La divisió de la comarca: l’Alt Empordà i l’Empordà Petit
La comarca de l’Empordà no s’havia dividit mai fins a l’època moderna —o relativament moderna. D’Empordà, només n’hi ha un: a l’època del comtat d’Empúries, la població més important del rodal fou Castelló d’Empúries, capital del comtat. Els comtes d’Empúries dominaven una gran part de la comarca, però no la dominaren mai totalment, ni crec que ho pretenguessin. Els comtes tingueren sempre algunes famílies comarcals infeudades, com els Peratallada, com els Cruïlles, com els Rocabertí, famílies de la frontera del Tractat dels Pirineus. Però, a més d’aquesta infeudació, es produïren altres situacions. Hi hagué, en primer lloc, poblacions que depengueren del feudalisme eclesiàstic del bisbat de Girona: per exemple, la Bisbal, com el seu nom indica. Palafrugell depengué d’una parròquia de Barcelona, durant segles. Tractem de referir-nos a aquestes situacions al més esquemàticament possible. Després, hi hagué les poblacions reials, com Palamós, com Torroella de Montgrí, com Figueres, etc. Foren poblacions que depengueren dels comtes-reis de Barcelona.
És gairebé segur que el fenomen polític més important que es produí en aquesta comarca a l’Edat Mitjana fou la lluita entre els comtes-reis de Barcelona i el comtat d’Empúries. Els comtes de Castelló foren sempre partidaris de la unió —com ho demostraren en totes les empreses de la monarquia—, però sempre foren contraris a la centralització de Barcelona. Aquest sentiment encara avui és viu. És més o menys esblaimat, però encara és viu. L’Empordà és contrari a la centralització de Madrid i a la de Barcelona. Aquest és un fet real.
La divisió de l’Empordà en Alt i Baix és una conseqüència de la projecció sobre el país de la burocratització de l’Estat central. Acabat el comtat per extinció física, Figueres passà a ser la capital de l’Empordà, a causa del mercat que li concedí el rei Jaume el Conqueridor. La capitalitat agafà un gran aire pel fet que la pèrdua del Rosselló convertí l’Empordà en espai de frontera i després a causa de la construcció del castell de Figueres, posterior al Tractat dels Pirineus. Molt més tard, creada la burocratització estatal, Figueres passà a ser la capital de l’Alt Empordà i la Bisbal la capital del Baix. Hi posaren les mateixes oficines —jutjat, registradors, notaris, arxiprestes, advocats, etc., etc., que creà la divisió normal. I així hi hagué l’Alt i el Baix Empordà.
L’Empordà té un límits determinats, que ja hem exposat. Al sud-oest té les muntanyes de la Gavarra, que arriben fins al congost de Girona. Aquestes muntanyes són una mata de suro fenomenal. Després, a les muntanyes de la frontera, n’hi ha una altra mata molt important. Algun dia s’estudiarà —sospito— la influència que ha tingut aquest negoci sobre l’Empordà. El Baix Empordà, Palamós, Palafrugell, Begur, la Bisbal, Calonge, etcètera, es lligaren amb la Selva —Sant Feliu de Guíxols, Llagostera, Caçà, Santa Coloma— a causa del suro de la Gavarra i del Baix Montseny. A la frontera passà igual: es crearen els centres suro-tapers d’Agullana, Darnius i probablement Cadaqués. Aquesta indústria crea una unitat comarcal ampliada a la Selva i al Rosselló que potser no havia existit mai. L’Empordà, com a tal, ora d’aquesta realitat, quedà limitat a ser un país estrictament agrari, més aviat pobre i sec i molt diferent del Rosselló, perquè, al Rosselló, el Canigó sempre raja. Després vingué el turisme, que en aquest litoral ha estat indescriptible, fenomenal. Roses, avui, no solament és la població més important de l’anomenada Costa Brava, sinó que a l’estiu és la població més voluminosa de les terres gironines. Roses és una població que fa feredat.
Sempre he estat contrari a la divisió de l’Empordà en Alt i Baix. És una fraseologia que recorda la de la Revolució francesa, basada no pas sobre la història, sinó en la geografia més elemental. És l’unitarisme francès a una escala desenfrenada. Quan escrivia en els diaris, vaig escriure sobre aquesta bestiesa i vaig proposar, perquè no podia fer més, que, del Baix Empordà, en diguessin l’Empordà Petit, que és un nom molt més graciós i confortable. Sembla que ha tingut un cert èxit. Ja veurem més endavant.
Ara la divisió és inqüestionable i la divisió és sàvia i natural perquè és produïda pel clima, que a l’Empordà és horripilant. És un clima de frontera climàtica, d’una gran intensitat. He vigilat aquest clima com qui vigila un lladre. De vegades plou a l’Alt Empordà, a causa dels grops del Canigó, que són imperants, i la pluja no passa del curs del Ter, que és la ratlla que separa els dos compartiments de l’Empordà. De vegades la pluja arriba com a màxim a Ullà, a Torroella o, fent un gran esforç, fins a Fontanilles o Fontclara, però ja no passa més avall. De manera que tot l’Empordà Petit queda sense una gota d’aigua. I després es produeix la tendència contrària: a causa dels vents del sud i dels grops del mar, plou sobre l’Empordà Petit, i el Ter ofereix una barrera infranquejable. Com a màxim, plou sobre Torroella i amb molt d’esforç sobre Bellcaire. Aquesta és la divisió real de l’Empordà: l’Alt i el Petit Empordà. És un clima purament local, provincial, una lluita climàtica. En aquest sentit, la divisió de l’Empordà és un fet de la naturalesa i, com a tal, exacte. A mi m’hauria agradat de viure en un clima estabilitzat. De jove, no hi vaig veure res. Al final de la vida he constatat que aquest clima és insuportable.