants, i els terrenys de cultiu. No hi ha cap vinya enlloc. Les oliveres, en baixa, totalment. Hi ha algun ramat important de muntanya, de xais i ovelles. Això de banda, tot és igual. Vostè deia, fa un moment, que aquest rodal té un punt de tristesa. Jo, que sóc d’aquest país, no ho veig pas. És un país solitari, d’una gran calma, silenciós, callat. Aquest, en tot cas, és el meu país…

—I potser el meu… —que jo li dic.

Ens acomiadàrem del pagès tan intel·ligent, de la manera més cordial que sabérem.

La idea que el procés de Girona del Rellotger de Creixells i dels seus sinistres col·laboradors fou el que esbombà la criminal activitat que practicaven —abans, no saberen res—, la tinc entre cella i cella. I, com que el senyor Puigdevall ens havia dit que a les Olives hi havia un senyor —el senyor Castanyer— que tenia papers del procés, l’anàrem a veure. Les Olives és un agregat de Garrigoles. Garrigoles és una població rural en decadència. Hi deu haver cinc o sis cases habitades. Conté una església romànica prodigiosa, que el senyor Badia ens ensenyà i que ara es troba en període de manteniment pels serveis de la Diputació. Les Olives és un vilatge que té molta més vida. El senyor Castanyer és secretari de l’Ajuntament de Garrigoles i secretari del principal organisme agrari, radicat a Girona, d’aquestes terres. El senyor Castanyer és un home intel·ligent i amable que juntament amb la seva senyora ens donà un acolliment magnífic. Després dels compliments naturals, li dic:

—He sentit dir, senyor Castanyer, que vostè posseeix alguns papers del procés que es féu a Girona contra el Rellotger de Creixells.

—En efecte. Són papers d’aquesta casa.

—Tot em porta a pensar que el Rellotger i les seves criminals malifetes no es conegueren en aquest país fins que s’acabà el seu procés i fou condemnat, amb altres, a ser escanyat. I encara perquè tingué molts amics. Vostè ha llegit amb una certa atenció aquests papers.

—Francament no! En aquesta casa i en el meu temps, com en tants altres, el Rellotger formà part de l’oblit. Els meus avantpassats no me’n digueren mai res. Jo només en sé —ben poca cosa— el que he sentit dir.

—Sí senyor, exacte, i és per aquesta raó que, al meu entendre, tenen interès.

—Són coses inconcebibles.

—Perdoni. Humanament parlant, d’inconcebible no hi ha res. No li sembla?

—Com vulgui. El que li deia fa un moment és tan cert, que, fa unes setmanes, un amic meu, resident a Barcelona, però que té propietats aquí, el senyor Torent, em demanà per veure aquests papers i els hi vaig deixar. Ara li escriuré i quan els tingui els hi deixaré a vostè, si és que li interessen.

—Sí senyor, m’interessen. Poden ajudar, potser, que moltes coses surtin de l’oblit.

La conversa principal s’acabà aquí. Després parlàrem de moltes altres coses, de gran interès i molt agradablement. La senyora Castanyer, que si no vaig errat és de Camallera i amiga dels Puigdevall, fou molt amable i d’una hospitalitat extremament expressiva.

—Aquest país, senyor Castanyer, és molt solitari, però té l’aspecte de ser molt antic. Per intuïció, em sembla que hi ha hagut molts papers. A mi, personalment, el Terraprim m’agrada moltíssim. Aquestes ondulacions, tan verdes, aquestes petites valls tan tancades i de tanta calma, aquest silenci tan i tan afinat, em transporten a una badoqueria d’una morositat que potser és una de les situacions més agradables de la vida. Jo he nascut per viure sol i per no escoltar un excés de ximpleries. Ja en tinc prou amb les meves. Tinc la impressió que hi ha hagut molts papers.

—Sí, n’hi ha hagut. Sembla un fet que en aquest rodal hi hagué una o altra dependència de l’ordre del Sant Sepulcre que n’ha deixats molts —molts pergamins. A l’època del senyor bisbe Cartañà, foren traslladats a l’arxiu diocesà del bisbat, que és allà on són en aquest moment.

—Les revolucions que s’han produït en aquest país —que han estat moltes— han cremat moltes esglésies, han destruït considerables obres d’art i molts papers. La idea del bisbat de traslladar, fins on sigui possible, al Museu diocesà o a l’Arxiu eclesiàstic de Girona aquests venerables objectes per salvar-los del furor intermitent, encara que perfectament organitzat, d’una ínfima part de la població, és respectable i de molt bon sentit. Arribarà un moment, però, que en el país no hi haurà res. Tot plegat és extremament curiós i tristíssim. Jo crec que s’ha de salvar el que es pugui de tota manera i evitar la demència…, però arribarà un moment que en el país no hi haurà res.

A la casa dels senyors Castanyer, s’hi està molt bé, però ja els hem molestats prou. És hora d’anarse’n. El senyor Castanyer, excel·lent propietari rural, em diu que al Terraprim hi ha una falta d’aigua notòria. Per a tenir aigua a casa seva, ha hagut de fer construir un pou de noranta metres de profunditat. Per a viure en aquest país s’ha de tenir molt de seny.

