La producció literària

A mi em complauria, en aquest moment, que els lectors d’aquest escrit no em consideressin un biògraf de la literatura i de la persona de Carles Fages de Climent —allò que se’n diu un biògraf amb aquella inflor retòrica i desconsiderada que se sol posar en les coses literàries. Jo no he estat mai un biògraf de res. La literatura que he elaborat no té res a veure amb aquests procediments. Tota la meva preocupació, en aquest esmes notícies, alguna experiència, alguns judicis sobre Carles Fages i la seva obra. Paul Valéry escriví un assaig titulat: «Pas de blagues». Jo marxo amb l’esperit d’aquest títol.

L’obra literària d’aquest poeta constitueix un embull fenomenal. He tractat de donar la volta a aquesta qüestió. Estic convençut que per a tenir alguna idea de la vida d’aquest home el primer que s’ha de fer és conèixer la seva obra literària. A través d’aquesta obra, Fages escriví una autobiografia. Quan un escriptor ha fet una obra que ha estat editada i és trobable i manejable, és fàcil de penetrar-hi i dir-ne alguna cosa. No és pas aquest el cas present. L’accés del públic a aquesta obra és molt difícil. Amb l’obra projectada i anunciada, l’obra inèdita, l’obra organitzada a base de papers escrits a màquina i l’obra publicada, sovint inassequible per la limitació del tiratge, s’ha format un galimaties d’una accessibilitat complicadíssima. En el que podríem anomenar la vida pràctica, Fages no n’encertà cap. Ni una. Una de Ics seves més grans il·lusions hauria estat de tenir una editorial, almenys per editar els seus llibres. En trobà el nom s’hauria anomenat «Pèrgamo», però l’editorial com a tal no existí mai. Hauria pogut existir? Fou en la postguerra civil que se li concentrà aquesta obsessió; en una època de restriccions, de censures i d’un burocratisme portat al punt de dalt. ¿Hauria estat pensable que un home com Fages, certament conservador, però desmanegat i anàrquic, hagués entrat en un sistema com el que imperava —i que encara avui impera però potser no tan rígid? La senyoreta Montserrat Vayreda em diu: «Quan Fages portava el cotxe, no respectava mai cap llum vermell, li era impossible d’atenir-se a un qualsevol reglament». ¿Quina espècie d’editor hauria estat, en una època com aquella? No hauria tingut més remei que entendre’s amb un editor reconegut per la llei —que era precisament el que ell no volia. L’editor volia ser ell i d’acord amb la llibertat total que imperava abans de la guerra —o sigui en el primer període de la seva vida. En l’edició de la postguerra, el projecte editorial de Fages era, donat el seu temperament, impossible, cosa que ha produït aquest fet: la seva literatura, a pesar del seu to tan popular i tan intel·ligible, la coneix molt poca gent —poquíssima gent.

De tota manera, alguna cosa s’hauria de fer per aclarir aquest embull de les obres de Fages. Aquest embull no fa cap bé al seu renom. Jo, per fer-ho, hi he posat una mica l’espatlla. El meu treball ha estat insignificant i només pensant que el dia de demà apareixerà alguna persona, amb elements d’informació i d’erudició que aclarirà la confusió actual. Repeteixo el que ja he dit tantes vegades: el meu coneixement de l’obra literària de Fages és absolutament parcial. Moltes coses que escriví —fins i tot obres editades que han estat per mi introbables— no han arribat mai a la meva mà. De les que resten inèdites —algunes de les quals considero per simple intuïció conjecturals—, no en tinc la més petita idea. Res. Ni paraula.

