El clima de l’Empordà
El clima de l’Empordà ha estat l’element que instintivament ha dividit la comarca en dues parts: l’Alt Empordà i l’Empordà Petit. El primer és el del nord; el segon és el del migdia. El clima de l’Alt Empordà és potser més estable que el del Baix, perquè els vents del nord hi són més permanents. És a dir: hi ha més adaptació arcaica a aquesta permanència. En canvi, a l’Empordà Petit el clima és sistemàticament variat, totalment anàrquic, i, a l’anarquia, és molt més difícil d’adaptar-s’hi. Això no vol pas air que no es produeixi una tongada de dies més aviat estabilitzats. Per exemple, els vents de quaresma, vents del sud, garbí, poden bufar sense interrupció durant una temporada coincident exactament amb la quaresma del calendari. A l’estiu, sobretot pel juny i el juliol, podem passar dies de calor estabilitzats i magnífics. I dies de tardor d’una calma sorprenent. I a darrers d’hivern, principis de primavera, uns dies sense fred, com ha passat aquest any 1977. Ara: tot això, entre la gent que cultiva la terra, produeix un pànic constant. ¿I si ara vingués una tramuntanada gelada o sense gel i s’emportés tot el que hi ha plantat i ho arrasés amb la més completa indiferència? En fi: si les coses passen per ull, iot va bé. És una qüestió d’atzar. Si no passen per ull, la brutalitat del clima és terrible.
El clima de l’Empordà, i sobretot el de l’Empordà Petit, es troba situat entre les gropades del Canigó (que es l’accident geogràfic més decisiu d’aquest país) i les gropades del mar, del sud, dels vents del sud: xaloc i garbí. Entre aquestes dues forces hi ha entaulada una lluita permanent, que de vegades pot portar tramuntanades fabuloses o una certa tendència a ploure o a instaurar el vent humit i malaltís. Entre aquestes dues gropa-des, que són permanents i que tothom que miri el cel pot veure, es produeix una lluita, una dialèctica còsmica, d’una ferocitat inèdita. És d’aquesta lluita, que vaig conèixer de jove, que ha sortit la dialèctica humana, històrica i política, de la qual han parlat Hegel, Karl Marx i Lenin i que en aquest moment està plantejada a tot arreu.
Encara que amb menys força, hi ha plantejada en el nostre clima —vull dir de l’Empordà Petit— una altra classe de lluita, la de llevant i ponent o el contrari. La gropada de ponent se sol situar, en aquest país, sobre els estanys de Sils, que ja, en gran part, no funcionen, però que per a la naturalesa són indiferents. Solen portar pluges, sobretot si van acompanyats de vents de ponent —que en tot cas són rars. I de llevant poden venir els vents d’Itàlia, les llevantades, els temporals de llevant, que en la història del castell de Cadaqués han produït molts naufragis i que aquests últims anys sembla que han anat una mica en baixa, en comparació amb quan jo era petit. La lluita entre l’est i l’oest potser s’ha esmorteït, però continua essent un fet real i concret.
És aquesta dialèctica còsmica, projectada sobre l’Empordà Petit, que és el quadre de la lluita dels vents i dels elements. Aquest és un país en què es pot donar el cas que no hi hagi cap dia igual. Per a l’agricultura és un mal negoci. La inestabilitat és permanent.