El senyor Martinell ens porta a Camallera. Bona carretera i sense gairebé cap trànsit. Camallera és molt a prop de Garrigoles —les Olives.

Camallera és una petita població que va tirant prou bé. En canvi, la que té més a la vora, Saus, va decaient d’una manera visible. La seva part vella és lleugerament encimbellada i al voltant de l’església hi ha tres cases, dues de les quals són de primer ordre —la casa dels senyors Ribot i la dels senyors Poch, amb façanes excel·lents i molt bons jardins. Una tercera casa, sobre l’absis antic de l’església, és també molt apreciable. Al Terraprim, no hi ha cap poblet que no tingui una gran casa, alguna d’elles d’una gran bellesa i admirablement posada a terra. És el record de l’antiga vil·la romana, al voltant de la qual s’ha fet el poble, composició que és tan típica a l’Alt Empordà. A Camallera, d’aquestes cases, n’hi ha dues i mitja, per no dir tres. L’església, que fou ampliada d’una manera una mica estranya i l’altar major canviat de lloc, té una cúpula que començà de pintar, al fresc, Josep M. Prim, així com una paret de la pila baptismal. És un treball de pintor que provocà comentaris molt favorables de l’escriptor Manuel Brunet, quan aquest senyor vivia a Figueres i anava a Camallera a defensar el que s’hi feia —a l’església.

Després de la part antiga de la població, sempre mirant a ponent, sempre baixant, hi ha el que en diuen el Raval, que ja implica un agregat exterior, i pel Raval s’arriba a l’estació. És tan sorprenent com vulguin, però, per Camallera, hi passa el tren —el tren de França—, i és precisament aquesta estació el que explica, bàsicament, el creixement modern de la població. Aquesta part més baixa té davant una vall deliciosa, amb molts horts, en la qual hi hagué un petit estany que fou dessecat quan hi passà el tren i es construí l’estació. La crescuda que féu, aquests últims anys, Camallera és una conseqüència de l’estació. Hauria pogut ser una estació vitivinícola important, com més tard ho fou Vilajuïga, però el desastre de la fil·loxera i la desaparició de les vinyes ho enderrocaren gairebé tot.

Si Saus és una petita aglomeració vella, obscura, una mica rònega i en baixa de població —en decadència—, Camallera té un altre aspecte: el seu conjunt és més alegre. No hi ha cap fonda que valgui, potser, la pena, però hi ha un cafè. Parlant d’aquest establiment, el senyor Puigdevall em deia:

—En aquest local, com en tots els d’aquesta classe, es juga, naturalment, a cartes. Sovint un dels jugadors que té més bones cartes a la mà o més coneixements mata un seu contrincant d’una manera inqüestionable. El contrincant replica, tracta d’explicar la jugada i de vegades s’embranca amb un punt de violència. És una escena que es pot veure molt sovint. El qui ha guanyat deixa dir una estona si l’altre insisteix massa, afirma:

—Els morts no parlen…

Els morts no parlen. És la frase típica, que ha quedat en el país, del Rellotger de Creixells. Sembla que el seu caràcter el portava a creure que, després d’una terrible atzagaiada criminal, aquest principi era el que tenia més eficàcia.

A Camallera, es degué parlar molt del Rellotger. Ara potser se’n parla menys. De tota manera, el senyor Cuero, de l’Escala, que té propietats entre la població i Saus i que m’envià el paper a què he fet referència anteriorment, repeteix la conversa. I encara és viva, en el cafè de Camallera.

Deia, fa un moment, que no hi ha cap poblet del Terraprim que no contingui una gran casa, que generalment és la del propietari més important de l’urbanisme que té al voltant. Ara, del Terraprim, se’n pot tenir alguna impressió prou completa.

S’hi pot entrar després de Colomers i seguir per Vilopriu, Garrigoles, les Olives, Camallera. S’hi pot entrar també per la magnífica carretera que de l’Escala, per Viladamat, va a Orriols i a l’autopista. Finalment, a l’Arbre-sec, que és a tocar al passallís del Fluvià, es pot arribar per Ventalló i Camallera a la carretera de Girona a Banyoles. Tots aquests són accessos que provenen de la part del litoral, o sigui del pla de l’Empordà o, si voleu, del terrabò, en la hipòtesi que el Terraprim vulgui dir el contrari, en el sentit de la qualitat dels terrenys. Camallera es pot veure molt bé seguint una o altra d’aquestes carreteres —vull dir de les que acabem d’al·ludir. És una població que creix: pels seus voltants s’han fet moltes cases, d’estil de catàleg d’arquitectura, com les que es fan avui i que potser no duraran tant com les velles. Però les coses són així. Després de la part de ponent, hi ha altres accessos, que, si ens és possible, assenyalarem.

