La situació feudal i el comtat d’Empúries

Una cosa és l’Empordà com a comarca natural i concreta i l’altra el comtat d’Empúries, tot i que el comtat es troba adscrit a una part de la comarca. En un capítol anterior diguérem que foren els successors de Carlemany els qui organitzaren aquest país —vull dir la Catalunya Vella— i hi projectaren el feudalisme. Nomenaren els comtes, que primer foren administradors d’aquells senyors, i després, en el judici tan clar que s’ha fet sobre el feudalisme, això és la confusió de la possessió i de la sobirania, les idees de domini general de Carlemany degueren caure bé en aquest país, perquè s’ha creat la llegenda que el gran emperador (de la barba florida) i pontífex màxim, Carlemany, vingué a Girona. Encara ens ensenyen la torre de Carlemany, que no és més que el campanar romànic de la catedral vella —adjunt, sobre el claustre, a la catedral posterior.

Segons els historiadors més recents, inicialment, els comtats d’Empúries i del Rosselló tingueren òptimes relacions. Probablement aquests primers comtes formaren part de la mateixa família. La configuració del comtat del Rosselló fou una faixa molt estreta, paral·lela al mar, que tingué Elna per capital —catedral i claustres petits. En aquella època Perpinyà devia ser ben poca cosa. Sembla cert que, sobre la vall de Banyuls de la Marenda —el que anomenem avui el coll de Banyuls—, els senyors d’Empúries hi tingueren molta categoria, més o menys relacionada amb els interessos que hi tingué el nostre gran feudal, el senyor bisbe de Girona.

Nosaltres, els empordanesos, no hem tingut gaire sort, en aquest període històric. El senyor Francesc Montsalvatge estudià molt per sobre el comtat d’Empúries i es dedicà molt més al de Besalú. El qui hauria d’haver estudiat a fons el nostre comtat hauria d’haver estat el senyor Ramon d’Abadal i de Vinyals, que és considerat, avui, l’historiador de l’època comtal catalana més responsable i precís que hem tingut. He conegut prou el senyor Abadal —tot i que la meva relació fou essencialment periodística— i instigat per mi em digué moltes vegades que es dedicava a estudiar el comtat empordanès. Havia escrit algunes coses sobre el Rosselló molt importants. El que escriví sobre els comtats pirinencs és absolutament definitiu. Ara: el senyor Abadal passà avall sense haver escrit res sobre el comtat d’Empúries. I això és una gran pena. ¿Què sabem avui d’orgànic (fins on és històricament possible), de lligat, de positiu, sobre el comtat d’Empúries? Ben poca cosa, per no dir res. El palau dels comtes a Castelló és un cafarnaüm. Si no anem errats l’arxiu de la casa es troba —arxiu considerable i sembla que molt ben posat— a la casa de Sevilla dels ducs de Medinaceli, que són els descendents remots d’aquella família. Dels historiadors podríem dir comarcals —Montsalvatge, Pella i pocs més—, en tenim notícies desconnectades, algunes anècdotes, poca cosa. L’absència del senyor Abadal en aquesta història, absolutament empordanesa, ha estat una desgràcia completa. Estic disposat a comprendre l’exaltació dels historiadors catalans responsables a favor dels comtes de Barcelona, en el sentit de l’esforç que feren per construir un país real i unit —exaltació que és contrària a l’atomització dels comtats i en definitiva al manteniment d’una determinada anarquia, que, encara que fos actuada pels grans senyors, era anarquia. Sí, sí, d’acord —solia dir el senyor Abadal—, però no es pot negar que els comtats i els comtes han existit i es mantingueren durant molts decennis i deixaren un gran rastre. Aquest període no es pot abolir capriciosament, donar-lo per inexistent. Abadal afegia: els comtes d’Empúries foren els més aferrissats partidaris en aquesta lluita i els més contraris a l’autoritat reial, perquè els comtes de Barcelona acabaren essent reis. A l’Empordà, al mateix centre de l’Empordà, sobre les muntanyes del Montgrí, hi ha un castell construït pel rei català, contra el comte d’Empúries, que tenia la propietat de Bellcaire, que és a nord-ponent i a baix de Montgrí. Mentre el rei fabricava aquesta mola de pedra, que es manté en peu, el darrer comte d’Empúries es morí i la construcció s’aturà. Bellcaire és una gran població, plena d’edificis —el palau— del passat; avui un cafarnaüm, com és natural. El castell de Montgrí, que és una obra considerable, s’aturà i així ha quedat i encara es manté impàvid.

