«Lo gaiter de la Muga»

Començo aquest llibre amb peus de plom.

Els escrits biogràfics se solen començar fent una presentació de la vida del biografiat —relació que pot ser discreta, presentant-la tal com és una persona física, o sigui real, o fent un retrat de novel·la, groller, inventat i fals. Ara bé: em trobo, en aquest moment, que no tinc cap element per a escriure aquesta biografia, perquè els coneixements que jo tinc sobre la vida de Carles Fages de Climent són de la més absoluta vaguetat. Haig de documentar-me —fins on és possible de fer-ho quan es tracta de persones reals. Així, no puc fer res més, per començar, que refiar-me dels llibres que publicà, vull dir que edità en una impremta o altra, o en forma de paquets de papers relligats escrits a màquina.

Gràcies a la generositat de Joaquim Bech de Careda, tinc en aquest moment a la mà dos paquets de papers d’aquesta classe: un paquet d’epigrames i un paquet de cent consells d’amor que porten com a peu: Vila-sacra 1958-1960. Fages escriví molts epigrames. Innombrables. Cap d’ells no ha estat fins ara imprès —almenys que jo sàpiga. En els paquets de papers mecanografiats hi ha un anunci d’obres completes d’aquest autor que comprèn aquests títols:

Aquest anunci no s’ha portat a la pràctica —si s’exceptuen dos paquets de papers relligats que són un calaix de sastre del que haurien contingut els títols esmentats. Aquesta raresa en l’edició dels epigrames no vol pas dir que la immensa majoria no siguin coneguts i repetits de boca a orella en diversos espais i sobretot en el de l’Alt Empordà. Com a element verbal i voleiadís, han tingut i tenen un èxit considerable.

Els llibres d’epigrames. Per «Lo Gaiter de la Muga», què és un epigrama? Ell mateix ens ho diu al començament del recull:

«Lo Gaiter» fonamenta aquesta concepció profusament i treu dels versos anteriors la primarietat carrinclona que poden contenir:

I encara és més despectiu i reticent en aquest altre:

En el pròleg de «Cent consells d’amor», Fages escriu, parlant del seu homònim «Lo Gaiter»: «La seva absoluta manca de cultura l’ha privat, com en altres aspectes, d’assolir la perfecció, no pas la fama. Caldrà, potser, excusar-lo si, renunciant a la conceptuosa i subtil majestat d’Ovidi, ha acceptat l’únic mestratge al seu abast, consistent en una adaptació de la tècnica depurada de Marcial a una fórmula aerostàtica, més baixa de sostre i, de vegades, lamentablement xarona, on no manca un ressò dels “Cent Conceyls del Conceyl de Cent”, de Fra Feliu Piu, de Sant Guim, sota l’hàbit burell del qual els crítics han pretès descobrir la personalitat atrabiliària de Pompeius Gener».

Sí. D’epigrames de Fages, n’hi ha de tota mena: de mancats, de xarons, de francament dolents; n’hi ha d’escandalosos, d’un mal gust literalment repugnant; n’hi ha d’una frivolitat massa inexplicable. Ara, n’hi ha que són perfectes, literàriament ben girats, admirables, que duraran tant com poden durar aquesta espècie d’històries humano-literàries. El resum podria ser aquest: Fages escriví massa epigrames. La facilitat que tingué per a escriure’n el guanyà per mà. Massa.

La quantitat enorme d’epigrames poc sociables que escriví li enterboliren els altres —vull dir els bons, els que literàriament duraran. Sempre ben entès que la literatura serveixi per a combatre la vulgaritat i la mediocritat d’una país determinat. Si Fages cregué, seguint la literatura d’avui, que les coses s’han de fer d’una altra manera, s’equivocà com un calet total. Un escriptor no ha d’escriure mai per al consumidor, per al comprador. Un escriptor ha d’escriure el que li sembli millor, i és el lector —una ínfima minoria de lectors— el qui l’ha de judicar. Si Fages, en molts epigrames, seguí un camí contrari, és que sempre anà fluix de diners. Sovint es dedicà a la demagògia literària, no pas per íntim sentiment, sinó per carambola, pels diners.

El fet originà una situació curiosa. En un moment determinat circulà pel rodal (de l’Alt Empordà) la notícia segons la qual el senyor Miquel Mateu, propietari del castell de Peralada, havia comprat els epigrames de «Lo Gaiter de la Muga», per dipositar-los a la gran biblioteca del castell. Així m’ho asseguraren, en tot cas, a la llibreria del senyor Canet de Figueres, que conec des de fa tants anys, persones tingudes per respectables. Quan la notícia començà a circular, la reacció de la gent fou aquesta: el senyor Fages ha venut els epigrames del Gaiter al senyor Mateu, perquè així li ha convingut, cosa en tot cas normal, donada la seva precarietat crematística, tan continuada. El senyor Mateu ha comprat per enriquir la seva biblioteca, perquè els epigrames, sovint, tenen una gran qualitat literària. És gairebé segur que, en l’operació, hi han intervingut altres factors: potser el senyor Mateu —diu— ha comprat els epigrames per endolcir una mica l’escàndol que han produït, és a dir: per evitar-ne la publicació. Els documents literaris d’escàndol sempre circulen en la clandestinitat. A la biblioteca de Peralada estaran ben guardats. Aquesta col·locació augmentarà el seu interès… Confesso que, tota aquesta història, la vaig trobar inversemblant. L’augment d’interès em semblà absurd, donat que els epigrames havien arribat, en aquest aspecte, al màxim. Circulaven pels carrers, voleiaven.