Aquestes grans cases que hi ha a cada poble són bàsicament habitades —excepte les que s’han pogut vendre— per les famílies adinerades del país. En elles, el nostre protagonista hi tingué els seus millors clients —vull dir en tant que rellotger. Tenia excel·lents rellotges de caixa i era considerat un bon rellotger. És fama, en el país, que, en aquestes cases, no hi féu mai cap estrall. No solament hi era considerat un bon pràctic, sinó un amic. Sovint era invitat a menjar a taula i de vegades, a jugar al tresillo. Llavors el tresillo es feia molt a les cases riques. No podien pas parlar sempre de política! Arriba un moment que la política esgota i fatiga. Jugaven al tresillo, que era considerat un joc diferent dels que feien la terregada —un joc per a persones intel·ligents i difícil. Valga’m Déu! Per altra part, és fama, en el país, que el Rellotger no tingué mai cap obsessió ni cap preferència política. Era cridat, no solament a les cases adinerades conservadores o carlines (n’hi havia moltes en el país), sinó també a les cases de tendència progressista (Prim) i després republicanes federals, amb centre a Figueres. D’aquests darrers, n’hi havia pocs, en les petites poblacions rurals, però algun n’hi havia —indefectiblement anticlericals, per les raons que siguin. Tan respectuós era dels uns com dels altres. Els devia seguir la veta. Aquesta vida diríem social del Rellotger sembla demostrar que fou un home molt astut, molt aguantat sobre si mateix.

Després de Camallera, anem cap al nord, en direcció a Figueres. Ens aturem per parlar amb un gran propietari del poblet d’Orris, un senyor molt amable. En el curs de la conversa, em diu:

—El meu pare fou republicà federal. Era un anticlerical sense cap compliment. Fou gran amic del Rellotger. Venia a adobar el rellotge de caixa de la sala. De vegades me’n parlava. De la seva llarga activitat, no en sabé mai res. Fou pel procés que se li féu a Girona, que la gent d’aquest país seguí amb un enorme interès, que sabé el que ara li diré. Imagini que l’endemà, a primeres hores del matí del dia que es produí la mort, pels voltants de Pins, del recaptador de les contribucions de Flaçà —fet que fou l’inici del seu acabament—, el Rellotger vingué a casa, en aquesta casa mateixa, a adobar el rellotge, i ho féu com si no hagués passat res, amb un ordre i una fredor perfectes. Li repeteixo: com si no hagués passat res. Quan, a través del procés, el meu pare sabé el fet, tingué la impressió, l’astorament potser més gran de la seva vida. No ho comprengué. No ho cregué. Ho considerà impossible. A molts amics del Rellotger, el procés els féu el mateix efecte. Incomprensió total, impossibilitat de comprendre el que llegien o el que els deien, de lligar caps, del que havien viscut durant tants anys, directament.

No cal dir que, per raons personals comprensibles, m’hauria agradat de llegir els papers del procés. No els he trobats enlloc, a pesar dels esforços que he fet. Ja m’ho digué fa alguns anys a Figueres el meu amic Rodeja, que fou professor d’Història a l’Institut i tingué molta curiositat per la història d’aquest país i per la qüestió del Rellotger concretament. Em digué que els papers eren introbables i no sabia per què i com havien desaparegut. També hauria tingut un gran interès a conèixer el rerafons del procés. És molt possible que, si s’hagués pogut tenir alguna besllum d’aquest rerafons, alguna cosa s’hauria pogut saber de la personalitat del Rellotger, de la seva astúcia, de la seva manera de treballar que durant tants anys realitzà. Fou probablement l’enorme sorpresa que produí entre les persones que foren els seus amics, la ignorància en què visqueren sobre la seva vida, la impossibilitat que tingueren per a comprendre la seva detenció i l’obertura del procés. (Jo, personalment, atribueixo aquests fets —i ho dic sempre pensant en la possibilitat d’equivocar-me— a la instauració en aquest país d’un ordre públic normal i positiu, després del període llarguíssim de desori inoït en què es trobà immergit). Del Rellotger, no en sabien res, excepte el fet que era un bon rellotger i un amic, i de sobte es trobaren amb un procés d’unes dimensions fenomenals, que s’acabà amb unes penes terribles i que tingueren una repercussió popular vastíssima. Fou aquesta inexplicable sorpresa el que deu explicar la quantitat d’amics i de valedors que en el curs del procés el Rellotger i els seus col·laboradors tingueren i, ja tot acabat amb el garrot de què els criminals foren objecte a l’areny de l’Onyar, el silenci que regnà després i que potser encara dura. En definitiva, la meva opinió és d’una importància mínima. És una opinió que recull, en tot cas, la més gran part de l’opinió del país.

El que cada vegada em sembla més clar és que el Rellotger i els seus principals col·laboradors trobaren al Terraprim l’ambient que els convenia. Vers l’any 60 del segle passat, aquest espai devia ser molt més solitari que avui, pràcticament incomunicat, sense cap carretera —si s’exceptua la nacional II, que el travessa—, molt pobre a causa de la transformació que sofrí pels estralls de la fil·loxera. Avui és ple de carreteres excel·lents, incloent-hi el ferrocarril de França i l’autopista. Havent-hi tantes vinyes en perdició, encara hi havia les barraques que hi sol haver en aquest cultiu. Les barraques han creat homes solitaris i esquius: ho he pogut constatar a l’Empordà Petit i a Cadaqués, en els anys que hi vaig viure. El Rellotger era un home del Terraprim i els seus principals col·laboradors ho foren —i ho foren del cantó més meridional del país, del cantó que accedeix, per Vilopriu, a la vall del Ter. Del cantó septentrional, que es projecta sobre el Fluvià, l’espai és molt més poblat, esbatanat i obert.