Tot el que jo sé —i sempre millorant el present— és el que va a continuació:

En primer lloc, hi ha els Epigrames, donats a conèixer d’alguna manera —vull dir que no han estat mai editats en una impremta. L’anunci consistí en sis o set llibres d’epigrames. Només n’han estat oferts dos, però no pas en forma de llibre, sinó en forma de dos paquets de papers posats a màquina i relligats. El primer es titula «Primer llibre d’epigrames»; l’altre, «Cent consells d’amor». Tots dos paquets de papers porten el nom del seu autor: «Lo Gaiter de la Muga». Quan féu mecanografiar aquests paquets, ¿per què hi posà aquest nom? És molt estrany. Els primers anys de l’anomenat renaixement català, el senyor Rubió i Ors publicà les seves poesies amb el nom de «Lo Gaiter del Llobregat». Aquestes poesies tingueren un gran èxit, exactament perquè eren escrites en català. Feren un gran efecte i se’n feren edicions magnes. Aquestes poesies, llegides avui, fan l’efecte d’una innocentada. És igual. Foren donades en el seu moment —en el seu present actual—, i amb això n’hi ha prou. Diré tot passant que els dos primers elements poètics que originaren l’anomenada Renaixença —l’oda «A la Pàtria» del senyor Aribau i les «Poesies» de Lo Gaiter del Llobregat, tingueren per origen l’enyorança. Llavors, el senyor Aribau vivia a Madrid i era un considerable funcionari del banquer Remisa. El senyor Rubió i Ors, «Lo Gaiter del Llobregat», era professor de Valladolid. És gairebé segur que els seus escrits tingueren per mòbil l’enyorament. Jo em demano: ¿per què tant d’enyorament? El país és certament bonic. Hi ha molt bona gent, molt hospitalària, comprensiva, tolerant. A Catalunya hi ha un tou de cultura i de civilització molt antic i perfectament encaixat. Ara: el problema de l’enyorament és insoluble. Només es pot aclarir amb aquella frase que he escrit tantes vegades: el català és un animal que s’enyora. Això no vol pas dir que aquest enyorament no hagi estat perfectament compatible amb els reiterats esforços que s’han fet per destruir el país. La quantitat de coses que s’han destruït en aquest espai, o que s’han abandonat, o que s’han depredat, o que s’han robat o que s’han deixat de banda, no té fi ni compte. És un país ae molt bona gent i de mirada molt agradable, però al mateix temps és un país de francs i declarats bandarres. A tot arreu n’hi ha. En aquest, n’hi ha, en tot cas, d’importants. Sigui com sigui, Catalunya encara és una força, una imantació d’enyorament. El fet, en tot cas, és important. Ara: ¿per quina raó el senyor Fages publicà (en paquets de papers escrits a màquina) alguns epigrames amb el nom de «Lo Gaiter de la Muga», pensant segurament en l’anacronisme de «Lo Gaiter del Llobregat»? La meva modesta pregunta és aquesta: ¿com és possible de conjuminar els epigrames, generalment coents, de Fages amb les gaites del poeta del Llobregat? Aquestes poesies són avui considerades una innocentada i com a màxim tingudes per una banal irrisorietat. Això no vol pas dir que no tinguessin un gran èxit, absolutament demostrat. En tingueren tant, d’èxit, que en aquella primera i remota renaixença el fet impressionà de tal manera que gairebé totes les persones del país que es delien per escriure poesies utilitzaven algun pseudònim de caràcter geogràfic, generalment fluvial, de la comarca en què vivien per a signar-les. Verdaguer, gran figura de la nostra llengua, féu un gran discurs que pronuncià a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona —que per comoditat es pot llegir en la seva Obra Completa— i enumerà, amb entusiasme, tots aquests poetes músico-geogràfics com una benedicció de Déu. Crec que tenia tota la raó. Avui resulten més aviat insignificants. Però avui no té res a veure amb ahir ni abans-d’ahir. De la mateixa manera que els d’avui no tindran res a veure amb els de demà. En aquest sentit, els del Gaiter de la Muga no tenen res a veure amb els del Llobregat. Si avui el senyor Rubió ressuscités i passés els ulls sobre els epigrames i consells del de la Muga, quedaria ben parat, es posaria —com si ho veiés— les mans al cap. La mosca llarga que portava, en forma de truita a la francesa, li tremolaria com una fulla d’arbre. I és que les puerilitats d’aquell gaiter han passat a mal borràs. Tenen potser una catalanitat que potser és molt idealitzada. Els anys no perdonen res ni ningú i així el món va tirant —amb penes i treballs.