Així, en definitiva, la qüestió de la compra dels epigrames —si és que existí— és absolutament relativa i no té cap importància. La qüestió és una altra. És aquesta: els epigrames del senyor Fages de Climent, han estat recollits íntegrament? ¿Hi ha algú que ho hagi fet, que s’hagi pres la molèstia de copiar-los? ¿On són avui aquests epigrames? Les meves investigacions no han donat cap resultat. Hi ha molta gent que té copiats epigrames de Fages que no són en els paquets de papers mecanografiats. Altres recorden molts epigrames. Altres, menys. Sempre es troba algú o altre que us recita un epigrama que no havíeu sentit mai. En els moments actuals estic convençut —novembre de 1975— que el senyor Fages no guardà ni posseí, no ja tots, però almenys la més gran part dels epigrames que escriví. Avui, els seus hereus estan interessats a presentar el poeta com un virtuós, en tots els aspectes de la vida, com un home posseït pel que se solen anomenar les millors qualitats d’ordre, d’organització, etc. Crec que fan molt bé de fer-ho. Les virtuts són admirables. Ara, en aquest punt, dissenteixo: crec que el poeta Fages fou un desmanegat absolut i sistemàtic. Moltes persones que el conegueren creuen el mateix —i ho creuen amb molta més força real que la que jo podria donar. Els epigrames volen pel país. N’hi ha una gran quantitat. No es refereixen pas tots a aquest espai. N’hi ha d’altres espais —Barcelona, Girona, Vilafranca, etc. ¿Qui podria afirmar avui que, d’epigrames diríem inèdits, en posseeix una gran quantitat? Hi ha persones que creuen que algun dia es farà aquest recull. S’hauria de fer de seguida. Com més trigui a realitzar-se més difícil serà de fer. Els epigrames constitueixen una de les pans més decisives de l’obra d’aquest poeta. Estan, per altra part, tan lligats amb la seva vida, que aquest recull podria constituir l’aportació escrita més important i útil per a donar-ne els topants i resseguir els seus estats d’esperit. És un treball que s’hauria de fer.

En l’anunci de les obres completes a què férem referència hi ha el de tres llibres d’epigrames. D’aquest anunci, només es coneix el primer llibre —o sigui el paquet de papers mecanografiats i relligats que ja esmentàrem. On són els altres dos? No es troben enlloc. Després hi ha el llibre «Cent consells d’amor» —un altre paquet mecanografiat d’epigrames. I el titulat «Consells», on és? I, ara que ve a tomb, direm que el paquet de papers de «Consells d’amor» conté un peu que diu «Vila-sacra 1960». Si aquesta data és certa, constituiria un argument molt fort contra la compra dels epigrames per part del senyor Miquel Mateu, perquè l’any referit és molt posterior a l’operació de compra que m’anunciaren els assabentats de Figueres a la llibreria del senyor Canet, a plena veu. Si el senyor Mateu comprà els epigrames per guardar-los, reservats, a la biblioteca del seu castell, perquè el temps minimitzés l’escàndol que produïren —com deien aquells senyors—, és increïble que el poeta Fages es desentengués del tracte amb tanta facilitat i lleugeresa. És clar que —segons diuen— en féu de seques i de verdes. Ara, aquesta, jo no la crec i em mantindré en aquesta situació mentre no posseeixi arguments decisius. Conec, fins on la meva feina m’ho ha permès, la biblioteca de Peralada. Hi he passat moltes estones de la meva vida. El primer que m’hi orientà fou el senyor Mateu mateix. He tingut molta relació amb el bibliotecari de la casa, el senyor Costa, que sempre fou amabilíssim. Quan hi torni —ara ja no hi vaig tant—, si al senyor Costa li sembla, ho aclarirem.

La vida de Carles Fages de Climent està literalment empedrada d’epigrames. N’escriví moltíssims. Els qui foren els seus amics i coneguts m’asseguren que tingué una gran facilitat per a escriure’n. El primer capítol d’aquest llibre —començat amb peus de plom— fa una vaga —vaguíssima— referència als epigrames. Per ara, no en tinc d’altra. En tota aquesta diguem-ne biografia sortiran molts epigrames. Tota la seva obra —vull dir la publicada— és epigramàtica. Sense els epigrames, la vida de Fages, què seria?

