La costa de l’Empordà
Geològicament parlant, la costa de l’Empordà és una alternació de platges vastes, de calanques de tota mida i de roca viva. Parlo ara de la façana mateixa del coster de la geologia. Segons les persones enteses, en el curs dels segles, les platges han variat una mica: el mar ha reculat lleugerament, més o menys, i la sorra ha avançat una mica. Les cales, obertes, quasi sempre, entre les penyes, són indefectiblement iguals. La roca viva és d’una immobilitat que es podria qualificar de perenne. El cap de Sant Sebastià, el cap de Begur, el cap de Norfeu, semblen tenir formes eternes.
L’alternació d’aquests rocs immòbils amb les platges produeix una fascinació permanent, sobretot a les persones adaptades al mar, que en aquest país abunden poc. Les platges tenen, de vegades, una naturalitat primigènia, una suavitat meravellosa, que contrasta amb la ferocitat de la geologia pètria. No és pas sempre així: de vegades les platges tenen un estatge agitat i ventós, que pot ser molt desagradable. El clima de l’Empordà és molt diferent. Però, si tot això és veritat, també ho és el que dèiem fa un moment. La naturalesa és un sistema d’atzars, de vegades contraris, de vegades favorables. Aquests darrers solen fer bé.
No crec que en la memòria humana, o història, que Potser és més exacte, s’hagi produït cap modificació geològica important en aquesta costa. D’esllavissaments de pedres, n’hi deu haver hagut algun, naturalment. Potser se n’ha produït un, segons diuen. Si el cap de Salines, a l’Estartit, fou afegit, segles enrera, a la Meda gran, i ara hi ha, en aquest afegit, el freu de la Meda i un pas de mar lliure, és que es produí un enfonsament considerable de pedres. L’historiador Pella hi fa una referència en la seva «Història» i insinua l’existència d’un paper que en parla. No crec que, d’una manera fonamentada, ningú en sàpiga res més. Per altra part, les persones enteses en terratrèmols i moviments sísmics afirmen que les Gavarres són unes muntanyes que no presenten cap símptoma favorable a aquesta classe de moviments. En definitiva, és una bona notícia.
La part més geològica d’aquest coster és dura, generalment granítica, blanquinosa o de color de plom, de vegades vermellenca, i la costa nord més fosca, amb la foscor de les pissarres pirinenques. És una costa que no ha fet moviment; el record històric ho constata abundantment. És molt possible que durant segles i segles fos poc freqüentada. Els pescadors, si n’hi hagué algun, no es mogueren del terra-terra. La navegació de llargada —de Cadaqués, de Roses o de Palamós— és molt moderna. En els segles anàrquics del Mediterrani, de la pirateria, la Generalitat construí torres de senyals per donar coneixement d’allò que encara avui en diem «moros a la costa», que durà tants de segles. A sobre Sant Sebastià hi hagué una torre d’aquestes i per això en diem el santuari de Sant Sebastià de la Guarda. De torres semblants, n’hi hagué al Pedró de l’Escala i a Norfeu. A la Meda, s’hi encengué un llum. A Calella hi ha una torre de defensa de l’època dels Àustries. La qüestió dels fars és posterior —govern del general O’Donnell. I, encara que sigui després de tot aquest reguitzell, recordarem que l’única cosa que hi ha a la costa construïda sobre l’aigua en els temps antics fou l’espigó, encara avui en part, en peu, que ni construïren el romans davant Empúries. Els grecs no hi construïren cap element de contenció o de defensa del mar. Els romans, sí.
Molt després que els fars es construïren els ports. Palamós sempre tingué un port vell que coincideix avui amb el port comercial, en el qual passà tanta gent quan la casa reial catalana tingué interessos a Nàpols —i després, la castellana. És gairebé segur que hi passà Carles V i fins i tot diuen que Miguel de Cervantes hi pernoctà. A l’hivern, la travessia era Barcelona, Palamós, Cadaqués. A Cadaqués enfilaven el mestral mig en popa i seguien sobre l’Alguer i Càller a Sardenya i Nàpols. El difícil amb el mestral era arribar a Cadaqués. En aquest segles es construïren els ports de Palamós i Roses. En un moment determinat, Palamós fou molt important; Roses, menys. Avui són dos ports de pesca importantíssims. Més tard s’hi feren alguns petits portets turístics per entretenir els diners.
Sobre el mateix litoral, s’hi ha produït el que en termes turístics s’anomena la Costa Brava, que té un gran interès i ha fet guanyar molts diners. La construcció d’aquest immens urbanisme ha produït molta polèmica. Si a les darreries d’aquest capítol hi ha l’oportunitat de dir-ne alguna cosa, ho haurem de fer.