El senyor Fages de Climent tingué de la literatura una concepció molt tradicional, absolutament acordada al seu conservadorisme anàrquic, i així, de la mateixa manera que el senyor Rubió i Ors firmà les seves poesies amb el pseudònim de «Lo Gaiter del Llobregat», ell es presentà com «Lo Gaiter de la Muga». Ho féu, al meu modest entendre, pel gust que li produí sempre la tradició i sobretot perquè amb aquest anacronisme tractà de cobrir, fins a un cert punt, l’escàndol produït pels epigrames.

Ignoro si aquest fet arreglà res. Ho dubto —des del punt de vista general. Que ho arreglà per als incauts és probable.

Així, doncs, d’epigrames, en els papers escrits a màquina, n’hi ha molt pocs de recollits: 200 exactament. N’hi ha moltíssims més que voleien per l’espai, i Seran publicats algun dia? En aquest país hi ha tants profetes que sospito que el fet que jo no ho sigui pot ser excusat.

El poeta Fages escriví molt. Ara tractarem de donar una llista d’obres que indubtablement ell contribuí a anunciar. El fet que una obra d’aquest autor hagi estat anunciada no vol dir res concret: pot tractar-se d’una obra impresa i pot tractar-se d’una obra no impresa, inexistent o real, o sigui guardada; pot tractar-se d’una obra tirada a tan pocs exemplars que és pràcticament introbable; pot tractar-se d’una obra purament conjectural, o sigui imaginada però no realitzada. Fages fou un home d’una riquesa imaginativa editorial considerable. La llista que va a continuació és una llista d’obres anunciades: de vegades anunciades d’una manera escripturada, de vegades anunciades a persones de tota confiança, de vegades anunciades en el paper autobiogràfic que Fages escriví o dictà i que posseeix la senyoreta Montserrat Vayreda, que fou una de les tres cariàtides dels últims anys de la seva vida.

El primer llibre anunciat és una tragicomèdia titulada «Empòrion o la ciutat de les tres muralles». Les persones que he consultat m’han assegurat que no l’havien vista mai. Segueix una novel·la que havia de tenir per títol «El pintor d’esguards». El títol és meravellós, poètic i psicològicament reditici. Les persones consultades m’han assegurat no haver-la vist mai.

En les cobertes d’un llibre posterior, el cèlebre «Climent», publicat en la Biblioteca Catalònia el 1934, hi ha l’anunci d’aquests llibres publicats:

«Les bruixes de Llers». Fou el seu primer llibre editat. Poema espars. Poliglota. Barcelona, 1924. Aquest llibre conté, al meu entendre, les il·lustracions més extraordinàries que ha fet Salvador Dalí, per a un llibre d’una gran simplicitat. D’aquest llibre, en parlarem. Ramon Canet en posseeix un exemplar. El seu arxiesgotament és un fet.

«Tamarius i roses» (Primer llibre de versos). Revista de Poesia. Barcelona 1925. D’aquest llibre, no en tinc la més petita idea.

«El Bruel». Tragèdia en tres actes i en vers. La Revista. Barcelona 1929. El mateix dic: introbable.

«Fortuny» —La meitat d’una vida. (En col·laboració amb Alfons Maseres.) Vidas españolas e hispano-americanas del siglo XIX (Espasa Calpe. Madrid 1932). A la formació d’aquest llibre, li dedicà l’epigrama 84, que diu:

En preparació diu la llista: «El jutge està malalt». Comèdia en vers. Sobre aquesta comèdia féu un comentari purament informatiu:

De tot aquest període, durant el qual escriví aquestes obres, en féu una espècie de resum en els epigrames:

Hi ha després un primer llibre de sonets que, segons em diuen, fou tirat a tan pocs exemplars, que pràcticament és desconegut. I, després, un segon llibre de sonets. Tots aquests sonets, em demano, en la meva ignorància, ¿no són pas els «Sonets a Maria Clara», relacionats amb una senyora més o menys desconeguda i que publicà durant la guerra civil?