En el referit anunci de les obres completes hi ha el d’un llibre titulat «De clergues amics». És segur que el Gaiter escriví molts epigrames sobre els clergues. Tingué molts entrebancs amb aquesta classe de persones, sobretot amb els rectors de Castelló d’Empúries. Conservador, monàrquic tradicionalista, catòlic del país, d’una important família, emparentat amb jesuïtes, burgesoide total amb algunes enyorances del feudalisme, totalment contrari al darrer concili del Papa Joan XXIII, Fages epigramitzà els capellans amb una llibertat omnímoda. El fet és molt típic de l’Empordà, perquè els empordanesos portem a la massa de la sang l’anticlericarisme de la Revolució de Setembre i dels republicans federals de Figueres. Tota aquesta tropa de subversius, que primer tingué com a màxim representant a l’Empordà el progressista Climent, avantpassat de Fages, i després el rosinc, metge a Figueres, senyor Sunyer i Capdevila. No fores res més que anticlericals frenètics. Eren anticlericals perquè eren cientificistes o cientificoides —és igual. Creien en la ciència —que llavors era molt cultivada a tot arreu— perquè es pensaven que portaria la felicitat humana. El senyor Sunyer i Capdevila, que fou el més gran promotor a l’Empordà d’aquesta revolució, amb Prim, Pitarra, Clavé, Almirall, etc., féu una jugada al Parlament de Madrid contra Déu —que guanyà, naturalment— i no pogué mai resoldre el refredat més grotesc i senzill. Els científics autèntics no han entrat mai en la felicitat humana: han tractat de descobrir les lleis de la naturalesa. Imitant Newton, que proposà la llei de la gravitació universal, Einstein tractà de projectar una llei general sobre la Naturalesa. Fou la seva obsessió permanent. No arribà a cap resultat. ¿S’hi arribarà algun dia? Per ara, no s’ha arribat a res. Els empordanesos no sabem res de res, però la cosa racionalista i científica ens apassiona. El nostre anticlericalisme se’n dedueix.

Manuel Brunet visqué, després de la guerra civil, a Castelló d’Empúries. Es casà amb una senyora d’aquesta població. Fou amic de Fages. Molt amic, no. Brunet fou un home intel·ligent, complicat, humil, senzill, en el sentit que no donà mai cap importància al diner. Fou un obsés de la religió i de la política nacional i estrangera, que seguí amb una acuïtat extraordinària. Fou un pobre, summament ric. Fages fou al revés. Fou un ric, o almenys ric aparent, engavanyat pel diner. Fou un dandi pobre, pròdig, estrabul·lat i, per a fer la vida que pretengué sempre, inconscient en molts aspectes. Essent tan diferents i construïts d’una manera tan personal, foren amics, molt amics mai.

Obsés per la religió, Brunet havia observat els capellans. En coneixia una gran quantitat, sobretot els de Vic i el seu bisbat, que llavors eren molt apreciats. Havia estat seminarista i element molt actiu en la formació del museu de Vic. Sentir parlar Brunet dels capellans, amb un realisme d’observació portat fins als últims detalls, era extraordinari. No són pas els anticlericals els qui els coneixen: són els carques els qui saben de què va. Brunet en parlava amb un gran sentit crític, però amb un batec de gran cordialitat. El que l’impressionava més dels clergues era el lligam que havien fet amb el poble, amb la gent, amb el paisatge, amb totes les formes de la vida humana. Com totes les persones, els capellans eren irrisoris, però eren fenomenals. El Gaiter veia les coses d’una altra manera. Dandi pobre, tenia el cor buit: els diners li faltaven. Els hauria volguts dominar i no aconseguí mai dominar-los. De seguida que hi tenia una topada, els epigramatitzava —sovint amb un mal humor i un verí inexplicables. Un dels escrits del Gaiter que tingué més sortida fou el que dedicà al senyor bisbe de Girona, S. I. Cartanyà —en relació amb el clergue que primer fou senyor rector de Camprodon i, després, ecònom de Sant Feliu de Girona.

El Gaiter escriví molts epigrames sobre els rectors de Castelló d’Empúries. Un dia hi arribà un nou senyor rector, que es deia mossèn Pagès. El Gaiter en donà notícia d’aquesta manera:

Un altre epigrama clerical:

L’epigramista ho diu així i ho hem de creure, però potser és una mica exagerat. Els epigrames són difícils d’escriure i, perquè ho són, s’han d’acceptar tal com vénen. De vegades, per fer ritmar dues paraules, es passa de la mesura.

I encara un altre:

El Gaiter escriví molts epigrames clericals de tendència anticlerical —diríem. En circulen, de viva veu, moltíssims.

Si el lector coneix els paquets de papers mecanografiats i relligats, deu haver vist que en l’anunci de les seves obres completes en figura un de titulat «De clergues amics». Ara bé: aquest anunci no s’ha portat a la pràctica. En tot cas, no l’he trobat enlloc. Que n’escriví un nombre suficient per a fer-ne un recull és segur. Que el recull no es féu encara ho és més. Són epigrames que voleien.

També es podria afirmar, amb gran fonament, que escriví sobre els curials. El Gaiter sempre es trobà embolicat en qüestions jurídiques i no jurídiques i passà moltes estones de la seva vida pledejant, i encara sort que tingué un gran amic seu de Castelló, el senyor Planas, com a home bo en totes les seves innombrables trifulgues.

