L’anar i venir de la morisma meridional
De vegades els historiadors tenen tendència a oblidar que abans de les reconquestes s’han produït les conquestes. La conquesta d’aquest país i de tot el litoral de llevant per la morisma mahometana meridional es produí molt ràpidament: en un tancar i obrir d’ulls. Fins a la data —en aquest escrit hi ha poques dates, perquè el lector les trobarà a les històries generals, cosa que aquest paper no és, perquè en definitiva no és més que una insignificant història d’una comarca— aquest país havia anat tirant dintre el que permetia la naturalesa: s’havia anat assecant i dessecant amb el pas dels segles, s’havia instaurat la romanització, i la pau romana havia estat una meravella. És gairebé segur que amb la invasió de la morisma el país quedà fotut totalment. Es produí un saqueig de tot el poc que hi havia —que és el que s’ha fet sempre: ahir, avui i sempre. És gairebé segur que aquesta fou la primera ensopegada grossa que sofrí aquest país.
La morisma passà per l’Empordà, ja que, el domini d’aquest país, el considerà insuficient per a la seva capacitat invasora. Cregué que havia de projectar aquesta capacitat sobre les Gàl·lies i, travessant els colls pirinencs, entrar al Rosselló i al Llenguadoc. Davant la invasió, la gent que habitava el país —país ara dels habitants comarcals— tingué un tal pànic, que fugi d’una manera gairebé total. Els mahometans trobaren un país despoblat i solitari, la població del qual es dispersà pel país veí. Sempre caminant cap al nord, els invasors arribaren molt endins de França. A Poitiers, però, Martel els infligí una magnífica derrota i els qui quedaren vius hagueren de recular, caminar cap al sud i passar, en direcció contrària, per les collades del Piri-neu. I llavors començà la reconquesta del nostre país. Els fugitius, que en el viatge d’anada precediren els invasors, en el de tornada els seguiren. I aquest fou l’inici de la reconquesta.
Al principi, aquesta reconquesta fou ràpida, Girona i Barcelona foren dominades de seguida. Al sud de Barcelona, però, la reconquesta s’acabà —exactament sobre el curs del Llobregat, o si voleu sobre les muntanyes de Garraf. Aquesta parada donà origen a la distinció de la Catalunya Vella i de la Catalunya Nova, separades pel curs del Llobregat. La Catalunya Vella, devastada, entrà en una espècie de somnambulisme, més aviat obscur, sobre el qual fou possible d’aplicar el sistema feudal europeu de Carlemany i els seus admirables successors. Es produí la Catalunya dels comtats —el d’Empúries-Rosselló, naturalment. La reconquesta de la Catalunya Nova durà molts anys, tot i que alguns dels primers comtes de Barcelona foren molt intel·ligents. Arribar a València costà segles. A València, la morisma s’hi instal·là amb una normalitat total, i molts dels seus elements resultaren uns treballadors de la terra magnífics. És clar: els foragitaren en nom de la unitat religiosa. En aquesta península sempre hi ha hagut un màxim problema: la mínima quantitat d’intel·ligència i treballar com més poc millor.
I, arribat en aquest punt, sospito que no haig de dir res més. Els trenta o quaranta anys que durà l’anar i venir de la morisma per aquesta comarca i les collades del Pirineu no han deixat ni el més petit record ni el més petit document de pedra o de paper. A l’Empordà ningú no es recorda d’aquests fets, tot i haver estat el primer gran desastre del rodal. No s’hi pot fer res. La història és la història. La història és la més gran bogeria de la humanitat, quan no és, rarament, un esforç de bon sentit sempre fallat. Quan estudiava a Girona, vaig sentir dir a amics meus afeccionats a l’arqueologia que en aquella ciutat hi havia uns Banys Àrabs notabilíssims. El fet em semblà estrany, perquè havia llegit, en els papers que hi havia a casa i que eren gairebé sempre locals i més o menys xovinistes, que, de l’època de la conquesta aràbiga, no s’hi havia trobat mai res. Més tard, vaig sentir dir que els Banys Àrabs de Girona eren una falsedat històrica indiscutible —els Banys Àrabs eren una construcció romànica del segle XII. En aquella època la utilització de l’aigua per a rentar-se era pràcticament impossible.