Encara avui, la carretera que pot donar una idea més clara del Terraprim és la que va de l’hostal de l’Arbresec, establiment que és a tocar del passallís del Fluvià en el moment que aquest riu entra definitivament a les terres planes de l’Empordà, a la carretera de Girona a Banyoles —ja molt a prop de Banyoles. Aquesta carretera travessa aquest rodal de llevant a ponent. Si hom fa aquesta carretera amb un cert sentit d’observació, pot constatar fàcilment que el Terraprim és format per dos espais lleugerament diferents. La part de llevant està enganxada amb les terres baixes del golf de Roses —l’Armentera i Sant Pere Pescador són a dues passes. És el país que hem tractat de descriure fa un moment: ondulacions suaus, enorme quantitat de pinedes de pins bords, d’una espessor improductiva, pinedes sense netejar, terres de cultiu, solitud i silenci, molts bolets i molta caça. Molts boletaires i molts cotos de caza. Conills de bosc, molts ocells. I les excel·lents carreteres de circulació escassíssima.

Ara, de seguida que es va passant la carretera cap a ponent, el paisatge es torna diferent: es torna més monstruós, els arbres són més forts —els pins, el despoblament i la solitud són notoris, però potser la manera de viure de la gent que hi ha establerta és superior a la que viu a l’espai de llevant. Tota aquesta pagesia que s’hi manté es projecta sobre Banyoles i el seu mercat, que és molt important. En aquest sentit —vull dir econòmicament— ja no té res a veure amb la part de llevant del Terraprim, o sigui, per resumir, amb Figueres. Però això no vol pas dir que aquest fet signifiqui cap ruptura amb l’Empordà. És una comarca molt precisa i concreta. El Terraprim forma part de l’Empordà, com un tot. He sostingut sempre que Banyoles és la capital del Terraprim —en tot cas, la seva població principalíssima. És una població empordanesa. La suposició que Banyoles és la capital d’una comarca inventada —tan inventada com el Gironès— és absurda. Les meves lectures i la meva petita experiència sobre aquesta magnífica població són que la gent hi té el sentit de la desunió típica dels empordanesos. Tots som iguals, què s’hi pot fer? És gairebé segur que no hi ha res a fer.

Els límits ponentins del Terraprim podrien ser: un determinat punt de la carretera de Girona a Banyoles; aquesta mateixa població després, la carretera que tocant el llac travessa el pla de Martís i per delicioses i altres poblacions petites arriba a la carretera de Besalú-Figueres-Roses. Presento aquests límits per simple intuïció, o sigui perquè en tots aquests poblets hi ha una gran casa que té al voltant l’urbanisme de l’aglomeració. Exactament com a l’Empordà mateix. És possible que m’equivoqui, però aquesta és la meva pobra experiència.

El Rellotger de Creixells no s’arriscà mai a la part de ponent del Terraprim, mai. Un home astut com ell sabia que les coses positives de la vida són una qüestió de límits. A Banyoles no es té la més petita idea de qui fou el Rellotger. A l’Empordà Petit, tampoc. Les meves notícies són que el cèlebre personatge no arribà mai a Banyoles. Es concretà al Terraprim llevantí, tant de la part del Ter (Flaçà és més al sud del Ter) com de la part del Fluvià. Fou un criminal esctrictament localista. Això demostra potser que, en una època d’incomunicacions, fou un home molt expert en el seu ofici, però sense oblidar mai el període de desori i d’anarquia permanent en què visqué i que tant l’afavorí. Sense aquests fets i aquesta situació no crec que es pugui explicar un criminal de tanta categoria. A l’Empordà —com a tot arreu— sempre hi ha hagut criminals petits. Com el Rellotger i la seva banda, n’hi ha hagut pocs. Ens hauríem de recordar de l’època feudal per a trobar-ne d’altres. Com a punts, en aquest ofici, no crec que l’hagi superat mai ningú més.

Jo crec que el Rellotger fou un producte típic d’una determinada situació social i política. La pèrdua del Rosselló convertí l’Empordà en un país de marca, de frontera, amb totes les seves conseqüències. No solament s’hi projectaren totes les invasions produïdes per les lluites d’uns grans monàrquics absoluts —Àustries i Borbons— que l’esllomaren i l’empobriren, sinó que hagué de rebre l’embat directíssim de totes les subversions hagudes i per haver que s’han produït en aquest país. Els resultats d’aquest procés, els tenim davant els ulls. Un dels seus episodis, dels seus més fabulosos episodis, ha estat aquest del Rellotger de Creixells. Ha tirat per terra moltes vaguetats, innombrables frases fetes, moltes arcàdies purament hipotètiques, hiperbòliques i impossibles. És clar que, al costat de les explosions de violència que es produïren en el curs de la darrera revolució i guerra civil, l’episodi de referència és de dimensions limitades, purament locals, més aviat petit. Però potser tot això és igual. La qüestió és recordar, a la màxima quantitat possible de persones d’aquest país, de persones en general tan desmemoriades (sobretot quan els convé), que en el món en què vivim, el d’ací i el de fora d’ací, poden passar les coses més impensades i inoïdes. No crec que un treball d’aquesta intenció sigui negatiu ni favorable a l’augment del dolor humà general progressiu. No. Més aviat pot ésser un resguard contra la gran quantitat d’engalipadors, conscients o inconscients, que posseïm; de pedantescos imbècils de què disposem, d’esnobs frívols i primaris que asseguren que no irem bé fins que trasplantem en aquest país les institucions de l’estranger, sense haver constatat que no hi ha dos països iguals, que els caràcters genèrics i particulars són diferents, per no dir contraris, i que institucions i solucions que en un país són magnífiques, trasplantades poden produir estralls decisius, etc., etc.