Així, és natural que escrivís molts epigrames sobre fets i persones relacionats amb l’ofici de la justícia. En els plecs de papers mecanografiats, en recollí pocs, perquè anà amb la natural cautela. La gran majoria voleien. Un dels que féu mes forrolla fou el que dedicà al procurador dels tribunals de Figueres, senyor Poc —el procurador Poc—, que degué formar part de l’equip que defensà els interessos contraris als seus personals. Es un dels més càustics i vulgars que sortiren de la seva ploma. Que jo sàpiga, no ha estat mai editat, però, com que flota en Paire i circula de boca en boca, és igual. Al senyor Poc —diu el Gaiter—:

Tampoc no tinc la més petita notícia dels dos llibres de «Consells d’amor», que foren anunciats a les obres completes; un llibre amb aquest nom i un segon llibre de «Novíssims consells d’amor» —que en definitiva no foren escrits més que epigramàticament. En els paquets de papers mecanografiats i relligats hi ha els «Cent consells d’amor» que el senyor Bech de Careda em deixà, com ja vaig dir, juntament amb el «Primer llibre d’epigrames», que són els dos únics paquets de papers posats a màquina que circulen —més aviat poc— perquè encara es poden obtenir, gràcies a la generositat d’algun amic. Dels «Cent consells d’amor», en circula una còpia també escrita a màquina, sospito que absolutament clandestina, sobre paper més ample, una còpia de la qual em deixà el meu amic Ramon Sala, de Castellfollit de la Roca, i que li agraeixo moltíssim. Tinc la impressió que, de la gran quantitat d’epigrames escrits pel senyor Fa-ges, en foren triats uns quants que emplenaren els dos paquets de papers que posà a màquina un familiar del poeta radicat a Girona i que ell utilitzà per a vendre. N’hi ha d’escandalosos, altres de molt càustics, altres de mediocres. Un dels més infectes forma part dels epigrames, i diu així:

El primer vers és d’una vulgaritat absoluta, perquè entre altres raons, la blennorràgia del senyor Fages no interessà a ningú, ni tan sols als erudits de la seva obra. El segon vers és d’un mal gust inexplicable i d’una grolleria indescriptible. «Els cents consells» és un paquet de papers d’una procacitat insubstancial, que tothom més o menys sap, absolutament típica de les tertúlies vilatanes de les taules de cafè, mancades del més petit interès. Però, què hi farem? Fages de Climent és així. Els epigrames són sempre difícils d’escriure. De vegades, un home qualsevol en farà un, un home totalment marginat de la literatura i que en farà un de sol, magnífic. Fages n’escriví molts: n’escriví de molt dolents, mancats del gust social més elemental i de l’esforç de l’esperit més corrent. Són epigrames basats en la paròdia —en la paròdia que recollí «La Campana de Gràcia» amb tanta abundància i que durant tants decennis constituïren l’aliment de la literatura catalana popular, perquè l’altra fou inassequible.

La literatura epigramàtica de Fages és molt complexa. De vegades no val res; de vegades és excel·lent. És molt curiosa, sovint molt divertida, de vegades xarona i popularíssima, pensada sempre per tirar un raig de verí, de vegades extremament ben observada i intel·ligent. En termes generals, és molt ben escrita —diguin el que diguin els perfeccionistes, que són uns personatges molt importants, que desitjarien que la llengua fos perfecta, com jo voldria, però que ignoren, en el seu il·luminisme, que la immensa majoria dels pobles de llengua catalana no la saben escriure ni llegir. Aquests perfeccionistes tenen poca simpatia per Fages. Des de tots els punts de vista el troben poc correcte. Els perfeccionistes entenen de gramàtica i de prosòdia i són terribles. No han aconseguit ni aconseguiran res. El coneixement autèntic de la nostra llengua només es pot fer per un esforç individual continuat i precís —que és el que hem hagut de fer els qui, per la raó que sigui, hem hagut d’escriure, més o menys, amb l’esperit de la llengua. El poeta Fages no fou acceptat ni pels perfeccionistes ni pels escriptors de Barcelona amics seus. Els perfeccionistes, per raons que, per rapidesa, anomenarem gramaticals. Els escriptors, perquè no acceptaven la seva procacitat ni el seu popularisme vilatà i tan sovint groller. Els amics literats de Barcelona d’aquest poeta, generalment mediocres, però refilats i pedantoides, no arribaren ni a la sola de la sabata d’ell.