L’aparició d’«El Sabater d’Ordis» representà l’obra editorial més reeixida de Fages. Ja parlarem d’aquest llibre i d’alguns altres. Tinc a la mà una tercera edició d’aquest llibre, feta per Aubert d’Olot. És, al meu modest entendre, el millor llibre en vers del poeta, com el «Climent» és el seu millor llibre en prosa.

Amb això, comença a circular la notícia que havia fet un poema titulat «El somni de Cap de Creus» de 4.000 versos. La gent, més o menys interessada, començà a discutir si el fet era possible. Molts afirmaren que el poema era conjectural; altres, que en tot cas era un calaix de sastre, en el qual Fages havia abocat tot el que li sobrà. Altres afirmaven la seva existència. El senyor Sala de Castelló m’ho ha assegurat seriosament, n’ha sentit recitar trossos, etc. Jo era molt escèptic. Ara ho crec. Un llibre de quatre mil versos! Serà possible d’editar-lo? ¿Es produirà un moment favorable? Jo no tinc la més petita idea d’aquest llibre ni n’he sentit recitar cap fragment.

Donada la meva falta total per a la profecia, només puc fer una cosa: abstenir-me.

Aquesta llista que acabem de donar de les obres d’aquest poeta publicades en impremtes o inèdites, o mecanografiades, o conjecturals, potser és presentable. Els erudits i crítics posteriors hi diran en tot cas, més endavant, la darrera paraula.

Passà, pràcticament, tota la primera part de la seva vida a Barcelona i, havent-s’hi mantingut tants anys, és natural que hi hagués tingut molts amics i coneguts, figures de l’ambient literari barceloní. En definitiva, tota la primera part de la vida de Fages fou barcelonina. El poeta Josep Carner, que tinc la impressió que no tingué, en cap moment de la seva vida, els diners que ell hauria volgut tenir —i és per aquesta raó que entrà, a través de les oposicions normals, en l’escalafó consular d’Espanya—, incità els joves escriptors catalans a tirar als Jocs Florals, a guanyar premis i a guanyar algun diner. Ja se sap: en aquest país, quan no hi ha desordre, subversió o revolució, hi ha Jocs Florals, amb algun diner. Carner practicà aquest sistema des del seu primer moment. Fages en fou un adepte decidit. Tot hi ajudà. Fou ateneista, conegué la biblioteca del carrer de la Canuda, tots els seus amics entraren en el sistema carnerià floralesc.