Fa riure, és clar, que jo hagi hagut de fer una informació tan vaga i tan tardana a l’episodi del Rellotger. S’hauria hagut de fer molt abans, quan s’hagués pogut fer amb els elements d’informació més pròxims i adients. El masover de la gran propietat de Pins, sobre el qual hi ha en aquest escrit una referència, m’assegurà l’existència d’un paper imprès o monografia o llibre sobre el cèlebre criminal. Personalment, no el coneixia, ni l’havia llegit mai, com se’n desprèn. N’havia sentit parlar, simplement. Tots els esforços que he fet per trobar-lo en biblioteques públiques, llibreries i cases particulars em donaren un resultat nul. No he trobat res. Res. M’ha sabut greu, encara que no hagi estat més que pel masover.

És curiós, però es fa molt difícil de parlar d’aquest individu. Jo ho he provat, amb l’ajuda d’alguns amics, i he arribat a ben poca cosa. He arribat a aproximacions molt nebuloses i inconcretes. He recollit simplement el que m’han dit amb la cura que he posat sempre en les meves informacions. És per aquesta raó que en aquest escrit hi ha algunes contradiccions. No les he pas tocades. Tal com m’ho digueren ho he escrit, i amb aquest sol detall el lector podrà veure la dificultat que presenta fer encara que sigui una vaga biografia d’aquest personatge.

La capital del Terraprim d’Empordà és Banyoles. Per mi el fet no té dubte. Banyoles és una població empordanesa, perquè els banyolins no s’han entès mai, han viscut en desacord total. Aquests últims anys, han volgut crear una comarca a part i fins i tot han demanat i obtingut un centre d’estudis comarcals. Aquest centre d’estudis ha concentrat aquests últims temps totes les discòrdies de la localitat. En l’actualitat, Banyoles és un centre d’activitat industrial molt important i tot el que s’hi ha fet modernament és ample, esbatanat i en definitiva agradable. La plaça porticada és un prodigi de bellesa i de benestar. Banyoles no té res a veure amb la Garrotxa i ni tan sols la climatologia és igual. A Banyoles, encara fa tramuntana, a la Garrotxa, gens.

Una part del Terraprim gravita econòmicament sobre Banyoles a través del mercat, que és tan important. Tampoc no es podrà dir que no gravita gens sobre Figueres: el que no té dubte, en tot cas, és que gravita sobretot sobre Girona. Aquesta em sembla que és la realitat.

Maruja Arnau Guerola féu una enquesta en les terres en què es mogué el Rellotger de Creixells, que envià al concurs de premis de la ciutat d’Olot i obtingué el VII, ofert pel senyor Josep M. Mir Mas de Xexàs. Titulà el seu paper Una xacra de tot temps, títol exagerat i discutible, perquè, si bé sempre existiren xacres, crims i bandidatges (en aquest moment n’hi ha molts a tot arreu del món), la xacra Rellotger tingué, al meu entendre, un origen específic, que fou l’estat imperant a l’Empordà en un moment determinat i caracteritzat per una falta total d’ordre públic i per la projecció d’una anarquia profunda i vasta. La criminalitat del Rellotger i la seva banda coincideix amb la preparació de la Revolució de Setembre del 68 del segle passat, amb la revolució mateixa, en la qual tingué un paper tan important aquest rodal, el triomf del triangle Prim-Serrano-Topete, l’assassinat de Prim i la instauració de la monarquia de Savoia (el rei Amadeu), el triomf de la primera República i la follia del federalisme cantonalista de Pi i Margall, la tercera guerra civil carlina i la reinstal·lació de la monarquia d’Alfons XII, obra de Cánovas del Castillo, i retorn a una vida positiva i legal. Que aquest sismisme polític enorme és inseparable de la xacra Rellotger em sembla inqüestionable.

Per altra part, en el paper d’Arnau Guerola hi ha ben poques notícies concretes i clares sobre el Rellotger i la seva banda. En tot cas, és una enquesta que té el mèrit de posar de manifest la impossibilitat de parlar del Rellotger utilitzant el que han sentit dir els testimonis actuals. Sovint es topa amb el mutisme de la gent. Altres vegades el que diuen és notòriament inventat. Els uns diuen una cosa i els altres el contrari. No es troba cap paper enlloc. La vaguetat és desesperant. Les causes d’aquesta situació són múltiples i complicades. Hi ha una espècie de tendència a donar el Rellotger per esborrat. De vegades per raons d’interès, de vegades per raons polítiques —potser. Aquest país de vegades és demòcrata, de vegades és un país de fanàtics.

De l’enquesta esmentada, n’espigolarem el que ens ha semblat més objectiu i real.