Els epigrames de Fages ens haurien de servir per a conèixer més o menys la literatura catalana d’aquest moment. De vegades són horribles. De vegades, excel·lents. ¿És que la situació literària és diferent? Passa com a tot arreu. Més que aquesta caterva d’escriptors importantíssims, únics, formidables… que ningú no entén, potser caldria formar una mitjana literària en ascens, que permetés que més endavant fossin entesos. Aquesta mitjana només pot ésser construïda per un respecte a l’esperit de la llengua, la tradició, la qualitat i una intel·ligibilitat mitjana elemental però certa. Totes les literatures són fetes de tòpics multiseculars, que constitueixen la formació de la gent. La població d’aquest espai, l’alta, la mitjana i la corrent, parla maquinalment una llengua —la pagesia amb una gran riquesa de lèxic, la ciutadana amb un lèxic pobríssim—, té una idea molt vaga del passat i no té la més petita idea de la literatura que s’hi ha produït. Les causes d’aquesta situació són conegudes i potser no cal insistir-hi. La política que habitualment s’ha fet —sempre amb pèrdua— ha acabat d’arrodonir aquesta impressionant qüestió. És per totes aquestes raons que trobar-me amb un escriptor que escriu intel·ligiblement, mantenint un to clar, col·loquial però correcte, projectant sobre el que fa tot el seu pensament, em fa un gran plaer. La petita minoria que exalta els nostres grans escriptors il·legibles afirma que aquests escriptors són internacionals i universals. Ara l’universalisme s’ha posat de moda i és utilitzat constantment. No crec que n’hi hagi hagut mai cap ni que n’hi pugui haver mai cap. Em conformaria que fossin escriptors nacionals o comarcals o locals i que aportessin algun lector a la nostra pobra literatura. Amb els músics catalans passa el mateix i amb els artistes de les arts plàstiques no en parlem. El país té una gran riquesa musical popular, però ells fan la música copiada de l’estranger: provincianistes d’ínfima categoria. I amb els artistes passa igual malgrat la tradició d’art del país. Són copistes de l’estranger —internacionalistes, universalistes. On som? ¿En quin espai transcorre la nostra vida? I si les coses són així, ¿qui podria parlar seriosament de la nostra ignorància, de la indiferència gairebé total de la gent davant gairebé totes les manifestacions de l’esperit? Tota aquesta punta d’esnobs fa una gran propaganda. El fet és, però, que, tot aquest gavadal d’insanitats, se les emporta el vent. No dura res. Facin coses nacionals, lligades per un cantó o altre amb aquest país, hi projectin tota la informació que tinguin —sempre mantenint la màxima qualitat possible, sense caure en la cursileria sentimental indígena que ens ofega. Hi posin tots els seus sentits. Tinguin el do de la limitació. Arribar a fer alguna cosa és difícil. Aprenguin l’ofici.

El que acabem d’escriure no es podria pas aplicar als epigrames del «Gaiter de la Muga», o sigui a l’obra de Carles Fages de Climent. És un escriptor del país, absolutament comarcal, literalment geogràfic, específicament empordanès —i, per tant, tancat entre el Pirineu oriental, la Gavarra i el mar. Jo crec, modestament, que, per poc que es vulgui comprendre aquesta obra, s’ha de tenir present aquesta limitació, que, genèricament parlant, fou indefectible.

Carles Fages, en el curs de la seva existència, fou dominat per les continuades obsessions que caracteritzen la vida. Una de les obsessions que li durà més fou l’erotisme. No crec pas que fos un poeta de l’amor. Fou un poeta eròtic, tingué l’obsessió del sexe, de vegades en termes de procacitat, d’expressió escandalosa. Totes les seves obsessions, les convertí en epigrames. Cada u per allà on l’enfila. L’erotisme és un dels més grans mals de la bèstia d’aquest país. Com que generalment és frustrat, és una de les escoles més decisives de la hipocresia. Escriví molts epigrames eròtics. Alguns són d’una vulgaritat infecta i vilatana, com aquest:

I el que ve, que no és en els «Consells d’amor», sinó en els «Epigrames», és un canvi molt ben observat i probablement exactíssim. És un dels millors que escriví:

El que va a continuació comença molt bé i després cau, El fet succeeix sovint en els escrits d’aquest poeta. L’epigrama diu així:

El que ve a continuació és també molt ben observat, però és vulgaríssim:

Què vol dir amb aquests dos versos el senyor Fages? ¿És que pretén que per a fer l’amor és indispensable un superhome, una espècie de monstre bavós, suat, inexhaurible i teatral? No exagerem, no fotem! En el país se sol dir sovint: els cansats fan la feina. Cosa que és certa. Ara, aquest epigrama demostra fins a quin extrem de follia portà el poeta l’erotisme al cervell. Ja ho he dit i ho repeteixo: l’erotisme és una de les coses generals del país i una de les desgràcies més certes.

No té pas el més petit dubte: el senyor Fages cregué que escrivint els epigrames eròtics havia fet una cosa extraordinària, inaudita. Ho digué explícitament en el que segueix:

Neo-Caniles és Figueres, i el nom prové del fet que la població andalusa de Caniles és projectà sobre Figueres en termes inusitats. L’afluència de xarnegos. El dístic de referència, destinat a la primera figura d’una família de les més il·lustres de Castelló d’Empúries i de Figueres, diu:

L’epigrama és enginyós. És d’una romanitat popular tan perfecta, com és perfecta la seva vulgaritat escandalosa, indiscutible.

El que va a continuació també és molt precís —tan precís com l’anterior, en què es parla dels ganduls. La quantitat de ganduls que hi ha en aquest país és considerable. Fins i tot n’hi na, davant el més fàcil i adotzenat erotisme. En altres països és igual, però potser la vida no hi és tan sentimental ni tan difícil. En altres indrets de la Península potser n’hi ha més, i deu ser d’aquest fet que, Per contrast, ha sortit aquella frase que diu que el catalàn de las piedras saca pan. Sí, potser, més o menys. Les dones són més actives. Tenen una altra constitució.

¿Què seria d’aquest país, sense el matriarcat? L’epigrama apareix de seguida:

Els epigrames eròtics de Fages són incomptables. Proposa totes les combinacions, les més complicades. De vegades, ho són massa. Tendeix adonar consells. Donar consells. Donar consells! Pobre home. Aquests consells!