Els premis que obtingué el poeta Fages, als Jocs Florals, foren literalment atabaladors. Foren tants, que és difícil de citar-los, tant en els Jocs com en els concursos literaris. En un escrit com aquest, no hi poden faltar necessàriament. El 1924, o sigui a vint-i-dos anys, obtingué un premi extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona. Guanyà dues flors naturals i una viola als Jocs de Girona. Obtingué flors naturals al Vendrell, a Vilafranca del Penedès, a Olot, en els primers i tercers Jocs Florals del Vallès, que tingueren lloc, respectivament, a Sant Llorenç Savall i Matadepera. Les Diputacions de Tarragona i de Palma de Mallorca li donaren premis. Li fou atorgat l’últim premi cronològic de la Ciutat de Barcelona convocat per l’Associació de la Premsa i el primer premi del Castell de Peralada, propietat del senyor Miquel Mateu. Ha estat una vegada finalista i dues vegades semifinalista del premi de poesia de la Ciutat (Ajuntament) de Barcelona. Tot plegat forma un gavadal de premis —i encara potser ens en descuidem, sempre involuntàriament, cosa natural. Algun lector potser dirà rient: «En tingué massa». Evidentment, en tingué massa. Però, si em permetés aquest lector, jo li diria el contrari: sospito que personalment cregué sempre al revés, n’hauria volguts molts més; en realitat, els hauria volguts tots: tots els que hauria pogut despenjar. En aquestes planes que escric sobre Fages de Climent, m’he trobat amb moltes sorpreses, generalment desmesurades, no solament sobre la seva personalitat física i real, sinó sobre la seva obra literària. L’avidesa que tingué per l’obtenció de flors i violes —bona nit, viola (diem a l’Empordà)— no és pas de les coses més sorprenents d’aquest personatge. Ho he escrit fa un moment: un dandi pobre, que és el que fou ell gairebé tota la vida, ¿què és el que no hauria fet per tenir algun diner, per manejar el que hauria volgut despendre i fer, en un petit món de burgesos (no d’aristòcrates) com és el nostre, el senyoràs? De vegades Fages fa una gran pena. Gairebé sempre. Pel sol fet de viure, tendí sempre a la il·limitació, a l’absurditat. De vegades m’ha semblat que aquest senyor s’hauria d’haver agafat més del cantó econòmic que del cantó literari. Jo The observat per aquest darrer cantó. Ho he fet així perquè m’ha semblat que era el que durarà més. Ara, l’altre —l’absurditat econòmica— és evidentment indispensable i inseparable. I, una vegada formulats aquests judicis, afegiré que la meva idea és que si Fages s’hagués limitat —Goethe ha escrit que la felicitat és la limitació—, vull dir que s’hagués concentrat en el que portava a dins, que era la literatura, hauria passat una vida molt més plàcida i tranquil·la i probablement més transcendent. La qüestió econòmica l’engavanyà, fou l’espina que tingué clavada al cor i que li amargà terriblement la vida.

Els orígens físics —diríem— de l’obsessió crematística de Fages són una trivialitat: volia tenir diners perquè els necessitava i no en tenia. Ara bé: ¿hi havia alguna raó diríem ancestral o personal que el portés a aquesta obsessió? Els pagesos de l’Empordà solen dir: per a ésser respectat cal posseir algun diner. En el sistema en què vivim, la raó és de peu de banc, de tota evidència. Fages de Climent, ¿tingué alguna arrel feudal o aristocràtica, o separada de la vida corrent? Vaig posar la qüestió a Joaquim Bech de Careda, que el conegué tant, i em respongué que Fages no tingué cap arrel feudal, ni aristocràtica, ni diferent. Tot això, a l’Empordà, fa molts anys que s’ha acabat. El que hauria volgut ésser Fages era un burgès ric. Tot aquest adjectiu feudaloide que se li ha aplicat és una invenció literària o popularística. No té cap fonament. Si hagués estat un burgès ric, és segur que hauria estat un home més enraonat i comprensiu. Sense diners, no ho fou pas tant. Ni de bon tros. Si hagués estat un propietari ric, no hauria estat embolicat en tants plets i qüestions judicials i problemes que li amargaren la vida. Hauria escrit? La meva idea és que hauria escrit molt menys. Hauria escrit epigrames, però no pas tants com n’escriví. Al meu entendre, hauria sabut la primera cosa que ha de saber un literat: primer de tot hauria sabut el que no s’ha d’escriure. Al costat d’aquestes facilitats, escriví coses magnífiques. Si hagués tingut una posició, hauria continuat per aquest camí, perquè si hi na una cosa evident és que Fages portava la literatura a la massa de la sang. Avui aquest poeta és considerat, en el nostre país, com un mig dement, cosa que tampoc no és ben bé certa.

Fages tingué l’obsessió del teatre —sempre pensant en el rendiment crematístic, com és normal en tants altres i en ell. De la producció teatral d’aquest poeta, no en tinc la més petita idea. No l’he vista mai representar ni l’he llegida. Els figuerencs, amics meus, aficionats a aquestes històries, no me n’han fet pas grans elogis.

Deuen tenir, literàriament parlant, aquestes obres, moments ben girats, però en general, en parlar-ne, s’han quedat freds. Deu ser la causa del meu desinterès, a part, és clar, altres elements indispensables en aquestes representacions, els actors i les actrius, que en general són tan poc divertits. Per altra part, el contingut de les obres no sol tenir gaire interès ni contenir cap esperit. Són papers sempre decisius: són obres que solen començar amb la descripció d’un gran desordre i que s’acaben descrivint un ordre perfecte. L’avorriment, el tedi, salvant rares excepcions, és sistemàtic i permanent.