La mort del darrer comte d’Empúries de la primera nissaga no crec pas que deixés gaire bona anomenada. Es morí pelat com una rata i dominat pels usurers de Castelló, naturalment jueus, que convindria saber com el tractaren. La qüestió de la pobresa dels darrers comtes d’Empúries —i probablement de l’erotisme— ha estat molt remarcada. Quan el comte no podia pagar el que havia estipulat, feia matar un o altre creditor —de vegades més d’un—, i així tots plegats obtingueren la glòria celestial. M’han assegurat que entre aquestes víctimes hi havia persones que s’anomenaven, de cognom, Casadevall. Jo també em dic, de part de mare, aquest cognom. Probablement tinc alguna arrel jueva d’aquest cantó de la família, però això m’és igual. En aquest país, l’aiguabarreig ètnic és total.

Els vells comtes d’Empúries, segons els historiadors, foren molt fascinats pel mar. És absolutament segur que formaren part de l’estol que Jaume I creà per envair, contra la morisma, Mallorca i València. Hi feren un paper molt important. El senyor Frederic Rahola, a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, hi llegí un dia un paper que tractava de demostrar que el castell de Cadaqués fou un poble molt lliure i separat, a causa de la seva llunyania. Aquest document del senyor Frederic és molt important per a saber alguna cosa de la història antiga de Cadaqués. El fet és intocable. El que és tocable és que els comtes tingueren sempre una vigilància sobre el castell de Cadaqués —evidentment per cobrar— i que aquest fet provenia d’una realitat indiscutible, vull dir que el comtat d’Empúries només tenia un port natural, que era el de Cadaqués, en una distància de litoral molt llarga i que anava del Pedró de Pals fins al comtat del Rosselló. El fet, el veieren clar i l’aprofitaren. El port de Cadaqués és molt bo i el de Portlligat potser encara més, però ara no té profunditat. El port de Cadaqués és bo amb tota classe de vents de la terra i, per tant, de mestral. És pèssim per les llevantades, que produïren tants naufragis. Portlligat és molt resguardat i de mestral per l’illa que té davant. No es pot demanar més, i els comtes d’Empúries se n’aprofitaren.

La primera progènie dels comtes d’Empúries s’extingí per mort del darrer representant; però, com que la Família era molt rica, encara que mal administrada —cosa que és bastant corrent a l’Empordà—, el comtat passà a mans de les famílies més riques de Catalunya, que sospito que feren una carrera immensa i ja no tornaren mai més a Castelló d’Empúries per cobrar, naturalment, el que els tocava. Jo ja no tinc prou memòria —donada l’edat— per a recordar-me dels darrers comtes i dels que continuaren la casa. Ara, aquests continuadors del comtat es lligaren amb cases castellanes i andaluses i avui porten el títol, i encara tenen —si no vaig errat— Sant Pere de Roda i terrenys adjacents, segons una sentència recent del Tribunal Suprem. Sant Pere de Roda no té res a veure amb el comtat. Fou comprat pels successors quan Mendizábal féu la sinistra desamortització dels béns eclesiàstics, que en moltíssims casos eren béns comunals. El fet fou infecte i bestial.

Tot això, ho diem per donar a entendre que a l’Empordà no hi hagué pas solament el comtat d’Empúries. Hi hagué altres senyors, molt considerables. Un dels més considerables fou el senyor bisbe de Girona, que fou un gran feudal. Per favor, no utilitzin la paraula «feudal» en el sentit actual de la paraula. És en aquella època que s’ha de posar, i en aquest sentit no fou pas un sistema tan catastròfic com són avui uns sistemes que s’anomenen democràtics, com els sistemes comunistes instaurats i d’altres, que són companys de viatge.

En aquesta comarca hi hagué altres grans senyors, i el primer fou probablement el senyor bisbe de Girona. Després hi hagué altres famílies molt importants: els Rocabertí, que tingueren la casa a la frontera, els Peratallada, els Cruïlles… Segons les meves lectures, els comtes d’Empúries tingueren sempre una amigable relació amb els Rocabertí, que amb el pas dels anys foren comtes de Peralada i implantaren aquest títol tan anomenat. Els Peratallada, els Cruïlles, equina situació tingueren davant els comtes ancestrals? ¿En foren feudataris? ¿En foren col·laboradors? Foren grans famílies feudals que amb l’aliança matrimonial arribaren a tenir una considerable propietat. Sembla en tot cas que els Cruïlles-Peratallada foren més aviat partidaris dels comtes de Barcelona, després reis del país. Però tot això és molt obscur i poc concretat. El que no té dubte és que el cognom Cruïlles es troba a València i a Itàlia. ¿Seguiren l’expansió catalana? És suposable. Falta, però, l’historiador autèntic, que hauria estat el senyor Ramon d’Abadal.