Són consells trets de revistes franceses més o menys lliures, si voleu, pornogràfiques; escrits, copiats, en tot cas, de papers literaris més vells, dels antics o de la revifalla del renaixement. Són històries conegudíssimes. El cap de gare… no vol pas dir el jefe de l’estació? És com si ens trobéssim a Perpinyà o a Narbona. ¿És que la gare, a França, no és l’estació del tren? El quart vers és el més aleatori. Per amant, un poeta… De poetes, a l’Empordà, n’hi ha com a tot el nostre país. Moltíssims. Són persones que fan versos. Em sembla, però, que Fages, en aquest punt, no al·ludeix a les persones que fan versos, sinó a poetes per les dones, a homes que exciten les dones. No es pot negar: d’aquests, sempre n’hi ha algun. Probablement més que de poetes autèntics. De proposats per a aquest ofici, els millors són els que tenen una certa cartera, amb les poques excepcions consegüents.

El «Gaiter de la Muga» no tingué més que un petit defecte: escriví massa epigrames. Tingué l’obsessió dels epigrames. Tingué la tendència a convertir gairebé tot el que li anà passant a la vida en epigrames. Pràcticament, hi tingué una disposició impressionant. Quan en l’existència tingué alguna dificultat, demanava a la persona que tenia al costat un paper i un llapis i contestava amb un epigrama. La seva facilitat fou immensa. Escriure epigrames no és pas fàcil. N’escriví moltíssims: alguns d’excel·lents, altres d’horripilants. Fou un predisposat per a aquesta literatura. Què s’hi pot fer? Res.

M’asseguren que, des de molt jove, tingué una gran disposició per a escriure epigrames. Fou probablement una tendència en contrast amb la instrucció, excessivament retòrica, rebuda en els col·legis dels jesuïtes. Contra la cultura, el guanyà la terra. El parlar de la gent, la manifestació permanent del poble, quan vol resumir, és l’epigrama —no pas en vers—, vull dir l’epigrama habitual i corrent. Fages s’hi lliurà, sense mesura, excessivament.

La facilitat epigramàtica que tingué —i ara parlo de palpentes, però per intuïció, que és una forma de coneixement molt apreciable— el portà a creure que les coses de la seva vida serien factibles i fàcils. En la seva joventut, cregué que li serien fàcils les coses de l’erotisme. Tots o gairebé tots els seus epigrames eròtics, tots els seus consells, en aquest sentit, són d’una facilitat indescriptible. Com és possible en un home tan intel·ligent? Pod re Fages! Quin desconeixement! Ho troba tot fàcil. Escriu:

Ho troba tot fàcil, però només s’ho pensa. Tot són conjectures i projectes de cafè vilatà, xafarderies de celobert. No vull pas dir que de vegades no succeeixi alguna d’aquestes anècdotes, però de fet són raríssimes. El país és molt vell, tothom o gairebé tothom sap el que vol, no hi ha res fàcil ni senzill. Parlo, ara, dels anys de la joventut del Gaiter. Més tard, les coses s’obriren, segons diuen, més. Una altra il·lusió del seu esperit:

És un excel·lent programa, però no he conegut encara ningú que l’hagi portat a la pràctica, en aquest país. Queda, és clar, la prostitució, que aquells anys era barata, horripilant, difosa i imperant. El Gaiter, ¿fou un home de la prostitució? Quan demano informació a les persones que foren els seus amics, tots em diuen el mateix: «D’aquell jove, se’n podia esperar tot». El que escriví sobre el bordell de Castelló d’Empúries sembla més aviat una deprecació, a no donar-li cap importància en relació amb la vida de les famílies:

Però, és clar, hi havia el barri de la capital, o sigui el Garrigal de Figueres. El freqüentà el Gaiter? ¿O potser, per discreció, fou més donat al Barri de Girona? Escriví sobre una altra casa d’aquest darrer:

De vegades sembla que el Gaiter adopta, davant la prostitució, una posició moral.

O aquest altre:

I aquest altre, encara:

Ara, jo tinc una certa tendència a creure que el Gaiter freqüentà el Garrigal de Figueres, encara que no sigui més que per una raó: per l’amistat que tingué amb el senyor Rost de Castelló d’Empúries. He conegut aquest home. Era un home d’un tracte mansuet i humil, però al mateix temps un autèntic aventurer. De família de pagesos pobres, Rost tingué primer per Fages, d’una gran casa, l’admiració que solen tenir els pobres pels rics, sobretot si tenen aspiracions de dandi, com Carles en tingué sempre. Rost emigrà a França, on aprengué moltes coses, sobretot a fer formatges francesos en poques quantitats. Hi guanyà diners. Fou, a París, perruquer de senyores molt apreciat, i aquest ofici el portà a ser perruquer del gran transatlàntic «Île de France», que feia el trajecte Le Havre - Nova York i retorn. En un d’aquests viatges conegué Mr. Wildenstein, el gran marxant d’art, amb establiments a París i a Nova York. Rost guanyà diners. Quan tornava a passar uns quants dies a Castelló i a Figueres, granejava de valent, esdevingué un dels més adinerats i, per tant, més estimats clients de la prostitució indígena. S’esdevingué aquest fet: mentre Rost anà pujant de posició, Fages anà baixant. Però continuaven essent amics. Anys després, Rost tornat a Castelló, els dos amics s’anaren empobrint i això semblà augmentar la seva relació. El fenomen no és pas insòlit. En els epigrames, Fages dedicà a Rost dues poesies molt favorables que el lector trobarà en els paquets de papers escrits a màquina.

