Romanització, cristianització

La religió cristiana s’instaurà en tots els països més o menys romanitzats i que foren ocupats per les legions, de seguida que l’emperador entrà en aquesta nova religió. L’Imperi es partí, entrà en la decadència, i el paganisme s’anà extingint. El politeisme, els déus antics, s’aboliren i sant Pere i sant Pau triomfaren. Les Gàl·lies, aquesta península, Anglaterra, el Rin, una bona part de l’Europa central i l’Adriàtic, entraren a formar part de l’imperi occidental i entraren en la religió cristiana.

Tot fa suposar, perquè el període és molt obscur, que no fou pas un procés ràpid. El que no té dubte, en tot cas, és que aquest país quedà imbuït en la nova religió i que passà del període paganitzant al període cristià romà. Aquest període de la història no ha estat estudiat —suposant que existeixin elements per a estudiar-lo. Si se’n té alguna notícia és a través de la història de l’art, que en tot cas és molt escassa.

En l’època de la dominació romana politeista es degué produir alguna infiltració religiosa contrària. En tot cas, és suposable. A Roma es produïren molts de màrtirs. En aquest país, concretament a l’Empordà, ¿es produí algun màrtir? Si per alguna lectura en sabés alguna cosa concreta, ho faria constar. I si ja en el període de l’emperador Constantí fou instaurat el cristianisme, ¿és constatable, en aquest país i específicament a l’Empordà, la figura d’algun sant? O d’algun beat? No sembla pas concretament constatable, ara com ara. Faig referència ara a algun sant, a algun beat de volum simplement comarcal. És gairebé segur que si se n’hagués produït algun hauria quedat en la memòria humana general, és clar; la qüestió és molt fosca, d’una gran dificultat. L’ambient general és molt favorable a l’aparició de moltes llegendes. En l’època present, les llegendes també es produeixen, potser amb no tanta facilitat. De llegendes, sempre n’hi haurà.

El que no té dubte és que els indigets foren romanitzats i que els romanitzats politeistes foren cristianitzats.

Dels períodes històrics antics, evidentment remots, què en sabem? Si jo entrés ara en els períodes asiàtics, de la Xina, de l’índia, faria riure. ¿Què se sap de la història de Pèrsia, d’Egipte, de Creta, de Micenes, de Grècia, de Fenícia, de Roma? De tot això, no en sabem res concret ni precisat; això és obra de centenars d’anys, de períodes llarguíssims que els historiadors han sintetitzat a la seva manera.

En canvi, quan la història s’acosta a nosaltres, la història moderna, moderníssima, la història de cada dia, ens sembla d’una importància immensa. És clar: és la història del nostre cos i del nostre esperit. És la cosa imminent. De tota manera, una cosa i l’altra són iguals. Pràcticament, són el que hi ha i res més. Un dels factors que convertiren en petiteses les èpoques del passat és la llarga duració d’aquests períodes.

En aquest país, la llargada dels períodes de romanització fou enorme, i, del de cristianització, no en parlem. Són dos períodes bàsics d’aquest país —encara avui vigents. Només s’ha d’escoltar la gent.