Que els comtes d’Empúries posseïren i dominaren una gran quantitat de pobles de l’Empordà —tots els que comencen per «Vila» i altres— és perfectament constatat. També hi hagué pobles i espais de terra de domini episcopal: per exemple la Bisbal, poble que té un castell antic, en el qual anaven a passar l’estiu els senyors bisbes de Girona. Però això no vol pas dir que tots els pobles eclesiàstics fossin episcopals: Palafrugell, per exemple, fou un petit, petitíssim, poblet agrari dominat per una orde de Barcelona, per Santa Anna, exactament; el prior de la casa venia a Palafrugell cada any a menjar els raïms del vell camí de Tamariu i a cobrar el delme —que més aviat era escàs. Ara: així com Palafrugell fou un petit poble d’amo fix, que fou el prior de Santa Anna, de Barcelona, Pals, que en aquella època fou un poble molt més important que Palafrugell, es comprà i vengué moltes vegades, perquè els magnats de l’època compraven i venien els pobles, segons les necessitats de cada moment, com aquell qui menja un préssec a Pestiu. És per aquesta raó, sens dubte, que la història de Pals és inextricable. Els Cruïlles, del seu cantó, posseïren a l’Empordà Petit una gran extensió de terreny, que anava de Begur, passant per Cruïlles, que era el seu poble, fins al peu de la Gavarra. Com que en aquella època la població era tan plàcida, la gent hi vivia normalment. Però que aquesta situació ha contribuït, sense que en aquell moment la gent se n’adonés, a la formació d’un fons anàrquic, que avui encara és real, em penso que és veritat.

Ara: després hi ha hagut, a l’Empordà, els pobles reials. Palamós ha estat un poble reial, Figueres ha estat un poble reial, Torroella de Montgrí ha estat un poble reial. I d’altres. Els pobles reials es caracteritzen pel fet de tenir els carrers en angle recte —de nord a sud i de llevant a ponent— com un campament romà. Vegin, si els plau, on ha arribat, en aquest país, la romanització. Vostès diran el que els sembli. A mi, personalment, em sembla admirable.

De manera, doncs, que si la nostra comarca fou col·locada, en tota la seva extensió, en el sistema feudal —en aquella època corrent a tot el continent conegut—, el senyor que portava el nom feudal més brillant, el comte d’Empúries, només en dominà una part. Petits vilatges, carregats d’història que ara en passar-hi semblen insignificants. El senyor de més pobles i de més vessanes de terra, i, des d’aquest punt de vista, el més voluminós. Ara: la seva voluntat no fou mai indefectible i absoluta, tot i la posició que tingué. Els indígenes d’aquesta comarca tenien la tendència a creure que els comtes de Castelló construïren la immensa nau, realment catedralícia, d’aquesta població per tenir un senyor bisbe i crear el bisbat de l’Empordà. Ara: aquesta pretensió, no pogueren realitzar-la mai. El senyor bisbe de Girona defensà i mantingué els límits de la seva considerable cúria i ho aconseguí. El bisbat de l’Empordà no arribà a ser una realitat.

També creiem que els comtes d’Empúries foren molt partidaris del manteniment de l’atomització feudal i que això els portà a topades, de vegades molt agres, amb els comtes de Barcelona, que més aviat actuaren en sentit contrari. Als habitants del país que han llegit aquestes coses, que no són pas gaires, els agrada la posició dels vells comtes, els satisfà, perquè molts tenen un punt de pedanteria separatística comarcal a la massa de la sang. Férem fa un moment una referència a un fet molt visible: a la construcció del castell de Montgrí, pels reis de Barcelona, sobre Torroella, població reial, perquè hi havia, molt a prop, a nord-ponent, la població de Bellcaire, que era dels comtes d’Empúries, posada sobre un pujol i prou notable, arquitectònicament parlant, fins a l’extrem que si jo pogués els aconsellaria una visita a aquesta població, tot i que és gairebé segur que és avui un desori, que a l’Empordà és normal. Veure aquestes coses amb els ulls d’avui no té cap importància, però les velles pedres hi són, les del castell inacabat i les de Bellcaire.

Els comtes de Castelló d’Empúries tingueren la tendència d’habitar el seu palau, i així visqueren entre els seus súbdits infeudats i sotmesos a les lleis feudals, que moltes vegades no foren pas lamentables. Els pobles de domini eclesiàstic tingueren el senyor-amo una mica més llunyà, perquè el senyor bisbe vivia a Girona (generalment parlant), tot i que hi tingués rectors, vicaris, beneficiats, etc., que feien en els pobles la vida parroquial. Palafrugell, població eclesiàstica, tenia el senyor al priorat de Santa Anna de Barcelona i venia a cobrar el delme a l’època dels raïms i de la fruita. Els administradors permanents i estables eren persones de famílies de la població. Em penso que el veïnatge de la meva, llavors, petita població natal visqué en la felicitat que produeix la llunyania de l’amo. Les poblacions reials degueren viure igual, perquè les més altes autoritats del país foren molt passavolants. Una de les fonts de la felicitat a l’Empordà consistí a tenir l’amo lluny, com més lluny millor, si es miren les coses des del punt de vista dels interessos del veïnatge.