«Gairebé no existeix cap masia els habitants de la qual no hagin sentit explicar als avis o als pares les corribandes del Rellotger».

«Fou una persona molt competent en el seu ofici; gaudia de la confiança de tothom, propietaris i masovers li demanaven sovint consell en llurs negocis. Ningú no s’hauria malfiat de l’home amatent i agradable que complia tan eficaçment».

«Visitarem Creixells… Quan desitgem obtenir dades, topem amb una rotunda negativa dels seus habitants. Sorneguers i tancats, només ens diuen que tenia molt de bo». Constata que els miren amb una certa rancúnia.

Afirmació absurda. «És lluny del seu poble —escriu l’enquesta— que podrem esbrinar quelcom de la seva vida atzarosa. Les dades que obtenim, de vegades coincideixen, altres vegades la imaginació i la pròpia collita han anat deformant la veritat». Arriba un moment que l’enquesta no aclareix on foren ajusticiats. Alguns diuen que fou a la Font del Rei, a Girona; altres, a la Devesa; altres, a l’areny de l’Onyar, davant una enorme multitud que emplenava el Pont de Pedra de Girona i els ribatges. Aquesta indeterminació fa tremolar.

«Per més que preguntem —diu el paper—, ningú no està segur de quan succeí. Va ésser el segle passat? A començament del nostre? No hi ha manera de treure’n l’entrellat».

«Un senyor de vuitanta anys i escaig diu que ell havia ballat amb les filles del Rellotger i que l’havia conegut. Afegeix que encara recorda que adobava els rellotges de casa seva dins un perol d’aigua bullent, que era un dels mitjans emprats aleshores, fins que els deixava sense una engruna de pols». Que el Rellotger tingué molta fama per adobar rellotges sembla evident.

Un altre testimoni li diu: «Jo vaig anar a brodar amb les nétes del Rellotger. Eren morenasses, maques de veritat, molt fines i humils. El seu pare, o sia el fill del Rellotger, restituí, a tots els qui sabé que havien estat robats, el producte dels robatoris. Era un home molt com cal. El fill, vull dir. També sobre el Rellotger deien que era molt ben plantat i educat».

Una altra senyora, de conversa molt amena, li digué: «Diuen que era molt bon home i que robava els rics per donar-ho als pobres».

Comentari de l’autora de l’enquesta: «Ja som a Sants. L’aurèola dels bandolers».

«Adobava els rellotges i així s’informava de la vida dels pagesos per anar, després, sobre segur. Quan el condemnaren a mort va dir que donaria tot l’or que pesava per la seva ànima».

«La vida d’aquest home és una barreja de bé i de mal. Tan aviat ens diuen que era molt bo com que havia comès els crims més espaordidors. També molts alteren i confonen les malifetes realitzades per altres malfactors del seu temps afegint-les a les d’ell». Perdó: d’aquests malfactors contemporanis del Rellotger coneguts, no n’hi hagué cap. Amb anterioritat n’hi hagué molts, començant pel sinistre Boquica d’Olot, de la guerra del francès, i els posteriors.

«Molta gent coincideix a dir que el Rellotger mai no realitzà, personalment, cap atemptat. Foren els seus homes els qui feren la feina». Tots els fets són presentats per la gent a base de diverses versions, generalment contradictòries: de vegades diuen una cosa, de vegades afirmen el contrari. És un treball molt difícil. Tots els treballs ho són. En aquest cas, el treball podria ser estèril.

L’autora de l’enquesta escriu: «Llegim al diari (de Girona) La Lucha de 28 i 30 de juny de 1882, una referència a l’execució de la sentència sobre el Rellotger, el seu ajudant el Menut de Pins i un seu encobridor anomenat Josep Savalls, home molt ben situat a la comarca. Però després resulta que hi ha una gran confusió sobre el lloc on els donaren garrot, malgrat l’enorme quantitat de gent que hi assistí situada al Pont de Pedra als ribatges de l’Onyar. El que féu més efecte foren les frases que s’atribueixen al Rellotger abans de morir. “Si jo pogués parlar —és una de les que se li atribueixen—, quantes persones que porten barret farien la mateixa fi”». Però aneu-ho a saber… Tot és nebulós i incert. L’autora afegeix: «Cal observar que ni ell ni els seus homes no cometeren mai cap lladronici al seu poble, però tenim notícies que a la sortida de Creixells existia una pallissa anomenada Can Treseta que era el punt de reunió on tramaven els seus afers».

«A casa tingueren tractes amb ell —ens diu el padrí de Can Faló—. Adquiriren un rellotge que els proporcionà i que pagà amb una mesura de blat. Tampoc no he sentit dir que mai ens robés res. El pare n’explicava, però, una de molt grossa que havien fet. El Rellotger anava amb el Menut i Ramon Geis de Saus. Aquest últim no hi era tot. Un bon dia, aquests individus agafaren un recaptador de contribucions i el tancaren a Can Vinardell de Mal Pas, mas de Pins, avui enrunat. Dues o tres vegades seguides demanaren el rescat i quan ja no pogueren treure més diners el cremaren viu». Era el recaptador de contribucions de Flaçà a qui ja férem referència. Segons J. Gibert, en el seu llibre Girona, petita història de la seva ciutat i de les seves tradicions i folklore, aquest crim representà la fi —la mort— del Rellotger i del Menut, a qui també al·ludírem. Segons aquest testimoni, Ramon Geis contribuí poderosament, amb les seves declaracions, a la detenció dels criminals i a l’obertura del procés.