Si en la primera part de la seva vida Fages fou un home establert a Barcelona, ambient sobre el qual projectà obres literalment empordaneses —«Les Bruixes de Llers», «Climent», «El sabater d’Ordis», etc.—, en la segona part de la seva existència, que visqué sobretot a l’Empordà, féu una obra encara més empordanesa. L’obra d’aquest període serà, quan sigui coneguda, «El somni de Cap de Creus», que en tot cas jo desconec, tot i haver-ne sentit parlar tant. El fet no ens hauria potser d’estranyar, atès que Carles Fages conegué molt el seu país —vull dir l’Alt Empordà i la Selva, que potser no és res més, geogràficament parlant, que la comarca del Vallespir en el seu últim curs a ponent, projectant-se sobre el mar, fins a Cap de Creus, de la mateixa manera que l’Alta Garrotxa és el Vallespir bolcat cap aquest cantó de la frontera. En el nostre país, els espais locals tenen una importància decisiva. Fages conegué els seus espais admirablement bé. La seva pàtria bàsica, el seu rodal —Figueres i l’Alt Empordà, Roses, Vilajuïga, Pau i Palau, el golf meravellós, les Canyelles i el cap de Norfeu, Cadaqués i Pení, Cap de Creus i les calanques al nord de Cadaqués, començant per Portlligat i el pla de Tudela i Portaló i el cap Gros, i el Port de la Selva, i la Selva de Dalt, fins Garbet i el Port de Llançà— fou conegut per Fages d’una manera perfectament correcta. Un país tan extraordinari com aquest, tant geogràficament com geològicament prodigiós, quan arriba a ésser conegut per un literat, ja és alguna cosa positiva. Generalment parlant, ¿què saben avui els literats, fora dels que han llegit en els llibres —llibres els autors dels quals ja copiaren d’altres llibres? Fages conegué el seu rodal, i aquesta és la seva força. És per aquesta raó que «El somni de Cap de Creus» deu estar bé, a jutjar pels elogis que me’n fan les persones que n’han sentit recitar un tros més o menys llarg.

Arribats en aquest punt, potser hauríem de fer una referència a l’amistat que tingueren Carles Fages i Salvador Dalí, que fou molt important i que en el poema de Fages probablement fou decisiva. Dalí estimà Fages i l’influí considerablement. Posarem un petit exemple. Quan Dalí fou foragitat (per raons comunistes) o abandonà per pròpia voluntat el surrealisme pictòric i polític de la pedanteria franco-internacional de París, exaltà el realisme pictòric de la tradició pròpia i començà a parlar de Fortuny com d’un dels més grans pintors d’aquesta terra (cosa que és certa). Fages contribuí a formar amb Maseres una biografia del pintor Fortuny de Reus per a l’editorial Espasa Calpe de Madrid. Maseres fou un home que féu molts encàrrecs editorials. Fages no hi fou donat, ni de bon tros, però per influència de Dalí ho féu, cosa magnífica perquè Fortuny havia estat deixat de banda en la memòria de la gent. Tota aquesta qüestió formà un entrellat, de resultats magnífics. Dalí abandonà el surrealisme francès i tornà al realisme, tot i haver estat el millor pintor d’aquesta escola de París, que féu tanta forrolla i que, malgrat la presència directorial d’Aragon (comunista) i de Breton (anarquista i ric) no donà cap resultat apreciable, en la plàstica, s’entén. Per altra part, Fortuny fou rehabilitat com a gran pintor, cosa que ja convenia donada la frivolitat enorme del país i la seva amnèsia sistemàtica i completa. El català és sempre partidari de l’últim que li parla, encara que només li digui ximpleries. La nostra tradició —petita o important— sempre es perd. Finalment, Fages entrà en el treball de la biografia, gràcies a la seva col·laboració en el «Fortuny», i acabà fent un llibre de biografia modèlic, que és el «Climent».