Els epigrames de Carles Fages, encara que constitueixin el bloc més important de la seva obra, no els puc pas publicar tots. Primer, per la brevetat d’aquest escrit. Després, perquè aquest no és un llibre de crítica literària. La meva intenció és publicar quatre ratlles sobre la persona i l’obra d’aquest poeta essencialment empordanès. Ara diré, només, que escriure epigrames no és pas fàcil. Pensar-se que tothom en pot fer és un error. No. És molt difícil. Escriure curt, directe, sobre persones i coses precises i concretes, és molt complex. Un epigrama és un llampec. Els escriptors antics n’escriviren i encara n’hi ha que duren i duraran sempre: els de Marcial, traduïts pel professor Dolç, editats a la Fundació Bernat Metge. Quina meravella! En la literatura moderna i en la nostra, són escassíssims. Només es publiquen insuportables, avorrides novel·les. El Gaiter de la Muga escriví epigrames i consells. Els epigrames —si són bons— són consells i els consells epigrames. Crec que aquestes afirmacions es poden sostenir.

D’epigrames, n’hi ha de diverses classes. N’hi ha molts de vulgars, populars, adotzenats, xarons —de la literatura que aquest país ha segregat. Però hi ha una cosa positiva. Carles Fages no fa literatura internacional, universal —còsmica. Fa la literatura que sol produir el poble del país, espontàniament —i que, com a tal, no seria res. La qüestió és que algú l’hagi escrita dignament i gramaticalment. A tot arreu del món, aquesta literatura existeix i és enormement apreciada pels naturals i desconeguda uns quilòmetres enllà. Però això no és res. És natural. Què sabem nosaltres dels altres? El mateix que els altres saben de nosaltres. Res de res. Ara, hi ha una propaganda internacional immensa, hi ha el turisme, la gent va a la quinta forca. Cada dia la ignorància és més gran. Si sabem tan poc del nostre país ¿què podem saber dels altres? Es pot saber alguna cosa si hom es limita, si hom parla o escriu modestament, amb gran humilitat. Si, parlant seriosament, no sabem res del nostre país, ni dels nostres sentiments, ni del nostre cos, ¿què podem saber dels altres? I els altres, de nosaltres? L’important és eliminar la fatxenderia i la pedanteria humanes, a les quals estem tan afeccionats. Aquest és el bon camí —un camí que el Gaiter no seguí gaire. Escriví els seus epigrames amb una llibertat omnímoda —amb una llibertat com en pocs espais d’Europa hauria estat possible. De vegades parlà amb tanta llibertat que allò que vaig escriure en un llibre anterior, quan vaig dir que Fages era l’últim cagalló feudal que quedava a l’Empordà, més aviat resultà exacte. Escriví amb tant desvergonyiment, que de vegades ell mateix s’acovardí. Produí aquest epigrama, que és el símptoma més clar de la seva petulància:

Carles Fages fou un escriptor petulant. Escriví en un ambient d’una llibertat indescriptible —la mateixa que hi ha hagut sempre en aquest país. Tingué moltes qüestions judicials, però no li trencaren mai la cara. Digué el que volgué i com volgué! Fages, que visqué gairebé sempre obsessionat per la cosa monetària, de la llibertat amb què es manifestà, quin resultat n’obtingué? Tot fa pensar que fou més aviat magre. És ell mateix qui escriví:

El que ho demostra d’una manera més clara és que aquests epigrames no han estat mai editats. ¿Ho seran algun dia? Quan passin alguns anys, potser es veurà. Els empordanesos estem una mica fatigats dels escàndols socials i personals. No en fem cap cas. Això ens podria portar a esbrinar si el senyor Miquel Mateu —per suavitzar una mica l’escàndol— els hi comprà, i ben comprats, per arxivar-los a la biblioteca de Peralada. Si els hi comprà, Fages, féu dos paquets mecanografiats d’epigrames i consells per vendre’ls de sotamà. En fi, la meva ignorància és total. El Gaiter fou un caut desenfrenat. Davant els dos paquets de papers mecanografiats hi ha el pròleg corresponent, que és literari i pedantot. No els podem publicar íntegres, per falta d’espai. En el paquet dels «Epigrames», diu:

«¿Qui és “Lo Gaiter de la Muga”? Es tracta d’un personatge anònim i fabulós? D’un popular difunt? És encara vivent i ha assolit, per tant, la glòria en vida? Les més erudites i recents investigacions semblen coincidir totes en un punt: es tracta d’un versaire fill del poble, fornit de tan escassa cultura, que probablement no sap llegir ni escriure. Segurament és un pastor que a l’ombra dels tamarius i les canyes plantades del riu empordanès, el vell flumen Saubuca d’Estrabó, que, tot guardant els folcs d’ovelles i acompanyant-se ell mateix amb algun rústec instrument, va anotant acudits i corrandes component entorn de persones i coses de la comarca o de les ciutats, a les quals fa alguna obligada incursió per visitar els mercats. D’un temps ençà, el Gaiter ha desaparegut —hivernà a la Vall de Núria, al Canigó o a les Alberes. Mentrestant, el ressò del seu nom i de la seva obra s’han anat estenent fins a assolir una fama tal, que alguns dels seus deixebles, procedint com Plató i Xenofont amb la filosofia de Sòcrates, han cregut del cas recollir aquest veritable tresor de dístics i estrofes disperses fixant rimes i ritmes, que en passar de boca en boca tendeixen a desfigurar-se, com se sol esdevenir en les tradicions orals. Aquesta primera compilació pretén remeiar semblant perill i serà bo per donar a conèixer als estudiosos i col·leccionadors les meravelles de mel i de verí destil·lades i expel·lides per aquest singular i genial fill del poble».