En aquesta conversa el padrí (o sigui l’avi) de Can Faló digué una cosa curiosa. Digué el que segueix:

—Aquí, a casa, van venir una vegada uns lladres i preguntaren si volíem guardar una màquina de fer diners, pagant un lloguer molt bo. El meu avi no la volgué. «No la vull guardar —digué—. El guany és gros per tant, la pena també serà grossa».

El Rellotger tingué fama de tenir diners; però, com que ningú no sabia d’on els podia haver trets, corregué la brama que el Rellotger feia moneda falsa i tenia la màquina corresponent.

Aquesta fantàstica idea, d’origen popular, d’un poble tan donat a la xafarderia, ha arribat fins als nostres dies. A l’autora de l’enquesta de què parlem, li digueren que la màquina de fer diners del Rellotger era enterrada sota una alzina que havia existit davant la façana del castell de Valldevià. Naturalment, anà al castell, avui restaurat. Un dels seus guies li digué: «Jo sóc fill de Valldevià i recordo que de petit venien una colla d’amics carregats de pic i pala. Ens havien dit que la màquina de fer diners del Rellotger era enterrada sota l’alzina que havia existit davant el castell. Suàvem la gota amb els magalls i les pales per trobar-la. Mai no l’aconseguírem».

El vell de Can Faló ho digué ben clar: «És estrany. Tothom parla dels fets d’aquest home i no trobem ningú que digui que els seus avantpassats havien estat robats per ell o per la seva gent, i a fe que són innombrables els qui diuen que anà sovint a casa seva a arreglar rellotges». Sempre el mateix: pures vaguetats, res concret. Ara, que el Rellotger degué produir algun símptoma extern d’inversió de diners és gairebé segur. Que els diners que tingué foren els que robà em sembla evident. Que no féu mai moneda falsa encara m’ho sembla més. La seva manera de viure fou una altra: el seu temperament. El fet és perfectament compatible amb la producció de moneda falsa en aquest país, el segle passat. És el símptoma indefectible d’una mala política i del desori de l’ordre públic. De moneda falsa, fins i tot se’n féu a Palafrugell.

L’autora de l’enquesta escriu: «Conversàvem a la placeta del santuari de la Font Santa un diumenge a la tarda. Sortien aleshores les dones de la capella, acabat el rosari, i una d’elles escoltava molt atenta el que dèiem: S’hi afegí. “També el Rellotger i el Menut de Pins robaren a casa meva”. És la primera persona que ens diu que robaren a casa seva. Afegeix: “Quan tothom era a la missa del Gall se n’aprofitaren. De casa, se’n deia a ca l’Esteve Rajoler. També deia el meu pare que per cap d’any cometeren un altre robatori a l’església de Garrigoles”. La padrina ha estat satisfeta d’haver pogut aportar dades sobre el Rellotger i el Menut». La satisfacció d’aquesta padrina degué consistir —jo afegeixo— a no haver-hi aportat res.

«L’indesitjable Menut de Pins —diu la informació— fou masover i home de confiança d’en Muní, un ric propietari de Pins, i la veritat és que el masover s’hauria deixat matar si algú hagués dit mal del seu amo. Quan aquest havia d’anar a mercat per negociar una venda, sempre s’enduia el masover, el qual li deia: “No heu de tenir cap por anant jo amb vós. Si algú s’acosta, ja sabrà com les gasta el Menut”. (Aquestes frases indiquen la situació a què havia arribat l’ordre públic en aquest país, en aquells moments). El senyor Muní estimava el seu masover com si fos de la família. Diu la gent que el disgust que tingué quan s’assabentà de qui era fou la causa de la seva mort». I afegeix: El Menut «forma part de la quadrilla del Rellotger: ens diuen que fou el seu lloctinent i se li atribueixen un gran nombre de crims i robatoris comesos a l’Empordà». Hauria pogut afegir: «i al Terraprim», denominació geogràfica que no apareix ni una sola vegada en l’enquesta.

L’autora de l’enquesta afirma que el que ha escrit en el seu paper representen «pàgines viscudes». Més aviat em semblen pàgines vagues, incertes, inconcretes en la majoria dels casos, falses, vull dir, donades per persones que parlen del que han sentit dir, sense la més petita seguretat, simplement perquè ho han sentit dir i per pur compliment i per fer una de les coses que ens agrada més als empordanesos: fer una mica el fatxenda. Escriu per exemple: «No hi ha masia de les que hem visitat que no tingui la seva història de lladres». Però després resulta que, a totes aquestes masies que tenen aquestes històries, ningú no els ha robat res, i mai, és clar, el Rellotger. No foren robats ni ells, ni els seus pares, ni els seus avis. Voleu una cosa de més vivor i de més petita però natural fatxenderia? Així som els empordanesos. Hi ha algunes excepcions, és clar. En general som així i ningú no hi pot fer res. L’autora de l’enquesta afegeix: «Fins i tot trobem —al mig dels camps— un vell tot simpaticot i sorneguer que cantusseja un conegut adagi:

Que aquestes quatre ratlles són un adagi popular és molt possible. El que no té dubte, en tot cas, és que es popularitzà enormement a Figueres a l’època de la Revolució de Setembre. L’Empordà és un país molt més complex que no sembla a primera vista. Només se n’ha d’examinar la política. A l’Empordà, Figueres és una població importantíssima. Que Figueres contribuí poderosament a la preparació i a la instauració de la Revolució de Setembre (Prim) i després a la primera República i a la popularitat que tingué el partit republicà federal, no té el més petit dubte. Que la Revolució de Setembre i la primera República foren, abans que tot, moviments anticlericals i no gens socials, encara en té menys. Que tot aquest procés produí una anarquia delirant en el país i una falta total d’ordre públic, no ho pot negar cap demagog. Ara, Figueres i algunes poblacions de l’Empordà que feien aquest paper no són pas tot l’Empordà —ni de bon tros. En l’àmbit de la comarca, en la seva totalitat, hi ha molts pobles rurals extremament carques, conservadors, pacífics i tranquils. Ara, és natural que a l’època del subversivisme figuerenc les poblacions no addictes a Figueres fossin tractades de mala manera, i d’aquest fet prové la popularitat que hi tingué el judici —típicament anticlerical— sobre Terrades, Cistella i Lledó. Són coses purament comarcals que ajuden a comprendre el país.

La informació persisteix i la seva autora manifesta un judici sobre l’Empordà que és el següent: «Els empordanesos es fumen de si mateixos, i la sana rialla que fa remarcar els sécs del rostre bru, ratllat per la rella dels anys, ens demostra l’absurd de la dita que precisament han llançat als quatre vents en to burleta…». Però, ¿què és el que han llançat als quatre vents els empordanesos? D’un cantó afirmen que no hi ha cap masia del país que no hagi estat robada, i de l’altre, que els seus habitants no foren mai robats. També afirmen que llançaren el republicanisme federal, però quan es produí el desastre del cantonalisme i del senyor Pi i Margall, entraren ràpidament en el possibilisme del senyor Castelar. En què quedem? Foren robats o no foren robats? Foren del senyor Pi i Margall o del senyor Castelar? Existí o no existí el Rellotger de Creixells? La nebulosa és densa i vasta. En tot cas, el judici de l’autora de l’enquesta és un pur judici literariomusical, mancat de la més petita realitat. Ja comprenc que és una qüestió difícil. De tota manera, aquestes coses s’haurien de tractar d’una altra forma, eliminant les collonades fàcils i inútils que se solen dir, sempre literàries, que no serveixen per a res. Les coses s’han d’observar, de pensar, amb tot l’humorisme i amb tota la ironia que es vulgui, però han de tenir un sentit, s’han d’expressar d’una manera fonamentada i clara.

Al capdavall de la seva enquesta, la seva autora diu: «En el llibre Memòries d’un gironí (Girona, 1932, de Joan Vinyas i Comas) es troba una descripció dels condemnats a garrot: Josep Savalls, el Menut de Pins i el Rellotger de Creixells, quan aquests bandits passaren pel carrer de Ciutadans, i que s’ha de suposar que algun testimoni veié passar, des d’un balcó de l’al·ludit carrer, i que el senyor Vinyes reporta. Diu aquest testimoni que contemplà la lúgubre comitiva que es dirigia al lloc on s’aixecà el patíbul. Expressa la basarda que produí aquell espectacle: tres carros, un darrera l’altre, a cada un dels quals anava un dels condemnats, vestit de negra vesta i un casquet del mateix color». (Aquest llibre del senyor Vinyas Comas, no l’he llegit mai ni el posseeixo, cosa que em sap molt de greu). «Al costat de la cadira on anaven asseguts, un sacerdot per ajudar-los a ben morir. Una campaneta de so esgarrifós precedia el seguici (jo sospito que dins un silenci impressionant), del qual també formava part el Sant Crist de la Puríssima Sang».

La Confraria de la Puríssima Sang fou fundada a Girona el segle XVI en virtut del reial privilegi donat a: Barcelona el 24 d’octubre de 1569. Era una institució que feia segles que durava. Jo crec que la seva obra, per als condemnats, fou admirable. Ara, en aquesta època, tan moderna i tan progressista, en els països en què hi ha establerta la pena de mort, com a Rússia i als Estats Units i en altres països, els maten com si fossin animals. En els països que no la tenen, els tanquen a la presó anys i anys. Jo sóc partidari de la Confraria de la Puríssima Sang.

«Quan els reus entraren en capella, la Confraria establí unes taules petitòries al capdavall de la plaça de les Cols (avui Rambla). La gent dipositava la seva almoina i la recaptació anava destinada a misses en sufragi dels condemnats».

I així donaren garrot a aquests tres bandits davant una multitud imponent situada sobre el Pont de Pedra de Girona i els ribatges adjacents de l’Onyar. El fet succeí quan Cánovas restablí l’ordre públic d’aquest país en nom de la normalitat de la vida humana —després de tants anys de desori, d’anarquia, de misèria i de desastre.