Que Dalí intervingué en l’elaboració dels quatre mil versos de «El somni de Cap de Creus», poema que desconec, però que és un fet fonamentat en testimonis fidedignes, cada dia em penso més que és més real. No crec que la influència fos gaire difícil d’obtenir donats els coneixements que Fages tenia del seu país i de les follies econòmiques que s’imaginà en relació amb les calanques i els paisatges de la Selva —o sigui de la prolongació marítima del Vallespir. Era l’home exactament adequat per a fer el poema de Cap de Creus. Fages dedicà al pintor els versos que segueixen que demostren molt bé l’amistat que hi havia entre els dos homes i l’amor que tenien per aquest rodal.

No té ni el més petit dubte. En la seva extrema joventut, Dalí ha estat el més gran pintor que hagi tingut mai el poble de Cadaqués i el seu rodal. Més tard, ja radicat a Portlligat, ha portat a l’últim extrem d’expressió pictòrica la geologia d’aquesta calanca i de Cap de Creus —sense arribar mai a la monstruositat geològica del pla de Tudela. Ha tingut un límit —el límit que posaven en tots els sentiments els artistes antics. La geologia del rodal impulsa a la follia. Dalí l’ha evitada perfectament. Dalí ha estat un boig de les pedres de Cap de Creus, del pla de Tudela, però sempre s’ho ha reservat per a ell mateix. Ha pintat un Portlligat no inintel·ligible, sinó comprensible. La persona que conegué com ningú la bogeria del golf del Lleó sobre l’espai de Cap de Creus —el mar i la tramuntana— fou la senyora Gala, utilitzant la barca i el mariner cadaquesenc que la hi conduí tantes vegades, en tot temps, i que li oferí el seu marit, el pintor Dalí. Dalí no arribà mai a les monstruositats pètries i se n’abstingué. Se n’abstingué sempre, tot i que la seva obsessió són les pedres i els pedruscalls fabulosos de més enllà de Cap de Creus. Aquests pedruscalls han fascinat també altres poetes d’avui, com el senyor Foix, per exemple, admirador permanent de Dalí —encara que amagat, com correspon a la hipocresia innata del país. Així era fàcil de portar Carles Fages a fer el «El somni de Cap de Creus», quatre mil versos. Segons les persones que el coneixen —més o menys— és un poema que ho conté tot: la mitologia, coneixements més aviat passats de moda a Occident; l’edat antiga; el feudalisme del monestir de Sant Pere de Roda i el comtat de Castelló d’Empúries; totes les històries de la monarquia catalana sobre aquest país; l’aristocratisme; el Tractat dels Pirineus, etc. Un poema d’un tal allargament ha de contenir, necessàriament, totes les banalitats hagudes i per haver. Com emplenar una cosa tan llarga? Ara, és clar: aquest poema deu ser l’única cosa seriosa que s’ha escrit fins a la data sobre Cap de Creus i la seva geografia, la seva història i manera de viure de la gent que navega o trepitja aquest país. No crec que fos gaire difícil de la part de Dalí, d’impulsar Fages a escriure aquest poema, i això perquè, no solament Fages coneixia aquests indrets correctament, sinó perquè en sabia la força poètica. En fi: aquest poema d’«El somni de Cap de Creus», que jo espero que un dia o altre serà editat, s’haurà d’examinar seriosament. Avui no es pot dir res: tant podria ser l’obra màxima d’aquest poeta com un calaix de sastre com tants n’hi ha hagut. Ara: el fet d’haver-s’hi enfrontat revela una ambició enorme i absolutament respectable i positiva. Carles Fages de Climent morí fa molt pocs anys. Com que no conec la data de la publicació d’aquest llibre, no ho puc dir exactament: cinc anys, sis? La producció d’aquests quatre mil versos indica, en tot cas, el canvi que s’ha produït en la nostra existència els anys que ens ha tocat de viure. ¿Qui seria avui capaç de fer un llibre d’aquestes dimensions? Quatre mil versos! De seguida és dit! Totes les coses espirituals o intel·lectuals, o com sigui, es van escurçant i reduint. Totes les coses purament materials van agafant un aire voluminós i asfixiant. On irem a parar, seguint aquest camí? De la mateixa manera que Fages es titulà un epígon del noucentisme, també podria ser un epígon de l’època burgesa que hem viscut —amb tantes creacions i tants estudis inoblidables. Aquest poema podria ser un final d’etapa. Ja no hi ha ningú avui capaç d’elaborar-lo. Tot s’ha arronsat, vulgaritzat i encongit.