La nostra citació acabarà en aquest punt. L’escrit que acabem de donar pretén estar impregnat de la innocència i de la rusticitat del món agrari més marginat. En realitat està impregnat, podrit de la literatura més elemental. Davant un fet semblant i donada la meva falta de temperament, la meva primera obligació és fotre el camp.

En el pròleg dels «Cent Consells d’Amor» escriví:

«El joglar anònim que sota l’advocació d’un riu voluble ha instrumentat tantes corrandes al·lusives al seu Empordà místic, no és, ben segur, un home inexpert que hagi viscut en la ignorància de l’amor.

»La seva absoluta manca de cultura l’ha privat, com en altres aspectes, d’assolir la perfecció, no pas la fama. Caldrà potser excusar-lo si, renunciant a la conceptuosa i subtil majestat d’Ovidi, ha acceptat l’únic mestratge al seu abast, consistent en una adaptació de la tècnica depurada de Marcial.

»A una fórmula aerostàtica, més baixa de sostre i de vegades lamentablement xarona, on no manca un ressò de “Los cents consells del Consell de Cent”, de Fra Feliu Pin de Sant Guiu sota l’hàbit burell del qual els crítics han pretès descobrir la personalitat atrabiliària de Pompeius Gener.

»De semblant manera, certs indicis semblen orientar la tasca dels exegetes, encara que el judici és prematur, bé podria resultar que sota el pseudònim del ministril fluvial de l’autor del present recull, pacientment recopilat per un admirador també anònim, resultés una disfressa mundana del sever benedictí Fra Climent de Sant Climent, el qual, també com tots els moralistes, delata l’avolesa i el vici amb el sant propòsit de corregir l’hedonisme d’una terra que fou el paradís votiu d’Afrodita i que, passats dos mil·lennis de conversió a la vertadera fe, sembla encara que li costi de renunciar, en certs aspectes, a les velles teogonies olímpiques».

Aquests dos papers, escrits amb un manierisme neo-classisitzant més aviat embafador, són una mica pesats de llegir.

En aquests pròlegs, el Gaiter no s’està de res. Sobre la presència i la influència dels grecs a Roses, Empúries, Ullastret i potser en altres llocs del nostre litoral, sembla tenir notícies molt directes. El manierisme del seu estil, per altra part. No vaig tenir prou relació amb Fages per a preguntar-li quina opinió tenia de la presència dels grecs que s’establiren per aquests ribatges marítims. Segurament m’hauria contestat parlant de la Grècia de color de rosa i que aquesta presència implicà l’arribada de la Bellesa, de l’Art, de l’Estètica i del Pensament. És gairebé segur que m’hauria empolsimat de cultureta. Tot aquest frívol embalum és perfectament comprensible en un home com el Gaiter, que fou tan sensible a les suggestions dels noucentistes catalans i als artistes mediterranis que aixecaren una abstracció insòlita sobre la presència d’aquests grecs. L’expansió grega sobre aquests ribatges tingué per origen la necessitat de guanyar-se la vida, de comerciejar, de comprar i vendre, de mantenir obertes les rutes marítimes projectades sobre formes de riquesa. No feren cap projecció d’apologètica ni de redempcionisme sobre les tribus que ocupaven aquests paratges; més aviat els infiltraren els seus vicis: la gitaneria comercial, la usura, la trampa i l’enveja, el seu impressionant empirisme. Foren uns caragirats sistemàtics i ensarronaven tot bitxo vivent. Per a tenir alguna idea de com foren el Partenó, els diàlegs de Plató, les immortals observacions de Tucídides, Aristòtil, els científics serveixen per a ben poca cosa. Per a saber-ne algun aspecte, val més llegir les Comèdies —les Tragèdies—, la Vella i la Nova comèdia, Aristòfanes i el que queda de Menandre i el que en copiaren els autors romans de comèdies, sobretot Plaute. I seguir, fins on és possible, la política d’Atenes: Atenes, la més gran catàstrofe política del món antic. És d’aquesta aclaparadora història que nosaltres hauríem d’haver tret algun consell.

El Gaiter de la Muga visqué sempre emboirat per les abstraccions greco-empordaneses del noucentisme. De vegades, però, hi ha emboiraments que en produir-se amb tanta elevació, tanta bellesa i tant de comarcalisme simplifiquen el pensament —simplificació sempre agradable. Però el curiós és que aquestes abstraccions, llunyanes, no sembla pas que fossin per ell més que remotes il·lusions de l’esperit. Tot el que escriví, d’un realisme aclaparador, directe, grollerot, naturalíssim, sembla provenir més de la segregació popular que de les posicions dels antics. Patriotismes infantils a part, els grecs, en aquests ribatges, hi deixaren ben poca cosa, per no dir res.