A la fi del seu escrit autobiogràfic —repeteixo: escrit per ell o dictat—, Fages esdevé una mica presumptuós, com a bon feudaloide més aviat conjectural i anomena les persones que prologaren els seus llibres, que foren persones conspícues per una raó o altra: Ventura Gas-sol, Octavi Saltor, Ramon Esclasans i Eugeni d’Ors, el qual parlà de Fages algunes vegades en els seus «Glosa-ris» posteriors i li’n dedicà un —que el poeta qualifica de sensacional— a «La Vanguardia» de l’època franquista. El que realment està bé, de pròleg, és el que Xènius escriví per a la «Balada del sabater d’Ordis». És un pròleg que algunes persones han considerat més o menys irònic —o sigui inhabitual—, però que al meu modest entendre és molt ben trobat.

Tampoc Fages no oblidà d’escriure els noms dels artistes que il·lustraren els seus llibres, que foren Salvador Dalí, J. Commeleran i el conegut pintor i aquarel·lista empordanès i professor Ramon Reig. Salvador Dalí féu unes il·lustracions per a «Les bruixes de Llers», d’una simplicitat i d’una intenció meravelloses. Val la pena realment de mirar-les, perquè son importants, no solament per l’obra del poeta, sinó pel procés del pintor de Portlligat. També ha estat editada la conferència que el senyor Fages donà al Casino menestral de Figueres —amb molta gent present— titulada «Vila-sacra, capital del món», que és presentada com una elucubració històrica i que probablement l’única importància que té és ser una pura i simple collonada. Els diners, sempre els diners! El que potser, però, té de pitjor aquesta conferència és el pròleg (en contra) del senyor Alexandre Deulofeu, primari figuerenc molt oratori que potser pels anys que passà a l’exili fent de músic (a França) en orquestracions d’ínfima categoria, tornà a aquest país fet un braç de mar històric i amb unes ínfules d’un patrioterisme insuportable. El senyor Deulofeu és l’autor de «La matemàtica de la Història» i del «Bressol de l’art romànic», que, naturalment, és, en el llibre, l’Empordà. No hi ha ni matemàtica ni bressol. Tot és un bluf, presentat, això sí, amb una bonhomia que sovint a l’Empordà és una forma de l’astúcia més elemental. El que sorprèn del pròleg de la conferència és que Fages tingués tanta paciència i tanta comprensió. L’edició, en tot cas, és remarcablement dolenta, de manera que els dibuixos que conté de Joaquim Bech, que és un dibuixant considerable, queden molt esborrats i sense l’esperit habitual.

El document autobiogràfic s’acaba dient que el poeta ha cultivat, principalment, la factura clàssica, i la seva preferència ha estat la poesia èpica. Però el fet és que «El somni de Cap de Creus» (quatre mil versos) no ha estat mai editat, i, per tant, és per a mi desconegut.

Els últims anys de la seva vida, circulà la notícia que Fages treballava en un altre poema llarguíssim titulat «La reconquesta». Si Cap de Creus conté quatre mil versos, aquesta Reconquesta n’havia de tenir el doble, o sigui vuit mil. Sospito que Fages imaginà un poema sobre Catalunya com un tot. No en tinc la més petita idea, ni tan sols si arribà a ser concret. Tendeixo a creure que fou una imaginació, una conjectura del senyor Fages. No crec que aquest poema hagi passat d’aquests límits.